dimecres, 18 d’octubre del 2017

Ens deixareu un erm

ENRIC HERNÁNDEZ

Vau associar independència a abundància ocultant els costos de transició, i ara ens avanceu la factura sense que la vostra Arcàdia ni tan sols s'entrevegi

Centenars d'empreses en fuga, incloses les multinacionals i les societats cotitzades en borsa. Milers de milions d'euros d'estalvis discretament transferits, físicament o virtualment, a sucursals bancàries lluny del territori català. Inversors buscant negocis immobiliaris en entorns més tranquils que la tumultuosa Barcelona. Les reserves turístiques desplomant-se. Restaurants buits o semibuits dia i nit. Comandes industrials cancel·lades. Treballadors de braços plegats. Tancaments d'empreses, per mudança o liquidació. Atur. Pobresa. Desolació.

Benvinguts a aquesta Catalunya que, com presagiava el seu himne, al final va tornar a ser “rica i plena”, però que no va saber gaudir dels seus èxits i va preferir llençar-los pel desaigüe. I, amb ells, el benestar de les generacions futures.

Potser l'empresonament dels activistes de l'independentisme Jordi Sànchez (ANC) i Jordi Cuixart (Òmnium) --un error polític de llibre, inexcusable sota la coartada de la divisió de poders-- sigui la guspira que encengui el definitiu incendi social. O potser no, és igual. Perquè els piròmans de tots dos extrems fa massa temps que preparen la crema per buscar ara caps de turc togats.

El conflicte ve de més lluny, però l'acte de presó de Sànchez i Cuixart es va començar a redactar, metafòricament, fa dos anys. Després de l'amarga victòria de Junts pel Sí en les 'plebiscitàries' del 27-S, Artur Mas pidolava el vot de la CUP a la seva investidura i va transigir que el Parlament es declarés en rebel·lia: no obeiria la justícia ni acataria les lleis espanyoles, només les catalanes. Buscant la suposada llibertat del poble català, la majoria parlamentària i els seus satèl·lits privats estaven disposats a violar lleis. És a dir, a delinquir.

Posar urnes no és delicte, però sí desobeir l'ordre del Constitucional de no fer-ho. Com no és delicte protestar davant una institució, però sí impedir que els poders públics --siguin policies o parlamentaris-- exerceixin la seva funció. Així ho pensava la Generalitat fa quatre anys, quan va demanar penes de presó per als responsables del setge al Parlament del 2011, a qui va acusar d'un delicte contra les institucions de l'Estat. Eren altres temps.



PER NO TORNAR

Un país el govern del qual promet saltar-se la llei no és de fiar per a empreses ni per a particulars. Si a sobre organitza un referèndum unilateral i promet declarar unilateralment la independència, la fuga de capitals està assegurada. Catalunya, el territori més bancaritzat d'Espanya fa una dècada, avui només conserva franquícies financeres. Les empreses traslladen primer la seu social, després la fiscal (adeu als seus impostos) i, al final, el quarter general. Com va succeir a Mont-real, se'n van per no tornar.

Avui calleu els de l''Espanya ens roba', els que a tants vau enganyar associant independència a abundància i ocultant els costos de transició. No us responsabilitzeu que haguem de pagar la factura per endavant, sense que la vostra Arcàdia ni tan sols s'entrevegi. I en herència ens deixareu una Catalunya arruïnada, un verdader erm.

dimarts, 17 d’octubre del 2017

LA FOTO DEL DIA 17-10-2017

Parc del darrere del col·legi Miquel Granell. 

Títol de la foto: LA CRISI CONTINUA. 

LA NOSTRA RIBERA 328






PRESOS POLÍTICS CATALANS

De Ferreres, al Periódico d'avui. 
Fins fa poc, quan sentíem que es parlava de presos polítics té venien al cap tots aquells que van ser empresonats i fins i tot executats durant les dictadures franquista, xilena o argentina, per posar només un exemples. I molt més recent a països disfressats de democràcies com són Veneçuela i Turquia, un país aquest últim que toca sovint les portes de la UE.
Per a partir d’ara, quan escoltem l’expressió presos polítics, el nostre pensament anirà molt més prop. A un país que tot i considerar-se un estat de dret, empresona ciutadans per expressar les seves idees polítiques. Estic parlant de l’Estat espanyol... No cal anar més lluny.
Ahir, la jutge de l’Audiència Nacional Carmen Lamela va enviar a la presó a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, presidents de l’ANC i Ómnium Cultural, respectivament, atribuint-los un delicte de sedició.
Hem escoltat tantes vegades darrerament la paraula sedició que segurament no ens hem parat a pensar que significa. Sedició és un delicte que consisteix a alçar-se públicament i de forma tumultuosa per obtenir o impedir per la força o fora de les vies legals la promulgació o execució d'una llei, la celebració d'eleccions, el lliure exercici de les funcions d'una autoritat, una corporació o un funcionari, per atacar la persona o els béns d'una autoritat, o les persones o els béns d'una col·lectivitat (Viquipèdia)
Després d’explicar-ho poden venir els dubtes: N’hi ha prou per acusar-los de sedició després dels fers dels dies 20 i 21 de setembre –especialment davant la Conselleria d’Economia-?  Segons la jutge, evidentment que sí.
Però aquells fets no es poden aïllar del que està passant darrerament a Catalunya. Tal com va passar durant la guerra de Successió Espanyola (començaments del segle XVIII), Catalunya torna a estar presa per les forces castellanes. No per l’exèrcit, com va passar llavors, sinó per altres mesures (que anomenen legals) i que impedeixen sovint el bon funcionament diari del nostre país. La intervenció de comptes de diverses entitats així ho demostren.
L’estratègia del Govern d’Espanya està clara. Amb l’empresonament de Sánchez i Cuixart (els Jordis, tal com se’ls anomena popularment) és un intent de decapitar les dues grans entitats que donen suport a l’independentisme. Unes entitats que he criticat sovint pel paper opressiu que exercien sobre la política catalana i que només per això, segurament, les meves paraules poden significar un toc d’atenció per aquelles persones que encara creguin que l’Estat espanyol  està actuant correctament respecte a Catalunya. El no voler asseure’s a negociar és una mostra més que evident de la superioritat que sap que tenen, la qual cosa és una mostra més de la supèrbia i el menyspreu cap a la nació catalana.
Una pregunta (i què ningú s’ho prengui a mal) ¿Aniran personalitats rellevants de la política espanyola com per exemple Zapatero i Felipe González a demanar-li al Govern d’Espanya llibertat per als presos polítics empresonats pel règim de Rajoy, tal com ho van fer amb Leopoldo López, el líder opositor veneçolà?
Fixeu-vos el greu que és el cas quan la majoria dels partits catalans (inclòs el PSC) han criticar la mesura i sembla ser que Amnistia Internacional vol engegar una recollida de firmes per a reclamar la seva posada en llibertat com si es tractés d’una dictadura.
No vull acabar el comentari sense referir-me a TV3 i la manipulació constant que exerceix sobre els seus telespectadors. Tot i la importància dels fets judicials d’ahir, la vida continua... Anit TV3 va suspendre part de la seva programació per a emetre un especial conjuntament amb l’altre canal de notícies, el 3/24. Me sembla una falta de respecte que cap els teleespectadors canviar sobtadament la programació. Ho entendria si no hi hagués un segon canal, però havent-lo com el hi ha, no trobo cap justificació a la decisió que van prendre els seus directius. Si els milers de teleespectadors independentistes declarats volien ampliar la informació sobre les declaracions dels Jordis, el Major Trapero i la intendent Teresa Laplana bé podien haver posat el 3/24. I els qui com jo, ja ens consideràvem prou assabentats i no volíem ser adoctrinats, vam haver de canviar de canal i refugiar-nos als canals de sèries.