dimarts, 24 d’octubre del 2017

RIBADEO 3







Vull tot això

JORDI ÉVOLE

Vull que els salvapàtries se salvin ells sols, que és el que ja acostumen a fer

Vull deixar de viure dies històrics. Vull aixecar-me sense sobresalts. Vull que cada hora no hi hagi una «última hora». Vull deixar d’etiquetar i que m’etiquetin. Vull que no hi hagi presos polítics. Vull tornar a esmorzar amb Jordi Cuixart a la Diagonal. Vull que no em diguin unionista per no ser independentista. Vull tornar a creure que no han fracturat la societat catalana. Vull no seguir enganyant-me. Vull sobretaules parlant de bricolatge amb el meu cunyat. Vull que els teatres es tornin a omplir i els hemicicles es buidin de teatre. Vull que el 155 torni a ser un número sense efectes legals. Vull que DUI signifiqui «Deixem-nos d’Unilateralitats Inútils». Vull relats menys èpics. Vull manifestacions on els convocants donin menys assistència que la policia. Vull que els observadors internacionals ens deixin d’observar. Vull que no ens flipem si sortim al Washington Post. Vull que deixem de perdre tanta energia en un sol tema. Vull votar en molts referèndums, i no principalment sobre temes territorials. Vull que la repressió se’ls apliqui als repressors. Vull deixar de viure setmanes decisives. Vull avorrir-me. Vull carrers sense banderes. Vull deixar d’entrar al bar i escrutar si em miren malament. Vull més gelosia que recels. Vull que no m’usin avui els que m’insultaven la setmana passada. Vull que l’astúcia no sigui la virtut del que mana. Vull que deixin de vetllar pels nostres interessos.
Tele i cafè

Vull que protestem davant els bancs quan els rescaten, tinguin la seu social on la tinguin. Vull que les televisions públiques i privades deixin la propaganda relegada a les pauses per a la publicitat. Vull que torni a haver-hi més programes de televisió normals que especials. Vull més autocrítica. Vull menys prietas las filas. Vull passos enrere. Vull que ens deixin en pau. Vull que els molt cafeters entenguin que no a tothom li agrada el cafè (ni el que és per a tots). Vull que es torni a parlar de refugiats. Vull no pensar que visc al millor país del món ni que som els millors ni que a por ellos oé. Vull que la meva pàtria no superi les fronteres del meu barri. Vull que la meva pàtria siguin els meus amics. Vull que els salvapàtries se salvin ells sols, com acostumen a fer. Vull no cridar visques a les pàtries. Vull que visquin els nuvis. Vull que néixer en un lloc sigui una casualitat i no doni dret a ser més que ningú. Vull no cabrejar-me als grups de WhatsApp. Vull tornar a emborratxar-me amb col·legues que pensen diferent. Vull abraçar-me amb el rival. Vull que passi tot això. Vull que Goytisolo em perdoni per haver-lo intentat copiar. Vull que ressusciti Luppi i em recordi que existeix el lloc al món que vull, encara que ara quedi molt lluny.

