diumenge, 22 d’octubre del 2017
Atrapats a la ratera
JOAN TAPIA
La realitat és que ja estem pagant els alts costos econòmics de la independència abans de proclamar-la
Raymond Aron va dir que la pau entre els EUA i l’URSS era l’equilibri del terror. Cap dels dos podia recórrer a l’arma atòmica perquè seria la fi de tots dos. En el conflicte actual entre Espanya i la Generalitat algunes coses el recorden.
El dimarts 10, Puigdemont va fer un estrany joc de mans per no proclamar la independència. Tenia por del 155, l’arma atòmica de Madrid. I l’endemà Rajoy i Pedro Sánchez només vam prémer a mitges el botó nuclear. Van donar dos terminis a Puigdemont perquè confirmés públicament que no hi havia hagut declaració. No tant per l’equilibri del terror (por de la DUI) com per temor que el 155 agreugés la ruptura de l’equilibri constitucional del 78 i les seves conseqüències polítiques i econòmiques.
L’Airef (Autoritat de Responsabilitat Fiscal), organisme independent i competent, calcula que l’allargament del conflicte pot fer que el creixement del PIB espanyol el 2018 caigui gairebé a la meitat: del previst 2,7% a l’1,5%. ¿I el PIB català?
El desig d’acotar i limitar el xoc de trens és tan fort que dimecres passat la Moncloa i el PSOE van proposar una altra sortida que va ser qualificada de tova en determinats cercles de Madrid: no hi hauria 155 si Puigdemont convocava eleccions. ABC va titular: «amnistia a canvi d’eleccions». I ahir Puigdemont, en la seva resposta final, va intentar un altre joc de mans. Va començar dient que «el poble de Catalunya, l’1 d’octubre, va decidir la independència en un referèndum amb l’aval d’un elevat percentatge d’electors, superior al que ha permès al Regne Unit iniciar el procés del brexit», frase que demostra que està als núvols.
Va afegir que el 10 d’octubre va proposar «deixar en suspensió els efectes d’aquell mandat popular» i va acabar amb una frase que és alhora un desafiament i una cessió: «Si el Govern de l’Estat persisteix a impedir el diàleg i continuar la repressió, el Parlament de Catalunya podrà procedir, si ho considera oportú, a votar la declaració formal d’independència que no va votar l’1 d’octubre».
Disparar la DUI
El missatge és: no hi va haver declaració d’independència, però n’hi pot haver en qualsevol moment perquè Catalunya ja l’ha votat, igual que la Gran Bretanya el brexit. I, com va dir el PDECat la nit anterior: si hi ha 155, dispararé la DUI. ¿Creu Puigdemont que la DUI és la seva arma atòmica? ¿Vol evitar el 155? ¿Busca la seva aplicació per justificar la DUI? ¿Vol sortir de la trampa en què es va ficar amb les lleis de desconnexió i no sap com? Misteri.
La realitat és que ja estem pagant els alts costos econòmics de la independència abans de proclamar-la. I que Europa diu cada dia que Catalunya ha de respectar la Constitució i que rebutja la subdivisió d’estats. Tot previsible, encara que Artur Mas, Junqueras i Puigdemont juraven que no se n’aniria ni un sol banc, que era només la campanya de la por de l’unionisme. I avui, atrapats a la ratera, aposten a mantenir tancat el Parlament català –excepte quan ho tenen tot lligat amb la CUP–, i a continuar la fugida… cap enlloc.
La realitat és que ja estem pagant els alts costos econòmics de la independència abans de proclamar-la
Raymond Aron va dir que la pau entre els EUA i l’URSS era l’equilibri del terror. Cap dels dos podia recórrer a l’arma atòmica perquè seria la fi de tots dos. En el conflicte actual entre Espanya i la Generalitat algunes coses el recorden.
El dimarts 10, Puigdemont va fer un estrany joc de mans per no proclamar la independència. Tenia por del 155, l’arma atòmica de Madrid. I l’endemà Rajoy i Pedro Sánchez només vam prémer a mitges el botó nuclear. Van donar dos terminis a Puigdemont perquè confirmés públicament que no hi havia hagut declaració. No tant per l’equilibri del terror (por de la DUI) com per temor que el 155 agreugés la ruptura de l’equilibri constitucional del 78 i les seves conseqüències polítiques i econòmiques.
L’Airef (Autoritat de Responsabilitat Fiscal), organisme independent i competent, calcula que l’allargament del conflicte pot fer que el creixement del PIB espanyol el 2018 caigui gairebé a la meitat: del previst 2,7% a l’1,5%. ¿I el PIB català?
