CLAR I CATALÀ

Bé, potser caldria dir que clar i castellà! Ja que el President de la Generalitat José Montilla la conferència la feia a Madrid, on ha anat a donar el premi Blanquerna a Javier Pérez Royo per la seva defensa de l’Estatut de Catalunya. Pel que he pogut sentir el President no s’ha mossegat la llengua, no! Penso que els ha dit tot allò que la majoria del poble de Catalunya sent en aquests moments: emprenyamenta, sensació d’engany, incomoditat amb l’Estat Espanyol, etc. Potser ho hagués pogut dir més fort, però, penso, no més clar. I això que el President és un “xarnego” nascut a la província de Còrdova, com tothom sap... o al menys els independentistes catalans!

LES DECLARACIONS D'AZNAR SOBRE EL TXAD

L’expresident espanyol José María Aznar, de trist record, va fer unes declaracions a la COPE per a referir-se a l’estat d’ànim que li havia produït el paper del govern d’Espanya en referència als espanyols retinguts al Txad. Segons ell es sentiu “humiliat”.

Suposo que si Espanya hagués jugat un altre paper també hauria tingut que dir. És el paper que ha de jugar qualsevol adversari polític respecte dels seus rivals.

El president francès Sarkozy, sense entrar en més valoracions, ha estat el veritable protagonista de la “pel·lícula”. Però això no ha d’estranyar a ningú. França és, avui per avui molta més potència que Espanya. Durant molt temps va ser una de les quatre potències mundials com a país guanyador de la Segona Guerra Mundial. Els anys han passat i de segur que ningú fa aquesta mena de valoracions, però és innegable el seu potencial, tant militar com econòmic. El país veí del Pirineus té interessos econòmics a la zona i hi té destacats nombrosos contingents militars. És per això que la seva influència és notable.

Sí Aznar vol comparar-se amb França és el seu problema. Per la meva part penso que tal vegada és millor “menjar poc i pair bé”. Tot no es pot tenir. Ho tenim un exercit poderós i em fem ostentació o deixem que determinada feina ens la facin els altres. A la fi, França és un país de la Unió Europea.

PATRIOTISME DEMOCRÀTIC (REI I PÀTRIA)

Patriotisme democràtic. És un nou concepte sortit de l’entorn del PP, més concretament del diari el Mundo. M’he posat a pensar sobre el sentit de l’expressió i la veritat sigui dita, no acabo de trobar-li massa sentit. A més, si tenim en compte que la monarquia és una institució totalment antidemocràtica (no ha estat elegida pel poble), encara té menys sentit el titular del Mundo. Suposo que el periodista en qüestió (o el consell de redacció del diari) van recercar un titular que cridés l’atenció i suposo que ho han aconseguit.
Sobre les protestes dels marroquins cal dir què de no haver estat instigades per algú, difícilment el poble de Marroc s’hauria queixat contra uns actes que pràcticament desconeixia. El règim alauita sempre ha estat molt aficionat a arengar el seu poble per a fer manifestacions d’aquesta mena. Sense anar més lluny, ahir feia 32 dos anys de la famosa “Marxa Verda” cap al Sahara, llavors colònia espanyola. També tota una prova d'exaltació nacional!
Una cosa que m’ha cridat l’atenció han estat les banderes. Mentre que als ciutadans de Ceuta se’ls hi van donar de plàstic, o sigui d’usar i tirar, els manifestants marroquís les portaven velles i gastades. Igual són banderes que passen de pares a fills en herència...
Totes dues exaltacions, tant la de Ceuta en favor de la monarquia Espanyola com la del Marroc reclamant com a pròpia la ciutat m'han semblat pura pantomima!
I avui la segona part de la mateix pel·lícula.

PODER POLÍTIC I PODER ECLESIÀSTIC

L’Església tornar a pixar fora del test! Així de clar i català. L’Arquebisbat de Tarragona diu que s’oposa a un tríptic d’educació sexual editat per la Generalitat de Catalunya i adreçat als nens amb la finalitat d’evitar contagis con la SIDA, embarassos no desitjats, etc. Segons l’Església diu que han de ser els pares els qui tenen que educar els adolescents i que a la Generalitat no li pertoca fer aquesta tasca. El que mai he pogut entendre és com els capellans que entre altres coses són celibetaris (què practiquen el celibat, es a dir no estan casats) i casts (o sigui que s’abstenen del plaer sexual) poden donar lliçons sobre sexe. I si han de ser els pares... us imagineu una família cristiana practicant parlant de sexe amb els seus fills? Jo la veritat és que no m’ho imagino!

El poder polític, en aquest cas les Conselleries d’Educació i també de Salut, són les que han de fer arribar tota la informació als jovents per prevenir malalties infeccioses i embarassos no desitjats. O no és el poder polític el que té que pagar després les despeses derivades d’aquestes situacions? I encara que no fos així, han de ser les autoritats polítiques les responsables de l’educació durant aquesta etapa.

L’Església ja té els seu propis col·legis i associacions i dintre d’aquestes que faci el que li doni la gana, però que no generalitzi i es posi allí on no se la demana!