Mentre un membre de l’equip de govern de Francisco Camps (PP, València) insultava tractant-los d’incompetents els membres del govern català per la forma que s’està gestionant la crisi de la sequera, oblidant el respecte institucional que s’ha de tenir entre els governants (al menys en públic), aquest (Francisco Camps) deixava de banda les formes i les normes de conducta més elementals i institucional i no assistia a Poblet a l’acte de celebració del 800 anys del naixement de Jaume I el Conqueridor (Montpeller 1208)
Si que hi van assistir els presidents de Catalunya, l’Aragó i les Illes Balears, les altres tres comunitats que a l’edat mitjana formaven part de l’anomenada Corona d’Aragó.
Segurament de les quatre comunitats que conformaven el regne medieval, és València la que més devoció té pel monarca. Al seu territori hi ha innumerables escultures representatives del rei, la bandera de la comunitat és còpia de l’estendard que portava el rei a la conquesta de la ciutat de València i que posteriorment fou lliurada a les seves autoritats locals; també la diada de la comunitat, el 9 d’octubre, és commemora l’entrada de Jaume I a la ciutat del Túria.
Potser el govern català no ha sabut portar bé el tema ce la crisi de la sequera, però l’alternativa que es proposa de l’Ebre tampoc és la solució. No enumeraré tots els arguments per desmuntar les teories de “l’aigua que és llença al mar” que usa el govern valencià i amb la que pretén enganyar el seu poble i fer-los tenir unes expectatives irreals. Quan el transvasament de l’Ebre es descarti definitivament i el govern de Camps no tingui cap tipus de solució preparada, caldrà veure que els dirà als seus conciutadans per a justificar la “pertinaz” sequera en que es veurà envolta la seva comunitat. Fins ara ho han anat trampejant del transvasament Tajo-Segura. Però el cabal d’aigua que porta el Tajo tampoc és la solució a llar termini.
dilluns, 31 de març del 2008
diumenge, 30 de març del 2008
UN GEST PER LA NATURA
Avui, la fundació Territori i Paisatge de Caixa de Catalunya, juntament amb Catalunya Ràdio han patrocinat una plantada d’arbres. És sense dubte un gest per la natura, però del tot insuficient. Només amb un incendi forestal d’aquest estiu (més que previsible) se’n poden cremar bastants més que els que s’han plantat en aquesta jornada.
Territori i Paisatge fa una labor extraordinària per recuperar espais d’especial interès (no cal que estiguin qualificats com a tal) Però no acaba de completar la seva comesa, segurament, per manca de diners.
Us vull contar un cas que conec bé. Territori i Paisatge va comprar una finca d’olivers, algunes molt més que centenàries i tal vegada alguna de mil•lenària) a la partida de l’Arion (Ulldecona) a escassos 200 metres de la primera farga bimil•lenària propietat de la família Porta Ferré de la Galera. Aquesta finca fou fins fa menys de 2 anys propietat dels meus pares.
A principis d’agost de l’any 2006, els meus pares varen firmar l’escriptura de venda davant la notaria d’Ulldecona a un senyor que tenia fixada la seva residència a l’Ampolla, però que era d’un poble del costat de Barcelona. Davant meu els hi va dir que la volia conservar tal i com estava (el meu pare era extremadament curós) Però el que volia en realitat era especular amb les oliveres i vendre-les per separat. Cal agrair l’acció d’Agustí Vericat, el guia de les pintures rupestres d’Ulldecona que va veure l’anunci de venda a una revista editada per a gents de “nivell adquisitiu alt”. Ell va ser qui va trucar a la fundació per a demanar-los la seva mediació i adquisició de la finca que havia segut dels meus pares. En menys d’un anys després, el comprador, en volia treure el doble (sense haver-hi fet cap millora) del preu que els hi havia pagat als meus pares.
Davant d’aquella notícia, que no cal ni dir-ho, em va omplir de satisfacció al pensar que la que havia segut la finca dels meus pares es podria conservar tal i com ells l’havien deixat, em vaig posar en contacte amb la fundació per a veure quines intencions tenien. Em van dir que la volien conrear (?) Sé que Territori i Paisatge organitza a l’estiu camps de treball per a conrear les seves explotacions, però a data d’avui desconec si se hi ha fet alguna tasca de manteniment (l’anys passat al juliol, no) Però per conservar una finca d’olivers, no n’hi ha prou fer-hi camps de treball, cal estar més pendent i fer els tractaments i labors que cal en cada moment. La voluntat de la fundació és molt lloable, però al meu entendre, del tot insuficient.
