Però quan governen els socialistes tenen
un handicap important. Desgraciadament, el món econòmic està controlat
per la gran banca i la resta de les multinacionals. Aquests són els que
marquen les línies a seguir i pobre d’aquell que no balla al so de
la música que toquen. És molt difícil fer polítiques econòmiques pròpies,
ja que això, amb tota seguretat, aïllaria el país que ho portés a terme.
Conceptes com globalització, mercats,
crisi són invents dels qui controlen l’economia mundial. Però quina seria
l’alternativa? Nacionalitzar o renacionalitzar aquelles empreses
de sectors clau. Quan l’any 82 Felipe González va guanyar les eleccions.
El sector econòmic espanyol temia que es nacionalitzes la banca i les caixes
d’estalvis, sobre tot aquestes últimes perquè, de fet, ja eren públiques.
Però no només no ho van fer, sinó que, poc a poc, els diferents governs
van anar venent les empreses nacionals que estaven sota el paraigua de
l’Institut Nacional d’Indústria (l’INI) Primer les que tenien pèrdues
i més tard les que donaven suculents beneficis, con les elèctriques, les
petrolieres o Telefònica.
L’any 1996, quan va guanyar el PP, es
van unir tota una sèrie de factors. Principalment el desgast sofert per
Felipe González. Ell mateix va reconèixer una vegada (crec que va ser quan
va perdre la majoria absoluta), que havia entès l’electorat i que rectificaria.
Mai ho va fer...
Bona part d’aquest desgast, sobre tot
durant el darrer mandat, el va propiciar la pinça exercida entre Aznar
i Anguita, uns polítics d’idees contraposades però que els unia un objectiu
comú: la derrota dels socialistes. Un altre factor va ser el canvi de candidat
socialista. Quan Felipe va renunciar a presentar-se un cop més, no hi havia
un successor clar. El PSOE va decidir fer unes primàries per escollir entre
Borrell i Almunia. Va guanyar Borrell, però algú es va encarregar de treure
un afer fosc de quan ell havia estat Ministre d’Economia i Hisenda, un
cas que afectava a diversos inspectors d’hisenda de Barcelona. Va ser
el final de Borrell.
Tampoc Zapatero ho va saber fer millor.
Després de guanyar les eleccions de 2004 de carambola, va tenir
un primer mandat força plàcid on hi va haver un gran impuls en els drets
socials (llei de la dependència, matrimonis gais, etc.), però la ciris
(que segons ell no existia) se’l va acabar emportant per davant. Zapatero,
que va acabar per avançar les eleccions mig any, hauria que haver marxat
uns mesos abans. Quan Europa i les autoritats monetàries li van demanar
que apliqués les primeres mesures econòmiques (retardar l’edat de jubilació,
apujar els tipus de l’IVA i de l’IRPF, abaixar el sou dels treballadors
públics, etc.), Zapatero s’hauria d’haver negat i. Automàticament, dissoldre
les càmeres i convocar eleccions.
Segurament també hauria guanyat el PP,
però al menys no sé li estaria tirant per cara a Rubalcaba (i per extensió
als socialistes) algunes de les coses que van haver de fer. Ara, després
del desgast evident del PP, possiblement el PSOE tindria una valoració
molt més alta a les enquestes i les possibilitats de retornar al poder
no serien una utopia.
I ja, per acabar, només remarcar una
cosa que sempre dic: els electorats d’esquerres sempre passen factura
als governs que s’aparten de la línia que hauria de tenir el partit. En
canvi, la dreta, fins i tot quan hi ha flagrants casos de corrupció, és
més reticent a canviar el sentit del vot o, simplement, abstenir-se per
a castigar-los.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada