Aquest mati m’han contat que una parella d’ebrencs, al fer escala a Venècia a la seva tornada de vacances, van trobar a l’alcalde d’un municipi de l’Ebre, a la directora d’un organisme de la Generalitat estretament relacionat amb el riu i a un representant de la Cambra de Comerç de Tortosa. Estranyats de veure’ls allí, els van preguntar sobre el motiu de la visita. Els van contestar que estudien fer un sistema de canals (a un lloc que desconec) per atraure el turisme.
Després me s’ha donat una altra teoria. Visitaven el delta del Po per veure en directe les solucions que han adoptat els italians per evitar-ne la regressió. La qual cosa em pareix una mica difícil de creure ja que no fa gaires mesos, diversos tècnics, representants de les comunitats de regants i del Departament d’Agricultura, haurien fet el mateix i, en aquest cas, ho sé segur.
Per tant, per a què serien necessaris tants viatges pagats en diner públic per a una mateixa finalitat?
La primera hipòtesi pot ser certa. Caldrà esperar la confirmació oficial dels propis “viatgers” o de les informacions periodístiques que puguin sortir sobre aquest tema.
Per cert, aquest que he mencionat abans no estaven sols, hi anava una delegació d’empresaris, alguns d’ells acompanyats i, després de la visita, diguem-li oficial, van fer un creuer per la Mediterrània (sempre segons la informació que m’ha arribat)
dijous, 31 de juliol del 2008
SOBRE LA ENERGIA NUCLEAR (CARTA APAREGUDA A LA VANGUARDIA)
Sr. director del diari La Vanguardia,
L'editorial del diari que Vtè. Dirigeix, en la seva edició del dia 6 de juliol de 2008, titulat 'El debate nuclear' és, al nostre entendre, una mostra vivent de la ignorància i/o desinformació i/o demagògia i/o mala fe d'un editorialista. I que la direcció del diari hagi permés la seva publicació, demostra el poc rigor amb que es tracten les temàtiques referents a l'energia a casa nostra.
Anem a veure per què:
1.- La vinculació que l'editorialista de La Vanguardia fa de la solució a l'augment dels preus del petroli amb la generació d'electricitat nuclear, és voler conduir 'les aigües cap a un molí' (el de l'energia nuclear), quan a l'Estat Espanyol la generació d'electricitat amb derivats del petroli és cada vegada més baixa (a l'Informe del Sistema Elèctric de REE de 2006, es pot veure que a Espanya hi ha una potència instal·lada total de 78.754 MW, de la qual solament 6.647 MW corresponen a centrals tèrmiques de fuel/gas - , que varen generar 10.013 GWh, funcionant solament 2.025 hores/any). Per tant la influència del preu de petroli en la generació d'electricitat amb centrals tèrmiques convencionals és molt petita.
2.- L'editorialista de La Vanguardia vol fer veure que la tecnologia nuclear frueix de bona salut, citant alguns països que han iniciat la construcció de reactors, com ara els casos de Finlàndia, França, Bulgària i Romania. Si be és cert que un grup d'empreses fineses, altament consumidores d'energia elèctrica, van iniciar fa més de dos anys la construcció d'un reactor EPR de 1.600 MW, també és cert que a hores d'ara acumulen més de 2 anys de retards i el pressupost s'ha incrementat un 50%. França també ha anunciat l'inici de la construcció d'un nou reactor EPR, però les autoritats de seguretat nuclear varen paralitzar les obres fa unes setmanes. Per que fa a Bulgària, ha anunciat que reemprenia la construcció de la central nuclear nuclear de Belene, obra que va començar l'any 1985 i que es va paralitzar l'any 1992. Referent a Romania, la central nuclear de Cernavoda, començada a construir pel règim de Ceausescu, que inicialment havia de comptar amb 5 reactors, va finalitzar els treballs de la primera unitat l'any 1996, amb deu anys de retard. La segona unitat es va acabar de construir l'agost de 2007, amb un crèdit d'EURATOM. Si aquests són els exemples per fer creure a l'editorialista que l'energia nuclear frueix de bona salut, demostra la seva més absoluta ignorància del que està passant en el món de la indústria nuclear.
L'editorialista de La Vanguardia hauria de saber a finals de 2007 hi havia 439 reactors en funcionament - cinc unitats menys que el seu màxim històric de 2002 - amb una potència total de 371.700 MW. Un total de 117 reactors nuclears s'han tancat de forma permanent, amb una vida mitjana de 22 anys. La potència instal·lada del parc nuclear es va incrementar anualment, entre l'any 2000 i el 2004, en uns 3.000 MW, majoritàriament augmentant la potència de centrals ja existents i va disminuir a 2.000 MW anualment entre els anys 2004 i 2007. L'ús de l'energia nuclear es limita a un petit nombre de països del món. Només 31, o el 16% dels 191 estats membres de les NNUU, operen centrals nuclears. Els sis grans - EUA, França, Japó, Alemanya, Rússia, Corea de Sud - la meitat dels quals són estats amb armament nuclear, generen gairebé les tres quartes parts de l'electricitat nuclear al món. La meitat dels països nuclears del món es localitzen a Europa occidental i central i produeixen una tercera part de l'electricitat nuclear mundial. El màxim històric de 294 reactors funcionant a Europa occidental i Nordamàrica es va assolir l'any 1989. De fet, el declivi de la industria nuclear va començar fa molts anys, sense ser notada per la ciutadania.
3.- L'editorialista de La Vanguardia cita que hi ha sectors a la societat espanyola que manifesten que s'ha de replantejar la qüestió nuclear
Si be es cert que hi ha sectors de la societat espanyola que es manifesten a favor de noves nuclears (Feliciano Fidalgo, de CCOO, Felipe González, el Foro Nuclear, la patronal UNESA, etc.), els que així es manifesten, quan ho fan, demostren la seva més absoluta ignorància, o mala fe, sobre aquesta font d'energia, que si per alguna cosa serveix és per posar a disposició del humans quantitats considerables de Plutoni (element inexistent a la crosta de la terra, enormement radiotòxic i que és la matèria bàsica per fabricar de bombes atòmiques) i deixar-nos a nosaltres, i a les generacions que vindran, residus radioactius que ho seran durant centenars de milers d'anys. I això sense considerar tota la greu problemàtica ecològica i social de la part davantera del cicle del combustible nuclear (mineria de l'Urani, fàbriques de concentrats d'Urani, de transformació en hexafluorur d'Urani, d'enriquiment en el seu isòtop U-235, de combustible per als reactors).
4.- L'editorialista de La Vanguardia fa un seguit d'afirmacions que són lluny de la realitat. Així afirma:
- que l'energia nuclear i les energies renovables són compatibles,
- que l'energia nuclear és més neta que la que procedeix dels hidrocarburs, més rendibre i de ràpida implantació,
- que l'energia nuclear és una opció provada i més eficaç que la que procedeix de les energies renovables,
Afirmar que l'energia nuclear és compatible amb les renovables es amagar la realitat dels fets, doncs l'energia nuclear és incompatible amb les energies renovables, pel fet que ambdues són intensives en capital, cosa que vol dir que entren en conflicte quan els operadors d'un sistema elèctric decideixen reduir la potència de generació, donat que en algunes circumstancies, aquesta pugui arribar a superar la demanda. Tant si els operadors del sistema decideixen aturar la generació nuclear (generació a potencia fixa) com la generació renovable (generació a potencia variable), ocasionaran un bon problema econòmic als inversors que hagin invertit en la generació nuclear o renovable.
Afirmar que l'energia nuclear és més neta, més rendible i de més ràpida implantació que l'energia generada amb hidrocarburs és una pura mentida que els fets de la vida quotidiana desmenteixen, doncs l'energia nuclear és la font d'energia més bruta mai desenvolupada pels humans (residus que seran readioactius durant mil·lenis), menys rendible (si fos tan rendible com afirmen, com és que no hi ha inversors privats invertint en generació nuclear a casa nostra, ara que la liberalització del sistema elèctric ho permet?) i que més tarda en poder-se implantar, com l'experiència ha demostrat i continua demostrant.
Afirmar que l'energia nuclear és una opció provada i més eficaç que la que procedeix de les energies renovables és manifestar la més gran ignorància del món de l'energia. Si alguna cosa ha demostrat la nuclear és que després de 50 anys de desenvolupament tecnològic encara necessita tota mena de subvencions i tractes de favor (per què les companyies d'assegurances no asseguren el risc d'un accident nuclear?) per poder competir en el mercat de l'energia, a diferencia de les renovables que, si be s'han introduit amb polítiques d'afavoriment del seu mercat (com sempre s'ha fet amb totes les tecnologies energètiques), amb poc temps van convergint cap a preus de mercat, amb lo qual van deixant de necessitar mecanismes de suport. Per una altra banda, mentre el parc nuclear experimenta aturades de centrals (fent desaparèixer de cop i volta múltiples de 1000 MW d'una vegada), el parc de generació eòlic varia la seva potencia de generació all llarg del dia, però molt difícilment passa mai de milers de MW a zero.
5.- L'editorialista de La Vanguardia escampa el mite que hi ha un nou tipus de centrals nuclears, més segures, que minimitzen els residus, que són menys radioactius, que es poden reciclar.
Ens agradaria que qui ha escrit l'editorial que la direcció de La Vanguardia ha permès de publicar, ens ho demostrés amb fets concrets i exemples en funcionament que hi hagi al món. Nosaltres, que portem més de 30 anys en el camp de l'energia, no en sabem de cap.
6.- L'editorialista de La Vanguardia pontifica que aquestes noves centrals fan possible el desenvolupament sostenible, per què eviten l'emissió de gasos contaminants i tenen un cost energètic molt baix.
Sembla que l'editorialista de La Vanguardia identifica desenvolupament sostenible amb la no emissió de gasos contaminants. Però qualsevol persona mínimament informada sap que uns societat sostenible es basa en tres principis: a) el ritme d'ús dels recursos naturals no excedeixi els ritmes de regeneració, b) el ritme d'utilització dels recursos no renovables no excedeixi el ritme al qual es desenvolupen recursos renovables substitutius, c) el ritme d'emissió de pol·lució no excedeixi la capacitat d'assimilació del medi ambient.
Doncs bé, l'energia nuclear, basada en la fissió de l'U-235 no compleix cap dels tres requisits.
El desenvolupament sostenible es basa en l'aprofitament dels recursos naturals, a un ritme inferior al seu ritme de reposició, amb tecnologies netes i al servei de les comunitats locals. L'aprofitament de l'urani es fa consumint-lo (no es pot regenerar), es fa amb tecnologies brutes (grans quantitats de residus radioactius en tota les seva cadena tecnològica) i es fa al servei d'una casta de poder (la nucleocràcia) que l'única cosa que vol es exercir les seves ànsies de domini sobre la natura i les societats humanes.
7.- L'editorialista de La Vanguardia dona per fet que a Espanya continua existint la moratòria nuclear.
Amb aquesta afirmació l'editorialista demostra la seva més absoluta ignorància o la seva més absoluta mala fe, doncs a l'Estat espanyol, des que es va liberalitzar el mercat de l'electricitat, no existeix cap mena de moratòria nuclear, doncs si es llegeix el que diu la Ley 54/1997, de 27 de noviembre, del Sector Eléctrico, veurem que diu: "En la generación de energía eléctrica, se reconoce el derecho a la libre instalación y se organiza su funcionamiento bajo el principio de libre competencia". Per tant, qui vulgui instal·lar una central nuclear a l'Estat espanyol ho pot fer, doncs no hi ha cap impediment per fer-ho, solament ha de cercar el capital i la tecnologia. La tecnologia es pot comprar ja que hi ha fabricants que en venen. El capital s'ha de cercar, si no se'n disposa, i els bancs no semblen pas molt entusiasmats en deixar-lo per aquestes aventures, Ja es varen escaldar amb la primera onada de construcció de nuclears. I, a més a més, ha de cercar un emplaçament on construir-la. Quin municipi de l'estat espanyol està disposat a permetre-ho?
Donar a entendre que encara hi ha moratòria nuclear és desconèixer la realitat o amagar-la. Un diari com La Vanguardia no hauria ni de desconèixer la realitat, ni molt menys amagar-la.
Esperem que, en honor al bon nom que el diari La Vanguardia te i hauria de mantenir, no es publiquin més editorials tan plens de despropòsits, que si alguna cosa fan, es contribuir a la desinformació dels seus lectors i mantenir l'estat d'analfabetisme energètic que el franquisme ens va deixar i que, per ara, la democràcia no ha pas contribuït a pal·liar.
Dr. Josep Puig, enginyer industrial
Portaveu del Grup de Científics i Tècnics per un Futur No Nuclear
Barcelona, 26 de juliol de 2008
L'editorial del diari que Vtè. Dirigeix, en la seva edició del dia 6 de juliol de 2008, titulat 'El debate nuclear' és, al nostre entendre, una mostra vivent de la ignorància i/o desinformació i/o demagògia i/o mala fe d'un editorialista. I que la direcció del diari hagi permés la seva publicació, demostra el poc rigor amb que es tracten les temàtiques referents a l'energia a casa nostra.
Anem a veure per què:
1.- La vinculació que l'editorialista de La Vanguardia fa de la solució a l'augment dels preus del petroli amb la generació d'electricitat nuclear, és voler conduir 'les aigües cap a un molí' (el de l'energia nuclear), quan a l'Estat Espanyol la generació d'electricitat amb derivats del petroli és cada vegada més baixa (a l'Informe del Sistema Elèctric de REE de 2006, es pot veure que a Espanya hi ha una potència instal·lada total de 78.754 MW, de la qual solament 6.647 MW corresponen a centrals tèrmiques de fuel/gas - , que varen generar 10.013 GWh, funcionant solament 2.025 hores/any). Per tant la influència del preu de petroli en la generació d'electricitat amb centrals tèrmiques convencionals és molt petita.
2.- L'editorialista de La Vanguardia vol fer veure que la tecnologia nuclear frueix de bona salut, citant alguns països que han iniciat la construcció de reactors, com ara els casos de Finlàndia, França, Bulgària i Romania. Si be és cert que un grup d'empreses fineses, altament consumidores d'energia elèctrica, van iniciar fa més de dos anys la construcció d'un reactor EPR de 1.600 MW, també és cert que a hores d'ara acumulen més de 2 anys de retards i el pressupost s'ha incrementat un 50%. França també ha anunciat l'inici de la construcció d'un nou reactor EPR, però les autoritats de seguretat nuclear varen paralitzar les obres fa unes setmanes. Per que fa a Bulgària, ha anunciat que reemprenia la construcció de la central nuclear nuclear de Belene, obra que va començar l'any 1985 i que es va paralitzar l'any 1992. Referent a Romania, la central nuclear de Cernavoda, començada a construir pel règim de Ceausescu, que inicialment havia de comptar amb 5 reactors, va finalitzar els treballs de la primera unitat l'any 1996, amb deu anys de retard. La segona unitat es va acabar de construir l'agost de 2007, amb un crèdit d'EURATOM. Si aquests són els exemples per fer creure a l'editorialista que l'energia nuclear frueix de bona salut, demostra la seva més absoluta ignorància del que està passant en el món de la indústria nuclear.
L'editorialista de La Vanguardia hauria de saber a finals de 2007 hi havia 439 reactors en funcionament - cinc unitats menys que el seu màxim històric de 2002 - amb una potència total de 371.700 MW. Un total de 117 reactors nuclears s'han tancat de forma permanent, amb una vida mitjana de 22 anys. La potència instal·lada del parc nuclear es va incrementar anualment, entre l'any 2000 i el 2004, en uns 3.000 MW, majoritàriament augmentant la potència de centrals ja existents i va disminuir a 2.000 MW anualment entre els anys 2004 i 2007. L'ús de l'energia nuclear es limita a un petit nombre de països del món. Només 31, o el 16% dels 191 estats membres de les NNUU, operen centrals nuclears. Els sis grans - EUA, França, Japó, Alemanya, Rússia, Corea de Sud - la meitat dels quals són estats amb armament nuclear, generen gairebé les tres quartes parts de l'electricitat nuclear al món. La meitat dels països nuclears del món es localitzen a Europa occidental i central i produeixen una tercera part de l'electricitat nuclear mundial. El màxim històric de 294 reactors funcionant a Europa occidental i Nordamàrica es va assolir l'any 1989. De fet, el declivi de la industria nuclear va començar fa molts anys, sense ser notada per la ciutadania.
3.- L'editorialista de La Vanguardia cita que hi ha sectors a la societat espanyola que manifesten que s'ha de replantejar la qüestió nuclear
Si be es cert que hi ha sectors de la societat espanyola que es manifesten a favor de noves nuclears (Feliciano Fidalgo, de CCOO, Felipe González, el Foro Nuclear, la patronal UNESA, etc.), els que així es manifesten, quan ho fan, demostren la seva més absoluta ignorància, o mala fe, sobre aquesta font d'energia, que si per alguna cosa serveix és per posar a disposició del humans quantitats considerables de Plutoni (element inexistent a la crosta de la terra, enormement radiotòxic i que és la matèria bàsica per fabricar de bombes atòmiques) i deixar-nos a nosaltres, i a les generacions que vindran, residus radioactius que ho seran durant centenars de milers d'anys. I això sense considerar tota la greu problemàtica ecològica i social de la part davantera del cicle del combustible nuclear (mineria de l'Urani, fàbriques de concentrats d'Urani, de transformació en hexafluorur d'Urani, d'enriquiment en el seu isòtop U-235, de combustible per als reactors).
4.- L'editorialista de La Vanguardia fa un seguit d'afirmacions que són lluny de la realitat. Així afirma:
- que l'energia nuclear i les energies renovables són compatibles,
- que l'energia nuclear és més neta que la que procedeix dels hidrocarburs, més rendibre i de ràpida implantació,
- que l'energia nuclear és una opció provada i més eficaç que la que procedeix de les energies renovables,
Afirmar que l'energia nuclear és compatible amb les renovables es amagar la realitat dels fets, doncs l'energia nuclear és incompatible amb les energies renovables, pel fet que ambdues són intensives en capital, cosa que vol dir que entren en conflicte quan els operadors d'un sistema elèctric decideixen reduir la potència de generació, donat que en algunes circumstancies, aquesta pugui arribar a superar la demanda. Tant si els operadors del sistema decideixen aturar la generació nuclear (generació a potencia fixa) com la generació renovable (generació a potencia variable), ocasionaran un bon problema econòmic als inversors que hagin invertit en la generació nuclear o renovable.
