No sé amic lector si tu, com jo, també te’n vas adonar de que quan la Presidenta del Congrés dels Diputats la balear Francina Armengol va esmentar les llengües dels diferents territoris d’Espanya que permetria usar a la cambra baixa no va dir res del valencià.
Ràpidament, els sectors més reaccionaris del País Valencià van posar el crit al cel i van reclamar que el valencià tingués el mateix ‘estatus oficial’ que la resta de parles territorials. Els mateixos sectors que no usen pràcticament mai el valencià. I a sobre son tan hipòcrites que la Vicepresidenta Segona de la Generalitat Valenciana Susana Camarero en una declaració institucional va dir que ‘les llengües s’estan utilitzant per a dividir i no per a unir...? Suposo que estava parlant d’ells mateixos de de l’ús polític que sé li dona al valencià a l’hora de diferenciar-lo del català.
Francina Armengol que abans de ser Presidenta del Congrés de Diputats va ser durant 8 anys Presidenta del Govern de les Illes Balears (2015-2023) té molt clar que l’idioma que es parla a les Illes Balears és el català en la seva forma dialectal balear i, per tant, també deu tenir molt clar que l’idioma que es parla al País Valencià és el català en la forma dialectal valenciana.
¿Veritat que ningú discuteix si el castellà que es parla a l’Andalusia, a Extremadura, a Canàries o a qualsevol país d’Amèrica del Sud on és oficial aquesta parla és consideren idiomes diferents amb una gramàtica pròpia?
Imagineu-vos per una moment que de sobte sortíssim els habitants de les Terres de l’Ebre i diguéssim que no parlem català, sinó ebrenc (o tortosí tal com s’havia anomenat antigament)... Quina reacció causaria?
Precisament la riquesa d’un idioma està en la gran diversitat de variants dialectals que té. Les variants dialectals no només comporten l’ús de paraules pròpies i diferents de cada zona sinó també de l’entonació que sé li dona a la parla. La parla ebrenca, per exemple, està molt allunyada dels català de Pompeu Fabra que va ser qui va establir les normes del català modern o del català estàndard que s’empra als informatius de TV3 i, en canvi, molt més propera a la parla d’altres territoris com Lleida, les comarques del Nord de Castelló i fins i tot de la comarca aragonesa del Matarranya.
Però a Catalunya ningú es qüestiona que les variants dialectals dels diferents territoris no siguin català si exceptuem l’aranès propi de la Vall d’Aran. Per què, llavors, un sector de la ciutadania valenciana sí? I dic un sector perquè la gent d’esquerres del País Valencià tenen molt clar que parlen català encara que el puguin anomenar valencià. Son precisament els votants dels partits de dretes aquells que segurament tant al seu entorn familiar com en la seva vida pública usen el castellà per que els consideren l’idioma comú de les Espanyes els únics que es qüestionen la unitat de la llengua.
Des de la seva tomba Vicente González Lizondo es deu jactar-se en veure com els seus successors com a bons deixebles han continuat amb la labor d’allunyar-se de tot el que tingui que veure amb Catalunya i el català amb l’únic propòsit de confrontar territoris i ciutadans per a treure’n rèdit electoral.
