 |
| Efectes de la llevantada a l'istme del Trabucador (foto març 2018). |
Corria l’any 1983... Era un any d’eleccions
municipals i a Madrid s’hi presentaven dos pesos pesants de la política estatal
que representaven a les dues formacions més importants d’aquella època: pel
PSOE Enrique Tierno Galván, el vell professor que aspirava a la reelecció i per
AP (l’antecessor del PP actual) Jorge Verstrynge que, per aquella època era
secretari general del partit i el delfí de Manuel Fraga.
Recordo que venia en tren de Barcelona i va
caure a les meves mans la revista Dunia, una revista destinada al públic femení.
La vaig fullejar i me vaig aturar a les pàgines on s’entrevistava als dos
candidats. D’aquelles entrevistes sempre he recordat una pregunta:
-No
trobeu a faltar una candidatura ‘verda’?
La resposta de Tierno va ser que el PSOE ja portava moltes propostes
ecològiques i que, per tant, no la veia necessària.
En canvi, la resposta de Verstrynge va ser més
sorprenent: Ja sé sap que els ecologistes
son com les síndries, verds per fora i rojos per dintre.
Els partits ecologistes o verds, mai han
tingut un paper determinant a la política espanyola, tot i que és veritat que
en alguns casos, partits de l’esquerra política com Iniciativa per Catalunya,
va donar el pas d’ incorporant el partit dels Verds a la seva formació passant
a denominar-se Iniciativa per Catalunya-Els Verds (IC-EV i posteriorment ICV).
Tot i no ser una corrent nova (a Alemanya els
partits verds van començar a tenir presencia política destacada a la dècada
dels ’90), sembla que darrerament, davant l’emergència climàtica que amenaça
greument el nostre planeta, està agafant més força. Tot i que encara siguin una
minoria aquelles formacions que defensen obertament i sense pressions de les
grans multinacionals del sector energètic un canvi radical de les polítiques mediambientals.
El que sembla clar és que l’ecologisme sempre
va estretament lligat amb idees progressistes de l’esquerra transformadora i
alternativa, es a dir, concretament amb aquells partits situats políticament a
l’esquerra de la socialdemocràcia tradicional.
Això suposa que aquest pensament tingui certa
repulsa per part dels partits conservadors i ultraconservadors que veuen en el
pensament ecologista una severa amenaça als interessos econòmics dels seus
grans protectors (i a la vegada protegits) o el que és el mateix: el
capitalisme.
D’aquí que la dreta tradicional qualifiqui l’ecologisme
con la nova ideologia política (fins i tot de forma despectiva), quan en
realitat se tracta d’una rama complementaria (però no per això menys important)
de les idees tradicionals de l’esquerra més radical.
Sembla clar que la consciència ecològica
agafarà cada cop més rellevància dintre del sector polític i que al futur no s’entendrà
un programa progressista sense mesures concretes destinades a pal·liar les
greus deficiències mediambientals que estem patit.
Però també sembla clar que la nostra generació
està minimitzant el problema o bé gira el cap cap a l’altre costat a l’hora de
posar-se a treballar per a salvar el planeta dels desastres ecològics que
pronostica el món científic (potser perquè pensem que no els arribarem a
veure). Així que quedarà a les mans de les noves generacions l’efectuar un
canvi radical en les polítiques mediambientals i energètiques per tal d’allargar
la vida del nostre planeta, al menys com l’hem conegut fins ara. D’aquesta
manera passarem tota la responsabilitat als nostres fills i néts.
Només cal esperar que ells no siguin tan
estúpids com nosaltres i que actuïn com hauríem hagut d’actuar nosaltres per a llegar
la Terra als seus fills en òptimes condicions.
