CARDONA 12 (LA MUNTANYA DE LA SAL)

Mucho de qué hablar

TONI SOLER

No habrá negociación entre gobiernos, y la brecha catalana entre legitimidad y legalidad posiblemente se agrandará

En cambio, habrá mucho diálogo en Catalunya. Los catalanes lo necesitan y lo añoran

La próxima etapa de la vida política en Catalunya estará presidida por el diálogo. El problema –un problema muy de estos tiempos– es que posiblemente el diálogo se produzca fuera de la política, o al menos fuera de las instituciones, porque los poderes públicos no están en una situación óptima para ejercer su papel de representantes de la ciudadanía. Es difícil que las elecciones del 21D alteren significativamente el equilibrio de fuerzas; y es aún más difícil que el gobierno español renuncie a su ADN autoritario para abrir una etapa de negociación con unos partidos a los que considera hostiles y sediciosos.

Con consellers y activistas encarcelados, cientos de alcaldes imputados o amenazados, pero también con un evidente déficit de credibilidad, el independentismo no quiere seguir sintiéndose prisionero de sus urgencias. Su objetivo es ganar el 21D para lamerse las heridas, reagrupar fuerzas, terminar con la amenaza que pesa sobre instituciones y personas. Cortoplacismo obligado. Seguramente obtendrá la victoria, más o menos matizada por el PSC y Catalunya en Comú. Porque los votantes independentistas pueden estar decepcionados con los suyos, incluso estar asustados por la represión; pero el llamado bloque del 155 les ha dejado muy claro cuál es la alternativa. Y no hace falta ser independentista para rechazar la política represiva del PP, la impunidad de la ultraderecha y el afán torero de humillar a unos dirigentes que, aunque fueran increíblemente torpes en octubre, siguen representando al sufragio popular.

ERC y la candidatura de Puigdemont se han apresurado a declarar que primarán la vía del diálogo bilateral por delante de la unilateralidad. Es un matiz interesante, aunque no les queda otra, porque el recuerdo de la república fake está demasiado cercano. Pero en España la bilateralidad es un privilegio reservado a los vascos (mejor no preguntarse por qué). Así que, aunque se forme un nuevo gobierno independentista, no se engañen: no habrá diálogo. Rajoy se limitará a combinar el palo y la zanahoria para retornar, pasito a pasito, a la situación de hace dos años. Una exhibición de jerarquía con la que se relamerán algunos patriotas, pero que no nos acercará a una solución duradera sobre el estatus político de Catalunya. Lo cual favorece el discurso y los intereses del bloque de centroderecha, PP y Ciudadanos, que, en circunstancias normales, con la corrupción presente y la quiebra de las pensiones a la vuelta de la esquina, debería verse en una situación mucho más comprometida.

No habrá negociación entre gobiernos, y la brecha catalana entre legitimidad y legalidad posiblemente se agrandará. En cambio, habrá mucho diálogo en Catalunya. Los catalanes lo necesitan y lo añoran. La sociedad catalana es mucho más plural que la española, por el simple hecho de que Catalunya está llena de españoles, mejor dicho, de catalanes que también se sienten españoles, ya sea por convicción o por origen. En el centro del terreno de juego catalán –que es donde empezó el Procés– sigue existiendo un consenso sobre el carácter nacional de Catalunya, su pluralidad, su legítima aspiración a una mayor soberanía, la construcción de un modelo social inclusivo y el derecho a decidir su relación política con España. Es muy importante que este diálogo se produzca, y se busquen puntos de encuentro no sólo en cuanto el método –el famoso referéndum– sino también a qué opciones hay que votar, es decir: Qué significa la independencia y qué modelo de relación con España puede convertirse en una alternativa realista. El diálogo interior es el primer paso para la confección de mayorías amplias, imprescindibles para la buena salud democrática y cívica del país. El clima social catalán lo agradecerá. Ahora bien: que todo ello sirva de algo, con el PP y sus satélites en el poder en Madrid, es harina de otro costal.

LA BADIA DELS ALFACS EN GRANAT

Bon dia!! 

LES MALES COMPANYIES (Primera part)

Durant dos dies consecutius (28 i 29 de novembre), la Sexta va emetre un reportatge sobre la família Pujol dintre del programa Las males compañías dirigit i presentat per la periodista Cristina Pardo.

Per aquells que no el vau veure, el programa tractava de la corrupció al voltant de la família Pujol que, com sabeu, va ser qualificada com a organització criminal del que destacarien principalment dues figures: Marta Ferrusola, la matriarca i Jordi Pujol (Júnior), el primogènit.

De fet res o casi res que no sé sabes ja que des de aquell dia del mes de juliol de 2015 on Jordi Pujol, el que fora durant 23 anys President de la Generalitat, va declarar que havia mantingut oculta una part de l’herència de l’avi Florenci, tots els mitjans de comunicació ens van mantenir constantment informats sobre com s’anaven desenvolupant els esdeveniments.  

La trajectòria pública de Jordi Pujol i Soley, el Molt Poc Honorable, va coincidir en gran part amb els meus primers anys en política. Ell va ser elegit President l’any 1980 i jo vaig començar a militar al PSC l’any 1983, tot i que ja feia uns quants anys que estava a la seva òrbita.

Tot i que en un primer moment es podria pensar que me vaig afiliar pel fet de que mesos abans Felipe González tragués majoria absoluta, la realitat és molt diferent. El pas definitiu el vaig donar el 9 de maig, el dia següent de les eleccions municipals. En aquell temps jo vivia a Santa Bàrbara i Josep Bertomeu Canalda, més conegut com a Don Pepe, acabava de revalidar el càrrec d’alcalde per majoria absolutíssima, aquesta vegada encapçalant la llista de CiU, ja que la primera vegada ho va fer con independent.

Per aquell mateixos anys comença el declivi de Banca Catalana i finalment acaba als jutjats (cas Banca Catalana) Contra tot pronòstic Jordi Pujol ne surt indemne i la seva figura reforçada. Igual com ha passat durant els últims anys amb el tema independentista, també llavors tota la culpa era de Madrid, mentre que els de la capital d’Espanya se van mostrar maça complaents o porucs pel que pogués passar.

Mentre el patriarca feia de crossa dels governs estatals quan convenia, pel seu darrere la família feia negocis no del tot clars. El programa de la Sexta ens va recordar unes paraules de Júnior durant la seva compareixença al Parlament de Catalunya: Anava a Andorra a buscar homes de negocis amb qui fer negocis i això és legal... Però algú sap a que es dedicava concretament Júnior? I Josep? I Pere? I Oleguer?

Des de la meva època de batxiller, sempre recordat una frase que ens va llegir un dia el nostre professor de Literatura: Los Tahures con dados hacen condados.  Tot i que la frase fa referència als jocs d’atzar i apostes, bé podria utilitzar-se amb el cas del Pujol: del no res van crear un imperi...Tot i que segons la matriarca no tenien ni cinc i anaven amb una ma al davant i l’altra al darrere...

Crec que va ser Lluís Foix, periodista i durant un any director de la Vanguardia i que va ser un dels qui va sortir al programa, va dir que mentre la família i Convergència s’estaven lucrant il·lícitament, Jordi Pujol mirava cap a un altre costat. No crec que fos així. Mira cap a un altre costat aquell que no vol assabentar-se del que està passant pel seu voltant. Des del meu punt de vista Jordi Pujol coneixia perfectament totes les martingales usades tant per la seva família com pel seu partit i les consentia perquè suposo que ho portava als seus gens, uns gens heretats de son pare Florenci que ja va ser multat durant el règim de Franco per tenir diners a l’estranger. Com diu la dita: De tal palo tal astilla...

Per a mi un dels moments memorables del programa va ser la resposta de María Victoria Álvarez que a la pregunta de Cristina Pardo de perquè no ho va denunciar, va respondre:

-Però vostè sap de qui estem parlant...? Sap qui eren aquesta gent...? Sap el poder que tenien...?  

A part d’això sense proves no pots anar en lloc. Si la fiscalia amb molts més recursos no va iniciar cap investigació arran de la intervenció del President Pasqual Maragall al Parlament, com ho anaven a fer tots aquells que només tenien indicis... Al primer capítol va sortir un empresari de la construcció que tenia proves sobre el que estava passat i ni així li van fer cas.

Quan a un territori està dominat per una organització criminal que a part governa les principals institucions del país, és molt difícil trobar valents que s’hi encarin. El territori és Catalunya, però també podríem estar parlant d’altres territoris molts més menuts, com per exemple Amposta...

I creieu-me, sé del que estic parlant.  

Us deixo l'enllaç per si voleu veure-ho: 

http://www.atresplayer.com/television/programas/malas-compañias/temporada-1/capitulo-4-programa-los-pujol_2017112800940.html#fn_comentarios_lay