PAISATGES DE LA TARDOR 6

LA NACIÓ CATALANA

Tots aquells que me coneixeu sabeu suficientment com penso. Mai he amagat la meva ideologia ni les meves creences.

Soc català pel simple fet d’haver nascut a Catalunya i, a part, tinc la immensa sort de viure-hi. 

Soc d’esquerres perquè vaig néixer al si d’una família humil, de jornalers i gràcies als valors que me van inculcar els meus pares des de menut.

Si me pregunteu si soc independentista, us diré que sí, que ho soc... No obstant, mai he cregut amb el anomenat procés. Mai he fet seguidisme dels partits que l’han comandat i, des d’un primer moment, vaig creure que no aniríem en lloc. Sempre m'he autodefinit com a pragmàtic.   

Durant molts anys vaig militar al PSC quan aquest partit depenia molt poc o gens del PSOE i quan els seus dirigents defensaven Catalunya i el català com jo pensava que s’havia de fer, sobre tot durant l’etapa de Pasqual Maragall com a President de la Generalitat.

No obstant, per a sentir-se català no fa falta haver nascut a Catalunya (tal com li passa al President Montilla que va néixer a la província de Còrdova). Ni tan sols haver-hi viscut mai... Al llarg de la meva vida he conegut gent (de Vinaròs, de Traiguera...) que afirmaven sentir-se catalans tot i no ser-ho.

En canvi n’hi ha d’altres que mai entendran que significa sentir-se català. Alguns perquè potser no s’han parat mai a pensar el perquè d’aquest fet diferencial i d’altres, simplement, perquè no ho volen entendre. Són els que sovint posen a tots els espanyols a baix del mateix paraigua. Un d’aquests és el President aragonès Javier Lambán (PSOE).

Lambán ha dit el següent: Per a exaltar la sardana o la Mare de Déu de Montserrat no és necessari que una comunitat hagi de declarar-se nació.

Després d’aquesta afirmació, situo a l’actual president del Govern d’Aragó al mateix nivell que els del Partit Aragonès (PAR) o els del PP d’Aragó que volien reconvertir la parla de la franja oriental de la seva comunitat (el català) en LAPAO (Llengua Aragonesa Pròpia de l’Àrea Oriental)  

Potser sí que ell cregui que per a sentir-se aragonès hi ha que exaltar la jota aragonesa i la Mare de Déu del Pilar. Però s’equivoca si pensa que els catalans tenim un pensament tan simplista com el seu.

Personalment sóc agnòstic (cada cop més ateu) i no sé ballar la sardana ni tinc cap intenció d’aprendre’n. Per tant, mai exaltaré ni a la Moreneta ni a la que diuen que és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan.

En canvi, penso que Catalunya és una nació, tal com ho posava al preàmbul del raspallat Estatut d’autonomia de 2006. I defenso i defensaré la meva terra de qualsevol intromissió forana, ja vingui de descerebrats de l’extrema dreta o de polítics socialistes que no veuen més enllà del seu propi nas, com és el cas de Javier Lambán.  

PAISATGES DE LA TARDOR 5

DESÍDIA I HIPOCRESIA CLIMÀTICA

A casa fa molts anys que reciclem: vidre, paper i cartró, envasos, orgànica i fins i tot oli vegetal.

Un dels fills, quan va a comprar embotit, agafa la carmanyola de casa per a evitar els envasos i els plàstics. La meva dona ha decidit deixar de beure aigua embotellada i beu la de l’aixeta per a reduir el consum de plàstics...

Tot sigui per al bé del planeta Terra i amb la mesura que ens és possible, alleugerar  l’emergència climàtica.  

Però vet-ho que un dia compres el diari i té torbes amb el següent titular: “La desídia internacional agreuja la crisi del clima”. I continua: “La meitat dels països rics incompleixen el compromís de reducció d’emissions”.

O sigui, els mateixos governs que surten demanant-nos tenir més consciència a l’hora de reduir, reciclar i reutilitzar les nostres deixalles, incompleixen sistemàticament la part que els hi pertoca.

Aquesta omissió de les seves funcions essencials només té dos qualificatius. El primer, ja esmentat, desídia i el segon, hipocresia.