Afirmar que l'energia nuclear és més neta, més rendible i de més ràpida implantació que l'energia generada amb hidrocarburs és una pura mentida que els fets de la vida quotidiana desmenteixen, doncs l'energia nuclear és la font d'energia més bruta mai desenvolupada pels humans (residus que seran readioactius durant mil·lenis), menys rendible (si fos tan rendible com afirmen, com és que no hi ha inversors privats invertint en generació nuclear a casa nostra, ara que la liberalització del sistema elèctric ho permet?) i que més tarda en poder-se implantar, com l'experiència ha demostrat i continua demostrant.
Afirmar que l'energia nuclear és una opció provada i més eficaç que la que procedeix de les energies renovables és manifestar la més gran ignorància del món de l'energia. Si alguna cosa ha demostrat la nuclear és que després de 50 anys de desenvolupament tecnològic encara necessita tota mena de subvencions i tractes de favor (per què les companyies d'assegurances no asseguren el risc d'un accident nuclear?) per poder competir en el mercat de l'energia, a diferencia de les renovables que, si be s'han introduit amb polítiques d'afavoriment del seu mercat (com sempre s'ha fet amb totes les tecnologies energètiques), amb poc temps van convergint cap a preus de mercat, amb lo qual van deixant de necessitar mecanismes de suport. Per una altra banda, mentre el parc nuclear experimenta aturades de centrals (fent desaparèixer de cop i volta múltiples de 1000 MW d'una vegada), el parc de generació eòlic varia la seva potencia de generació all llarg del dia, però molt difícilment passa mai de milers de MW a zero.
5.- L'editorialista de La Vanguardia escampa el mite que hi ha un nou tipus de centrals nuclears, més segures, que minimitzen els residus, que són menys radioactius, que es poden reciclar.
Ens agradaria que qui ha escrit l'editorial que la direcció de La Vanguardia ha permès de publicar, ens ho demostrés amb fets concrets i exemples en funcionament que hi hagi al món. Nosaltres, que portem més de 30 anys en el camp de l'energia, no en sabem de cap.
6.- L'editorialista de La Vanguardia pontifica que aquestes noves centrals fan possible el desenvolupament sostenible, per què eviten l'emissió de gasos contaminants i tenen un cost energètic molt baix.
Sembla que l'editorialista de La Vanguardia identifica desenvolupament sostenible amb la no emissió de gasos contaminants. Però qualsevol persona mínimament informada sap que uns societat sostenible es basa en tres principis: a) el ritme d'ús dels recursos naturals no excedeixi els ritmes de regeneració, b) el ritme d'utilització dels recursos no renovables no excedeixi el ritme al qual es desenvolupen recursos renovables substitutius, c) el ritme d'emissió de pol·lució no excedeixi la capacitat d'assimilació del medi ambient.
Doncs bé, l'energia nuclear, basada en la fissió de l'U-235 no compleix cap dels tres requisits.
El desenvolupament sostenible es basa en l'aprofitament dels recursos naturals, a un ritme inferior al seu ritme de reposició, amb tecnologies netes i al servei de les comunitats locals. L'aprofitament de l'urani es fa consumint-lo (no es pot regenerar), es fa amb tecnologies brutes (grans quantitats de residus radioactius en tota les seva cadena tecnològica) i es fa al servei d'una casta de poder (la nucleocràcia) que l'única cosa que vol es exercir les seves ànsies de domini sobre la natura i les societats humanes.
7.- L'editorialista de La Vanguardia dona per fet que a Espanya continua existint la moratòria nuclear.
Amb aquesta afirmació l'editorialista demostra la seva més absoluta ignorància o la seva més absoluta mala fe, doncs a l'Estat espanyol, des que es va liberalitzar el mercat de l'electricitat, no existeix cap mena de moratòria nuclear, doncs si es llegeix el que diu la Ley 54/1997, de 27 de noviembre, del Sector Eléctrico, veurem que diu: "En la generación de energía eléctrica, se reconoce el derecho a la libre instalación y se organiza su funcionamiento bajo el principio de libre competencia". Per tant, qui vulgui instal·lar una central nuclear a l'Estat espanyol ho pot fer, doncs no hi ha cap impediment per fer-ho, solament ha de cercar el capital i la tecnologia. La tecnologia es pot comprar ja que hi ha fabricants que en venen. El capital s'ha de cercar, si no se'n disposa, i els bancs no semblen pas molt entusiasmats en deixar-lo per aquestes aventures, Ja es varen escaldar amb la primera onada de construcció de nuclears. I, a més a més, ha de cercar un emplaçament on construir-la. Quin municipi de l'estat espanyol està disposat a permetre-ho?
Donar a entendre que encara hi ha moratòria nuclear és desconèixer la realitat o amagar-la. Un diari com La Vanguardia no hauria ni de desconèixer la realitat, ni molt menys amagar-la.
Esperem que, en honor al bon nom que el diari La Vanguardia te i hauria de mantenir, no es publiquin més editorials tan plens de despropòsits, que si alguna cosa fan, es contribuir a la desinformació dels seus lectors i mantenir l'estat d'analfabetisme energètic que el franquisme ens va deixar i que, per ara, la democràcia no ha pas contribuït a pal·liar.
Dr. Josep Puig, enginyer industrial
Portaveu del Grup de Científics i Tècnics per un Futur No Nuclear
Barcelona, 26 de juliol de 2008
dimecres, 30 de juliol del 2008
LIONEL MESSI I LA SEVA PÀTRIA
Com no només de política viu l’home (o la dona), avui m’apeteix parlar d’esport, encara que molt directament relacionat amb la política. El diari esportiu “el 9” (l’únic en català) titula: “Indigna l’Argentina”. Evident ment parla de l’actitud de Lionel Messi que guarda silenci davant les pressions de l’AFA (la Federació Argentina de Futbol) El argentins s’haurien estimat més que a Messi se li hagués despertat l’amor a la pàtria i als colors de la seva selecció i hagués demanat al Barça de jugar els Jocs Olímpics de Pequín en detriment de la pretemporada y la fase prèvia de la lliga de campions.
I és cert que molts jugadors rendeixen més lluint la samarreta de la selecció nacional que la del seu propi club que és qui els paga (no vull dir que “els dóna de menjar” perquè en tot cas, menjarien llagostins, caviar i “foi” tots els dies)
Però la pàtria no ho és tot. Cada cop hi ha més gent que sé sent enganyat per la mateixa o per les persones que la representen. O sigui, els governants. De vegades se’ns volen fer veure coses de forma distorsionada i des de la perspectiva que ells volen. Hi ha que saber triar i posats a fer-ho, triar bé!
Finalment, la FIFA, el màxim òrgan del futbol mundial ha dit que Messi ha d’anar a “lluitar” pel seu país per intentar emportar-se la medalla d’or per l’Argentina.
Acabaré amb una frase de un tal Ángel González Soto, un senyor que vaig conèixer quan tenia uns 15 anys a Tarragona i crec que ell era de Sòria. Un dia li vaig sentir dir: “Patria y tripa tienen las mismas letras; mientras que la tripa esté contenta, que le den a la patria”. Potser és d’aquelles frases que “políticament no són correctes”, però de ben segur que més d’un estarà d’acord amb l’expressió!
I és cert que molts jugadors rendeixen més lluint la samarreta de la selecció nacional que la del seu propi club que és qui els paga (no vull dir que “els dóna de menjar” perquè en tot cas, menjarien llagostins, caviar i “foi” tots els dies)
Però la pàtria no ho és tot. Cada cop hi ha més gent que sé sent enganyat per la mateixa o per les persones que la representen. O sigui, els governants. De vegades se’ns volen fer veure coses de forma distorsionada i des de la perspectiva que ells volen. Hi ha que saber triar i posats a fer-ho, triar bé!
Finalment, la FIFA, el màxim òrgan del futbol mundial ha dit que Messi ha d’anar a “lluitar” pel seu país per intentar emportar-se la medalla d’or per l’Argentina.
Acabaré amb una frase de un tal Ángel González Soto, un senyor que vaig conèixer quan tenia uns 15 anys a Tarragona i crec que ell era de Sòria. Un dia li vaig sentir dir: “Patria y tripa tienen las mismas letras; mientras que la tripa esté contenta, que le den a la patria”. Potser és d’aquelles frases que “políticament no són correctes”, però de ben segur que més d’un estarà d’acord amb l’expressió!
PEPE I APEL•LES
Avui no he pogut deixa de traçar el paral•lelisme entre Josep Bonaparte (més conegut per Pepe Botella) y l’Apel•les Cardo Rovira, el germà del vice-president de la Generalitat de Catalunya.
I és que el diari el Punt d’avui, a la pàgina 35, a l’efemèrides del dia, parla de la fugida de Madrid de l’anomenat amb anterioritat Josep Bonaparte, germà de l’emperador francès Napoleó Bonaparte que l’havia fer rei d’Espanya quan Ferran VII va tenir que marxar exiliar a la Guerra del Francès. De França va arribar fins la capital d’Espanya per tenir que abandonar-la quan l’exercit espanyol va guanyar als “gavatxos” a la batalla de Bailen (Jaén)
Mentre que l’Apel•les Carod Rovira farà un viatge més o menys a l’inrevés, des de Cambrils, el Baix Camp, anirà a fer “d’ambaixador” de la Generalitat a París, la capital de França, gràcies al nomenament del seu germà Josep Lluís, ara “destronat” d’ERC i segon “capità” de la Generalitat.
Europa està vivint un llarg període de pau i entre Espanya i França ja fa quasi dos segles que no hi ha cap tipus de conflicte armat. Així cal esperar que quan Apel•les abandoni París no hagi de ser a la força, sinó per altres circumstàncies molt més pacífiques.
I és que el diari el Punt d’avui, a la pàgina 35, a l’efemèrides del dia, parla de la fugida de Madrid de l’anomenat amb anterioritat Josep Bonaparte, germà de l’emperador francès Napoleó Bonaparte que l’havia fer rei d’Espanya quan Ferran VII va tenir que marxar exiliar a la Guerra del Francès. De França va arribar fins la capital d’Espanya per tenir que abandonar-la quan l’exercit espanyol va guanyar als “gavatxos” a la batalla de Bailen (Jaén)
Mentre que l’Apel•les Carod Rovira farà un viatge més o menys a l’inrevés, des de Cambrils, el Baix Camp, anirà a fer “d’ambaixador” de la Generalitat a París, la capital de França, gràcies al nomenament del seu germà Josep Lluís, ara “destronat” d’ERC i segon “capità” de la Generalitat.
Europa està vivint un llarg període de pau i entre Espanya i França ja fa quasi dos segles que no hi ha cap tipus de conflicte armat. Així cal esperar que quan Apel•les abandoni París no hagi de ser a la força, sinó per altres circumstàncies molt més pacífiques.
dimarts, 29 de juliol del 2008
CAL LA INDUSTRIALITZACIÓ A LA NOSTRA TERRA?
A La Veu de l’Ebre d’aquest cap de setmana hi ha una entrevista al professor de la Universitat de Barcelona Ramon Tremosa, autor del llibre “Catalunya, país emergent” amb un titular que, en si mateix, crec que toca directament el “voraviu” de la gent del territori: “Voleu indústria o preferiu viure de l’arròs subvencionat i del turisme?”
En diverses ocasions he parlat sobre el tema, sobre el potencial de les Terres de l’Ebre i sempre he dit una cosa “ens ho em de creure!”
No només l’arròs està subvencionat, també les oliveres i pareix que també ho volen fer amb els cítrics per a que aquests siguin rendibles per al pagès.
Si d’agricultura parlem cal dir que ja s’estan fent passos ferms per a que els nostres productes siguin competitius. De vegades potser no amb el preu, però si amb la qualitat. A la zona tenim diversos productes sortits directament de la terra amb denominació d’origen o bé de qualitat. No cal enumerar-los una vegada més...
Sobre el turisme, penso que estem en un procés de “normalització”. Vull dir amb això que la crescuda ha estat important en els darrers anys, atrets bàsicament pel potencial del nostre Delta de l’Ebre. La dàrsena acabada d’inaugurar a la Ràpita és un bon actiu per atreure turisme de qualitat que poden acabar establint al port dels Alfacs les seves segones residències. Altres certàmens apareguts en els darrers 10 o 15 anys com la Festa del Renaixement de Tortosa o la Fira de la Terrissa de la Galera, també han significat fets importants per atreure visitants de fora de casa nostra (avui mateix un company de treball em deia sobre la fira de la terrissa que ha fet ubicar la Galera al mapa) Sense oblidar la fira de fibres vegetals del Mas de Barberans o el mercat iber d’Alcanar o la Móra Morisca de la capital de la Ribera d’Ebre.
Amposta, dintre dels actes commemoratius del centenari de l’atorgament del títol de ciutat vol recrear un mercat de principis del segle XX. Del seu èxit depèn que hi pugui haver continuïtat o no. Però seria bo trobar una “altra” festa diferent a les festes majors que poguessin portar turistes a la capital del Montsià.
En quan a la indústria, penso que és fonamental per al creixement de les nostres comarques i, també s’ha de dir, per acabar de projectar les nostres terres més enllà de Catalunya. De moment s’han creat molts polígons industrials, però s’han omplert de molta indústria i tallers de gent de la zona. Cal que les inversions siguin de fora. I cal que siguin indústries de qualitat. No ens val qualsevol tipus. Però per això també s’ha d’estar preparat i el món de l’ensenyament amb els cicles formatius té molt a dir. Si no hi ha gent preparada, amb la indústria vindrà molta gent de fora. I per un consta és bo, perquè el creixement demogràfic també és positiu, però cal que els llocs qualificats siguin per a ebrenques i ebrencs amb la preparació adient.
En diverses ocasions he parlat sobre el tema, sobre el potencial de les Terres de l’Ebre i sempre he dit una cosa “ens ho em de creure!”
No només l’arròs està subvencionat, també les oliveres i pareix que també ho volen fer amb els cítrics per a que aquests siguin rendibles per al pagès.
Si d’agricultura parlem cal dir que ja s’estan fent passos ferms per a que els nostres productes siguin competitius. De vegades potser no amb el preu, però si amb la qualitat. A la zona tenim diversos productes sortits directament de la terra amb denominació d’origen o bé de qualitat. No cal enumerar-los una vegada més...
Sobre el turisme, penso que estem en un procés de “normalització”. Vull dir amb això que la crescuda ha estat important en els darrers anys, atrets bàsicament pel potencial del nostre Delta de l’Ebre. La dàrsena acabada d’inaugurar a la Ràpita és un bon actiu per atreure turisme de qualitat que poden acabar establint al port dels Alfacs les seves segones residències. Altres certàmens apareguts en els darrers 10 o 15 anys com la Festa del Renaixement de Tortosa o la Fira de la Terrissa de la Galera, també han significat fets importants per atreure visitants de fora de casa nostra (avui mateix un company de treball em deia sobre la fira de la terrissa que ha fet ubicar la Galera al mapa) Sense oblidar la fira de fibres vegetals del Mas de Barberans o el mercat iber d’Alcanar o la Móra Morisca de la capital de la Ribera d’Ebre.
Amposta, dintre dels actes commemoratius del centenari de l’atorgament del títol de ciutat vol recrear un mercat de principis del segle XX. Del seu èxit depèn que hi pugui haver continuïtat o no. Però seria bo trobar una “altra” festa diferent a les festes majors que poguessin portar turistes a la capital del Montsià.
En quan a la indústria, penso que és fonamental per al creixement de les nostres comarques i, també s’ha de dir, per acabar de projectar les nostres terres més enllà de Catalunya. De moment s’han creat molts polígons industrials, però s’han omplert de molta indústria i tallers de gent de la zona. Cal que les inversions siguin de fora. I cal que siguin indústries de qualitat. No ens val qualsevol tipus. Però per això també s’ha d’estar preparat i el món de l’ensenyament amb els cicles formatius té molt a dir. Si no hi ha gent preparada, amb la indústria vindrà molta gent de fora. I per un consta és bo, perquè el creixement demogràfic també és positiu, però cal que els llocs qualificats siguin per a ebrenques i ebrencs amb la preparació adient.
dilluns, 28 de juliol del 2008
PUNTUALITZEM!
Per als amics que em segueixen cal fer-los l’advertiment que si aquest dies no m’han pogut llegir ha estat només per una cosa: hem sortit de viatge. De tant en tant va bé desconnectar de la rutina quotidiana i fe coses diferents, encara que n’hi ha una que, evidentment, no puc evitar, com és la fotografia. El paratge no era ideal per fer fotos, però tot i això en vaig ver unes quantes, algunes de les quals, penjaré al blog.
Continuaré dient que, sobre la llibertat d’expressió, hi ha qui confon els melons de moro amb els “ous d’elefant”. I ho dic perquè la setmana passada hi va haver “algú” que em va anar entrant sistemàticament al mateix escrit per tal de replicar totes les respostes que li anava deixant. Finalment li vaig deixar entreveure que ja no li “publicaria” d’altra. Avui, quan he entrat, he vist que, tot i això, m’havia deixat una darrera opinió de la que només he llegit el començament que és la part que em surt quan vaig a mirar els comentaris. Em dia alguna cosa així com “Això és la llibertat d’expressió del pensament socialista...”. Per aquells que no hagin seguit la “polèmica” (o sigui, ningú, només ha estat una cosa entre ell i jo) cal fer-vos l’aclariment que n’hi vaig publicar unes quantes (al menys sis o set) i la veritat sigui dita que no portaven en lloc. Al final res tenia que veure amb l’escrit que vaig publicar ni amb els seus primer comentaris...
En la meva darrera resposta li vaig dir que era com un cucut (ignoro si sap el que és), però ho diré per als lectors fidels: és un moixó, la femella del qual pont els ous als nius d’altres espècies per a que aquests siguin incubats i finalment criats per les altres femelles. Ell és blocaire, però només està registrat. Mai ha escrit una línia en el seu bloc donant opinions, fent comentaris, explicant anècdotes, etc. Però si que li agrada entrar al dels altres ha deixar les seves opinions (no sempre afortunades) Recordo que fa uns mesos també sé “les va tenir” amb Gustau Moreno, precisament al meu blog, sobre una rectificació que jo li vaig fer d’unes “anunciades” obres al Mini bar de Tortosa, quan només era una “rentada de cara” o sigui, només es tractava de pintar-lo. Personalment penso que no hi havia ni “polèmica”. Gustau va veure “moviment” i es va pensar que estaven fent reformes i jo, coneixedor de la família que el regenta, els vaig trucar per a dir-los que a la Marfanta els feien “propaganda” i em van desmentir que, de moment, hi fessin reformes i tot quedava amb això, amb una ma de pintura.
Aquest personatge (a veure si s’anima a escriure al seu blog) en el seu darrer comentari (que no ha estat publicat) donava per fet que ja no li publicaria, la qual cosa, evidentment, era avançar-se als esdeveniments.
Per ell, no publicar-li comentaris al me blog (em comentava que s’havia registrat de blocaires per poder deixar opinions, ja que en alguns no se’n hi poden deixar de forma anònima) era coartar-li la llibertat d’expressió. En una de les meves respostes li deia que era igual fer-ho de forma anònima que amb un pseudònim que, al final no saps qui hi ha darrera. I per això de confondre els melons de moro amb el “ous d’elefant”. A qualsevol publicació que hi envies una carta al director, posem per exemple, si no va firmada, amb el corresponent document d’identitat i un telèfon de contacte, no te la publiquen. I això és privar a un de la llibertat d’expressió?
Jo estic disposat a incloure comentaris al meu bloc, fins i tot, aquells que no em semblin correctes, però fins a cert punt. Fins i tot a l’individu al que em refereixo, sempre i quan s’identifiqui d’una forma fefaent i no com ara que hi juga amb un avantatge considerable: ell coneix la teva identitat però tu no la d’ell i així evita que les repliques puguin ser molt més contundents. O sigui: que va de “vivet!”
Continuaré dient que, sobre la llibertat d’expressió, hi ha qui confon els melons de moro amb els “ous d’elefant”. I ho dic perquè la setmana passada hi va haver “algú” que em va anar entrant sistemàticament al mateix escrit per tal de replicar totes les respostes que li anava deixant. Finalment li vaig deixar entreveure que ja no li “publicaria” d’altra. Avui, quan he entrat, he vist que, tot i això, m’havia deixat una darrera opinió de la que només he llegit el començament que és la part que em surt quan vaig a mirar els comentaris. Em dia alguna cosa així com “Això és la llibertat d’expressió del pensament socialista...”. Per aquells que no hagin seguit la “polèmica” (o sigui, ningú, només ha estat una cosa entre ell i jo) cal fer-vos l’aclariment que n’hi vaig publicar unes quantes (al menys sis o set) i la veritat sigui dita que no portaven en lloc. Al final res tenia que veure amb l’escrit que vaig publicar ni amb els seus primer comentaris...
En la meva darrera resposta li vaig dir que era com un cucut (ignoro si sap el que és), però ho diré per als lectors fidels: és un moixó, la femella del qual pont els ous als nius d’altres espècies per a que aquests siguin incubats i finalment criats per les altres femelles. Ell és blocaire, però només està registrat. Mai ha escrit una línia en el seu bloc donant opinions, fent comentaris, explicant anècdotes, etc. Però si que li agrada entrar al dels altres ha deixar les seves opinions (no sempre afortunades) Recordo que fa uns mesos també sé “les va tenir” amb Gustau Moreno, precisament al meu blog, sobre una rectificació que jo li vaig fer d’unes “anunciades” obres al Mini bar de Tortosa, quan només era una “rentada de cara” o sigui, només es tractava de pintar-lo. Personalment penso que no hi havia ni “polèmica”. Gustau va veure “moviment” i es va pensar que estaven fent reformes i jo, coneixedor de la família que el regenta, els vaig trucar per a dir-los que a la Marfanta els feien “propaganda” i em van desmentir que, de moment, hi fessin reformes i tot quedava amb això, amb una ma de pintura.
Aquest personatge (a veure si s’anima a escriure al seu blog) en el seu darrer comentari (que no ha estat publicat) donava per fet que ja no li publicaria, la qual cosa, evidentment, era avançar-se als esdeveniments.
Per ell, no publicar-li comentaris al me blog (em comentava que s’havia registrat de blocaires per poder deixar opinions, ja que en alguns no se’n hi poden deixar de forma anònima) era coartar-li la llibertat d’expressió. En una de les meves respostes li deia que era igual fer-ho de forma anònima que amb un pseudònim que, al final no saps qui hi ha darrera. I per això de confondre els melons de moro amb el “ous d’elefant”. A qualsevol publicació que hi envies una carta al director, posem per exemple, si no va firmada, amb el corresponent document d’identitat i un telèfon de contacte, no te la publiquen. I això és privar a un de la llibertat d’expressió?
Jo estic disposat a incloure comentaris al meu bloc, fins i tot, aquells que no em semblin correctes, però fins a cert punt. Fins i tot a l’individu al que em refereixo, sempre i quan s’identifiqui d’una forma fefaent i no com ara que hi juga amb un avantatge considerable: ell coneix la teva identitat però tu no la d’ell i així evita que les repliques puguin ser molt més contundents. O sigui: que va de “vivet!”
dimecres, 23 de juliol del 2008
CALDRIA PASSAR A L’ACCIÓ
Fins ara només han estat amenaces. Abans i duran el congrés del PSC. Per activa i per passiva, el President Montilla i també el Conseller Castells fan fer seriosos advertiments al govern de Rodríguez Zapatero per a que complissin les resolucions de l’Estatut d’Autonomia aprovat per les Corts Generals.
Des d’aquí voldríem que s’hagués aprovat tal i com va sortir del nostre Parlament, però segurament, amb aquell text, hauria estat del tot impossible passar el “filtre” de les Cambres espanyoles. Finalment ens vàrem conformar en menys... però ni així.
De moment ja ha dit Solbes, després de presentar un document de bases (mínimes, ja que pareix que no ha agradat ningú) que el calendari previst a l’Estatut (on es preveia que hauria d’estar pactat el finançament abans del 9 d’agost) no es complirà. L’escoltava aquest mati a la SER i deia que s’ha de seguir negociant entre el setembre i octubre o, fins i tot el novembre. No pot ser! Diu una dita castellana que “fueron por lana y salieron trasquilados”, per no dir-ne una altra encara molt més contundent.
El que fins ara només han estat amenaces (“Sí s’ha de triar entre el PSOE i Catalunya, escollirem Catalunya”), a partir d’ara ja hauria de començar a ser “acció”. Es a dir, que al Congrés dels Diputats només el PSC té 25 diputats i si li sumen els dels altres partits catalans en sumen un total de 37 (si no vaig errat) A l’octubre s’ha de començar a debatre la llei de pressupostos, una de les lleis bàsiques que s’aproven cada any i que no aprovar-los significaria posar en “entredit” l’actual govern i, fins i tot, el podrien fer caure.
Aquesta possibilitat (ara només és una possibilitat) s’hauria de plantejar molt seriosament. Des de Madrid s’argumentarà que estem en un període de crisi (Crisi? Qui ha dit crisi?) Però a Catalunya de crisi fa molts anys que en tenim. Si tenim en compte les balances fiscals (em dona igual si s’agafen els càlculs fets des d’aquí o des d’allà), els resultats són molt negatius per al nostre país. L’any pasta se’ns va dir que se’ns donaria una espècie de compensacions (maleïdes compensacions) El que cal és que se’ns doni els que ens pertoca que, no és ni més ni menys, que el suficient per a poder complir amb les expectatives de creixement que té el nostre govern i també la ciutadania. Hi ha moltes mancances. Ahir mateix en parlava quan em referia a les infrastructures que s’han de construir i que ara només seran pedaços!
Catalunya ha de reclamar no ser enganyada mai més! Se’ns ha pres el pèl moltes vegades i s’ha de dir prou. Prou d’enganys i prou de menys preu. No s’entén com un estatut aprovat pel PSOE, ara, membres destacats, ja diuen que l’incompliran.
Ens van enganyar amb el transvasament... que no ens enganyen amb el finançament!
Des d’aquí voldríem que s’hagués aprovat tal i com va sortir del nostre Parlament, però segurament, amb aquell text, hauria estat del tot impossible passar el “filtre” de les Cambres espanyoles. Finalment ens vàrem conformar en menys... però ni així.
De moment ja ha dit Solbes, després de presentar un document de bases (mínimes, ja que pareix que no ha agradat ningú) que el calendari previst a l’Estatut (on es preveia que hauria d’estar pactat el finançament abans del 9 d’agost) no es complirà. L’escoltava aquest mati a la SER i deia que s’ha de seguir negociant entre el setembre i octubre o, fins i tot el novembre. No pot ser! Diu una dita castellana que “fueron por lana y salieron trasquilados”, per no dir-ne una altra encara molt més contundent.
El que fins ara només han estat amenaces (“Sí s’ha de triar entre el PSOE i Catalunya, escollirem Catalunya”), a partir d’ara ja hauria de començar a ser “acció”. Es a dir, que al Congrés dels Diputats només el PSC té 25 diputats i si li sumen els dels altres partits catalans en sumen un total de 37 (si no vaig errat) A l’octubre s’ha de començar a debatre la llei de pressupostos, una de les lleis bàsiques que s’aproven cada any i que no aprovar-los significaria posar en “entredit” l’actual govern i, fins i tot, el podrien fer caure.
Aquesta possibilitat (ara només és una possibilitat) s’hauria de plantejar molt seriosament. Des de Madrid s’argumentarà que estem en un període de crisi (Crisi? Qui ha dit crisi?) Però a Catalunya de crisi fa molts anys que en tenim. Si tenim en compte les balances fiscals (em dona igual si s’agafen els càlculs fets des d’aquí o des d’allà), els resultats són molt negatius per al nostre país. L’any pasta se’ns va dir que se’ns donaria una espècie de compensacions (maleïdes compensacions) El que cal és que se’ns doni els que ens pertoca que, no és ni més ni menys, que el suficient per a poder complir amb les expectatives de creixement que té el nostre govern i també la ciutadania. Hi ha moltes mancances. Ahir mateix en parlava quan em referia a les infrastructures que s’han de construir i que ara només seran pedaços!
Catalunya ha de reclamar no ser enganyada mai més! Se’ns ha pres el pèl moltes vegades i s’ha de dir prou. Prou d’enganys i prou de menys preu. No s’entén com un estatut aprovat pel PSOE, ara, membres destacats, ja diuen que l’incompliran.
Ens van enganyar amb el transvasament... que no ens enganyen amb el finançament!
dimarts, 22 de juliol del 2008
INVERSIONS INÚTILS?
Avui el Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat ha donat a conèixer un pla de millora de la xarxa viària d’arreu de Catalunya per valor de 17 milions d’euros. Respecte a les Terres de l’Ebre aquestes millores es faran a la C-12 entre Vinallop i Jesús i al terme municipal d’Amposta entre la torre de la Carrova (poc més o menys) i la N-340.
Encara que necessàries són del tot insuficients. Un espera una altra millora que vagi més enllà d’arranjar uns quants quilòmetres de fer (que de ben segur quan es va fer s’hi van posar menys capes de quitrà que les que s’haurien hagut de posar per a un acabat òptim)
Fa uns mesos ja vaig denunciar des d’aquest mateix blog que a l’alçada d’Amposta se’n van arranjar un 700 metres. Per a una obra d’aquestes “dimensions” no es va reparar en recursos humans i materials ja que hi va haver la mateixa maquinaria que s’hi sé n’haguessin arranjat 100. I em preguntava que, posats a fer, perquè no es feia la resta, també deteriorat!
La Generalitat s’ha compromès en fer la C-12 o l’Eix de l’Ebre autovia d’aquí uns anys (espero que pocs!) I un dels primers trams en convertir-se en “via ràpida” serà precisament el comprés entre Jesús i la N-340 al seu pas per Amposta, o sigui, més o menys el mateix que ara es vol arranjar.
Jo no dic que no fa falta un arranjament. Ja o vaig dir i o repeteixo, però no hauria segut millor destinat aquests diners en començar a fer la carretera de quatre carrils? Si no ha de trigar molts anys, la quantitat que ara s’invertirà serà poc menys que tirar-los! (els milions)
Encara que necessàries són del tot insuficients. Un espera una altra millora que vagi més enllà d’arranjar uns quants quilòmetres de fer (que de ben segur quan es va fer s’hi van posar menys capes de quitrà que les que s’haurien hagut de posar per a un acabat òptim)
Fa uns mesos ja vaig denunciar des d’aquest mateix blog que a l’alçada d’Amposta se’n van arranjar un 700 metres. Per a una obra d’aquestes “dimensions” no es va reparar en recursos humans i materials ja que hi va haver la mateixa maquinaria que s’hi sé n’haguessin arranjat 100. I em preguntava que, posats a fer, perquè no es feia la resta, també deteriorat!
La Generalitat s’ha compromès en fer la C-12 o l’Eix de l’Ebre autovia d’aquí uns anys (espero que pocs!) I un dels primers trams en convertir-se en “via ràpida” serà precisament el comprés entre Jesús i la N-340 al seu pas per Amposta, o sigui, més o menys el mateix que ara es vol arranjar.
Jo no dic que no fa falta un arranjament. Ja o vaig dir i o repeteixo, però no hauria segut millor destinat aquests diners en començar a fer la carretera de quatre carrils? Si no ha de trigar molts anys, la quantitat que ara s’invertirà serà poc menys que tirar-los! (els milions)
dilluns, 21 de juliol del 2008
LES FICADES DE POTA DE LA PREMSA
Avui llegint el diari el Punt, a les pàgines on s’informava del congrés del PSC d’aquest cap de setmana, es parlava de l’entrada a l’executiva nacional de Núria Ventura, alcaldessa d’Ulldecona. Evidentment, després de reeditar el pacte que també hi va haver la passada legislatura, l’alcalde durant un anys i pico (crec que 16 mesos) va ser escollit Josep Lluís Millan, llavors d’ERC i ara sense afiliació després de donar-se de baixa del partit per estar en desacord amb el tema del transvasament a Barcelona. Acte seguit ho tornarà a ser Núria Ventura, com també ho va ser al final de la passada legislatura on Ulldecona va comptar per primer cop amb 3 alcaldes en quatre anys.
Quan llegeixes les noticies, reportatges i de vegades, alguns articles d’opinió, te’n adones de que hi solen haver errades d’aquest tipus que, per a la majoria de lectors passen totalment desapercebudes si no ets un coneixedor del tema.
No fa gaires mesos també hi vaig trobar una errada greu, de la que vaig parlar en aquest mateix blog a la veu de l’Ebre que, quan repassaven les eleccions de la Ràpita des de l’any 79 fins l’any passat, van mesclar-les amb les de Gandesa. Jo que segueixo prou de prop la vida política, sobre tot la municipal d’aquestes terres i fent un esforç me’n puc recordar el nom de molts dels alcaldes de les Terres de l’Ebre, sobre tot de la comarca del Montsià i bona part de la del Baix Ebre, ho vaig observar, però estic segur que molts ni s’hi van adonar.
Així, també cal dispensar si aquest cronista, de tant en tant, te algun lapsus o errada. No sóc professional i sovint no disposo de la documentació que té un diari o setmanari amb molts d’anys de “volada”.
Quan llegeixes les noticies, reportatges i de vegades, alguns articles d’opinió, te’n adones de que hi solen haver errades d’aquest tipus que, per a la majoria de lectors passen totalment desapercebudes si no ets un coneixedor del tema.
No fa gaires mesos també hi vaig trobar una errada greu, de la que vaig parlar en aquest mateix blog a la veu de l’Ebre que, quan repassaven les eleccions de la Ràpita des de l’any 79 fins l’any passat, van mesclar-les amb les de Gandesa. Jo que segueixo prou de prop la vida política, sobre tot la municipal d’aquestes terres i fent un esforç me’n puc recordar el nom de molts dels alcaldes de les Terres de l’Ebre, sobre tot de la comarca del Montsià i bona part de la del Baix Ebre, ho vaig observar, però estic segur que molts ni s’hi van adonar.
Així, també cal dispensar si aquest cronista, de tant en tant, te algun lapsus o errada. No sóc professional i sovint no disposo de la documentació que té un diari o setmanari amb molts d’anys de “volada”.
diumenge, 20 de juliol del 2008
L'11è CONGRÉS DEL PSC
Aquest cap de setmana, el PSC ha fet el seu 11è Congrés. Des de la seva fundació a les acaballes de la dècada dels ’70. De moment encara han transcendit poques coses que puguin afectar directa o indirectament les nostres comarques. Segurament que en els propers dies els mitjans informatius de caire més comarcal informaran d’una manera més detallada de les grans decisions preses al congrés. De moment s’ha sabut (segons informacions de Vinaròs News d’avui mateix) que Núria Ventura, la que va ser i tornarà a ser alcaldessa d’Ulldecona i diputada al Parlament de Catalunya, formarà part de l’executiva nacional en detriment de Josepa (Pepín) Beltran. A ningú sé li escapa la meva les meves preferències per la Núria; per moltes coses: per ser del Montsià, per seu para que és del mateix poble que jo, perquè a la família de la seva mare ja fa molts anys que la conec, fins i tot abans de néixer Núria i perquè penso que farà un bon treball de cara les comarques de l’Ebre. L’elecció de Núria com a única representant de la federació de l’Ebre contrasta amb els representants de CDC sorgits del congrés que fan ver la setmana passada, on s’hi van “col•locar” fins a 4 representants (la qual cosa no és significativa, ja que cada partit té composicions diferents en nombre de membres, composició territorial, etc.) Però si que hi té que veure quan d’aquests quatre, no n’hi ha cap del Montsià (2 ho són del Baix Ebre, un altre de la Terra Alta i el darrer de la Ribera d’Ebre) El que està clar és que mentre el Montsià guanya pes dintre del PSC, en perd a CDC, que, des de la sortida de l’exalcalde d’Amposta no hi ha trobat cap figura amb un mínim de pes i garanties per a representar la comarca més meridional de Catalunya.
Tornant a l’elecció de Núria Ventura, cal dir que ha estat fruit d’un tira i arronsa entre les diferents delegacions que representaven les comarques de l’Ebre. La “guerra” (sí sé li pot dir així) va començar molt més abans que el congrés (encara que n’hi ha qui opina que els congressos també comencen molt més abans del dia de la seva inauguració, amb la redacció de la ponència marc, l’elaboració d’esmenes, etc.) i va ser entre les dues persones “fortes” de la federació: per un constat del seu president i exalcalde de Tortosa Joan Sabaté que es postulava per a que Pepin seguis formant part de l’executiva de Montilla i per l’altra part del seu primer secretari i actual representant territorial del departament de Política Territorial i Obres Públiques a les nostres comarques Antoni Sabaté. Amb aquests resultats queda clar que els més forts dels dos Sabaté (al menys els que més agrupacions pareix que controla) és el primer secretari, l’Antoni Sabaté que es decantava cap a la futura alcaldes d’Ulldecona (cal dir per aquells que no ho sàpiguen que l’agrupació d’Ulldecona és la segona en nombre de militants per darrera de Tortosa i per davant d’Amposta) Encara que tot indica que de cara el congrés que la federació de l’Ebre farà la propera tardor no ha de tenir massa transcendència.
Dues darreres coses. La primera serà conèixer com quedarà el tema de la “interconnexió de xarxes") Com a mal menor pareix que quedarà “només per a casos d’emergència), cosa que no agradarà gens ni a la Plataforma en Defensa de l’Ebre ni als seus seguidors entre els quals n’hi ha un bon grapat de socialistes... I la darrera és el aparent gir cap al catalanisme amb l’elecció d’Isidre Molas com a president del partit. Pareix que el company Isidre sempre és la “quota” catalana del PSC. Fa uns anys, quan es va tornar a reeditar el grup d’Entesa per al Senat, ERC no acceptava segons qui, precisament per no ser el “català” que caldria (segons ells) i finalment l’elegit (i ara cap de l’Entesa al Senat) va ser, com he dit abans l’Isidre Molas.
Veurem si tots aquests gestos de Montilla i aquestes “picades d’ullet” cal al sector més nacionalista porten al PSC a navegar per un bon rumb!
Tornant a l’elecció de Núria Ventura, cal dir que ha estat fruit d’un tira i arronsa entre les diferents delegacions que representaven les comarques de l’Ebre. La “guerra” (sí sé li pot dir així) va començar molt més abans que el congrés (encara que n’hi ha qui opina que els congressos també comencen molt més abans del dia de la seva inauguració, amb la redacció de la ponència marc, l’elaboració d’esmenes, etc.) i va ser entre les dues persones “fortes” de la federació: per un constat del seu president i exalcalde de Tortosa Joan Sabaté que es postulava per a que Pepin seguis formant part de l’executiva de Montilla i per l’altra part del seu primer secretari i actual representant territorial del departament de Política Territorial i Obres Públiques a les nostres comarques Antoni Sabaté. Amb aquests resultats queda clar que els més forts dels dos Sabaté (al menys els que més agrupacions pareix que controla) és el primer secretari, l’Antoni Sabaté que es decantava cap a la futura alcaldes d’Ulldecona (cal dir per aquells que no ho sàpiguen que l’agrupació d’Ulldecona és la segona en nombre de militants per darrera de Tortosa i per davant d’Amposta) Encara que tot indica que de cara el congrés que la federació de l’Ebre farà la propera tardor no ha de tenir massa transcendència.
Dues darreres coses. La primera serà conèixer com quedarà el tema de la “interconnexió de xarxes") Com a mal menor pareix que quedarà “només per a casos d’emergència), cosa que no agradarà gens ni a la Plataforma en Defensa de l’Ebre ni als seus seguidors entre els quals n’hi ha un bon grapat de socialistes... I la darrera és el aparent gir cap al catalanisme amb l’elecció d’Isidre Molas com a president del partit. Pareix que el company Isidre sempre és la “quota” catalana del PSC. Fa uns anys, quan es va tornar a reeditar el grup d’Entesa per al Senat, ERC no acceptava segons qui, precisament per no ser el “català” que caldria (segons ells) i finalment l’elegit (i ara cap de l’Entesa al Senat) va ser, com he dit abans l’Isidre Molas.
Veurem si tots aquests gestos de Montilla i aquestes “picades d’ullet” cal al sector més nacionalista porten al PSC a navegar per un bon rumb!
BALANÇ D’UN ANY
Aquestes darreres setmanes la premsa comarcal i local (el Punt, diari de Tarragona, Revista Amposta...) ha portat fins a les seves pàgines la valoració de la gestió dels ajuntaments més importants de les Terres de l’Ebre (Tortosa, Amposta, Sant Carles de la Ràpita...) en aquest primer any des de la presa de possessió dels alcaldes i els seus respectius equips de govern. Evidentment les valoracions no són les mateixes si les fan uns o els altres. Mentre que qui són govern sempre miren la part positiva i valoren tot allò que s’ha fet bé, per part dels partits de l’oposició les valoracions solen ser molts més pessimistes i troben a faltar bona part de les mesures que contemplava el seu propi programa electoral i amb el que van concorre a les municipals de 2007.
A Amposta, el resultat de les passades municipals, va donar pas a un nou alcalde i un nou equip, integrat exclusivament per regidors del seu grup (CiU) ja que van revalidar la majoria absoluta que ja havia obtingut l’anterior alcalde des de feia diverses legislatures. Per la qual cosa, aquest any ha estat un any de transició i d’aclimatació del nou equip. Cal dir que només 3 regidors repetien respecte l’anterior legislatura (inclòs el propi alcalde que havia estat el primer tinent d’alcalde durant els darrers 20 anys) Els altres 6 eren cares noves sense la més mínima experiència en temes de gestió o, fins i tot, en política. Amb aquestes dades es pot afirmar de forma rotunda que l’actual equip de govern de l’ajuntament d’Amposta té el perfil polític més baix des de que es van instaurar els ajuntaments democràtics l’any 1979, es a dir, en 7 legislatures! Així no és d’estranyar que la figura de l’alcalde sobresurti de forma destacada per damunt de la resta de l’equip, cosa que ja passava anteriorment, la qual cosa reafirma l’enorme diferència professional entre els uns i els altres.
El que es cert i ja no vist des del punt de vista de l’oposició, sinó de la ciutadania d’Amposta, és que els vells vicis continuen i no s’han pres les mesures correctores que calen per evitar-ho: el deficient estat de la via pública i el caos circulatori existent al nucli de la ciutat.
El PSC portava al seu programa electoral que, duran els 2 primers anys de la legislatura (en el cas de guanyar, evidentment) destinaria fins al 25 % del pressupost ordinari a pal•liar aquestes greus mancances. I és que l’estat general dels carrers d’Amposta no és el que correspondria a una ciutat petita que ja ha superat els 20.000 habitants. Hi ha brutícia per tot arreu per una manca d’incivisme alarmant! Per la majoria dels carrers les màquines escombradores passen de tard en tard i no es fa neteja manual. I el que encara és més greu : no s’educa a la població en l’hàbit de no embrutar. La majoria dels solars que hi ha a l’interior de la població no estan tancats i es pot veure l’estat d’abandonament amb tota classe de deixalles, ple d’herba i fins i tot alguna rata. Cal dir que en el tema de tancar els solars ha estat possiblement l’única acció que ha pres el nou equip de govern en el tema de reduir la brutícia, preo el seguiment per part dels propietaris ha estat desigual i insuficient, ja que la majoria de tancaments s’han fet de forma provisional amb tanques de les que utilitzen les empreses constructores per a tancar les construccions.
L’altre tema que preocupa a ciutadans i visitants és el caos circulatori. El veïns de la ciutat, per arribar a un determinat lloc, han de fer-se un croquis mental del recorregut, ja que un error pot fer-los donar una gran volta i possiblement trobar-se amb algun embús de trànsit innecessari. El visitants ho tenen pitjor. Fa uns 3 anys l’anterior equip de govern es va gastar uns 120.000 euros amb canviar i ampliar la senyalització informativa. Però a la pràctica s’ha mostrat del tot ineficaç. Sovint et paren pel carrer per a preguntar-te per anar a determinat lloc, la majoria dels casos a poblacions veïnes com la Ràpita, Sant Jaume o Santa Bàrbara. De les al•legacions presentades pels grups de l’oposició no se’n va tenir en compte cap i el que encara és pitjor, ni tant sols es va convocar cap reunió per a tractar del tema. Llavors era regidor de governació l’alcalde actual.
Una alternativa que milloraria prou la xarxa viària local seria el tancament d’una anella viària que connectés els principals carrers del centre d’Amposta amb una ronda de circumval•lació. Aquesta va ser una de les al•legacions presentades pel PSC al POUM aprovat l’any passat. Per a dur-ho a terme calia fer un tram de carretera nova entre el barri del Pla d’Empúries i l’antiga carretera de la Carrova. L’al•legació va ser acceptada, però del projecte encara no se’n sap res... I és que la lenta (o inexistent) capacitat de reacció davant d’aquests problemes, seria una de les poques coses que tindrien en comú l’anterior govern municipal i el que va sortir de les darreres eleccions!
A Amposta, el resultat de les passades municipals, va donar pas a un nou alcalde i un nou equip, integrat exclusivament per regidors del seu grup (CiU) ja que van revalidar la majoria absoluta que ja havia obtingut l’anterior alcalde des de feia diverses legislatures. Per la qual cosa, aquest any ha estat un any de transició i d’aclimatació del nou equip. Cal dir que només 3 regidors repetien respecte l’anterior legislatura (inclòs el propi alcalde que havia estat el primer tinent d’alcalde durant els darrers 20 anys) Els altres 6 eren cares noves sense la més mínima experiència en temes de gestió o, fins i tot, en política. Amb aquestes dades es pot afirmar de forma rotunda que l’actual equip de govern de l’ajuntament d’Amposta té el perfil polític més baix des de que es van instaurar els ajuntaments democràtics l’any 1979, es a dir, en 7 legislatures! Així no és d’estranyar que la figura de l’alcalde sobresurti de forma destacada per damunt de la resta de l’equip, cosa que ja passava anteriorment, la qual cosa reafirma l’enorme diferència professional entre els uns i els altres.
El que es cert i ja no vist des del punt de vista de l’oposició, sinó de la ciutadania d’Amposta, és que els vells vicis continuen i no s’han pres les mesures correctores que calen per evitar-ho: el deficient estat de la via pública i el caos circulatori existent al nucli de la ciutat.
El PSC portava al seu programa electoral que, duran els 2 primers anys de la legislatura (en el cas de guanyar, evidentment) destinaria fins al 25 % del pressupost ordinari a pal•liar aquestes greus mancances. I és que l’estat general dels carrers d’Amposta no és el que correspondria a una ciutat petita que ja ha superat els 20.000 habitants. Hi ha brutícia per tot arreu per una manca d’incivisme alarmant! Per la majoria dels carrers les màquines escombradores passen de tard en tard i no es fa neteja manual. I el que encara és més greu : no s’educa a la població en l’hàbit de no embrutar. La majoria dels solars que hi ha a l’interior de la població no estan tancats i es pot veure l’estat d’abandonament amb tota classe de deixalles, ple d’herba i fins i tot alguna rata. Cal dir que en el tema de tancar els solars ha estat possiblement l’única acció que ha pres el nou equip de govern en el tema de reduir la brutícia, preo el seguiment per part dels propietaris ha estat desigual i insuficient, ja que la majoria de tancaments s’han fet de forma provisional amb tanques de les que utilitzen les empreses constructores per a tancar les construccions.
L’altre tema que preocupa a ciutadans i visitants és el caos circulatori. El veïns de la ciutat, per arribar a un determinat lloc, han de fer-se un croquis mental del recorregut, ja que un error pot fer-los donar una gran volta i possiblement trobar-se amb algun embús de trànsit innecessari. El visitants ho tenen pitjor. Fa uns 3 anys l’anterior equip de govern es va gastar uns 120.000 euros amb canviar i ampliar la senyalització informativa. Però a la pràctica s’ha mostrat del tot ineficaç. Sovint et paren pel carrer per a preguntar-te per anar a determinat lloc, la majoria dels casos a poblacions veïnes com la Ràpita, Sant Jaume o Santa Bàrbara. De les al•legacions presentades pels grups de l’oposició no se’n va tenir en compte cap i el que encara és pitjor, ni tant sols es va convocar cap reunió per a tractar del tema. Llavors era regidor de governació l’alcalde actual.
Una alternativa que milloraria prou la xarxa viària local seria el tancament d’una anella viària que connectés els principals carrers del centre d’Amposta amb una ronda de circumval•lació. Aquesta va ser una de les al•legacions presentades pel PSC al POUM aprovat l’any passat. Per a dur-ho a terme calia fer un tram de carretera nova entre el barri del Pla d’Empúries i l’antiga carretera de la Carrova. L’al•legació va ser acceptada, però del projecte encara no se’n sap res... I és que la lenta (o inexistent) capacitat de reacció davant d’aquests problemes, seria una de les poques coses que tindrien en comú l’anterior govern municipal i el que va sortir de les darreres eleccions!
dissabte, 19 de juliol del 2008
II CONGRÉS INTERNACIONAL DE HISTÒRIA DE LA BATALLA DE L'EBRE A MÓRA D'EBRE
Tot just al complir-se 72 anys del cop d’estat dels generals Mola, Sanjurjo i Franco contra la II República Espanyola i que esdevingué en una de les pitjors guerres que ha sofert el nostre país, un amic me, José Luis Gamero, qui va ser alcalde de Corbera d’Ebre i una de les persones que més ha fet per a que Catalunya no oblidi a aquells que un dia la van defensar, sobre tot als membres de les anomenades Brigades Internacionals, organitza, un anys més, amb la col•laboració de diverses universitats catalanes, ajuntaments i d’altres organitzacions, el II Congrés Internacional d’Història de la Batalla de l’Ebre a la capital de la ribera d'Ebre, Móra d'Ebre.
Encara que m’agradaria i així ho he expressat en diverses ocasions al amic Pepe, aquest any tampoc podré assistir-hi degut a compromisos personals adquirits des de fa 9 mesos. Però Pepe sap que estic amb ells! Que els desitjo un bon congrés i que les conclusions que hi puguin treure serveixin per enriquir els coneixements que ara tenim d’aquesta guerra que, durant molts d’anys només va ser contada pels vencedors i això feia que no fossin unes narracions imparcials, sinó vistes des del bàndol guanyador i amb tot el menyspreu cap als vençuts!
Felicitat per aquest II Congrés sobre la Batalla de l’Ebre i que les jornades siguin del tot profitoses. Molta salut i sort!
Encara que m’agradaria i així ho he expressat en diverses ocasions al amic Pepe, aquest any tampoc podré assistir-hi degut a compromisos personals adquirits des de fa 9 mesos. Però Pepe sap que estic amb ells! Que els desitjo un bon congrés i que les conclusions que hi puguin treure serveixin per enriquir els coneixements que ara tenim d’aquesta guerra que, durant molts d’anys només va ser contada pels vencedors i això feia que no fossin unes narracions imparcials, sinó vistes des del bàndol guanyador i amb tot el menyspreu cap als vençuts!
Felicitat per aquest II Congrés sobre la Batalla de l’Ebre i que les jornades siguin del tot profitoses. Molta salut i sort!
divendres, 18 de juliol del 2008
FINANÇAMENT, “EL CULEBRÓ” CONTINUA
Pareix que el plans de Solbes sobre el finançament de Catalunya no agraden ningú. Ahir, al final del escrit ús parlava de que es tindria en conte la població catalana. Avui m’he assabentat que els immigrants no comptaran per aquest càlcul. És què els immigrants no formen part de la població? És què els immigrants no consumeixen serveis? Però en aquest cas no es pot qualificar el govern central de racista ni res d’això, és un mètode de càlcul i prou. Injust, sí, però un de tants mètodes que es podrien fer servir. Catalunya, no tinc ara estudies a ma, però segur que és una de les comunitats del país que té una taxa més elevada d’estrangers. Potser les Illes Balears la pot superar, però no Extremadura, la Rioja o Galícia! La discriminació serà un altre cop cap als catalans!
Castells fa dies que crida al cel (perdó, no sóc creient!) “clama al desert” sense que ningú de Madrid pareix que li faci el més mínim cas. Pepe Blanco, Pepiño pe als amics i número 2 del PSOE ha dit que es complirà el calendari previst a l’Estatut. Faltaria més! Com és sol dir seriem banyuts i copejats!
El President Montilla no para de fer advertiments al Govern de Zapatero. De moment només són paraules, veurem si dintre d’uns dies aquestes paraules s’acabaran convertint en fets! Així sigui!
I mentrestant, el PPC pixant fora de tes un altre cop. I és que aquest estimen Catalunya “a la seva manera”. Que, evidentment, no sé quina deu ser, però tal com ens la estimem els que la volem de debò, segur que no. Ara diuen que volen un gran pacte de totes les comunitats del país!! I això qui els hi ha dit que ho diguin... Rajoy? Tal com va anar la elecció de la candidata, no m’estranyaria! Com si totes les comunitats del país tinguessin els mateixos problemes de finançament per a dur a terme les infrastructures i donar compliment a la necessitat dels seus! I un acord, com es prendria? Per majoria absoluta. Perquè aquí Catalunya tindria totes les de perdre i guanyarien els de sempre... aquells del cafè per a tots i, ho sento, en aquest punt he de donar la raó a CiU.
Catalunya té unes necessitats que, altres comunitats de les espanyes no tenen i després de “pagar la factura” durant molts d’anys, és lògic que ara li cal prestar una mica més d’atenció. Durant moltes dècades Catalunya va ser el motor d’Espanya. Ara no aspirem ni a això... Ara ens donem per satisfets que la gent nostra sé senti satisfeta!
