Ja sabeu que no acostumo a escoltar tertúlies
i debats polítics. Ahir vaig fer una excepció. Vaig arribar a casa tard i en
posar la tele anava la “la Noche de
la Sexta”. Entrevistaven a Tomás Gómez, una de les veus més crítiques dintre
del socialisme espanyol i sobre el qui mai he amagat les meves simpaties. Com
que m’agradava el que estava dient, vaig decidir quedar-m’hi a veure que donava de si.
Tomás Gómez parlava de canvis de noms, d’estratègies,
de coherència... Conceptes que, els qui em seguiu, segur que els heu llegit més
d’una vegada als comentaris que acostumo a fer als meus escrits. Sense
dubtar-ho, Tomás Gómez representa la meva manera de pensar.
Hi va haver un moment però que de hi van poder
intervenir els periodistes que acompanyaven al presentador de la Sexta. Quan va
arribar l’hora de Francisco Marhuenda, director de la Razón, va donar una opinió
molt pròpia de la dreta (fins i tot m’atreviria a dir extremadreta) d’aquest país.
Va dir alguna cosa així: “Quan a Espanya mana la dreta, les esquerres
consideren que són un govern il·legítim”. No senyor Marhuenda, no. Vostè està
del tot equivocat. Els qui no peixent les víctòries de l’esquerra és la dreta
casposa, retrògrada i caciquil que,
desgraciadament, tenim a aquest país. En vols alguns exemples:
Després de l’ajustada derrota contra pronòstic
de Felipe González l’any 1993, l’assetjament parlamentari d’Aznar al front del
PP fent (fen pinça amb Julio Anguita) va ser constant. Segurament recordareu
allò de: ¡Váyase señor González!”
Finalment aquell govern no va poder acabar la
legislatura i Aznar va guanyar l’any 1996 amb una victòria més que ajustada i per
majoria absoluta l’any 2000 on va començar el que ha estat, sense cap mena de
dubte, el quatrienni més negre de la nostra història recent (Pla Hidrològic Nacional,
Guerra d’Iraq, Prestige, Yak 42, etc.)
Un cop de sort per als socialistes (així podríem
qualificar els atemptats de l’11 de març de Madrid del 2004), va fer capgirar
un resultat electoral que el PP semblava tenir coll avall. El PP no ha paït mai
aquella derrota electoral. Encara avui hi ha qui busca connexions entre els
atemptats de Madrid, la banda terrorista ETA i el PSOE.
Després d’uns anys de certa bonança econòmica
i social durant el govern de Zapatero, l’arribada
de la crisi va fer que, un altre cop, els populars intensifiquessin la seva
oposició amb un clar intent de recuperar, al preu que fos, el govern d’Espanya.
Resultat: Zapatero no va poder acabar la legislatura i els Populars, sense
gaires esforços, van tornar a recuperar el govern. El resultat és de tots
coneguts.
A Catalunya, després de que Pasqual Maragall
aconseguís formar el primer govern Tripartit, la reacció de la dreta catalana
(CiU) va ser molt semblant.
I és que tan Espanya com Catalunya han estat
terres de cacis, de senyorets acostumats a tenir treballadors en règim de semiesclavitud
i gens acostumats a que la classe treballadora els guanyés el poder en uns
sufragis universals, democràtics i lliures.
Els gens que porten aquesta mena de gent els
porten a voler estar al poder al preu que sigui i sense cap tipus de mirament.
El beneits són els treballadors que prefereixen donar-los el vot a canvi d’un
plat de lentilles i poca cosa més.
Però atenció, avui en dia els cacics han
mutat. Ara ja no són terratinents. Ara han adoptat noves formes. Segur que en
coneixes algun.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada