No es tracta de posar un semàfor per a qualificar l’actitud dels qui són noticia. O de fer uns simbòlics aplaudiments i xiulets per aquelles actituds de persones i/o col•lectius que, pels seus fets, s’han ets mereixedors/res de ser avaluats/des.
Simplement es una frase, petita, però important de l’article que Narcís Prat, catedràtic d’ecologia de la UB i una de les persones més enteses en recursos hídrics, escrivia ahir al Periódico de Catalunya amb el següent títol: “La ressaca de la sequera” i subtitulava: “El ciutadans han après el valor de l’estalvi, i les administracions, les polítiques preventives”.
I segurament ha estat així. D’ençà de la sequera (o suposada sequera) A partir d’una síndrome per manca d’aigua a l’àrea de la gran Barcelona. Des de que les Terres de l’Ebre va viure l’amenaça d’un altre transvasament, sense entendre massa la justificació que es donava. Potser si que l’actitud de tots plegats ha canviat.
El professor Prat, una de les primeres coses de que parla és de la ressaca informativa que va viure el país en aquells moments, amb dades pràcticament en temps real com el de l’estat dels pantans. Però hi troba a faltar una “mesa nacional de l’aigua” on hi estiguessin tots els interlocutors vàlids per tal d’evitar-ne la desinformació produïda, sobre tot, en un principi: “Que si es captarà aigua de la capçalera del Llobregat, que si de l’Ebre, etc.) Segueix dient que tant els ciutadans com les administracions han après de tot plegat. Els ciutadans perquè s’han acostumat a “viure” amb menys aigua de la que feien servir anteriorment i les administracions perquè ara, jo no deixen la gestió hídrica només en mans de les empreses concessionaris, sinó que s’hi ha involucrat directament. Així, parla de com l’empresa que gestiona l’aigua més enllà del Camp de Tarragona, ATLL, ha recuperat vells pous per tal de comptar amb més recursos disponibles per a fer front a una altra eventualitat com la vàrem viure només fa uns mesos. Per això dóna els “bravos” a tots els que a partir d’aquell moment han pres mesures adequades d’estalvi i reutilització de l’aigua, encara que l’administració no hagi fomentat l’estalvi amb bonificacions al rebut de l’aigua.
No obstant, el professor Prat encara hi troba mancances que es poden corregir amb el temps, com és l’aprofitament de l’aigua de la pluja. Es un tema que encara no ha estat resolt però que comportaria l’obtenció d’unes reserves addicionals d’aigua. És evident que per aconseguir-ho hi mancaria a totes les poblacions una xarxa de pluvials que portessin l’aigua caiguda del cel a uns grans dipòsits per a emmagatzemar-la i estar llesta per a ser utilitzada en casos d’emergència greu.
Evidentment no us explicaré tot l’article. Encara hi posa altres coses que considero prou interessant, però emplaço al lector que ho vulgui a llegir-lo: http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=532026&idseccio_PK=1006&h=
Aquesta gestió de l’aigua m’ha fet pensar amb l’altra gestió de recursos naturals que tant preocupa a la ciutadania: la dels recursos energètics. En aquest moments està en el període inicial i encara hi manca molt per aconseguir resultats òptims. Des del Ministeri d’Indústria, el seu titular, Miguel Sebastián ha proposat una sèrie de mesures molt ambicioses per a que el país pugui estalviar fins a un 10 % de productes derivats directament del petroli. Un pensa que encara és poc. Cal deixar de dependre de “l’or negre” en una mesura molt superior dintre d’un termini molt curt en el temps. Entre altres coses millorarem la nostra butxaca i, també, la situació del canvi climàtic!
diumenge, 3 d’agost del 2008
dissabte, 2 d’agost del 2008
LA “GLOBALITZACIÓ” DEL COMERÇ LOCAL
A ningú se li escapa que el comerç, tal i com el coneixíem de petits, ha desaparegut. Ha quedat desfasada la imatge del botiguer darrera del taulell i atenent de forma amable els seus clients, que més que clients eren amics de “tota la vida”. El productes, que estaven en caixes de fusta i sacs, es venien a "granel" i te’ls solien posar en paperines de paper i embolcallats amb més paper. El mateix venedor era qui et cobrava i si no li podies pagar, t’ho anotava amb un llapis a una llibreta d’espiral. La gent portava el cistell per anar-los guardant i les compres es solien fer a diari, ja que no hi havia ni neveres ni congeladors. A la mateixa botiga hi podies trobar quasi de tot (des de patates, passant per betes i fils o unes espardenyes per anar a treballar) I si volies un altre tipus d’articles calia anar Tortosa o Amposta on, normalment, el trobaves en tendes molt més grans i on en solien tenir de diversos models i marques.
