 |
| De Juan Carlos Ortega al Periódico d'avui. |
La desunió de l’independentisme per un costat
i les traves judicials i polítiques per l’altre, fan que, a hores d’ara, no s’acabi
de veure quan i com acabarà l’anomenat procés.
És possible que una vegada passada la Setmana
Santa, que per als cristians són dies de meditació i plegaria, hi pugui haver
un enteniment entre les dues grans forces de l’independentisme català com són
Junts per Catalunya i ERC. No obstant, per a poder investir un nou president
encara calda que se puguin donar altres condicionants com per exemple que
Puigdemont i Comín renunciïn a les seves respectives actes de diputats per a
que, al menys, en segona volta, hi pugui haver una majoria de vots favorables
al nou candidat.
Un nou candidat que, a hores d’ara, segons
informacions periodístiques d’avui mateix podria ser Ernest Maragall, germà
petit de Pasqual que, com sabeu, va abandonar la militància del PSC i va
abraçar la fer d’ERC. Si sou seguidors del meu blog, potser recordareu que,
personalment, no considero a Ernest Maragall cap prodigi de polític, tot i que
va recórrer una gran trajectòria arribant a Conseller d’Educació durant la
presidència de Montilla. Per la seva edat (75 anys) el veig més com un
president honorífic i mediador que no com un president que pugui intervenir amb
el dia a dia de Catalunya (procés a part)
Com sabeu, les darreres eleccions al Parlament
convocades anòmalament per Rajoy se van produir el passat 21 de desembre. També
recordareu que les dues grans formacions independentistes (els postconvergents de Puigdemont i ERC), s’hi
van presentar per separat després d’haver concorregut plegats a les eleccions
del 27 de setembre de 2015 a la candidatura de Junts pel Sí. És evident que
alguna cosa passava...
Han passat més de 3 mesos i després de sonar
diversos noms per a poder aspirar a la presidència de la Generalitat, el fracàs
ha estat el denominador comú. Hi ha estat així perquè alguns no volen baixar del burro.
Desgraciadament la situació és la que tenim.
Una Catalunya sotmesa per l’article 155 de la Constitució i un Govern del PP
que no s’arronsa ni s’arronsarà a l’hora de posar-nos tota mena d’entrebancs.
Fixeu-vos on arriba la desunió que ni la
qüestió de la llengua a les escoles va fer-los reaccionar. Per tant, no he de
ser pessimista a l’hora de pensar que la situació que vivim tingui un final
feliç en un curt espai de temps. Més ve va per a llarg...
Quan llegeixo a alguns polítics que no volen
una repetició electoral, no m’ho acabo de creure. Sobre tot perquè també hi ha
que opinen que no seria tan dramàtic que se tornessin a repetir. Si finalment
passés, si hi tornessin a haver eleccions a l’estiu, significaria el fracàs de
la política catalana i només alguns (precisament aquells que com he dit no
volen baixar del burro) se podrien sentir guanyadors... Però el poble de
Catalunya, en general, hi perdria.
Necessitem sortir de la situació que estem
patint. Cal tornar a la normalitat encara que per a molts sigui la anormalitat.
Cal refer-nos com a poble tal com ho hem fet tantes vegades. I cal, sobre tot
vèncer l’enemic comú.
Fins que l’enemic comú no sigui derrotat, el
final del procés va per a llarg, per a molt llarg...
