MONFORTE DE LEMOS 3

Benvinguts al realisme, però...

ENRIC HERNÁNDEZ

Potser el penediment serà suficient per redimir els independentistes davant la seva parròquia, però no rescabalarà els catalans del mal infligit

«S’ha de reflexionar sobre el que ha passat, si hi ha un bon control dels temps i si la majoria social era suficient». «¿Saben per què no som independents? Doncs perquè encara no hi ha hagut una majoria de catalans que així ho vulguin». «L’independentisme ha preferit escoltar la part del relat més èpica, més emocionant i més bonica. Ara toca fixar-se en els límits i ser conscients que la independència requereix un trajecte més llarg».

Clap-clap. Discreta ovació de l’auditori a l’expresident Artur Mas (PDECat) i als republicans Joan Tardà i Toni Comín, que amb aquests tres epílegs han posat fi a una representació que s’ha prolongat més del que era necessari. Concretament, des que en les eleccions plebiscitàries del 2015 el full de ruta independentista va aconseguir només el 47% dels vots sense que Mas ni Junts pel Sí reconeguessin que, per pura lògica, menys de la meitat de la població no pot conformar mai una majoria social.

Benvinguda sigui la jerarquia independentista a les habitacions del realisme, on els esperem amb els braços oberts els que fins ahir vam suportar les seves invectives per dir exactament el mateix que ells afirmen avui. Potser en la parròquia sobiranista el penediment i el propòsit d’esmena siguin suficients per redimir els pecats, però no serviran per rescabalar els catalans que han patit les conseqüències dels seus patriòtics descontrols.

Dos anys sense un Govern que governés per a tots passen necessàriament factura. Una legislatura dedicada a excitar les baixes passions dels uns i a menysprear els altres no passa en va. Milions d’euros dilapidats en propaganda política, en lloc d’estimular l’ocupació i combatre la desigualtat, suposen un frau econòmic i un greu retrocés social.

¿Qui rendirà comptes per la fugida de Catalunya de 2.400 empreses, un miler de les quals ja ha traslladat la seva seu fiscal? ¿Com defensar que la Barcelona insurrecta ha d’acollir el Mobile World Congress i l’Agència Europea del Medicament? ¿Qui curarà les profundes ferides que el procés ha infligit a la convivència? És hora de fer autocrítica, però de veritat.

LA 'NAVEGACIÓ' PER L'EBRE

Bona dia! 

TEMPS DE DESENGANYS

De Napi a Diari de Tarragona. 

Aquest matí m’he assabentat de que Lluís Llach i Germà Bel, diputats de Junts pel Sí després de les darreres eleccions, no repetiran el 21-D. Dies abans, des de la presó d’Estremera, Jordi Cuixart, president d’Òmnium  cultural, també s’havia autoexclòs. Segurament no faran públics els motius que els han portat a prendre esta decisió per no perjudicar encara més la imatge de l’independentisme, tot i que d’aquí un temps poden arribar a transcendir a l’opinió pública, però m’arrisco a donar un motiu: per desengany.

No és necessari que el motiu de desengany sigui el mateix en els tres casos, però segur que si hi ha un denominador comú en tots tres aquest és el desengany per veure que el vaixell d’Ítaca ha ancorar a un a illa del mar Egeu, lluny de l’anhelat port de nom Independència (No sé si me’n he sortit en la metàfora, espero que sí)

L’independentisme crida a omplir les urnes de paperetes el 21-D. No havien de ser les seves eleccions, però és que de moment no n’hi ha d’altres. La pregunta és: Aconseguiran aquesta fita? O bé, a part de Llach, Bel i Cuixart hi ha molts més desenganyats que de moment prefereixen no sortir de l’armari?

Però de desenganyats n’hi ha més i aquests dels que ara us vull parlar no són precisament del món independentista. Com sabeu fa aproximadament una setmana l’alcalde de Terrassa (exalcalde ja) Jordi Ballart va decidir abandonar el PSC i, en un gest que l’honra i que li vaig reconèixer públicament, renunciar també a l’alcaldia. El dia següent 5 dels seus regidors van seguir el mateix camí. Només fa un parell de dies, Miquel Lupiáñez, alcalde de Blanes, va fer el mateix que Ballart: es va donar de baixa del PSC i va abandonar l’alcaldia.

No recordo precedents. Normalment els polítics sé donen de baixa del partit al que militaven i que, segurament, gràcies a això havien obtingut el càrrec públic, però no del càrrec que venien ocupant, en un exercici singular d’hipocresia.

I perquè s’han donat de baixa i han abandonat el càrrec Jordi Ballart, Miquel Lupiáñez i la resta de regidors? Han marxat desenganyats amb el PSC per la tebior mostrada davant el PSOE, sobre tot a l'hora d'aplicar l'article 155 de la Constitució. També és veritat que van perdre la confiança dels seus socis de govern, però el veritable socialista, aquell que té uns ideals d’esquerres per força ha d’estar desenganyat del rumb que ha pres el partit en els darrers anys.

Iceta diu que no farà presidents ni a Junqueras ni a Puigdemont... I què farà en els cas de García Albiol i Arrimadas? Faran un tripartit de dretes?  I si el candidat d'ERC no fos Junqueras sinó Marta Rovira com s'està apuntant a les darreres hores? Es podria repetir un altre tripartit amb ERC i CSQP? A hores d’ara me sembla una fal·làcia, tot i que és una possibilitat que molts analistes polítics apunten.

Tot i que temps d’enganys pot sembla el nom d’una sèrie televisiva, com heu vist reflecteix molt bé l’època actual on quasi res és com aparenta ser. O tu estàs convençut que sí?