Territori i Paisatge fa una labor extraordinària per recuperar espais d’especial interès (no cal que estiguin qualificats com a tal) Però no acaba de completar la seva comesa, segurament, per manca de diners.
Us vull contar un cas que conec bé. Territori i Paisatge va comprar una finca d’olivers, algunes molt més que centenàries i tal vegada alguna de mil•lenària) a la partida de l’Arion (Ulldecona) a escassos 200 metres de la primera farga bimil•lenària propietat de la família Porta Ferré de la Galera. Aquesta finca fou fins fa menys de 2 anys propietat dels meus pares.
A principis d’agost de l’any 2006, els meus pares varen firmar l’escriptura de venda davant la notaria d’Ulldecona a un senyor que tenia fixada la seva residència a l’Ampolla, però que era d’un poble del costat de Barcelona. Davant meu els hi va dir que la volia conservar tal i com estava (el meu pare era extremadament curós) Però el que volia en realitat era especular amb les oliveres i vendre-les per separat. Cal agrair l’acció d’Agustí Vericat, el guia de les pintures rupestres d’Ulldecona que va veure l’anunci de venda a una revista editada per a gents de “nivell adquisitiu alt”. Ell va ser qui va trucar a la fundació per a demanar-los la seva mediació i adquisició de la finca que havia segut dels meus pares. En menys d’un anys després, el comprador, en volia treure el doble (sense haver-hi fet cap millora) del preu que els hi havia pagat als meus pares.
Davant d’aquella notícia, que no cal ni dir-ho, em va omplir de satisfacció al pensar que la que havia segut la finca dels meus pares es podria conservar tal i com ells l’havien deixat, em vaig posar en contacte amb la fundació per a veure quines intencions tenien. Em van dir que la volien conrear (?) Sé que Territori i Paisatge organitza a l’estiu camps de treball per a conrear les seves explotacions, però a data d’avui desconec si se hi ha fet alguna tasca de manteniment (l’anys passat al juliol, no) Però per conservar una finca d’olivers, no n’hi ha prou fer-hi camps de treball, cal estar més pendent i fer els tractaments i labors que cal en cada moment. La voluntat de la fundació és molt lloable, però al meu entendre, del tot insuficient.
PER QUÈ NO ET CALLES? O LA DISJUNTIVA DE CIU
Abans d’ahir, Josep Antoni duran i Lleida va fer callar al qui va ser President de la Generalitat Jordi Pujol. Ahir mateix, Pujol va rebre el suport del ara líder de Convergència Arturo Mas. Faltaria més, què Arturo no donés suport a qui va ser el seu mentor i qui el va assignar a dit per ocupar el càrrec que ocupa... Pareix que els interessos de Unió i els de Convergència siguin divergents (què és el contrari de convergents) Mentre els primers pareixen disposat a donar suport a Zapatero en la seva investidura i, fins i tot, para que José Bono presideixi el Congrés dels Diputats, el segons, no en volen sentir-ne a parlar i condicionen el suport para la investidura de Zapatero al finançament de Catalunya. Una vegada més, Convergència, encara es creu que té el govern de Catalunya i la governabilitat de l’Estat. I és que no ens saben de fer oposició. Pujol va crear un partit de govern i mai els va preparar per a ser meres comparses dintre del joc democràtic. El finançament de Catalunya està contemplat dintre de l’Estatut de Catalunya i, si no recordo malament, va ser retallat per Zapatero i el propi Arturo i desprès és van fer aquella famosa foto a la sortida de la Moncloa. Llavors, si ja el va pactar el seu dia, què és el què vol ara? El que cal és que d’una vegada es publiquin les balances fiscals per a que siguin el punt d’inici i saber, finalment, en quants de milions d’euros compta la Generalitat per a desenvolupar totalment l’Estatut.
Però de vegades ni això... De vegades un vot favorable a la investidura del President del govern o de la càmera baixa, només està condicionat a la cadira que ocuparàs.
