POLÈMICA PER LA TRIBUTACIÓ DELS AUTÒNOMS

Comerç de Barcelona.

El sindicat corporativista GESTHA (està format exclusivament per tècnics o del grup A2 de l’Administració) acaba d’obrir la caixa dels trons. Segons ells el autònoms estarien cometent frau generalitzat i proposen la eliminació de la controvertida tributació per mòduls.

Abans que res un apunt. El sindicat GESTHA se va crear per a defensar els drets del tècnics (cos de gestió i sot-inspectors), ja que bans eren B (actualment no hi ha grup B) i pretenien que amb el pas dels anys aconseguir ser del grup A. Però com l’Administració en general és molt corporativista i l’Agència Tributaria en particular encara més, van crear el grup A2 i els van col·locar tots allí. Ja ren A! Però els inspectors passaven a ser A1 i per tant continuaven estan un esglaó per sobre dels altres.

Sabeu que vaig treballa més de 30 anys a l’Administració Tributària i, tot i que segurament no disposo ni de la informació ni capacitat dels de GESTHA, si que tinc prou coneixement de causa per a poder opinar sobre el tema.

Fa uns vaig escoltar una sentència d’aquelles que se recorden tota la vida: A Espanya qui no roba és per que no pot... No perquè no vol! Segurament és un pèl exagerada, però no s’aparta tant de la veritat.

Altres sindicats, com la UGT, fa anys que demanen a la cúpula de l’Agència Tributària que destini més mitjans a la lluita contra el frau.

Que dintre dels autònoms hi ha frau? Segur! Què aquest és generalitzat? Molt possiblement...

Però com diuen els propis autònoms els que cometen més frau fiscal són les grans empreses i les grans fortunes. I no van tant equivocats. Percentualment potser sí o potser no. Però en números absoluts, en quantitat d’euros defraudats, segurament que sí.

Els mòduls (o Estimació Objectiva per signes, índex i mòduls) se va crear, precisament, perquè amb anterioritat, una gran part dels autònoms no tributaven absolutament res. I quan faig aquesta afirmació sé el que me dic...

Di GESTHA que la majoria dels autònoms declara menys ingressos que els treballadors assalariats i que alguns dels que tenen treballadors, declaren menys que el que cobren els seus propis treballadors. També és cert que això passa.

En el segon cas, el de declarar menys ingressos que els seus propis treballadors, els delata clarament. Quan un autònom contracta treballadors és per que té més feina de la que pot fer, però també per a que els treballadors li facin guanyar més diners que els que guanyava en anterioritat. I sinó és així, per a que els contracta? Per a què tenir mals de cap?

He conegut autònoms que, sistemàticament, any rere anys, declaren pèrdues i paguen una hipoteca i tiren la casa endavant? Com s’ho fan? O bé són uns prestidigitadors extraordinaris o cometen frau. I sinó és així, perquè continuen amb el negoci? (Que no seria tal, ja que negoci vol dir aconseguir beneficis)  

L’Agència Tributària estatal ja fa molts anys que se dedica quasi que exclusivament a aconseguir diner fàcil. Ha deixat de costat la persecució del frau fiscal i se dedica a recaptar a base de sancions i petites liquidacions fàcils de cobrar, ja que sap que inspeccionar a les grans empreses, tot i que pot aconseguir suculentes liquidacions, posteriorment els recursos i altres estratagemes dels seus assessors, advocats, etc. aconsegueixen reduir considerablement la quantitat liquidada.


NOTÍCIA DEL PERIÓDICO:

https://www.elperiodico.com/es/economia/20190804/pobres-autonomos-7580754

PER A SETEMBRE! (Segona part)

De Manel Fontdevila a eldiario.es

Aquest matí m’he trobat a un exmilitant socialista. D’aquells que votaven sempre el partir...

-No penso votar més els socialistes... Ni als socialistes ni a ningú... Son, són... I només pensen per a ells, sense importar-los els demés... No penso anar més a votar. -Mentrestant m’anava soltant algun insult dels forts-.

No me féssiu triar entre Sánchez i Iglesias. No, per favor. Tanto monta, monta tanto... L’un com l’altre.

Sabeu (perquè ho he anat dient) que fa temps que no voto els socialistes. Fa anys que me van decebre. Me van tocar la butxaca quan Zapatero va aprovar una rebaixa de sous als funcionaris i des de llavors no els he votat més. Segurament no soc l’únic que ho ha fet.

Vaig donar suport a Sánchez en la seva lluita particular contra la Susana Díaz quan encara era militant socialista. Davant d’una elecció com aquella segurament li tornaria a donar... Però el que ha fet després no m’ha agradat. No sé si saben que vol dir exactament ser socialistes. O això o tenen massa pressions per totes parts per a que no facin autèntiques polítiques d’esquerres.

El 28-A vaig votar a En Comú Podem. No ha Iglesias, tot i que el meu vot anava a parar al seu sarró. Si hagués segut un vot directe, segurament no l’hauria votat.

No obstant, si com a jutge hagués d’emetre un veredicte entre l’un i l’altre no ho dubtaria massa: Me decantaria per Pedro Sánchez.

Per què? Per un motiu molt senzill: perquè va guanyar les eleccions i només ell pot encapçalar un govern d’esquerres.

Li he de donar la raó a Sánchez quan diu que Iglesias, per segon cop, ha impedit un govern socialista. És veritat que llavors Sánchez va triar a Rivera com a soci preferent (i ara ho tornaria a fer a poc que pogués), però Iglesias demostra que té un ego massa pujat. Què Sánchez també? També, evidentment. Ja ho he dit abans que me costa molt decantar-me cap a un o cap a l’altre.

Com he llegit avui mateix: Mentre les dretes segueixen pactant (ahir per aconseguir l’Assemblea de Madrid), les esquerres estan més dividides que mai.

¿Algú pot pensar què si al novembre s’ha de tornar a votar i les dretes tenen la possibilitat de sumar, no ho faran?

Una segona volta electoral (per dir-ho d’alguna manera) desactivarà molt de vot de l’esquerra. Mireu el que me deia l’exmilitant socialista que m’he trobat aquest matí: No penso votar més!

En canvi la dreta se mobilitzarà buscant el govern d’Espanya. I saber quin serà el seu primer objectiu? Xafar l’independentisme català.

Per això, i no per una altra cosa, amplis sectors d’ERC i una part de la antiga Convergència estan a favor de facilitar la investidura de Sánchez com a mal menor.

Ara falta per veure que farà Iglesias. L’esquerra en aquest país sempre ha estat i seguirà dividida perquè entre socialistes i comunistes no hi ha filing.

Els socialistes no se’n han refiat mai dels comunistes. Possiblement perquè, al seu dia, els comunistes se van escindir dels socialistes. I els comunistes, com s’ha vist quasi sempre, han preferit pactar primer amb CiU o ERC que no amb els socialistes.

Dos exemples clars: la pinça que un dia li van fer Anguita i Aznar a Felipe González i la coalició que governa Amposta on Esquerra d’Amposta, un partir que històricament ha aglutinat una part del comunisme local, a les municipals sempre ha donat suport a ERC.

A la ma d’Iglesias està que al setembre hi pugui haver un govern d’esquerres a Espanya (o si ho preferiu, un govern que no representi a la dreta franquista).

I sinó és així, el més lògic és que encara que guanyi el PSOE el mes de novembre, entre els tres partits de la dreta aconseguiran una majoria suficient per a poder governar i Podemos rebrà un vot de càstig que li farà tindre els pitjors resultats de la seva curta història.

DIUMENGE DE RAMS

'Paumeres' a la Fira de les Fibres Vegetals del Mas de Barberans. 

Segons la litúrgia cristiana, diumenge de Rams és l’anterior al diumenge de Pasqua. Se commemora l’entrada de de Crist a Jerusalem sobre un burro mentre la multitud congregada donava mostres de joia portant paumes i rames d’olivera i llorer.

De la paraula pauma deriva la de paumer què se’n diu de la persona que la treballa, tot i que és més coneguda la de palmer (o palmero en castellà).

Però el palmer o el palmero és també aquell que mostra una devoció un tan desmesurada cap a un líder, complaent-li i aplaudint tot el que fa, encara que pugui ser de dubtosa qualitat.

Aquest preàmbul ve al cas d’una situació que vaig viure fa pocs dies. Resultar ser que la meva dona se trobava ingressada a un hospital. Per matí, una auxiliar li va portar un iogurt que portava 4 dies caducat.

A mi no me sé va ocórrer més que publicar-lo en un grup de Facebook d’aquests que s’han obert, precisament, per a que la gent se pugui expressar lliurement i, si cal, queixar-se sobre situacions anòmales observades.

Jo vaig pensar que si a un hospital li treuen a una pacient un iogurt caducat, és motiu suficient per a queixar-te. Quan ho vaig fer vaig etiquetar a l’alcalde que, també és (oh casualitat!) el president del consell d’administració del propi hospital. Per tant, l’etiqueta, des del meu punt de vista, estava més que justificada

Com passa quasi sempre hi va haver gent a qui li va agradar el meu post, però de sobte va aparèixer un palmero que no comprenia perquè havia etiquetat a l’alcalde.

Però seguia sense entendre-ho...

A partir d’aquí opinen uns quants palmeros més. Alguns en la mateixa línia, altres, obviant els post, comenten el tracte rebut pel personal mentre van estar ingressats. Fins i tot hi va haver un que va dir que el menjar era molt bo... Què el menjar era molt bo!! Vaig pensar que a casa devia de menjar molt malament, perquè sinó és així, com pot dir que el menjar que donen als hospitals (tots!) és bo?

També hi va haver una persona que va anar amb la mateixa línia: tot era extraordinari. Sé dona els cas que aquesta persona va ser comunista quan l’alcalde era comunista, després convergent i ara sembla que s’ha fet d’ERC... Bé, si fa o no fa ha evolucionat com la majoria dels seus conciutadans.