Castells fa dies que crida al cel (perdó, no sóc creient!) “clama al desert” sense que ningú de Madrid pareix que li faci el més mínim cas. Pepe Blanco, Pepiño pe als amics i número 2 del PSOE ha dit que es complirà el calendari previst a l’Estatut. Faltaria més! Com és sol dir seriem banyuts i copejats!
El President Montilla no para de fer advertiments al Govern de Zapatero. De moment només són paraules, veurem si dintre d’uns dies aquestes paraules s’acabaran convertint en fets! Així sigui!
I mentrestant, el PPC pixant fora de tes un altre cop. I és que aquest estimen Catalunya “a la seva manera”. Que, evidentment, no sé quina deu ser, però tal com ens la estimem els que la volem de debò, segur que no. Ara diuen que volen un gran pacte de totes les comunitats del país!! I això qui els hi ha dit que ho diguin... Rajoy? Tal com va anar la elecció de la candidata, no m’estranyaria! Com si totes les comunitats del país tinguessin els mateixos problemes de finançament per a dur a terme les infrastructures i donar compliment a la necessitat dels seus! I un acord, com es prendria? Per majoria absoluta. Perquè aquí Catalunya tindria totes les de perdre i guanyarien els de sempre... aquells del cafè per a tots i, ho sento, en aquest punt he de donar la raó a CiU.
Catalunya té unes necessitats que, altres comunitats de les espanyes no tenen i després de “pagar la factura” durant molts d’anys, és lògic que ara li cal prestar una mica més d’atenció. Durant moltes dècades Catalunya va ser el motor d’Espanya. Ara no aspirem ni a això... Ara ens donem per satisfets que la gent nostra sé senti satisfeta!
dijous, 17 de juliol del 2008
EL FINANÇAMENT, AVUI
Aquests dies és noticia el finançament de Catalunya que es deriva del nou Estatut. Però hi ha cosa que, a priori, sorprenen. Així, a la compareixença del President Montilla en seu parlamentària per a donar explicacions sobre la situació de la crisi a Catalunya, mentre el cap de l’oposició Artur oms demanava l’aplicació immediata del nou finançament, l’expresident regional del PP Daniel Sirera deia que “ara” el finançament no és una prioritat i el que cal és prendre mesures anti-crisi! No deixa de ser curiós que mentre el gran partit de la dreta catalana demani una cosa, l’altre gran partit de la dreta espanyola, amb coincidències més de forma que de fons, cregui que no!
No fa gaires dies va ser el Conseller Castells el que parlava de que, de caler, primer triaria Catalunya que al PSOE. I ara ha estat el President Montilla qui ha dit que, si cal, posarà en problemes el govern de Rodríguez Zapatero! Dit això, a Arturo ja no li queden arguments i diu una cosa tant poc creïble com que “l’actual Estatut molesta els socialistes catalans i que avui, no l’aprovarien”. Evidentment és una afirmació gratuïta, sense arguments que la sostinguin.
Està clar que el govern català, de vegades, no diu tota la veritat. Em refereixo a la crisi de la sequera, la primera gran crisi que va aparèixer aquest any a Catalunya. Però una cosa es mirar de confondre a menys de dues-centes mil persones que fa o no fa és la població de les Terres de l’Ebre i l’altra cosa és mentir a la població de Catalunya. Fet que, sense cap mena de dubte, els portaria de cap a l’oposició a les properes eleccions autonòmiques.
Sobre la publicació de les balances fiscals (primer ho va fer el govern i després Madrid) cal dir que si fa o no fa, els resultats són els mateixos. És veritat que els resultats que va mostrar el govern de Madrid eren una mica més suaus que els que sortien al govern d’aquí. Però la conclusió reconeixent de que Catalunya és “molt” solidària és podria treure de tots dos!
Si no ho entès malament, dia Solbes que l’actual model de finançament es va aprovar el 2001 sobre la base de població de 1999 i que ara ja estaria desfasat. És evident que en aquests 7 anys la població catalana ha augmentat moltíssim, fruit, sobre tot de la immigració vinguda d’altres països. I és sobre tot aquesta immigració la que ha fet saturar les aules i els centres ambulatoris, per la qual cosa hi ha més demanda de professionals del sector (ensenyants i metges i infermers) Només per això la despesa pública catalana creix considerablement!
De totes formes (hi ho deia l’altre dia) per aconseguir el millor finançament possible cal la unitat de tots els partits. El govern no pot quedar-se tot sol davant el de Madrid, per molta força que li donin els 25 diputats del PSC!
No fa gaires dies va ser el Conseller Castells el que parlava de que, de caler, primer triaria Catalunya que al PSOE. I ara ha estat el President Montilla qui ha dit que, si cal, posarà en problemes el govern de Rodríguez Zapatero! Dit això, a Arturo ja no li queden arguments i diu una cosa tant poc creïble com que “l’actual Estatut molesta els socialistes catalans i que avui, no l’aprovarien”. Evidentment és una afirmació gratuïta, sense arguments que la sostinguin.
Està clar que el govern català, de vegades, no diu tota la veritat. Em refereixo a la crisi de la sequera, la primera gran crisi que va aparèixer aquest any a Catalunya. Però una cosa es mirar de confondre a menys de dues-centes mil persones que fa o no fa és la població de les Terres de l’Ebre i l’altra cosa és mentir a la població de Catalunya. Fet que, sense cap mena de dubte, els portaria de cap a l’oposició a les properes eleccions autonòmiques.
Sobre la publicació de les balances fiscals (primer ho va fer el govern i després Madrid) cal dir que si fa o no fa, els resultats són els mateixos. És veritat que els resultats que va mostrar el govern de Madrid eren una mica més suaus que els que sortien al govern d’aquí. Però la conclusió reconeixent de que Catalunya és “molt” solidària és podria treure de tots dos!
Si no ho entès malament, dia Solbes que l’actual model de finançament es va aprovar el 2001 sobre la base de població de 1999 i que ara ja estaria desfasat. És evident que en aquests 7 anys la població catalana ha augmentat moltíssim, fruit, sobre tot de la immigració vinguda d’altres països. I és sobre tot aquesta immigració la que ha fet saturar les aules i els centres ambulatoris, per la qual cosa hi ha més demanda de professionals del sector (ensenyants i metges i infermers) Només per això la despesa pública catalana creix considerablement!
De totes formes (hi ho deia l’altre dia) per aconseguir el millor finançament possible cal la unitat de tots els partits. El govern no pot quedar-se tot sol davant el de Madrid, per molta força que li donin els 25 diputats del PSC!
dimecres, 16 de juliol del 2008
MARTINSA-FADESA
Quan hi ha negoci els inversors arriben d’arreu i paguen xifres astronòmiques per a fer més negoci. Solen ser empreses de relacionades en la construcció que fan urbanitzacions i altres obres importants. Però quan el negoci s’acaba i arriba la crisi, són dels primers en notar-ho. Això és el que ha pasta amb la urbanització que es feia a “Amposta”, a l’altre costat del riu. Ja sé que aquella zona (finca de la Palma o del Capità com és coneix popularment, és terme de l’Aldea, però els serveis que haurien demandat els seus inquilins haguessin estat a Amposta més que a l’Aldea. Bàsicament per dos motius: perquè Amposta és més gran i pot absorbir millor la demanda (educació, sanitat, oci, comerç, etc.); i per proximitat i comoditat (per arribar a Amposta només caldria creuar l’Ebre) Encara que el “negoci” el faria l’Aldea amb el cobrament dels permisos de construcció, impost sobre bens immobles i possiblement més gent cessada al poble. I és que mil habitatges donen molt de si. Però sinó s’arriben a construir també deixen pel camí moltes de les expectatives creades per l’ajuntament en el referent a inversió pública en benefici del propi municipi.
Però una suspensió de pagaments (o concurs de creditors com es diu ara) pot arribar a portat altres conseqüències greus com la pèrdua de llocs de treball i, fins i tot, de les quantitats lliurades a compte per part dels compradors. Que dit sigui de pas, depenent de la quantitat donada a compte, de vegades es preferible perdre aquestes lliuraments a compte que veures obligat a pagar a les entitats financeres uns préstecs hipotecaris on els seus tipus d’interès no paren de pujar i pujar.
Però la projectada urbanització de l’Aldea no ha estat l’única a Catalunya que es veurà afectada per aquesta suspensió de pagaments. També als Pirineus, més concretament a la Vall Fosca o estava projectat una estació d’esquí, un hotel i diversos centenars de xalets i apartaments, també ha vist com les expectatives s’han anat en orris i, en principi caldrà esperar un anys més del que estava previst per acabar tota l’obra.
Segurament, dintre d’uns anys, una vegada passi la crisi, és tornarà a donar una empenta important a la construcció i podran acabar-se les obres aturades o relentitzades. I també potser que una empresa emergent se’n pugui fer càrrec, comprant els terrenys i les construccions fetes a un preu a la baixa i que sigui la que acabi el projecte.
Tot això són especulacions i elucubracions. La realitat és que l’actual situació està afectant a una colla de gent de la zona (compradors i treballadors) i caldrà veure com s’acaba l’enrenou. De moment les associacions de consumidors ha els han aconsellat la recerca d’un advocat que els pugui assessora per a que se’n puguin sortir el menys mal parats possible...
Caldria veure on han anat a parar tots els mils de milions de negoci fets els anys anteriors... segurament a les butxaques dels seus màxims accionistes!
Però una suspensió de pagaments (o concurs de creditors com es diu ara) pot arribar a portat altres conseqüències greus com la pèrdua de llocs de treball i, fins i tot, de les quantitats lliurades a compte per part dels compradors. Que dit sigui de pas, depenent de la quantitat donada a compte, de vegades es preferible perdre aquestes lliuraments a compte que veures obligat a pagar a les entitats financeres uns préstecs hipotecaris on els seus tipus d’interès no paren de pujar i pujar.
Però la projectada urbanització de l’Aldea no ha estat l’única a Catalunya que es veurà afectada per aquesta suspensió de pagaments. També als Pirineus, més concretament a la Vall Fosca o estava projectat una estació d’esquí, un hotel i diversos centenars de xalets i apartaments, també ha vist com les expectatives s’han anat en orris i, en principi caldrà esperar un anys més del que estava previst per acabar tota l’obra.
Segurament, dintre d’uns anys, una vegada passi la crisi, és tornarà a donar una empenta important a la construcció i podran acabar-se les obres aturades o relentitzades. I també potser que una empresa emergent se’n pugui fer càrrec, comprant els terrenys i les construccions fetes a un preu a la baixa i que sigui la que acabi el projecte.
Tot això són especulacions i elucubracions. La realitat és que l’actual situació està afectant a una colla de gent de la zona (compradors i treballadors) i caldrà veure com s’acaba l’enrenou. De moment les associacions de consumidors ha els han aconsellat la recerca d’un advocat que els pugui assessora per a que se’n puguin sortir el menys mal parats possible...
Caldria veure on han anat a parar tots els mils de milions de negoci fets els anys anteriors... segurament a les butxaques dels seus màxims accionistes!
dimarts, 15 de juliol del 2008
COHERENS DECLARACIONS DEL COSELLER CASTELLS
El Conseller d’Economia de la Generalitat de Catalunya Antoni Castells, en el marc de dues conferències fetes ahir, pel matí al Centre Ernest Lluch i per la tarda al Cercle d’Economia, va fer unes afirmacions que han transcendit als mitjans de comunicació.
Una de les coses que va dir és que el Govern Central, presidit pel socialista Rodríguez Zapatero no ha tingut voluntat política per a desenvolupar l’Estatut, sobre tot en la seva vessant econòmica. I l’altre, encara molt més transcendent, és que els socialistes catalans, si han de triar, ho faran abans per Catalunya que pel PSOE.
El proper cap de setmana el PSC farà el seu congrés. Després de fer-ho bona part de les altes formacions polítiques (congressos nacionals i territorials) toca el torn als socialistes catalans. Els congressos són importants perquè de les decisions que es prendran (ponència marc més les esmenes que es puguin incorporar) sortirà la línia política que seguirà el partit fins a l’altre congrés (normalment en el temps de 4 anys)
Sóc de l’opinió que aquest congrés serà un dels més importants que ha fet mai el PSC. I vaig una mica en la línia del que va dir el Conseller Castells. Serà fonamental, baix el meu punt de vista, si els socialistes de Catalunya marquen una estratègia diferenciada de la resta de socialistes de l’Estat. No només seria un cop d’efecte, sinó tota una declaració d’intencions a l’hora de guanyar-se un lloc dintre del catalanisme, ara que aquest torna a estar tant de moda amb la creació de la “casa gran” en el congrés de CDC.
Serà el ser o no ser del PSC. Tal com va dir Castells no es tracta de trencar amb Madrid, però si de fer-los veure que per a governar Catalunya cal treballar per aconseguir el màxim dels objectius fixats: més grau d’autonomia, millor finançament, etc.
És imprescindible per a gestionat bé el nostre país l’obtenció de un grau de finançament òptim que permeti cobrir totes les necessitats del administrats (els catalans i els nou vinguts)
Un exemple clar el tenim a les Terres de l’Ebre. Darrerament s’han promès moltes coses que fins ara només són projectes: la A-7 (connexió de l’autovia entre el N de Castelló i l’Hospitalet de l’Infant), desdoblament de la C-12 (autovia de l’Eix de l’Ebre des de Lleida fins a la Fàbrica del Ciment, més enllà de la Ràpita), pla de transport públic (ja s’ha donat el primer pas entre Alcanar i Tortosa), etc. A més a més tirar en davant de forma definitiva els polígons industrials existents amb la implantació de noves indústries que donin feina a la gent del territori.
Una altra de les asseveracions de Castells va ser la voluntat d’implicar a CiU, com a principal partit de l’oposició i amb possibilitats de governar.
I CiU no hauria de rebutjar aquest oferiment si de debò volen que Catalunya assoleixi les màximes quotes d’autogovern. Com tampoc s’hauria de descartar les altres dues formacions que composen el govern català.
Si des d’aquí es treballa plegats i no hi ha desercions, Catalunya serà els que es proposi ser. En el cas contrari no deixarem de ser mai una regió d’Espanya!
Una de les coses que va dir és que el Govern Central, presidit pel socialista Rodríguez Zapatero no ha tingut voluntat política per a desenvolupar l’Estatut, sobre tot en la seva vessant econòmica. I l’altre, encara molt més transcendent, és que els socialistes catalans, si han de triar, ho faran abans per Catalunya que pel PSOE.
El proper cap de setmana el PSC farà el seu congrés. Després de fer-ho bona part de les altes formacions polítiques (congressos nacionals i territorials) toca el torn als socialistes catalans. Els congressos són importants perquè de les decisions que es prendran (ponència marc més les esmenes que es puguin incorporar) sortirà la línia política que seguirà el partit fins a l’altre congrés (normalment en el temps de 4 anys)
Sóc de l’opinió que aquest congrés serà un dels més importants que ha fet mai el PSC. I vaig una mica en la línia del que va dir el Conseller Castells. Serà fonamental, baix el meu punt de vista, si els socialistes de Catalunya marquen una estratègia diferenciada de la resta de socialistes de l’Estat. No només seria un cop d’efecte, sinó tota una declaració d’intencions a l’hora de guanyar-se un lloc dintre del catalanisme, ara que aquest torna a estar tant de moda amb la creació de la “casa gran” en el congrés de CDC.
Serà el ser o no ser del PSC. Tal com va dir Castells no es tracta de trencar amb Madrid, però si de fer-los veure que per a governar Catalunya cal treballar per aconseguir el màxim dels objectius fixats: més grau d’autonomia, millor finançament, etc.
És imprescindible per a gestionat bé el nostre país l’obtenció de un grau de finançament òptim que permeti cobrir totes les necessitats del administrats (els catalans i els nou vinguts)
Un exemple clar el tenim a les Terres de l’Ebre. Darrerament s’han promès moltes coses que fins ara només són projectes: la A-7 (connexió de l’autovia entre el N de Castelló i l’Hospitalet de l’Infant), desdoblament de la C-12 (autovia de l’Eix de l’Ebre des de Lleida fins a la Fàbrica del Ciment, més enllà de la Ràpita), pla de transport públic (ja s’ha donat el primer pas entre Alcanar i Tortosa), etc. A més a més tirar en davant de forma definitiva els polígons industrials existents amb la implantació de noves indústries que donin feina a la gent del territori.
Una altra de les asseveracions de Castells va ser la voluntat d’implicar a CiU, com a principal partit de l’oposició i amb possibilitats de governar.
I CiU no hauria de rebutjar aquest oferiment si de debò volen que Catalunya assoleixi les màximes quotes d’autogovern. Com tampoc s’hauria de descartar les altres dues formacions que composen el govern català.
Si des d’aquí es treballa plegats i no hi ha desercions, Catalunya serà els que es proposi ser. En el cas contrari no deixarem de ser mai una regió d’Espanya!
dilluns, 14 de juliol del 2008
MAS ENTONA EL "MEA CULPA"
Encara que sempre m’agrada parlar de temes d’actualitat, a poder ser notícies del mateix dia, de vegades no n’hi ha de prou interessant per a ser comentades i tinc que tirar ma de fet que van passar els dies anteriors. Aquest és un dia així. El tema que he escollit tampoc és tan vell: el congrés de CDC del passat cap de setmana. Vull destacar un titular que em va cridar l’atenció aparegut al diari el Punt. Després del titular principal: “Mas revalida el lideratge a CDC” hi ha un subtitular que diu “Entona el ‘mea culpa’ i assumeix la responsabilitat que CiU estigui a l’oposició tot i haver guanyat les eleccions”.
Em va semblar molt estrany que Mas se’n adoni que ell també és humà i que té errors. Sentin-lo parlar pareix que no pugui equivocar-se mai. És d’aquelles persones que tenen un alt nivell d’autoestima i també de vanitat. O sigui, què la humilitat no és precisament una de les seves millors qualitats! Crec que la imatge que volen donar d’ell al programa humorístic “Polònia” és del tot encertada! Però quan llegeixes la crònica signada per A. Serrano i E. Agullo, d’aquests errors que diu assumir no en trobes cap. L’única cosa notable que diu és quan va pactar l’Estatut Català a Madrid amb Zapatero el 21 de gener de 2006. Però segons ell, la culpa de que fos un mal pacte va ser del PSC “per tenir les mans lligades a Madrid per a negociar”. O sigui: la culpa és dels altres, no d’ell! Així que em quedo una mica com al principi: no veig en lloc l’autocrítica que segons el diari va fer!