La bi-polarització tant accentuada que va sortir de les urnes el 9-M dóna un avantatge extraordinari als dos partits majoritaris (PSOE i PP) a l’hora de constituir la mesa del Congrés. Per això es fa del tot imprescindible el suport d’un dels dos grans grups. CiU no farà un suïcidi polític de pretendre pactar amb el PP per aconseguir alguna secretaria de la mesa. I no cal buscar coses estranyes, simplement perquè estem al principi d’una legislatura i no convé està malament amb el partit que formarà govern. En canvi, si vota per Bono (o sigui, s’abaixa els pantalons, com vulgarment es diu), és més que provable que pugui tenir una vice-presidència (segurament que la quarta, però una vice-presidència a la fi!)
Per això, Duran què és el president del grup vol tenir a les més com més cartes guanyadores millor: començar per tenir representació a la mesa del Congrés i després, qui sap?... Fa molt temps que es parla d’un ministeri per ell, però això dependrà de moltes coses, també del seu estat de Salut.
Aquí a Catalunya ja coneixem a Arturo. Primer demana el Cel, la Terra i tot el que pot i, finalment, rebaixa el seu llistó fins als límits baixos insospitats (recordeu que va començar demanant eleccions anticipades a Catalunya, fins que Zapatero li va dir que “ni parlar-ne”)
Què passarà? Queda per veure. De moment és un pols entre els dos caps d’aquesta formació bicèfala. El que sí que pareix clar és que avui per avui tenen interessos contraposats i mentre un mira en clau espanyola, l’altre ho fa en clau catalana... encara que no la tingui!
Però de vegades ni això... De vegades un vot favorable a la investidura del President del govern o de la càmera baixa, només està condicionat a la cadira que ocuparàs.
La bi-polarització tant accentuada que va sortir de les urnes el 9-M dóna un avantatge extraordinari als dos partits majoritaris (PSOE i PP) a l’hora de constituir la mesa del Congrés. Per això es fa del tot imprescindible el suport d’un dels dos grans grups. CiU no farà un suïcidi polític de pretendre pactar amb el PP per aconseguir alguna secretaria de la mesa. I no cal buscar coses estranyes, simplement perquè estem al principi d’una legislatura i no convé està malament amb el partit que formarà govern. En canvi, si vota per Bono (o sigui, s’abaixa els pantalons, com vulgarment es diu), és més que provable que pugui tenir una vice-presidència (segurament que la quarta, però una vice-presidència a la fi!)
Per això, Duran què és el president del grup vol tenir a les més com més cartes guanyadores millor: començar per tenir representació a la mesa del Congrés i després, qui sap?... Fa molt temps que es parla d’un ministeri per ell, però això dependrà de moltes coses, també del seu estat de Salut.
Aquí a Catalunya ja coneixem a Arturo. Primer demana el Cel, la Terra i tot el que pot i, finalment, rebaixa el seu llistó fins als límits baixos insospitats (recordeu que va començar demanant eleccions anticipades a Catalunya, fins que Zapatero li va dir que “ni parlar-ne”)
Què passarà? Queda per veure. De moment és un pols entre els dos caps d’aquesta formació bicèfala. El que sí que pareix clar és que avui per avui tenen interessos contraposats i mentre un mira en clau espanyola, l’altre ho fa en clau catalana... encara que no la tingui!
EL PP ENTRE “BAMBOLINES”
Per poc que a un l’interessi i segueixi la política, pràcticament res li sonarà a novetat. Del PP, en aquesta passada campanya electoral, ho coneixíem quasi tot: el candidat a la presidència del govern d’Espanya, els altres candidats més destacats, el responsable del programa electoral, els lemes, les promeses més populars, etc. Però queda alguna cosa que no té tanta transcendència: qui va ser l’ideòleg de la campanya.
El estar en primera línia de la política té l’avantatja de relacionar-se amb polítics amb molts d’anys d’activitat i molta experiència acumulada. També poder participar en cursos, xerrades, debats, etc. només reservat per a dirigents. En aquesta mena d’actes s’expliquen coses que, normalment, no transcendeixen a la vida quotidiana del carrer.
A l’Ajuntament d’Amposta, tinc la sort de tenir de companya de grup a una diputada a Madrid. Lluïsa Lizàrraga va ser elegida ara fa quatre anys per anar al Congrés dels Diputats i aquest cop ha tornat a repetir escó parlamentari. Anava de número tres per Tarragona i per primera vegada en la història, el PSC n’ha tret quatre d’un total de sis que li pertoquen a la circumscripció electoral. Ella, la Lluïsa, va ser la primer que em va explicar l’existència d’aquest ideòleg al servei del PP: Antonio Sola (o Solá, que de les dues formes ho he vist escrit)
L’estratègia d’Antonio Sola era, en principi, molt senzilla: no fer un debat d’idees que portessin a l’enfrontament tradicional entre la dreta i l’esquerra, sinó atacar aquells punts on es pensava que el PSOE era més feble i aconseguir canviar el sentit del vot d’alguns dels seus votants. Aquesta confrontació es buscaria en coses tan senzilles com la defensa de la “família tradicional” contraposant-la als matrimonis homosexuals, la idea d’un “trencament” d’Espanya (País Basc i Catalunya), la “rendició” del govern de Zapatero davant de la banda terrorista ETA (negociacions sense condicions prèvies), etc. Tot ells missatges catastrofistes i directes al més pur estil neoconservador.
Com es veu, aquests temes tan poden incidir en els votants d’un, com de l’altre partit.
A Antoni Sola aquesta tàctica li havia funcionat mitjanament bé. No obstant això, Mariano Rajoy va confiar plenament amb la seva estratègia electoral per arribar a la presidència del govern. Cal dir també que no era gens original: fins i tot les vídeos de “propaganda electoral” eren una copia quasi exacta dels que ja havia utilitzant anteriorment en altres campanyes. Recordo que, al programa la Ventana, de la Cadena SER, que presenta Gemma Nierga, aquesta, preguntava a diferents col•laboradors de l’Amèrica Llatina sobre el seguiment de la campanya electoral espanyola. El de Mèxic deia que els ciutadans del seu país no parlaven tant de la campanya en si, com de la similitud entre la del PP i la de Felipe Calderón, avui president del país. I és que efectivament, la campanya del dirigent mexicà també la va inspirar Antonio Sola, així com la d’altres candidats de dreta a les presidències de Guatemala, l’Equador, Perú, Colòmbia i l’Argentina.
Però qui és Antonio Sola? És un personatge amb forts lligams amb el PP des de fa molts anys, amic de José María Aznar, que té una empresa de comunicació a Madrid i fins i tot ha donat classes a dirigents del partit. La seva sòcia és Gloria Ostos que ha estat sempre al darrera de les dures campanyes de la dreta espanyola en contra de Zapatero i un dels seus col•laboradors més íntims és Gabriel Cortina, afiliat al PP i portaveu de l’associació ultracatòlica “Tiempos Más Nuevos”
El PP també va utilitzar en campanya lemes com “Con cabeza y corazón”, atribuït a l’acció de Sola, però com molts d’altres aspectes, aquest mateix lema o amb alguna variant, han segut utilitzats en altres campanyes de fora de l’Espanya, fins i tot per un partit socialista: el portuguès.
Recordo que li vaig dir a Lluïsa Lizàrraga que, afortunadament, Espanya no era ni Mèxic ni Guatemala i que si allí les coses li havien tingut algun èxit, aquí no haurien perquè tenir la mateixa sort. Afortunadament el temps (millor dit, les eleccions) em van donar la raó i avui, el Partit Popular tornar a estar a l’oposició, encara que hi ha que reconèixer una eficàcia parcial a Antonio Sola, ja que el PP ha pujat en escons i vots a molts llocs: A Madrid i València, els que més. Per sort no ha estat el cas de Catalunya, on hi ha un polític, potser no tan mediàtic com d’altres, però d’allò més efectiu: el secretari d’organització del PSC José Zaragoza. Del seu cap va sortir el lema: “Si tu no vas, ells tornen”, demanant així una participació massiva per a derrotar el PP. La pujada en vots i diputats van significar xifres rècord per al PSC!
El estar en primera línia de la política té l’avantatja de relacionar-se amb polítics amb molts d’anys d’activitat i molta experiència acumulada. També poder participar en cursos, xerrades, debats, etc. només reservat per a dirigents. En aquesta mena d’actes s’expliquen coses que, normalment, no transcendeixen a la vida quotidiana del carrer.
