EL TOLL DE VIDRE D'ARNES 1

PELS VOLTANTS DEL RIU ALGARS (ARNES) 15

PELS VOLTANTS DEL RIU ALGARS (ARNES) 14

FRANCISCO MARHUENDA I L’ODI DE LA DRETA

Els mitjans de comunicació no són plurals. De fet, ni que s’hi esforcessin ho serien. Els privats perquè qui paga mana ja que viuen de la publicitat, sobre tot de les grans empreses com les de l’IBEX 35 i altres multinacionals. I els públics perquè es deuen a les directrius que els hi marca el govern de torn.

Podríem posar clars exemples de manipulació informativa: l’extint Canal 9, Tele Madrid o sense anar més lluny TV3 en l’actualitat.

Tot i que la Sexta està considerat com un canal progressista, dona veu a periodistes com Maria Claver,  Eduardo Inda o Francisco Marhuenda que durant les tertúlies es solen esplaiar a gust criticant els partits d’esquerra tant si estan al govern com quan eren a l’oposició.

A ningú sé li escapa que estem passant per uns moments molt difícils sanitàriament parlant, però també econòmics com a conseqüència de la mateixa crisi sanitària.  

Sento enveja sana en veure que hi ha països on govern i oposició remen plegats per a sortir-se’n quan en aquest país ni de bon tros passa el mateix.

Si no n’hi hagés prou amb una oposició del PP que es passa els dies, les setmanes i els mesos criticant les mesures adoptades pel govern sense aportar res de positiu per la seva part, també cal sumar-hi els partits independentistes per als que tot s’hi val mentre es mantingui encesa la flama que dona vida als sectors més fanàtics.  

Un PP que quan ha estat al govern d’Espanya ha demostrat reiteradament no haver sabut gestionar les seves crisis (i això que comparades amb l’actual van ser insignificants), així com tampoc han demostrat una gran capacitat de gestió a les comunitats autònomes on estant governant (un clar exemple el tenim a la Comunitat de Madrid).

Tornant a Francisco Marhuenda, un dels principals gurus de la dreta a l’hora d’etzibar improperis contra el Govern d’esquerres, vull recordar que fa uns dies va carregar durament contra el ministre Salvador Illa amb l’argument de que no era del sector de la sanitat. Com si per a ser un bon ministre fos requisit sine quanon ser un expert en el tema! Si ho ets, molt millor, es clar...  Però si no ho ets, el que cal és envoltar-se d’experts i bons assessors. Aquí està la diferència entre ser un polític o un tecnòcrata.  

La hipocresia de Marhuenda no té límits a l’hora de veure la palla a l’ull dels polítics d’esquerres i no veure la biga a l’ull d’aquells a qui defensa aferrissadament.

He tingut la curiositat de buscar quants ministres de Sanitat ha tingut el PP que estiguessin relacionats amb el sector de la medicina. Durant els 8 anys de govern d’Aznar n’hi van haver 3 i només Ana María Pastor estava llicenciada en medicina i cirurgia. I ens els dos governs de Rajoy (el darrer inacabat per la moció de censura) també n’hi van haver 3 i cap d’ells hi estava.

Diuen que a una persona la coneixerem pels seus actes. Un ministre és bo o dolent segons siguin les polítiques que aplica i els resultats obtinguts. Per això mateix es recorda a Ernest Lluch com qui, segurament, ha estat el millor ministre de Sanitat des del restabliment de la democràcia per haver impulsat la sanitat universal a Espanya... I era doctor en Ciències Econòmiques.