Que Arturo no és Pujol, tots ho sabem. Que Pujol va veure amb ell un alumne avantatjat i el va acabar escollint com al seu successor, també, que fins que va tenir un càrrec al govern de la Generalitat Arturo no passava de ser un íntim d’un dels fills de Jordi, segurament que també. On va estar el mèrit? En el seu do de paraula. Però això no és nou. Qui hagi tingut l’ocasió de conèixer de prop algun “convergent” se’n adonarà que és una qualitat que, la majoria, solen aprendre ràpid. A manca d’idees pròpies, s’apropien (i valgui la redundància) de idees i símbols que no els hi són propis, com per exemple la “nació catalana” i fins i tot m’atreviria a dir la pròpia senyera. Mai cap força política ha fet tant d’ús de la senyera con els de CDC! Sempre recordaré una imatge a Tortosa, una nit de l’enganxada del primer cartell electoral davant del parc quan de sobte van aparèixer per sota el pont del tren com si una desfilada militar es tractés. Aquella imatge, més que una imatge del segle XXI em va recordar temps pretèrits i règims totalitaris.
Si Arturo tingués un altre tarannà possiblement ERC hagués pactat amb CiU i hauria deixat el PSC i ICV-EUA a l’oposició. Sempre he pensat que entre ERC i CIU (sobre tot CDC) hi ha més coses que els uneixen que no pas els separen. I ha estat dos cops: amb el govern de Maragall i amb el de Montilla, que, a priori, encara era molt més difícil.
Per cert el lema del congrés, “retorna la il•lusió”, va se emprat per la candidatura d’ICV d’Amposta a les municipals de 2005.
Em va semblar molt estrany que Mas se’n adoni que ell també és humà i que té errors. Sentin-lo parlar pareix que no pugui equivocar-se mai. És d’aquelles persones que tenen un alt nivell d’autoestima i també de vanitat. O sigui, què la humilitat no és precisament una de les seves millors qualitats! Crec que la imatge que volen donar d’ell al programa humorístic “Polònia” és del tot encertada! Però quan llegeixes la crònica signada per A. Serrano i E. Agullo, d’aquests errors que diu assumir no en trobes cap. L’única cosa notable que diu és quan va pactar l’Estatut Català a Madrid amb Zapatero el 21 de gener de 2006. Però segons ell, la culpa de que fos un mal pacte va ser del PSC “per tenir les mans lligades a Madrid per a negociar”. O sigui: la culpa és dels altres, no d’ell! Així que em quedo una mica com al principi: no veig en lloc l’autocrítica que segons el diari va fer!
Que Arturo no és Pujol, tots ho sabem. Que Pujol va veure amb ell un alumne avantatjat i el va acabar escollint com al seu successor, també, que fins que va tenir un càrrec al govern de la Generalitat Arturo no passava de ser un íntim d’un dels fills de Jordi, segurament que també. On va estar el mèrit? En el seu do de paraula. Però això no és nou. Qui hagi tingut l’ocasió de conèixer de prop algun “convergent” se’n adonarà que és una qualitat que, la majoria, solen aprendre ràpid. A manca d’idees pròpies, s’apropien (i valgui la redundància) de idees i símbols que no els hi són propis, com per exemple la “nació catalana” i fins i tot m’atreviria a dir la pròpia senyera. Mai cap força política ha fet tant d’ús de la senyera con els de CDC! Sempre recordaré una imatge a Tortosa, una nit de l’enganxada del primer cartell electoral davant del parc quan de sobte van aparèixer per sota el pont del tren com si una desfilada militar es tractés. Aquella imatge, més que una imatge del segle XXI em va recordar temps pretèrits i règims totalitaris.
Si Arturo tingués un altre tarannà possiblement ERC hagués pactat amb CiU i hauria deixat el PSC i ICV-EUA a l’oposició. Sempre he pensat que entre ERC i CIU (sobre tot CDC) hi ha més coses que els uneixen que no pas els separen. I ha estat dos cops: amb el govern de Maragall i amb el de Montilla, que, a priori, encara era molt més difícil.
Per cert el lema del congrés, “retorna la il•lusió”, va se emprat per la candidatura d’ICV d’Amposta a les municipals de 2005.
diumenge, 13 de juliol del 2008
SENTO VERGONYA!
De vegades un sent vergonya de pertànyer a un determinat grup. I el pitjor de tot és que no pot fer res per a “escapar-se”. Els fets que van passar ahir a Amposta va ser un dels casos en que vaig sentir vergonya. I no és el primer cop que em passa. En el passat també s’hi van produir fets prou greus que precisaven una millor resposta dels seus ciutadans... i no va ser així.
Però centrem-nos en els fets d’ahir. Al migdia estava prevista una manifestació contra les festes dels bous tradicionals a les Terres de l’Ebre. L’organitzava el PACMA, el partit anti-tauri que ja havia presentat candidatura a les passades municipals i que, tot sigui dit, van treure una minsa representació que no valoraré, ja que avui, con deia el polític, no toca! A la manifestació hi van acudir unes 200 persones (segons la premsa) vingudes d’arreu de les Terres de l’Ebre, la resta de Catalunya i també del País Valencià (sempre segons la premsa –el diari el Punt per a ser més concrets-) Ignoro si hi van haver assistents d’Amposta. Encara que em vaig assabentar d’algú que hi volia acudir...
L’acció de manifestar-se és un dret legítim tant en un com en l’altre sentit (fa uns tres anys hi va haver una a favor de la tradició dels bous, molt més multitudinària i sense incidents) Però quan un grup d’energúmens increpa els manifestants i fins i tot els llença ous i petards, perden tot tipus de credibilitat (si és que la tenien en anterioritat)
Del que he vist i el que he llegit, el que més m’ha indignat ha estat el que un d’aquest petards impactèssin en un infant de 7 anys i veure com adolescents (als que els hi està prohibit baixar a la plaça en els espectacles tradicionals del bous) formessin part de la comitiva contraria a la manifestació. Sempre he pensat que de la bona educació dels pares depèn molt la forma de ser dels fills (encara que no sigui així sempre) i amb aquesta actitud de la nostra joventut poso en entre dit un bon futur per al dia de demà a la nostra ciutat. Segurament han fet el que tantes vegades han vist fer!
Tot aquest enrenou m’ha fet recordar quan ja fa uns 6 o 7 anys, uns joves també d’Amposta (pareix que vinculats a les JERC) van interrompre a la plaça de bous amb màscares i vestits amb granotes per a protestar contra la festa. Hi van haver insults i fins i tot cops, amb el beneplàcit de molts dels assistents. Els fets van ser tan lamentables que l’oposició municipal va demanar l’equip de govern disculpes públiques. Pot ser pels fets d’ahir també caldria fer-ho!
Però centrem-nos en els fets d’ahir. Al migdia estava prevista una manifestació contra les festes dels bous tradicionals a les Terres de l’Ebre. L’organitzava el PACMA, el partit anti-tauri que ja havia presentat candidatura a les passades municipals i que, tot sigui dit, van treure una minsa representació que no valoraré, ja que avui, con deia el polític, no toca! A la manifestació hi van acudir unes 200 persones (segons la premsa) vingudes d’arreu de les Terres de l’Ebre, la resta de Catalunya i també del País Valencià (sempre segons la premsa –el diari el Punt per a ser més concrets-) Ignoro si hi van haver assistents d’Amposta. Encara que em vaig assabentar d’algú que hi volia acudir...
L’acció de manifestar-se és un dret legítim tant en un com en l’altre sentit (fa uns tres anys hi va haver una a favor de la tradició dels bous, molt més multitudinària i sense incidents) Però quan un grup d’energúmens increpa els manifestants i fins i tot els llença ous i petards, perden tot tipus de credibilitat (si és que la tenien en anterioritat)
Del que he vist i el que he llegit, el que més m’ha indignat ha estat el que un d’aquest petards impactèssin en un infant de 7 anys i veure com adolescents (als que els hi està prohibit baixar a la plaça en els espectacles tradicionals del bous) formessin part de la comitiva contraria a la manifestació. Sempre he pensat que de la bona educació dels pares depèn molt la forma de ser dels fills (encara que no sigui així sempre) i amb aquesta actitud de la nostra joventut poso en entre dit un bon futur per al dia de demà a la nostra ciutat. Segurament han fet el que tantes vegades han vist fer!
Tot aquest enrenou m’ha fet recordar quan ja fa uns 6 o 7 anys, uns joves també d’Amposta (pareix que vinculats a les JERC) van interrompre a la plaça de bous amb màscares i vestits amb granotes per a protestar contra la festa. Hi van haver insults i fins i tot cops, amb el beneplàcit de molts dels assistents. Els fets van ser tan lamentables que l’oposició municipal va demanar l’equip de govern disculpes públiques. Pot ser pels fets d’ahir també caldria fer-ho!
dissabte, 12 de juliol del 2008
PAGAR ELS PLATS TRENCATS
En economia, quan van mal dades, sempre es pensa en retallar pel lloc més feble: els treballadors assalariats. No es té en compte que qui provoca la crisi és el gran capital (la banca i les multinacionals), l’especulació, etc. En canvi qui no hi tenen res a veure son els treballadors mileuristes, els que treballen a precari, els joves que s’acaben d’incorporar al món laboral... Però per als governs pareix que això no els importa gaire. Si no fos així no s’acabarien d’entendre les declaracions del vice-president primer del govern de Zapatero i Ministre d’Economia, Pedro Solbes quan diu que “repudia les clàusules de revisió salarial”. O sigui, quan hi ha bonança econòmica es demana contenció dels salaris per a que no es dispari l’IPC i quan hi ha CRISI (pareix que aquesta paraula costa molt de dir segons per a qui!) i es dispara l’IPC, es segueix demanant contenció salarial. I mentre els assalariats van perdent poder adquisitiu, n’hi ha mots que, com es diu vulgarment “fan l’agost” a costa de tots els demés”.
En el darrer anys l’IPC ha pujat un 5 % (dades d’ahir mateix) mentre que els sous públics i les pensions no han ascendit més enllà del 3,4 %. Els pensionistes (molts dels quals no arriben ni a mileuristes i això que han treballat tota la vida) encara veuran revisada la pensió el proper mes de gener. Però el gran col•lectiu de funcionaris, als que se’ls hi ha negat sistemàticament la clàusula de revisió salarial veuran com els seu poder adquisitiu minva respecte a l’apujada de preus.
Encara que el govern prengui mesures per aturar la crisi (jo sóc dels que penso que per moltes mesures que es prenguin, si no es fa de forma conjunta amb la resta de països servirà per a ben poc!), no sap com tallar-la de soca-rel. Potser caldria prendre mesures molt més dràstiques i atacar el fons del problema, que, com he dit, es situa al voltant del gran capital. Però els governs depenent massa d’aquestes empreses per anar-hi en contra i és que a més, aquestes multinacionals (dels sector que sigui), a la vegada tenen massa poder i fan por als propis governs.
O sigui que una vegada més qui pagarà els plats trencats de tot plegat seran els treballadors assalariats i, perquè no dir-ho, també les petites empreses familiars i treballadors autònoms que, per a guanyar-se el sou han de matinar cada dia i treballar les hores que calgui. Encara que a partir d’ara, segons planteja la UE, encara en treballarem moltes més...
Si no ens toca la loteria anem apanyats!!
En el darrer anys l’IPC ha pujat un 5 % (dades d’ahir mateix) mentre que els sous públics i les pensions no han ascendit més enllà del 3,4 %. Els pensionistes (molts dels quals no arriben ni a mileuristes i això que han treballat tota la vida) encara veuran revisada la pensió el proper mes de gener. Però el gran col•lectiu de funcionaris, als que se’ls hi ha negat sistemàticament la clàusula de revisió salarial veuran com els seu poder adquisitiu minva respecte a l’apujada de preus.
Encara que el govern prengui mesures per aturar la crisi (jo sóc dels que penso que per moltes mesures que es prenguin, si no es fa de forma conjunta amb la resta de països servirà per a ben poc!), no sap com tallar-la de soca-rel. Potser caldria prendre mesures molt més dràstiques i atacar el fons del problema, que, com he dit, es situa al voltant del gran capital. Però els governs depenent massa d’aquestes empreses per anar-hi en contra i és que a més, aquestes multinacionals (dels sector que sigui), a la vegada tenen massa poder i fan por als propis governs.
O sigui que una vegada més qui pagarà els plats trencats de tot plegat seran els treballadors assalariats i, perquè no dir-ho, també les petites empreses familiars i treballadors autònoms que, per a guanyar-se el sou han de matinar cada dia i treballar les hores que calgui. Encara que a partir d’ara, segons planteja la UE, encara en treballarem moltes més...
Si no ens toca la loteria anem apanyats!!
divendres, 11 de juliol del 2008
L'AGRICULTURA DEL FUTUR
Els seus companys de professió consideren a Thomas Robert Malthus com un economista negatiu. La raó és que en el seu llibre “El primer assaig de la població” (1798) va elaborar la teoria de que mentre la població creixia en una proporció geomètrica, els aliments mundials ho feien només en progressió aritmètica.
Davant la crisi alimentaria que està patint el món, potser la teoria de Malthus pren més vigència que mai. I és que, quan hi ha un fort increment dels preus, normalment ve donada per que hi ha escassetat, sobre tot als països més pobres del planeta.
Està clar que davant els conreus tradicionals que seguiran sent imprescindibles, però només rendibles quan es conreïn en grans extensions, s’han de buscar noves solucions que domin resposta als pagesos que volen viure de la terra.
A les nostres comarques els conreus que es produeixen de forma més extensiva (si tenim el compte el nombre d’hectàrees de cultiu), són l’olivera, els arrossars i els cítrics. I cap d’ells té una bona salut. L’olivera i l’arròs es mantenen rendibles gràcies als ajuts en forma de subvencions que arriben de la Unió Europea i els cítrics, clau en la nostra economia duran diverses dècades, ha entrat en rescissió per la competència de les taronges i mandarines que arriben del N de l’Àfrica.
Punt i a part seria parlar del vi que, comarques on abans aspiraven a elaborar cava per aconseguir la supervivència dels pagesos, veuen com avui, l’elaboració d’un excel•lent vi, ha aconseguit una òptima sortida al mercat i fa que s’oblidi l’opció de elaborar escumosos que, per una altra banda, no compten amb el beneplàcit de la denominació d’origen del cava català.
En aquests darrers dies han sortit a la premsa els esforços que s’estan fent per a buscar alternatives a l’agricultura tradicional de les nostres comarques. Així en pocs dies s’ha publicat la possibilitat de conrear tòfona negra, la recerca d’una varietat d’olivera que permetés duplicar la producció i, finalment, avui Diari de Tarragona parla de la fabricació d’un repel•lent contra la mosca negra per evitar-ne les picades fet per la cooperativa SOLDEBRE de Roquetes i que té com a base principal l’oli d’oliva. Està clar que aquest darrer producte, per si sol, està molt lluny de donar una bona resposta al sector olivarer, però també, tot depèn de la quantitat fabricada.
Tampoc cal oblidar la idea que es va llençar des d’aquesta mateixa cooperativa l’any passat que seria incrementar més la producció de garrofa i que jo vaig matisar demanant una política agrària des de la Unió Europea que fomentés el consum d’aquest producte a tres bandes: pinso per als animals, en el camp de la medicina i també en l’alimentació humana.
De moment són petis passos. Ara falta el més important: posar a l’abast els mecanismes suficients (llavors, ajuts, compromís de compra dels excedents, etc) per aconseguir que els pagesos (un sector un tant conservador) canviïn la seva manera de pensar i s’atreveixin a produir les noves varietats o les velles en una escala més gran.
Davant la crisi alimentaria que està patint el món, potser la teoria de Malthus pren més vigència que mai. I és que, quan hi ha un fort increment dels preus, normalment ve donada per que hi ha escassetat, sobre tot als països més pobres del planeta.
Està clar que davant els conreus tradicionals que seguiran sent imprescindibles, però només rendibles quan es conreïn en grans extensions, s’han de buscar noves solucions que domin resposta als pagesos que volen viure de la terra.
A les nostres comarques els conreus que es produeixen de forma més extensiva (si tenim el compte el nombre d’hectàrees de cultiu), són l’olivera, els arrossars i els cítrics. I cap d’ells té una bona salut. L’olivera i l’arròs es mantenen rendibles gràcies als ajuts en forma de subvencions que arriben de la Unió Europea i els cítrics, clau en la nostra economia duran diverses dècades, ha entrat en rescissió per la competència de les taronges i mandarines que arriben del N de l’Àfrica.
Punt i a part seria parlar del vi que, comarques on abans aspiraven a elaborar cava per aconseguir la supervivència dels pagesos, veuen com avui, l’elaboració d’un excel•lent vi, ha aconseguit una òptima sortida al mercat i fa que s’oblidi l’opció de elaborar escumosos que, per una altra banda, no compten amb el beneplàcit de la denominació d’origen del cava català.
En aquests darrers dies han sortit a la premsa els esforços que s’estan fent per a buscar alternatives a l’agricultura tradicional de les nostres comarques. Així en pocs dies s’ha publicat la possibilitat de conrear tòfona negra, la recerca d’una varietat d’olivera que permetés duplicar la producció i, finalment, avui Diari de Tarragona parla de la fabricació d’un repel•lent contra la mosca negra per evitar-ne les picades fet per la cooperativa SOLDEBRE de Roquetes i que té com a base principal l’oli d’oliva. Està clar que aquest darrer producte, per si sol, està molt lluny de donar una bona resposta al sector olivarer, però també, tot depèn de la quantitat fabricada.
