La suma de Ciutadans i PP obtindria ara una àmplia majoria absoluta
Des de primers d’any les enquestes assenyalen una forta pujada de Ciutadans (Cs) –conseqüència de l’èxit en les eleccions catalanes del 21-D–, un descens sensible del PP, un estancament del PSOE i un altre descens de Podem. El titular és que Cs, el partit d’Albert Rivera, el líder més valorat, superaria el PP de Mariano Rajoy que és, juntament amb Pablo Iglesias, un dels líders menys apreciats. El PSOE quedaria pla i una mica incolor. És rellevant que Cs, un partit nou a Espanya, s’hagi convertit –de moment només a les enquestes–, en el primer partit i que, per contra, Podem, el partit sorgit en les europees del 2014 que semblava que havia d’assaltar el cel, estigui en retrocés. Però una altra dada rellevant, ja apuntada per la pujada liberal de Cs i la caiguda de l’esquerra radical de Podem, és que el bloc de centredreta, format pel PP i Cs, està en clar ascens mentre que el d’esquerres, la suma del PSOE i Podem, està en regressió.
¿L’electorat abraça la dreta i tendeix a fugir de l’esquerra? És el que sembla si comparem els resultats de les eleccions del 2015 i el 2016 amb les últimes enquestes publicades abans i després de setmana santa. En efecte, la suma del PP i Cs va passar ja del 42,35% en les eleccions del 2015 al 46,9% en les del 2016 i en les recents enquestes de dos diaris digitals (El Confidencial i El Español) estaria en el 50%. Vuit punts més. I en diputats –càlcul arriscat– la dreta saltaria de 169 escons actuals a uns 190. Segons aquests sondejos, si ara hi hagués eleccions el centredreta obtindria una àmplia majoria absoluta. Mentrestant, la suma de l’esquerra baixaria del 43,7% del 2016 al 35% o 38%. Una caiguda d’un mínim de cinc punts. I en diputats la caiguda seria espectacular, dels 161 del 2015 (90 del PSOE i 71 de Podem) a 134 o 125 (78 i 47).
¿Per què aquest desplaçament a la dreta de l’electorat? Una causa possible seria la crisi catalana. Davant el risc separatista, la reacció nacionalista espanyola trobaria més seguretat en la dreta. Podem defensa el dret d’autodeterminació, i el PSOE, un federalisme que pot ser vist com a perillós. És una tesi que s’ha de considerar, però que no acaba de convèncer. La inflexió ja es va donar entre el desembre del 2015 i el juny del 2016 quan la crisi catalana era menys aguda.
Una altra interpretació –que xoca amb les dogmàtiques creences del progressisme de manual– és que la recuperació iniciada el 2014 (quatre anys de creixement amb creació d’ocupació) estaria donant més seguretat i confiança a una part de l’electorat que les crítiques de l’esquerra a les desigualtats provocades per la crisi, les retallades, la devaluació salarial o la precarització de l’ocupació. Una part de la població prestaria més atenció al constatable augment de l’ocupació, encara que de baixa qualitat, que a les promeses d’una millor redistribució de la riquesa. És un fenomen una mica similar al que passa en països europeus, on els vots socialdemòcrates no han fugit cap a l’esquerra sinó al populisme (Alemanya i Itàlia), o a noves ofertes de centre (França). A més, una esquerra com la d’aquí, que per governar necessitaria Podem, partit cabdillista i antisistema, pot inquietar molts electors que en un altre temps votaven sense problemes Felipe González liderant un PSOE que ni volia ni necessitava suports de l’extrema esquerra.
I el PSOE també té problemes de credibilitat. Primer perquè el 2010 la crisi va obligar el govern Zapatero a una austeritat contrària al que havia promès i a les expectatives triomfalistes generades (hem passat a Itàlia, anem per França). I la falta de cohesió interna tampoc genera confiança. La lluita entre Rubalcaba i Carme Chacon primer, i entre Pedro Sánchez i el PSOE més tradicional després, no és garantia d’estabilitat. Cs i el PP tenen una estructura més autoritària però també un lideratge ferm. I encara que Sánchez va guanyar amb brillantor unes primàries internes, després no ha sabut recompondre la imatge d’unitat interna.
Hi ha d’haver més causes. Però que malgrat els efectes de la crisi, la suma de la dreta pugi mentre baixa la de l’esquerra hauria d’inclinar a una anàlisi més desinhibida i a deixar de repetir fórmules que potser agraden als militants però que no generen confiança en molts electors per als quals la divisió tradicional entre dreta i esquerra no és la seva principal preocupació però que sí que reclamen una mica de credibilitat en les propostes.
