XAVIER SARDÀ
¿Què faria Rufián sense poder cabrejar el PP i el PSOE, a la vegada que arrencar l'aplaudiment entusiasta de Pablo Iglesias? ¿Contra qui tuitejaria?
Ser processista requereix un delicat equilibri entre convèncer el teu electorat que aquest any sí (la independència, és clar) i allargar el tema en funció dels esdeveniments que es van produint. Els neo/post/convergents en són uns especialistes. Ja han utilitzat més noms que Prince i Sisa junts. I els va molt bé. Fins i tot Marta Rovira els va fer de telonera a Brussel·les.
Als d’Esquerra Republicana els passa el mateix que al Barça i els seus rivals. ¿Què faria Rufián sense poder cabrejar el PP i el PSOE, a la vegada que arrencar l’aplaudiment entusiasta de Pablo Iglesias? ¿Contra qui tuitejaria? Va prometre que se n’aniria ja fa tant de temps que ara mateix el seu principal debat existencial és el mateix que el de Rajoy: si presentar-se a les pròximes generals o no.
La CUP no té el problema de Rufián i es renova amb més freqüència que la sang de les millors estrelles del rock. Però ara mateix també està a un pas d’apuntar-se al processisme. Amb el que era el seu esperit original, demanarien que tant Puigdemont com Junqueras fessin el typical catalan pas al costat. Com ha explicat Riera, tots dos els han tingut enganyats fins al 10 d’octubre al matí (quan Puigdemont va declarar i va suspendre) i el 28, quan després de la declaració d’independència no va passar res. Es podria dir que els pecats de Puigdemont i Junqueras són més greus que els de Mas. Mas va complir tot el que va dir. Puigdemont i Junqueras els han deixat penjats en dues ocasions. Això sí, sort per a tots dos.
Al no demanar el seu cap, és evident que la CUP confia en l’habilitat processista dels que –utilitzant les seves paraules– els han enganyat. Els seus grans sempre s’inventen nous conceptes per batejar noves pantalles, i així qui dia passa any empeny.
Mobilitzacions i sociabilitat
Dit tot això, també és cert que les mobilitzacions indepes suposen una tornada a les actuacions convivencials. Els 45.000 de Brussel·les han conformat una trobada que ha tingut una repercussió política i social real que ignoren i potser s’ignora, però potser no és aquesta la qüestió determinant. La qüestió no és només si serveix per a alguna cosa, sinó si els serveix per a alguna cosa als que es mobilitzen.
En les mobilitzacions (també en les constitucionalistes) assistim a la protesta, a la trobada, al desplaçament i a l’emotivitat. És una tornada a una sociabilització gairebé posttelevisió, però televisada. Els mitjans ho fomenten i després ho expliquen, com si el tema no anés amb ells.
Ve d’antic. Empèdocles va dir que l’amistat consisteix en una certa «semblança» i que els éssers que s’assemblen es fan amics: «La semblança busca el semblant».
Això sí, potser en aquesta recerca del semblant la nostra societat s’ha precipitat en dues meitats irreconciliables.
¿Què faria Rufián sense poder cabrejar el PP i el PSOE, a la vegada que arrencar l'aplaudiment entusiasta de Pablo Iglesias? ¿Contra qui tuitejaria?
Als d’Esquerra Republicana els passa el mateix que al Barça i els seus rivals. ¿Què faria Rufián sense poder cabrejar el PP i el PSOE, a la vegada que arrencar l’aplaudiment entusiasta de Pablo Iglesias? ¿Contra qui tuitejaria? Va prometre que se n’aniria ja fa tant de temps que ara mateix el seu principal debat existencial és el mateix que el de Rajoy: si presentar-se a les pròximes generals o no.
La CUP no té el problema de Rufián i es renova amb més freqüència que la sang de les millors estrelles del rock. Però ara mateix també està a un pas d’apuntar-se al processisme. Amb el que era el seu esperit original, demanarien que tant Puigdemont com Junqueras fessin el typical catalan pas al costat. Com ha explicat Riera, tots dos els han tingut enganyats fins al 10 d’octubre al matí (quan Puigdemont va declarar i va suspendre) i el 28, quan després de la declaració d’independència no va passar res. Es podria dir que els pecats de Puigdemont i Junqueras són més greus que els de Mas. Mas va complir tot el que va dir. Puigdemont i Junqueras els han deixat penjats en dues ocasions. Això sí, sort per a tots dos.
Al no demanar el seu cap, és evident que la CUP confia en l’habilitat processista dels que –utilitzant les seves paraules– els han enganyat. Els seus grans sempre s’inventen nous conceptes per batejar noves pantalles, i així qui dia passa any empeny.
Mobilitzacions i sociabilitat
Dit tot això, també és cert que les mobilitzacions indepes suposen una tornada a les actuacions convivencials. Els 45.000 de Brussel·les han conformat una trobada que ha tingut una repercussió política i social real que ignoren i potser s’ignora, però potser no és aquesta la qüestió determinant. La qüestió no és només si serveix per a alguna cosa, sinó si els serveix per a alguna cosa als que es mobilitzen.
En les mobilitzacions (també en les constitucionalistes) assistim a la protesta, a la trobada, al desplaçament i a l’emotivitat. És una tornada a una sociabilització gairebé posttelevisió, però televisada. Els mitjans ho fomenten i després ho expliquen, com si el tema no anés amb ells.
Ve d’antic. Empèdocles va dir que l’amistat consisteix en una certa «semblança» i que els éssers que s’assemblen es fan amics: «La semblança busca el semblant».
Això sí, potser en aquesta recerca del semblant la nostra societat s’ha precipitat en dues meitats irreconciliables.