Tampoc cal oblidar la idea que es va llençar des d’aquesta mateixa cooperativa l’any passat que seria incrementar més la producció de garrofa i que jo vaig matisar demanant una política agrària des de la Unió Europea que fomentés el consum d’aquest producte a tres bandes: pinso per als animals, en el camp de la medicina i també en l’alimentació humana.
De moment són petis passos. Ara falta el més important: posar a l’abast els mecanismes suficients (llavors, ajuts, compromís de compra dels excedents, etc) per aconseguir que els pagesos (un sector un tant conservador) canviïn la seva manera de pensar i s’atreveixin a produir les noves varietats o les velles en una escala més gran.
dijous, 10 de juliol del 2008
RADIOACTIVITAT EBRE AVALL?
Ahir ús parlava de que quan llegeixes i escoltes amb freqüència una cosa, és que és noticia. Però hi ha notícies efímeres que duren uns quants dies i n’hi ha d’altes que les vas escoltant al llarg de les setmanes i fins i tot mesos, amb variacions, amb novetats, amb més dades, però només és una ampliació de la noticia que un dia va sortir als mitjans. Una d’aquestes noticies que fa temps que dura (i preocupa) és, sense cap mena de dubte, la fuita radioactiva de la central nuclear d’Ascó. Així el diari el Punt d’avui parla de que els responsables de la central nuclear no van avisar al CSN (Consell de Seguretat Nuclear) de la troballa d’una partícula radioactiva de la sabata d’un treballador l’endemà mateix d’haver-se produït l’escapament. Si on recordeu, no es va saber res d’aquesta fuita fins passats uns quatre mesos des de que va succeir.
Però com és una partícula radioactiva? No ús ho heu preguntat mai? Quan alguna cosa desconec sempre m’imagino com serà. Quan hi troben partícules, m’imagino uns senyors vestits de blanc (segur que hi van) amb una espècie de caçapapallones i cada vegada que en localitzen alguna, la taquen dintre d’un pot hermètic de vidre de tapa metàl•lica. Serà així o no, però ara us explicaré el que van contar-me ahir sobre aquest tema.
Pel meu treball, em relaciono amb molta gent, quasi sempre anònima i de tant en tant amb algun personatge destacat de la vida cultural, social, política, etc. (abans d’ahir va ser Andreu Carranza) Ahir va ser un d’aquests personatges anònims i com a tal no faré pública la seva identitat. El senyor venia d’Ascó i vaig aprofitar per preguntar-li sobre la seguretat i si en podíem estar tranquils. La resposta del senyor va ser del tot eloqüent: “No massa!” Em va dir que la seva empresa va estar treballant més d’un anys tot just a l’altre costat de l’Ebre, al mateix indret de la xemeneia de la central. I quan va passar l’accident estaven allí. Quan van anar a buscar “les partícules perdudes” també van fer-ho a l’altre costat de riu i, segons ell, no n’hi van trobar cap. Va continuar dient que a la via del tren que passa entre el riu i la central sí que en van trobar i també al marge dret de l’Ebre, però no més enllà. Segons aquest senyor, a l’arribar al riu, devien de caure i el corrent se les va emportar riu avall! No seria el primer cop que es detecta radioactivitat a l’aigua de l’Ebre!
Per cert, segons ell, les partícules son com a granets de sorra que se t’enganxen al damunt però que només amb l’aigua de la dutxa te’ls pots treure! Serà així de senzill o tal vegada no. Per si de cas prefereixo no tenir cap “trobada” amb una d’aquestes partícules, al menys d’una manera conscient... De forma inconscient, qui sap si les hem tingut tant a prop i no ens hem adonat de la seva presència. I de haver-les vist, les hauríem reconegut? Taxativament, no!
Però com és una partícula radioactiva? No ús ho heu preguntat mai? Quan alguna cosa desconec sempre m’imagino com serà. Quan hi troben partícules, m’imagino uns senyors vestits de blanc (segur que hi van) amb una espècie de caçapapallones i cada vegada que en localitzen alguna, la taquen dintre d’un pot hermètic de vidre de tapa metàl•lica. Serà així o no, però ara us explicaré el que van contar-me ahir sobre aquest tema.
Pel meu treball, em relaciono amb molta gent, quasi sempre anònima i de tant en tant amb algun personatge destacat de la vida cultural, social, política, etc. (abans d’ahir va ser Andreu Carranza) Ahir va ser un d’aquests personatges anònims i com a tal no faré pública la seva identitat. El senyor venia d’Ascó i vaig aprofitar per preguntar-li sobre la seguretat i si en podíem estar tranquils. La resposta del senyor va ser del tot eloqüent: “No massa!” Em va dir que la seva empresa va estar treballant més d’un anys tot just a l’altre costat de l’Ebre, al mateix indret de la xemeneia de la central. I quan va passar l’accident estaven allí. Quan van anar a buscar “les partícules perdudes” també van fer-ho a l’altre costat de riu i, segons ell, no n’hi van trobar cap. Va continuar dient que a la via del tren que passa entre el riu i la central sí que en van trobar i també al marge dret de l’Ebre, però no més enllà. Segons aquest senyor, a l’arribar al riu, devien de caure i el corrent se les va emportar riu avall! No seria el primer cop que es detecta radioactivitat a l’aigua de l’Ebre!
Per cert, segons ell, les partícules son com a granets de sorra que se t’enganxen al damunt però que només amb l’aigua de la dutxa te’ls pots treure! Serà així de senzill o tal vegada no. Per si de cas prefereixo no tenir cap “trobada” amb una d’aquestes partícules, al menys d’una manera conscient... De forma inconscient, qui sap si les hem tingut tant a prop i no ens hem adonat de la seva presència. I de haver-les vist, les hauríem reconegut? Taxativament, no!
dimecres, 9 de juliol del 2008
DESERCIONS AL MANIFEST A FAVOR DEL CASTELLÀ
ELPLURAL.COM
“Quiero defenderme de la manipulación, del sinsentido y del partidismo que mi opinión haya suscitado”, asevera Luz Casal en una carta enviada a El Mundo. Ayer, la cantante decidió retirar su nombre de la lista de avales al texto, promovido por intelectuales cercanos a UPyD. Precisamente Rosa Díez, la portavoz de este partido, niega que el manifiesto tenga una naturaleza partidista. “De lo que sí se trata es de un documento político, no faltaría más”, asevera.
La gallega remitió ayer a la redacción de El Mundo, principal valedor mediático de esta causa, una misiva dándose de baja de la lista de firmantes. “Desde que saltó la noticia de mi adehsión a considerar el castellano idioma y nexo común de todos (…) me he visto metida en una polémica que no deseo, que me es ajena y de la que quiero que me excluyan”, reconoció.
A cuento de su suscripción al texto propuesto Fernando Savater e intelectuales del entorno de Unión Progreso y Democracia, el partido de Rosa Díez , Casal asegura que ha pasado “la peor semana” desde que supo que padecía cáncer. “Durante toda mi vida profesional he tenido mucho cuidado de no significarme políticamente ni tampoco con la religión (…) Si he de tomar partido, lo haré por el que defienda un mundo en armonía”, concluyó.
“Siguiendo la estela” de Gamoneda
Curiosamente, Casal citó al poeta Antonio Gamoneda como un aliciente para su adehsión. “Firmé siguiendo la estela de artistas como Gamoneda”, asevera. El ganador del Premio Cervantes 2006, sin embargo, fue de los primeros en dar marcha atrás en su apoyo a esta causa. “Ya no es razonable”, afirmó en El País, mostrándose “desconcertado” por “la política enmascarada” y acusando a “los ideólogos” del diario de Pedro J. Ramírez de “averiar” el documento.
Otras bajas
Antes que el poeta, el compañero de oficio de Casal, Ramoncín, se dijo "indignado", "escandalizado", "sorprendido" y "cabreado" con El Mundo por adherirle a los apoyos del manifiesto sin su consentimiento. La RAE, por su parte, se negó a apoyar una iniciativa a la que consideraba politizada para evitar la “instrumentalización” de la Academia.
Partidista no, político sí
Rosa Díez, por su parte, niega que el texto sea partidista, aunque admite que se trata de “un documento político”. Según la cabeza de UPyD, la defensa del castellano es competencia de las formaciones políticas, como lo son “la Seguridad Social o el urbanismo”. La portavoz, que presentó la semana pasada una proposición de ley para garantizar la libertad en la elección de la lengua y en el acceso al empleo público, criticó la “marginación” y discriminación por razones lingüísticas” que padecen, según ella, los profesionales que no dominan las lenguas cooficiales.
Adehsión del Ayuntamiento de Vélez-Málaga
Más llamativa que la defensa del manifiesto hecha por Díez resulta la adhesión del Ayuntamiento de Vélez-Málaga a su causa. Según promulgan en El Mundo, el Pleno del Ayuntamiento de esa localidad –gobernada por el PP- aprobó suscribir el texto con el apoyo expreso del PSOE y el Partido Andalucista, y la oposición de Izquierda Unida. Los populares malagueños presentaron una mocion con carácter urgente para dejar patente su apoyo a la cuestión.
Noticias relacionadas: El poeta Gamoneda se desmarca del manifiesto por el castellano porque "ya no es razonable" Marina, "escéptico" ahora con el manifiesto en defensa del castellano que firmó, denuncia su... El manifiesto por la lengua, "una maniobra política" de los que usaron "el terrorismo para... Ramoncín, “indignado” con el periódico de Pedro J. García de la Concha y Llamazares: dos nuevos reveses contra el Manifiesto por la Lengua Común.
“Quiero defenderme de la manipulación, del sinsentido y del partidismo que mi opinión haya suscitado”, asevera Luz Casal en una carta enviada a El Mundo. Ayer, la cantante decidió retirar su nombre de la lista de avales al texto, promovido por intelectuales cercanos a UPyD. Precisamente Rosa Díez, la portavoz de este partido, niega que el manifiesto tenga una naturaleza partidista. “De lo que sí se trata es de un documento político, no faltaría más”, asevera.
La gallega remitió ayer a la redacción de El Mundo, principal valedor mediático de esta causa, una misiva dándose de baja de la lista de firmantes. “Desde que saltó la noticia de mi adehsión a considerar el castellano idioma y nexo común de todos (…) me he visto metida en una polémica que no deseo, que me es ajena y de la que quiero que me excluyan”, reconoció.
A cuento de su suscripción al texto propuesto Fernando Savater e intelectuales del entorno de Unión Progreso y Democracia, el partido de Rosa Díez , Casal asegura que ha pasado “la peor semana” desde que supo que padecía cáncer. “Durante toda mi vida profesional he tenido mucho cuidado de no significarme políticamente ni tampoco con la religión (…) Si he de tomar partido, lo haré por el que defienda un mundo en armonía”, concluyó.
“Siguiendo la estela” de Gamoneda
Curiosamente, Casal citó al poeta Antonio Gamoneda como un aliciente para su adehsión. “Firmé siguiendo la estela de artistas como Gamoneda”, asevera. El ganador del Premio Cervantes 2006, sin embargo, fue de los primeros en dar marcha atrás en su apoyo a esta causa. “Ya no es razonable”, afirmó en El País, mostrándose “desconcertado” por “la política enmascarada” y acusando a “los ideólogos” del diario de Pedro J. Ramírez de “averiar” el documento.
Otras bajas
Antes que el poeta, el compañero de oficio de Casal, Ramoncín, se dijo "indignado", "escandalizado", "sorprendido" y "cabreado" con El Mundo por adherirle a los apoyos del manifiesto sin su consentimiento. La RAE, por su parte, se negó a apoyar una iniciativa a la que consideraba politizada para evitar la “instrumentalización” de la Academia.
Partidista no, político sí
Rosa Díez, por su parte, niega que el texto sea partidista, aunque admite que se trata de “un documento político”. Según la cabeza de UPyD, la defensa del castellano es competencia de las formaciones políticas, como lo son “la Seguridad Social o el urbanismo”. La portavoz, que presentó la semana pasada una proposición de ley para garantizar la libertad en la elección de la lengua y en el acceso al empleo público, criticó la “marginación” y discriminación por razones lingüísticas” que padecen, según ella, los profesionales que no dominan las lenguas cooficiales.
Adehsión del Ayuntamiento de Vélez-Málaga
Más llamativa que la defensa del manifiesto hecha por Díez resulta la adhesión del Ayuntamiento de Vélez-Málaga a su causa. Según promulgan en El Mundo, el Pleno del Ayuntamiento de esa localidad –gobernada por el PP- aprobó suscribir el texto con el apoyo expreso del PSOE y el Partido Andalucista, y la oposición de Izquierda Unida. Los populares malagueños presentaron una mocion con carácter urgente para dejar patente su apoyo a la cuestión.
Noticias relacionadas: El poeta Gamoneda se desmarca del manifiesto por el castellano porque "ya no es razonable" Marina, "escéptico" ahora con el manifiesto en defensa del castellano que firmó, denuncia su... El manifiesto por la lengua, "una maniobra política" de los que usaron "el terrorismo para... Ramoncín, “indignado” con el periódico de Pedro J. García de la Concha y Llamazares: dos nuevos reveses contra el Manifiesto por la Lengua Común.
QUÈ REPOSIN EN PAU!!
Quan alguna cosa l’escoltes i la llegeixes a diferents mitjans de comunicació, arribes a la conclusió que és notícia, encara que no es tracti de cap tema econòmic, polític, cultural o esportiu (que ja és més difícil) El primer cop la vaig escoltar per la ràdio (no o asseguraria però crec que era la SER) y la donaven com apareguda al setmanari el Triangle. Aquest setmanari la portava fins la portada amb el títol de Vergonya! Per Internet vaig veure que el blog de la Plana Ràdio també se’n feia ressò i vaig pensar que perquè tractar un tema del que ja en parlava un altre internauta. Avui el diari el Punt el porta a la contraportada en un article signat per Xavier Garcia, encara que utilitza un altre titular: Molins sobre cadàvers del 38? I quan ho llegeixes veus que TV• també en va parlar...
Totes aquestes informacions tracten del mateix: dels cadàvers, suposadament de soldats morts a la Batalla de l’Ebre, que, 70 anys després, segueixen sense enterrar.
Jo havia sentit a parlar de que a Corbera, la gent del poble, coneix on encara hi ha soldats que resten al mateix lloc on van ser morts i trobats anys després. Encara que vaig entendre que els seus ciutadans ho fan més com un acte “d’homenatge” a les víctimes que una altra cosa. Van morir allí i fa anys que hi son, així, que s’hi quedin!
Però les fotos que apareixen al Triangle i al Punt són força paregudes. Aquí els ossos es mostren amuntegats i han agafat un color verdós de la vegetació paràsita que ha nascut a sobre. També s’observa alguna resta de deixalla humana (una corretja de cautxú)
El Triangle, que també porta un ampli reportatge a les seves pàgines interiors (6 i 7) sota el títol de “Soldats de l’Ebre encara esperen ser enterrats”, també porta una entrevista a l’alcalde de Gandesa Miquel Aubà que opina: “No s’ha fet res per dignificar la memòria històrica”.
Un, que coneix una mica els fets i el que s’està fent a les comarques de la Terra Alta i la ribera d’Ebre aprofitant els fets que allí van tenir lloc l’any 38 i les seves restes, pensa que, el polítics s’han preocupat més de potenciar-les turísticament que una altra cosa.
Fa només uns dies va ser inaugurar el centre d’interpretació de Batea sobre els serveis sanitaris durant la guerra i que, amb els de Corbera d’Ebre (115 dies) i el del Pinell de Brai (les Veus del Front) són els existents fins ara i que expliquen una part dels fets dramàtics de la guerra que més records en tenim. Però sobre la quota 705 de la serra de Pàndols i a sota del gran cub que pretén homenatjar als aviadors republicans de la lleva del biberó, hi ha una ossera amb uns poc ossos de soldats. I a les Campusines, se’n hi va construir una altra que, al principi, no en tenia cap! No sé si ara, després de 3 anys n’hi ha o no...
Associacions i particulars, com l’amic Pepe Gamero, exalcalde de Corbera, durant molts anys han fet una sèrie d’homenatges al supervivents, molts d’ells pertanyents a les Brigades Internacionals i vinguts de llocs tan llunyans com els Estats Units o Suècia. Cada anys n’acudeixen menys i arribarà un dia que ho hi quedarà cap supervivent que pugui explicar els seus records...
Però els morts també precisen d’un homenatge. I no el hi ha de millor que la dignitat dels seus ossos i que, per fi, puguin reposar a un lloc on, al menys, no puguin ser ultratjats per ningú!
Totes aquestes informacions tracten del mateix: dels cadàvers, suposadament de soldats morts a la Batalla de l’Ebre, que, 70 anys després, segueixen sense enterrar.
Jo havia sentit a parlar de que a Corbera, la gent del poble, coneix on encara hi ha soldats que resten al mateix lloc on van ser morts i trobats anys després. Encara que vaig entendre que els seus ciutadans ho fan més com un acte “d’homenatge” a les víctimes que una altra cosa. Van morir allí i fa anys que hi son, així, que s’hi quedin!
Però les fotos que apareixen al Triangle i al Punt són força paregudes. Aquí els ossos es mostren amuntegats i han agafat un color verdós de la vegetació paràsita que ha nascut a sobre. També s’observa alguna resta de deixalla humana (una corretja de cautxú)
El Triangle, que també porta un ampli reportatge a les seves pàgines interiors (6 i 7) sota el títol de “Soldats de l’Ebre encara esperen ser enterrats”, també porta una entrevista a l’alcalde de Gandesa Miquel Aubà que opina: “No s’ha fet res per dignificar la memòria històrica”.
Un, que coneix una mica els fets i el que s’està fent a les comarques de la Terra Alta i la ribera d’Ebre aprofitant els fets que allí van tenir lloc l’any 38 i les seves restes, pensa que, el polítics s’han preocupat més de potenciar-les turísticament que una altra cosa.
Fa només uns dies va ser inaugurar el centre d’interpretació de Batea sobre els serveis sanitaris durant la guerra i que, amb els de Corbera d’Ebre (115 dies) i el del Pinell de Brai (les Veus del Front) són els existents fins ara i que expliquen una part dels fets dramàtics de la guerra que més records en tenim. Però sobre la quota 705 de la serra de Pàndols i a sota del gran cub que pretén homenatjar als aviadors republicans de la lleva del biberó, hi ha una ossera amb uns poc ossos de soldats. I a les Campusines, se’n hi va construir una altra que, al principi, no en tenia cap! No sé si ara, després de 3 anys n’hi ha o no...
Associacions i particulars, com l’amic Pepe Gamero, exalcalde de Corbera, durant molts anys han fet una sèrie d’homenatges al supervivents, molts d’ells pertanyents a les Brigades Internacionals i vinguts de llocs tan llunyans com els Estats Units o Suècia. Cada anys n’acudeixen menys i arribarà un dia que ho hi quedarà cap supervivent que pugui explicar els seus records...
Però els morts també precisen d’un homenatge. I no el hi ha de millor que la dignitat dels seus ossos i que, per fi, puguin reposar a un lloc on, al menys, no puguin ser ultratjats per ningú!
dimarts, 8 de juliol del 2008
EN DESACORD
A l’apartat de cartes del director del diari el Punt he llegit avui una carta del bon amic Pere Ferré on criticava un aspecte de la Expoagua de Saragossa, el que feia referència al català. Segons ell, una exposició que es diu “universal” hauria de ser molt més tolerant respecte als idiomes y l’Expo de Saragossa, només en “parla” dos: el castellà i el anglès. Tot i compartir amb ell molts sentiments respecte al nostre idioma (qui em segueix ho sap bé) no estic d’acord amb el contingut d’aquesta carta. Es veritat que Marcelino Iglesias parla el català propi de la Franja, però aquesta no és excusa per a convertir el català amb idioma co-oficial de l’Expo. Cal recordar que a l’Aragó també es parla l’aragonès, encara que és més minoritari que el català. Seguint la teoria de la universalitat de l’Expo, el que està clar és que no poden ser idiomes oficials tots els dels països expositors.
El català està greument atacat. El manifest signat pels pseudo-intel•lectuals, al que es refereix Pere i al que jo també feia referència ja fa uns dies, així ho posa de manifest.
Però crec que el que cal és preocupar-nos del nostre idioma dintre dels nostres àmbits competencials. Dintre de Catalunya i en la mesura que es pugui als altres territoris de parla catalana, penso que si que cal potenciar-lo i fins i tot mimar-lo. Crec que per a la Franja ja existeixen programes d’introducció del català a les escoles. Però no cal anar més enllà d’aquesta hipotètica frontera lingüística.
De vegades utilitzem qualsevol excusa per a criticar persones o aspectes de la vida política, social, etc. que no són dels nostre grat. Fixeu-vos que he emprat la primera persona perquè, ho reconec, jo també ho faig. Però tothom té el dret d’opinar i de replicar, dintre de les regles del joc establertes i tolerables!
El català està greument atacat. El manifest signat pels pseudo-intel•lectuals, al que es refereix Pere i al que jo també feia referència ja fa uns dies, així ho posa de manifest.
Però crec que el que cal és preocupar-nos del nostre idioma dintre dels nostres àmbits competencials. Dintre de Catalunya i en la mesura que es pugui als altres territoris de parla catalana, penso que si que cal potenciar-lo i fins i tot mimar-lo. Crec que per a la Franja ja existeixen programes d’introducció del català a les escoles. Però no cal anar més enllà d’aquesta hipotètica frontera lingüística.
De vegades utilitzem qualsevol excusa per a criticar persones o aspectes de la vida política, social, etc. que no són dels nostre grat. Fixeu-vos que he emprat la primera persona perquè, ho reconec, jo també ho faig. Però tothom té el dret d’opinar i de replicar, dintre de les regles del joc establertes i tolerables!
dilluns, 7 de juliol del 2008
CONGRÉS DE BOUS DE CORDA
Està tan arrelada la tradició de fer bous a bona part dels pobles de les comarques de l’Ebre i del País Valencià, que no s’entendria una festa major sense aquest tipus d’actes.
Però com tot a la vida té diverses modalitats: els bous de carrer i de plaça o “vaquetes”, el bous embolats o de foc i a les comarques de Tarragona també el bou capllaçat.
Aquesta modalitat, amb variants, també es fa a altres pobles de la geografia espanyola on es solent dir bous de corda.
Els dies 4, 5 i 6 va tenir lloc a Amposta el 5è congrés de bous de corda amb la participació dels pobles: Beas del Segura (Jaén), Chiva (Valància), Teruel, Pina de Ebro (Saragossa), Ontinyent (Alacant) , Carcabuey (Córdoba), Grazalema (Càdis) i la pròpia Amposta.
Però aquest congrés no ha estat exempt de polèmica, sobre tot entre l’associació de veïns de l’Acollidora i l’ajuntament.
El antecedents caldria buscar-los a les festes del barri que l’associació va organitzar l’any passat pels voltants de Sant Cristòfol i l’incident que hi va haver precisament amb un bou capllaçat. El bou en qüestió va escapar-se i va tenir que intervenir la policia local que, davant del perill que suposava i per evitar mals majors, van acabar per donar-li mort. Arran d’aquest indecent, tampoc exempt de polèmica, la policia local va comprar un rifle de dards per evitar matar el animal si es tornés a produir un incident semblant.
Quan des de la regidoria de Governació es va decidir organitzar el congrés, va caler buscar una data on, la festa dels bous, fos tradicional a Amposta. Aquests actes s'organitzent durant les festes majors i també a les festes dels barris representats per l’Acollidora i fins fa poc al barri del Grao.
L’Acollidora per a poder-los organitzar va tenir que demostrar aquesta tradició de forma documental amb programes antics del barri de Sant Cristòfol i "Lligallos", ara inclosos dintre de l’associació.
Al passat ple del mes de maig, els grups d’ERC i el PSC, a l’oposició, van presentar una moció conjunta per a demanar que l’ajuntament assumís la responsabilitat dels bous de les festes de l’Acollidora igual com ja passa amb els que organitza el Poble Nou del Delta, també barri d’Amposta. CiU, amb majoria absoluta va rebutjar la moció amb el conseqüent malestar de la majoria d’assistents al ple: membres de la junta de l’associació i de diverses penyes taurines locals.
Aquest fet van acabar d’erosionar unes, ja de per si, pèssimes relacions entre l’ajuntament i l’òrgan veïnal i van posar seriosament en perill l’organització del congrés, ja que, l’ajuntament, pretenia organitzar-lo aprofitant els actes festius de la mencionada associació.
Però vet aquí que va entrar en escena un tercer protagonista: l’associació de veïns del Grao. Aquesta associació que portava dos anys sense fer bous duran la celebració de les festes i anava en camí de perdre els drets governatius i que a més, no forma part de la Federació d’Associacions de Veïns d’Amposta, creada aquest mateix any, va cedir les dates a l’ajuntament per a celebrar els actes del congrés, salvant així la celebració del mateix que, com a últim recurs l’hauria traslladat a la festa major local, amb els conseqüents problemes de cancel•lació de les reserves d’hotel, viatges, etc.
Però ara ha sorgit una nova controvèrsia: les relacions entre la dissident associació de veïns del Grao i la de l’Acollidora i la resta d’associacions d’Amposta. És alguna cosa així com fer d’esquirols en una vaga... El Grao es guanyarà encara més uns favors de l’ajuntament, que per altra part, ja disposava, mentre que la Federació de Veïns pot quedar greument afectada i continuar les males relacions amb l’equip de govern municipal.
Aquesta situació no és bona ni per a la Federació d’Associacions ni per a l’equip de govern ni, evidentment, per al poble. Tothom té més a perdre que a guanyar.
Faria bé l’alcalde i el seu equip de posar fi a aquesta controvèrsia convocant en caràcter d’urgència una reunió amb els representants de les diverses associacions amb la finalitat de que l’aigua torni a circular sense torbolencies al poble d’Amposta.
Però com tot a la vida té diverses modalitats: els bous de carrer i de plaça o “vaquetes”, el bous embolats o de foc i a les comarques de Tarragona també el bou capllaçat.
Aquesta modalitat, amb variants, també es fa a altres pobles de la geografia espanyola on es solent dir bous de corda.
Els dies 4, 5 i 6 va tenir lloc a Amposta el 5è congrés de bous de corda amb la participació dels pobles: Beas del Segura (Jaén), Chiva (Valància), Teruel, Pina de Ebro (Saragossa), Ontinyent (Alacant) , Carcabuey (Córdoba), Grazalema (Càdis) i la pròpia Amposta.
Però aquest congrés no ha estat exempt de polèmica, sobre tot entre l’associació de veïns de l’Acollidora i l’ajuntament.
El antecedents caldria buscar-los a les festes del barri que l’associació va organitzar l’any passat pels voltants de Sant Cristòfol i l’incident que hi va haver precisament amb un bou capllaçat. El bou en qüestió va escapar-se i va tenir que intervenir la policia local que, davant del perill que suposava i per evitar mals majors, van acabar per donar-li mort. Arran d’aquest indecent, tampoc exempt de polèmica, la policia local va comprar un rifle de dards per evitar matar el animal si es tornés a produir un incident semblant.
Quan des de la regidoria de Governació es va decidir organitzar el congrés, va caler buscar una data on, la festa dels bous, fos tradicional a Amposta. Aquests actes s'organitzent durant les festes majors i també a les festes dels barris representats per l’Acollidora i fins fa poc al barri del Grao.
L’Acollidora per a poder-los organitzar va tenir que demostrar aquesta tradició de forma documental amb programes antics del barri de Sant Cristòfol i "Lligallos", ara inclosos dintre de l’associació.
Al passat ple del mes de maig, els grups d’ERC i el PSC, a l’oposició, van presentar una moció conjunta per a demanar que l’ajuntament assumís la responsabilitat dels bous de les festes de l’Acollidora igual com ja passa amb els que organitza el Poble Nou del Delta, també barri d’Amposta. CiU, amb majoria absoluta va rebutjar la moció amb el conseqüent malestar de la majoria d’assistents al ple: membres de la junta de l’associació i de diverses penyes taurines locals.
Aquest fet van acabar d’erosionar unes, ja de per si, pèssimes relacions entre l’ajuntament i l’òrgan veïnal i van posar seriosament en perill l’organització del congrés, ja que, l’ajuntament, pretenia organitzar-lo aprofitant els actes festius de la mencionada associació.
Però vet aquí que va entrar en escena un tercer protagonista: l’associació de veïns del Grao. Aquesta associació que portava dos anys sense fer bous duran la celebració de les festes i anava en camí de perdre els drets governatius i que a més, no forma part de la Federació d’Associacions de Veïns d’Amposta, creada aquest mateix any, va cedir les dates a l’ajuntament per a celebrar els actes del congrés, salvant així la celebració del mateix que, com a últim recurs l’hauria traslladat a la festa major local, amb els conseqüents problemes de cancel•lació de les reserves d’hotel, viatges, etc.
Però ara ha sorgit una nova controvèrsia: les relacions entre la dissident associació de veïns del Grao i la de l’Acollidora i la resta d’associacions d’Amposta. És alguna cosa així com fer d’esquirols en una vaga... El Grao es guanyarà encara més uns favors de l’ajuntament, que per altra part, ja disposava, mentre que la Federació de Veïns pot quedar greument afectada i continuar les males relacions amb l’equip de govern municipal.
Aquesta situació no és bona ni per a la Federació d’Associacions ni per a l’equip de govern ni, evidentment, per al poble. Tothom té més a perdre que a guanyar.
Faria bé l’alcalde i el seu equip de posar fi a aquesta controvèrsia convocant en caràcter d’urgència una reunió amb els representants de les diverses associacions amb la finalitat de que l’aigua torni a circular sense torbolencies al poble d’Amposta.
dijous, 3 de juliol del 2008
EN PERILL D'EXTINCIÓ
Després d’un parell de dies sense escriure, la veritat és que m’ha costat escollir un tema per poder opinar. Finalment he optat amb aquest títol de “en perill d’extinció” comentar dues noticies: una apareix al diari Público d’ahir i l’altra, entre d’altres, al Punt d’avui.
Público porta un extens informe que ocupa les pàgines 4, 5 i 6 del diari d’ahir. Amb el títol prou eloqüent de “Castigados por hablar su idioma” parla de les dificultats que tenen dintre del seu propi territori els català, l’euskera i el gallec. Hi ha opinions de diverses persones que conten les experiències viscudes en la seva vida. Hi posen exemples de quan se van casar que, el jutge volia imposar-los el castellà o les dificultats a l’hora de trobar impresos oficials a l’administració de l’estat redactats en un altre idioma que no sigui el castellà, etc. Conclusió: que segueixin fent manifestos en defensa del castellà perquè el que pareix és que té totes les de perdre davant els altres idiomes. Només faltarà que a sudamèrica els natius vulguin imposar les llengües precolombines!
Qui també està en perill d’extinció són els paratges verges de les nostres costes. Segons l’informe que va fer públic ahir Greeenpeace diversos espais del litoral marítim català es troben en pèssimes condicions. La majoria d’ells a les comarques del sud. És a dir del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. Posen per exemple el litoral de l’Ametlla de Mar que amb el vist i plau de l’ajuntament que hauria pogut prescindir de l’antiga llei a aplicar la llei de costes més recent, ha optat en fer ull grossos davant el tema i permetre la degradació de la costa, sobre tot a la zona del Bon Capó. Recordo que fa uns anys Greenpeace va fer un acte de protesta a l’Ampolla on s’estava construint un hotel que acabava to just al límit de la zona de la costa. També recordo una anècdota que en van contar sobre un xalet del costat mateix que portava molts d’anys intentant que li donessin permís per a construir una piscina. No ho va aconseguir. Mentre que l’hotel es va construir més prop del mar sense cap entrebanc. Poderoso caballero es don dinero...!
Per acabar una noticia positiva. El nou disc del grup ebrenc Quico el Celio, el Noi i el mut de Ferreries: Oco! Una expressió molt nostra! Però el que més m’agrada de tot és que s’hagi tingut en conte la unitat cultural que representen les Terres de l’Ebre, el Matarranya i el Maestrat. Jo fa temps que ho defenso, com també penso que el Taula del Sénia ha estat una excel•lent iniciativa per unir uns territoris que mai s’haurien d’haver separat. Territoris com el dels antics hospitalers d’Amposta o el propi bisbat de Tortosa havien significat (i signifiquen) aquesta unió de territoris veïns que, políticament, estan integrats en 3 autonomies diferents: Catalunya, l’Aragó i el País Valencià. Però molts de cops, si no hi hagués en rètol que t’indica que entres o surts d’un d’aquests territoris, no aconseguiries diferenciar-los entre sí, al menys que fossis un expert en temes lingüístics. Sempre recordaré quan un bon amic de Vinaròs, Antoni Fabregat m’explicava quan el gran filòleg valencià va arribar a Vinaròs fent un treball de camp sobre les diferents parles del antic Regne de València. Em deia que s’havia emocionat al sentir parlar vinarossenc i que, fonèticament, no hi havia cap diferència entre aquest i els parlars d’Alcanar o Ulldecona.
No m’oblido: Felicitats als “Quicos”!
Público porta un extens informe que ocupa les pàgines 4, 5 i 6 del diari d’ahir. Amb el títol prou eloqüent de “Castigados por hablar su idioma” parla de les dificultats que tenen dintre del seu propi territori els català, l’euskera i el gallec. Hi ha opinions de diverses persones que conten les experiències viscudes en la seva vida. Hi posen exemples de quan se van casar que, el jutge volia imposar-los el castellà o les dificultats a l’hora de trobar impresos oficials a l’administració de l’estat redactats en un altre idioma que no sigui el castellà, etc. Conclusió: que segueixin fent manifestos en defensa del castellà perquè el que pareix és que té totes les de perdre davant els altres idiomes. Només faltarà que a sudamèrica els natius vulguin imposar les llengües precolombines!
Qui també està en perill d’extinció són els paratges verges de les nostres costes. Segons l’informe que va fer públic ahir Greeenpeace diversos espais del litoral marítim català es troben en pèssimes condicions. La majoria d’ells a les comarques del sud. És a dir del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. Posen per exemple el litoral de l’Ametlla de Mar que amb el vist i plau de l’ajuntament que hauria pogut prescindir de l’antiga llei a aplicar la llei de costes més recent, ha optat en fer ull grossos davant el tema i permetre la degradació de la costa, sobre tot a la zona del Bon Capó. Recordo que fa uns anys Greenpeace va fer un acte de protesta a l’Ampolla on s’estava construint un hotel que acabava to just al límit de la zona de la costa. També recordo una anècdota que en van contar sobre un xalet del costat mateix que portava molts d’anys intentant que li donessin permís per a construir una piscina. No ho va aconseguir. Mentre que l’hotel es va construir més prop del mar sense cap entrebanc. Poderoso caballero es don dinero...!
Per acabar una noticia positiva. El nou disc del grup ebrenc Quico el Celio, el Noi i el mut de Ferreries: Oco! Una expressió molt nostra! Però el que més m’agrada de tot és que s’hagi tingut en conte la unitat cultural que representen les Terres de l’Ebre, el Matarranya i el Maestrat. Jo fa temps que ho defenso, com també penso que el Taula del Sénia ha estat una excel•lent iniciativa per unir uns territoris que mai s’haurien d’haver separat. Territoris com el dels antics hospitalers d’Amposta o el propi bisbat de Tortosa havien significat (i signifiquen) aquesta unió de territoris veïns que, políticament, estan integrats en 3 autonomies diferents: Catalunya, l’Aragó i el País Valencià. Però molts de cops, si no hi hagués en rètol que t’indica que entres o surts d’un d’aquests territoris, no aconseguiries diferenciar-los entre sí, al menys que fossis un expert en temes lingüístics. Sempre recordaré quan un bon amic de Vinaròs, Antoni Fabregat m’explicava quan el gran filòleg valencià va arribar a Vinaròs fent un treball de camp sobre les diferents parles del antic Regne de València. Em deia que s’havia emocionat al sentir parlar vinarossenc i que, fonèticament, no hi havia cap diferència entre aquest i els parlars d’Alcanar o Ulldecona.
No m’oblido: Felicitats als “Quicos”!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)