A l’Ajuntament d’Amposta, tinc la sort de tenir de companya de grup a una diputada a Madrid. Lluïsa Lizàrraga va ser elegida ara fa quatre anys per anar al Congrés dels Diputats i aquest cop ha tornat a repetir escó parlamentari. Anava de número tres per Tarragona i per primera vegada en la història, el PSC n’ha tret quatre d’un total de sis que li pertoquen a la circumscripció electoral. Ella, la Lluïsa, va ser la primer que em va explicar l’existència d’aquest ideòleg al servei del PP: Antonio Sola (o Solá, que de les dues formes ho he vist escrit)
L’estratègia d’Antonio Sola era, en principi, molt senzilla: no fer un debat d’idees que portessin a l’enfrontament tradicional entre la dreta i l’esquerra, sinó atacar aquells punts on es pensava que el PSOE era més feble i aconseguir canviar el sentit del vot d’alguns dels seus votants. Aquesta confrontació es buscaria en coses tan senzilles com la defensa de la “família tradicional” contraposant-la als matrimonis homosexuals, la idea d’un “trencament” d’Espanya (País Basc i Catalunya), la “rendició” del govern de Zapatero davant de la banda terrorista ETA (negociacions sense condicions prèvies), etc. Tot ells missatges catastrofistes i directes al més pur estil neoconservador.
Com es veu, aquests temes tan poden incidir en els votants d’un, com de l’altre partit.
A Antoni Sola aquesta tàctica li havia funcionat mitjanament bé. No obstant això, Mariano Rajoy va confiar plenament amb la seva estratègia electoral per arribar a la presidència del govern. Cal dir també que no era gens original: fins i tot les vídeos de “propaganda electoral” eren una copia quasi exacta dels que ja havia utilitzant anteriorment en altres campanyes. Recordo que, al programa la Ventana, de la Cadena SER, que presenta Gemma Nierga, aquesta, preguntava a diferents col•laboradors de l’Amèrica Llatina sobre el seguiment de la campanya electoral espanyola. El de Mèxic deia que els ciutadans del seu país no parlaven tant de la campanya en si, com de la similitud entre la del PP i la de Felipe Calderón, avui president del país. I és que efectivament, la campanya del dirigent mexicà també la va inspirar Antonio Sola, així com la d’altres candidats de dreta a les presidències de Guatemala, l’Equador, Perú, Colòmbia i l’Argentina.
Però qui és Antonio Sola? És un personatge amb forts lligams amb el PP des de fa molts anys, amic de José María Aznar, que té una empresa de comunicació a Madrid i fins i tot ha donat classes a dirigents del partit. La seva sòcia és Gloria Ostos que ha estat sempre al darrera de les dures campanyes de la dreta espanyola en contra de Zapatero i un dels seus col•laboradors més íntims és Gabriel Cortina, afiliat al PP i portaveu de l’associació ultracatòlica “Tiempos Más Nuevos”
El PP també va utilitzar en campanya lemes com “Con cabeza y corazón”, atribuït a l’acció de Sola, però com molts d’altres aspectes, aquest mateix lema o amb alguna variant, han segut utilitzats en altres campanyes de fora de l’Espanya, fins i tot per un partit socialista: el portuguès.
Recordo que li vaig dir a Lluïsa Lizàrraga que, afortunadament, Espanya no era ni Mèxic ni Guatemala i que si allí les coses li havien tingut algun èxit, aquí no haurien perquè tenir la mateixa sort. Afortunadament el temps (millor dit, les eleccions) em van donar la raó i avui, el Partit Popular tornar a estar a l’oposició, encara que hi ha que reconèixer una eficàcia parcial a Antonio Sola, ja que el PP ha pujat en escons i vots a molts llocs: A Madrid i València, els que més. Per sort no ha estat el cas de Catalunya, on hi ha un polític, potser no tan mediàtic com d’altres, però d’allò més efectiu: el secretari d’organització del PSC José Zaragoza. Del seu cap va sortir el lema: “Si tu no vas, ells tornen”, demanant així una participació massiva per a derrotar el PP. La pujada en vots i diputats van significar xifres rècord per al PSC!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)