JOAN TAPIA
Des de primers d’any les enquestes assenyalen una forta pujada de Ciutadans (Cs) –conseqüència de l’èxit en les eleccions catalanes del 21-D–, un descens sensible del PP, un estancament del PSOE i un altre descens de Podem. El titular és que Cs, el partit d’Albert Rivera, el líder més valorat, superaria el PP de Mariano Rajoy que és, juntament amb Pablo Iglesias, un dels líders menys apreciats. El PSOE quedaria pla i una mica incolor. És rellevant que Cs, un partit nou a Espanya, s’hagi convertit –de moment només a les enquestes–, en el primer partit i que, per contra, Podem, el partit sorgit en les europees del 2014 que semblava que havia d’assaltar el cel, estigui en retrocés. Però una altra dada rellevant, ja apuntada per la pujada liberal de Cs i la caiguda de l’esquerra radical de Podem, és que el bloc de centredreta, format pel PP i Cs, està en clar ascens mentre que el d’esquerres, la suma del PSOE i Podem, està en regressió.
¿L’electorat abraça la dreta i tendeix a fugir de l’esquerra? És el que sembla si comparem els resultats de les eleccions del 2015 i el 2016 amb les últimes enquestes publicades abans i després de setmana santa. En efecte, la suma del PP i Cs va passar ja del 42,35% en les eleccions del 2015 al 46,9% en les del 2016 i en les recents enquestes de dos diaris digitals (El Confidencial i El Español) estaria en el 50%. Vuit punts més. I en diputats –càlcul arriscat– la dreta saltaria de 169 escons actuals a uns 190. Segons aquests sondejos, si ara hi hagués eleccions el centredreta obtindria una àmplia majoria absoluta. Mentrestant, la suma de l’esquerra baixaria del 43,7% del 2016 al 35% o 38%. Una caiguda d’un mínim de cinc punts. I en diputats la caiguda seria espectacular, dels 161 del 2015 (90 del PSOE i 71 de Podem) a 134 o 125 (78 i 47).
¿Per què aquest desplaçament a la dreta de l’electorat? Una causa possible seria la crisi catalana. Davant el risc separatista, la reacció nacionalista espanyola trobaria més seguretat en la dreta. Podem defensa el dret d’autodeterminació, i el PSOE, un federalisme que pot ser vist com a perillós. És una tesi que s’ha de considerar, però que no acaba de convèncer. La inflexió ja es va donar entre el desembre del 2015 i el juny del 2016 quan la crisi catalana era menys aguda.
Una altra interpretació –que xoca amb les dogmàtiques creences del progressisme de manual– és que la recuperació iniciada el 2014 (quatre anys de creixement amb creació d’ocupació) estaria donant més seguretat i confiança a una part de l’electorat que les crítiques de l’esquerra a les desigualtats provocades per la crisi, les retallades, la devaluació salarial o la precarització de l’ocupació. Una part de la població prestaria més atenció al constatable augment de l’ocupació, encara que de baixa qualitat, que a les promeses d’una millor redistribució de la riquesa. És un fenomen una mica similar al que passa en països europeus, on els vots socialdemòcrates no han fugit cap a l’esquerra sinó al populisme (Alemanya i Itàlia), o a noves ofertes de centre (França). A més, una esquerra com la d’aquí, que per governar necessitaria Podem, partit cabdillista i antisistema, pot inquietar molts electors que en un altre temps votaven sense problemes Felipe González liderant un PSOE que ni volia ni necessitava suports de l’extrema esquerra.
I el PSOE també té problemes de credibilitat. Primer perquè el 2010 la crisi va obligar el govern Zapatero a una austeritat contrària al que havia promès i a les expectatives triomfalistes generades (hem passat a Itàlia, anem per França). I la falta de cohesió interna tampoc genera confiança. La lluita entre Rubalcaba i Carme Chacon primer, i entre Pedro Sánchez i el PSOE més tradicional després, no és garantia d’estabilitat. Cs i el PP tenen una estructura més autoritària però també un lideratge ferm. I encara que Sánchez va guanyar amb brillantor unes primàries internes, després no ha sabut recompondre la imatge d’unitat interna.
Hi ha d’haver més causes. Però que malgrat els efectes de la crisi, la suma de la dreta pugi mentre baixa la de l’esquerra hauria d’inclinar a una anàlisi més desinhibida i a deixar de repetir fórmules que potser agraden als militants però que no generen confiança en molts electors per als quals la divisió tradicional entre dreta i esquerra no és la seva principal preocupació però que sí que reclamen una mica de credibilitat en les propostes.
