Fa anys, a la biennal d’art d’Amposta s’hi podia veure una pàgina d’examen amb una nota de zero ficada cap per avall i un post-it enganxat on s’hi podia llegir:
Soy tonta.
L’obra en qüestió havia passat el cribratge pertinent per a poder competir per algun dels premis que s’atorgaven al certamen. O sigui, des del punt de vista del o dels comissaris de la mostra es tractava d’una obra d’art...
A partir d’aquell dia vaig decidir que no entenia d’art. De fet, el meu llistó sobre si un obra m’agrada o no està en una simple qüestió:
si l’exhibiria a casa meva.
Des del meu punt de vista la fotografia també és un art. El no estar inclosa entre les arts clàssiques només es deu a una cosa: a que és relativament recent. Mentre altres arts com la pintura, escultura i fins i tot la música tenen milers d’anys d’història, els antecedents de la fotografia daten des de fa menys de dos segles.
Aquest temps coincideix amb la gran evolució soferta per la societat. Han estat dos segles de continus avenços tecnològics i la fotografia no ha estat aliena a aquests canvis. Per tant, es pot afirmar que la fotografia actual no té pràcticament res a veure amb la dels seus inicis.
L’any passat un amic valencià, fotògraf semiprofessional, em va dir que a la fotografia actual tot és mentida, ja que la tècnica del
fotoshop pot millorar considerablement un original fins convertir-lo en una preuada foto.
Molt lluny queda l’any 1969 quan els meus pares em van comprar aquella primera
Werlisa Color amb només 11 anys. Des de llavors es poden comptar per milers les fotos que he fet. Tot i això mai m’he considerat un fotògraf, sinó un simple
tirador de fotos. Però només algunes de les fotos que faig m’acaben agradant.
Però sé apreciar fotos de qualitat, quan intueixo que l’autor se l’ha treballat. De vegades a les fotos hi veig tècniques que jo soc incapaç de fer i ho valoro com a tal.
Des del meu punt de vista per a que una foto sigui bona ha de tenir diversos components: una mica de sort, d’intuïció, la llum precisa, reflectir un moment especial i despertar un sentiment positiu. I si té la suma de tots ja és la repera...
Dit això, amb la fotografia em passa com amb l’art:
que no n’entenc. I com que no n’entenc utilitzo el mateix criteri que amb l’art:
una fotografia m’agrada si penso que quedaria bé penjada de la paret de casa; tot i que hagi estat feta per algun aficionat com jo.