dilluns, 23 d’octubre del 2017

PER UN GRAPAT DE VOTS

De Ferreres al Periódico.
L’any 1964 es va rodar la pel·lícula Per un grapat de dòlars i va tenir com a protagonistes destacats a Clint Eastwood, Marianne KochGian Maria VolontéWolfgang Lukschy y Sieghardt Rupp.
A partir de 2015 (tot i que ja s’estava preparant des de feia més temps) se’n està rodant un altra que jo anomeno Per un grapat de vots i que té com a protagonistes Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Mariano Rajoy, Pedro Sánchez i Albert Ribera.
Perquè si, amics meus, la situació que estem vivint va d’això, d’aconseguir un grapat més de vots que la resta per a poder tocar poder o seguir-ne tocant, en el cas d’aquells que ja tenen responsabilitats de govern.
La paràlisi existent a Catalunya és més que notòria. Els membres del govern només s’ocupen del dia a dia, d’allò que ja ve rodant des de fa temps. I el Parlament, com sabeu, només es reuneix quan els hi va bé fer-ho als grups de Junts pel Sí i la Cup i el propi govern. Puigdemont ja ha avançat que la propera setmana explicarà al parlament la situació actual de Catalunya (com si a aquestes alçades encara hi hagués gent que no sabés el que passa) En realitat, el que farà Puigdemont serà demana al Parlament que es voti la DUI abans de que l’Estat, tal com va anunciar Rajoy dissabte apliqui l’article 155 de la Sagrada Constitució i l’acabi destituint.   
Els preàmbuls de la pel·lícula venen de lluny. Durant el govern de Zapatero a Madrid i Maragall a Catalunya, Rajoy i els seus van portar a terme una campanya de recollida de signatures en contra de l’Estatut i ho van fer per un grapat de vots ja que el que pretenien era governar Espanya. Després resultat que els hi va anar tot rodat amb la crisi i la mala gestió que van fer els socialistes.
Els següents dies claus van ser després de la Diada de 2012. Mas que governava Catalunya amb el suport del PP, després de veure l’exitosa manifestació de Barcelona (feia anys que no se’n veia cap d’igual) va pensar que si de sobte es convertia a l’independentisme, guanyaria el grapat de vots necessaris per a poder governar, sinó amb majoria absoluta, al menys guanyar les eleccions amb suficient avantatge per a fer-ho amb el suport d’ERC. Però tal com es diu vulgarment, el tret li va sortir per la culata i Mas (a qui molts dels seus propis votants no es van creure) va perdre vots i, finalment, se va veure obligat a fer un pas al costat.
Un grapat de vots més que la resta de formacions, són els que tenen el sector independentista del Parlament que fan servir a la seva conveniència, sense tenir en compte que un Parlament és la representació de la voluntat popular, no només d’aquells que van votar Junts pal Sí o les CUP.
Els grans partits estatals també estan lluitant per un grapat de vots. El PP de Mariano Rajoy, com ja hem vist, fa servir l’estratègia de l’anticatalanisme per amagar les seves veritables vergonyes, que no són altres que els casos de corrupció que l’han esquitxat per tot arreu. Ciudadanos, tot i ser un partit nascut a Catalunya i tenir un dirigent català (Albert Rivera), han vist que l’única manera que tenen per a guanyar poder és esgarrapar un grapat de vots al PP per a poder ser decisius a la política nacional i per tant, també s’han decantat per una catalanofòbia exasperant que és, com s’ha vist reiteradament, el que dóna vots per les Espanyes.
De Vergara a Eldiario.es. 
Punt i a part (i mai millor dit) és el PSOE. Un PSOE liderat per Pedro Sánchez que potser s’ha oblidat que per a recuperar la secretaria general del partit va comptar amb un bon grapat de vots provinents dels afiliats del PSC. I és que desgraciadament la gent té la memòria que té i sempre s’acaben oblidat de les coses quan aquestes deixen d’interessar.

Amb aquesta situació ha deixat en molt mala situació al PSC que des de fa temps no acaba de tenir les coses clares i quan semblava que finalment havien trobat un suport fiable a Madrid, a les primeres de canvi els ha (ens ha) deixat a l’estacada. I sabeu per què? Per un grapat de vots! Pedro Sánchez és conscient que els vots del socialisme català no el portaran a la Moncloa i, per tant, n’ha d’esgarrapar d’on sigui i aquest és un bon moment per a posicionar-se clarament en contra del que està passant a Catalunya sense importar-li que a Madrid segueixi governant Mariano Rajoy i el PP.        

LA CIUTAT QUE VOLEM 23-10-2017

Qui retira a la grua?

Més d'una hora s'ha estat aquí entre el carrer Amèrica i l'avinguda de Catalunya.