El desig d’acotar i limitar el xoc de trens és tan fort que dimecres passat la Moncloa i el PSOE van proposar una altra sortida que va ser qualificada de tova en determinats cercles de Madrid: no hi hauria 155 si Puigdemont convocava eleccions. ABC va titular: «amnistia a canvi d’eleccions». I ahir Puigdemont, en la seva resposta final, va intentar un altre joc de mans. Va començar dient que «el poble de Catalunya, l’1 d’octubre, va decidir la independència en un referèndum amb l’aval d’un elevat percentatge d’electors, superior al que ha permès al Regne Unit iniciar el procés del brexit», frase que demostra que està als núvols.
Va afegir que el 10 d’octubre va proposar «deixar en suspensió els efectes d’aquell mandat popular» i va acabar amb una frase que és alhora un desafiament i una cessió: «Si el Govern de l’Estat persisteix a impedir el diàleg i continuar la repressió, el Parlament de Catalunya podrà procedir, si ho considera oportú, a votar la declaració formal d’independència que no va votar l’1 d’octubre».
Disparar la DUI
El missatge és: no hi va haver declaració d’independència, però n’hi pot haver en qualsevol moment perquè Catalunya ja l’ha votat, igual que la Gran Bretanya el brexit. I, com va dir el PDECat la nit anterior: si hi ha 155, dispararé la DUI. ¿Creu Puigdemont que la DUI és la seva arma atòmica? ¿Vol evitar el 155? ¿Busca la seva aplicació per justificar la DUI? ¿Vol sortir de la trampa en què es va ficar amb les lleis de desconnexió i no sap com? Misteri.
La realitat és que ja estem pagant els alts costos econòmics de la independència abans de proclamar-la. I que Europa diu cada dia que Catalunya ha de respectar la Constitució i que rebutja la subdivisió d’estats. Tot previsible, encara que Artur Mas, Junqueras i Puigdemont juraven que no se n’aniria ni un sol banc, que era només la campanya de la por de l’unionisme. I avui, atrapats a la ratera, aposten a mantenir tancat el Parlament català –excepte quan ho tenen tot lligat amb la CUP–, i a continuar la fugida… cap enlloc.
dissabte, 21 d’octubre del 2017
PATRIMONI AMPOSTÍ
Amposta és una
ciutat rica en història i patrimoni. Ibers, romans, visigots i àrabs van
estar presents, d’alguna manera, al nostre territori i, en alguns casos en van
deixar vestigis que encara perduren. També la nostra gent hi va deixar empremta: la torre de la Carrova,
el castell, el pont penjant, les cases modernistes... Fins i tot algun niu de
metralladora que hi ha per la zona del darrere del cementiri. Però hi ha
patrimoni ignorat i infravalorat. Potser sigui un patrimoni menor, però forma
part de la nostra història.
El passat 16 d’octubre
vaig llegir al Periódico un reportatge sobre una cabina de telèfons. Sí, sí,
també les cabines poden ser protagonistes de la nostra història. Segur que si a
molts dels joves que van tot el dia amb el mòbil a la ma els hi preguntessin
per a que servia aquell habitacle, igual no tindrien resposta.
Perquè s’hi canviï Superman. No, no és cap resposta. És el títol del
reportatge on s’explica que la darrera cabina de telèfons de Barcelona es troba
al carrer Lledoner del barri de Sant Genís. Però si a Amposta també ne tenim
una! La que hi ha al costat del CAP –vaig pensa ràpidament-
Quanta gent hi
deu de passar a diari i ni s’hi fixen, com tampoc s’hi fixen (si és que ho
saben) que al seu costat hi tenim una escultura d’un tal (o una tal) R. Oriol,
segons posa al rètol que hi ha prop de la base de la mateixa.
Tornant a la
cabina, es troba en un estat força lamentable. No hi ha aparell telefònic i
tampoc estan els rètols característiques que tenien totes aquestes cabines en
la seva part superior.
Al barri de
Sant Genís, els veïns van fer un referèndum per a veure que se’n feia... No sé
si aquí a Amposta també se’n podria fer un, retirar-la i conservar-la o
directament portar-la a la deixalleria.
Tot i que, en
aquest darrer cas seria una llàstima, ja que hi ha coses que han tingut durant
molts anys la seva funció (importantíssima!) i que es mereixen una mica més d’atenció
de la que tenen.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)