ENRIC HERNÁNDEZ
Vau associar independència a abundància ocultant els costos de transició, i ara ens avanceu la factura sense que la vostra Arcàdia ni tan sols s'entrevegi
Centenars d'empreses en fuga, incloses les multinacionals i les societats cotitzades en borsa. Milers de milions d'euros d'estalvis discretament transferits, físicament o virtualment, a sucursals bancàries lluny del territori català. Inversors buscant negocis immobiliaris en entorns més tranquils que la tumultuosa Barcelona. Les reserves turístiques desplomant-se. Restaurants buits o semibuits dia i nit. Comandes industrials cancel·lades. Treballadors de braços plegats. Tancaments d'empreses, per mudança o liquidació. Atur. Pobresa. Desolació.
Benvinguts a aquesta Catalunya que, com presagiava el seu himne, al final va tornar a ser “rica i plena”, però que no va saber gaudir dels seus èxits i va preferir llençar-los pel desaigüe. I, amb ells, el benestar de les generacions futures.
Potser l'empresonament dels activistes de l'independentisme Jordi Sànchez (ANC) i Jordi Cuixart (Òmnium) --un error polític de llibre, inexcusable sota la coartada de la divisió de poders-- sigui la guspira que encengui el definitiu incendi social. O potser no, és igual. Perquè els piròmans de tots dos extrems fa massa temps que preparen la crema per buscar ara caps de turc togats.
El conflicte ve de més lluny, però l'acte de presó de Sànchez i Cuixart es va començar a redactar, metafòricament, fa dos anys. Després de l'amarga victòria de Junts pel Sí en les 'plebiscitàries' del 27-S, Artur Mas pidolava el vot de la CUP a la seva investidura i va transigir que el Parlament es declarés en rebel·lia: no obeiria la justícia ni acataria les lleis espanyoles, només les catalanes. Buscant la suposada llibertat del poble català, la majoria parlamentària i els seus satèl·lits privats estaven disposats a violar lleis. És a dir, a delinquir.
Posar urnes no és delicte, però sí desobeir l'ordre del Constitucional de no fer-ho. Com no és delicte protestar davant una institució, però sí impedir que els poders públics --siguin policies o parlamentaris-- exerceixin la seva funció. Així ho pensava la Generalitat fa quatre anys, quan va demanar penes de presó per als responsables del setge al Parlament del 2011, a qui va acusar d'un delicte contra les institucions de l'Estat. Eren altres temps.
PER NO TORNAR
Un país el govern del qual promet saltar-se la llei no és de fiar per a empreses ni per a particulars. Si a sobre organitza un referèndum unilateral i promet declarar unilateralment la independència, la fuga de capitals està assegurada. Catalunya, el territori més bancaritzat d'Espanya fa una dècada, avui només conserva franquícies financeres. Les empreses traslladen primer la seu social, després la fiscal (adeu als seus impostos) i, al final, el quarter general. Com va succeir a Mont-real, se'n van per no tornar.
Avui calleu els de l''Espanya ens roba', els que a tants vau enganyar associant independència a abundància i ocultant els costos de transició. No us responsabilitzeu que haguem de pagar la factura per endavant, sense que la vostra Arcàdia ni tan sols s'entrevegi. I en herència ens deixareu una Catalunya arruïnada, un verdader erm.
Vau associar independència a abundància ocultant els costos de transició, i ara ens avanceu la factura sense que la vostra Arcàdia ni tan sols s'entrevegi
Benvinguts a aquesta Catalunya que, com presagiava el seu himne, al final va tornar a ser “rica i plena”, però que no va saber gaudir dels seus èxits i va preferir llençar-los pel desaigüe. I, amb ells, el benestar de les generacions futures.
Potser l'empresonament dels activistes de l'independentisme Jordi Sànchez (ANC) i Jordi Cuixart (Òmnium) --un error polític de llibre, inexcusable sota la coartada de la divisió de poders-- sigui la guspira que encengui el definitiu incendi social. O potser no, és igual. Perquè els piròmans de tots dos extrems fa massa temps que preparen la crema per buscar ara caps de turc togats.
El conflicte ve de més lluny, però l'acte de presó de Sànchez i Cuixart es va començar a redactar, metafòricament, fa dos anys. Després de l'amarga victòria de Junts pel Sí en les 'plebiscitàries' del 27-S, Artur Mas pidolava el vot de la CUP a la seva investidura i va transigir que el Parlament es declarés en rebel·lia: no obeiria la justícia ni acataria les lleis espanyoles, només les catalanes. Buscant la suposada llibertat del poble català, la majoria parlamentària i els seus satèl·lits privats estaven disposats a violar lleis. És a dir, a delinquir.
Posar urnes no és delicte, però sí desobeir l'ordre del Constitucional de no fer-ho. Com no és delicte protestar davant una institució, però sí impedir que els poders públics --siguin policies o parlamentaris-- exerceixin la seva funció. Així ho pensava la Generalitat fa quatre anys, quan va demanar penes de presó per als responsables del setge al Parlament del 2011, a qui va acusar d'un delicte contra les institucions de l'Estat. Eren altres temps.
PER NO TORNAR
Un país el govern del qual promet saltar-se la llei no és de fiar per a empreses ni per a particulars. Si a sobre organitza un referèndum unilateral i promet declarar unilateralment la independència, la fuga de capitals està assegurada. Catalunya, el territori més bancaritzat d'Espanya fa una dècada, avui només conserva franquícies financeres. Les empreses traslladen primer la seu social, després la fiscal (adeu als seus impostos) i, al final, el quarter general. Com va succeir a Mont-real, se'n van per no tornar.
Avui calleu els de l''Espanya ens roba', els que a tants vau enganyar associant independència a abundància i ocultant els costos de transició. No us responsabilitzeu que haguem de pagar la factura per endavant, sense que la vostra Arcàdia ni tan sols s'entrevegi. I en herència ens deixareu una Catalunya arruïnada, un verdader erm.