Encara sort que no va sortir el regidor número 17! Què qui és el regidor número 17? Algú que sense estar a l’ajuntament defensa a capa i espasa la gestió del govern municipal. Sembla que ell, com molts d’altres, aspiren poder anar a les llistes dintre de 4 anys.

Faria bé l’alcalde d’apartar-se de tota aquesta gent. Avui estan amb ell, però el dia de demà hi poden estar en contra.

Durant la legislatura passada ja li vaig dir que no li passés com al conte del ‘Vestit de l’emperador’. Què no el coneixeu? Busqueu-lo per Internet. Avui en dia és fàcil trobar a Internet la majoria de coses que s’ignoren.        

LA NUEVE O LA HISTÒRIA DESCONEGUDA

Els suplement dominical que va inserta entre les pàgines del Periódico de Catalunya ens explica la història de la Nueve, una unitat de blindats que van lluitar a l’exèrcit de la França Lliure contra Hitler.  

El nom de la Nueve (en castellà), no era casual, ja que la majoria dels seus integrants eren sodats republicans que després de lluitar contra el feixisme a Espanya, ho van tornar a fer a França. Primer contra Franco, després contra Hitler.

I al front de la Nueve Amado Granell, tinent coronel de l’exèrcit popular i tinent a la Legió Estrangera de l’exèrcit francès.

Aquesta unitat podria haver passat totalment desapercebuda sinó hagués segut per un fet: van ser el primers d’entrar a parís per a alliberar-la dels alemanys. Malgrat tot, durant dècades se va silenciar aquest fet i les cròniques oficials atribuïen aquest honor als soldats americans.

https://www.elperiodico.com/es/mas-periodico/20190727/el-dia-en-que-la-nueve-republicanos-espanoles-derroto-hitler-7567705

---

Consuelo Fabra Ferré era una jove mare de la Galera quan va esclatar la guerra Civil espanyola. Son pare, Agustí Fabra Pons va ser president del comitè local de les Milícies Antifeixista del poble.

Abans de que la Galera caigués en mans dels feixistes, Consuelo i el seu fill Pepín que havia de tenir uns 3 anys va acompanyar els seus pares cap a l’exili de França. El seu marit se va negar a acompanyar-los.

Ja a França Consuelo va conèixer Francisco Xifrè, un jove del poble lleidatà de Cervià de les Garrigues, amb qui se va acabar casant una vegada li van concedir el divorci del seu primer marit. Amb Francisco van tenir un altre fill: Gerard.

Consuelo, amb la seva nova parella i els seus dos fills vivien al popular barri de Montmartre de París, molt prop de la basílica del Sagrat Cor.

---

Mon pare, Juan Ferré Cabanes, era cosí germà i fillol de Consuelo. Quan va esclatar la guerra encara estava a punt de fer 8 anys (li faltava una mica més d’un mes).

Com que a Espanya els jornals eren molt barats i els terratinents locals donaven feina als afectes al règim, així que va poder, va marxar a treballar de temporer a França. Primer a plantar arròs a la Camarga, després també anava a fer el planter de l’arròs i fins i tot va treballar a un molí arrossaire de la finca Petit Manusclat. Crec que va anar-hi per primera vegada l’any 1955, el mateix que se va caçar amb ma mare Carmen Verge Arasa. L’últim any que va plantar arròs va ser el 1972, tot i que encara hi va anar dos anys més a veremar. Mentrestant, entre 1964 i 1968 el vam acompanyar ma mare i jo els mesos de la verema.

Al tenir a sa padrina a París, mon pare hi va anar un parell de vegades sol una vegada acabada la temporada i abans de retornar a casa. Mon iaio patern, Manuel Ferré Martí, oncle de Consuelo també hi va anar una vegada sol, tot i que era analfabet.

L’any 1966, acabada la verema als cos llocs on solíem veremar (Domaine de Boisviel Nord i després a la Prégentière vam anar a París.

Ma tia Consuelo ens va fer d’amfitriona i ens va ensenyar els llocs més populars i turístics de París: la torre Eiffel, l’Arc del Triomf de l’Estrella, el museu de Louvre, el zoo i també els Invàlids, allà on està enterrat Napoleó Bonaparte.

A l’entrada del recinte recordo dos petits blindats de color groc (petits si els comparem amb els que s’han fabricat posteriorment) Amb el braç alçat, tocava amb la punta dels dits el canó.

Ma tia Consuelo ja ens va explicar llavors que havien segut soldats espanyols els primer d’entrar a París per a alliberar la ciutat del domini nazi. 

NOTA: He volgut il·lustrar el comentari d’avui amb una foto d’un lloc que de menut vaig tenir ocasió de veure diverses vegades. Qui hagi visitat França potser sabrà que a cada poble, per menut que sigui hi ha un monument als caiguts durant les guerres en les que va intervenir l’exèrcit francès, sobre tot a la Primera Guerra Mundial, la que ells anomenen la Gran Guerra.

He aconseguit localitzar el monument al Maps només tenint la referència de que se trobava al costat de la carretera prop de la finca de la Prégentière.