Poc a poc aquest comerç tradicional es va anar transformant amb l’arribada dels primers supermercats i també del comerç cada cop més especialitzat. Aquests primers supermercats, en alguns casos, eren les antigues botigues transformades i ja disposaven d’una caixera (o caixer) que et cobrava al “passar per caixa”. Més avant ja van arribar les grans superfícies. Recordo que a l’estiu de 1976 estava a Cornellà de Llobregat i les amics dels meus pares, una tarda, van dir que ens portarien al Carrefour on es podia comprar quasi de tot. Jo em vaig quedar pensant de quin “carrer” es tractaria per a tenir de tot i mel vaig imaginar molt llarg!
La comoditat que comportaven les grans superfícies era important. No tant sols s’hi podia trobar tot tipus de queviures, roba, productes de neteja personal i drogueria, ferreteria, electrodomèstics (petis i grans), sinó que, a sobre, disposava d’un gran aparcament per a poder deixar còmodament l’utilitari i accedir a l’establiment.
L’arribada, primer dels súpers i després dels anomenats hípers, va ser el principi de la fi del comerç tradicional i menys especialitzat. Els primers de “sucumbir” van ser les botigues d’alimentació i a mesura que passava el temps, també drogueries, merceries, ferreteries, etc. Només l’oferta d’una millor qualitat per part del petit comerç ha fet que encara, molts d’ells, hagin arribat fins avui.
Però sembla que, també aquests, tenen els dies comptats. Les multinacionals del sector del comerç també s’han especialitzat i han diversificat la seva oferta.
Quan jo era petit, la primera equipació del Barça que vaig tenir la vaig d’haver de comprar a una armeria i si volies compra petards ho havies de fer a una bugaderia del costat de la catedral de Tortosa...
Ara, l’ajuntament d’Amposta (amb els vots favorables de l’equip de govern i de un dels grups de l’oposició –ERC-) ha fet una reserva de sòl d’11 mil metres quadrats per a que s’hi puguin establir grans superfícies comercials. L’alcalde ho va negar, però és de domini públic que s’ha d’instal•lar un Carrefour, un Decathlon i un Leroy Merlin, el gegant del bricolatge.
Es evident que en la majoria dels casos el consumidor, en teoria, hi surt guanyant. A major oferta, el preus tendeixen a ser més competitius i també s’hi troba una major quantitat de referències, es a dir, més varietat d’articles.
Però amb el foment d’aquestes grans àrees comercials, qui hi surt perdent és el comerç de proximitat. L’ajuntament d’Amposta, fins ara, ha autoritzat les grans superfícies sempre sense comptar per a res amb les agrupacions de botiguers de la ciutat (Federació de Comerç i Triangle) que, no obstant, i això és la paradoxa, sempre han mantingut una bona sintonia entre ells i pareix no importar-los gaire que a Amposta hi hagin a hores d’ara fins a 9 supermercats, un d’ells exclusivament de sabates, mitjons, etc.
També, l’arribada dels súpers va anar en detriment de la qualitat del servei i el que això significa, uns sous més baixos i una qualitat de vida també més baixa ja que, en determinades èpoques de l’any s’ha de treballar diumenges i festius.
(Aquest article ha estat publicat avui a Vinaròs News)
Poc a poc aquest comerç tradicional es va anar transformant amb l’arribada dels primers supermercats i també del comerç cada cop més especialitzat. Aquests primers supermercats, en alguns casos, eren les antigues botigues transformades i ja disposaven d’una caixera (o caixer) que et cobrava al “passar per caixa”. Més avant ja van arribar les grans superfícies. Recordo que a l’estiu de 1976 estava a Cornellà de Llobregat i les amics dels meus pares, una tarda, van dir que ens portarien al Carrefour on es podia comprar quasi de tot. Jo em vaig quedar pensant de quin “carrer” es tractaria per a tenir de tot i mel vaig imaginar molt llarg!
La comoditat que comportaven les grans superfícies era important. No tant sols s’hi podia trobar tot tipus de queviures, roba, productes de neteja personal i drogueria, ferreteria, electrodomèstics (petis i grans), sinó que, a sobre, disposava d’un gran aparcament per a poder deixar còmodament l’utilitari i accedir a l’establiment.
L’arribada, primer dels súpers i després dels anomenats hípers, va ser el principi de la fi del comerç tradicional i menys especialitzat. Els primers de “sucumbir” van ser les botigues d’alimentació i a mesura que passava el temps, també drogueries, merceries, ferreteries, etc. Només l’oferta d’una millor qualitat per part del petit comerç ha fet que encara, molts d’ells, hagin arribat fins avui.
Però sembla que, també aquests, tenen els dies comptats. Les multinacionals del sector del comerç també s’han especialitzat i han diversificat la seva oferta.
Quan jo era petit, la primera equipació del Barça que vaig tenir la vaig d’haver de comprar a una armeria i si volies compra petards ho havies de fer a una bugaderia del costat de la catedral de Tortosa...
Ara, l’ajuntament d’Amposta (amb els vots favorables de l’equip de govern i de un dels grups de l’oposició –ERC-) ha fet una reserva de sòl d’11 mil metres quadrats per a que s’hi puguin establir grans superfícies comercials. L’alcalde ho va negar, però és de domini públic que s’ha d’instal•lar un Carrefour, un Decathlon i un Leroy Merlin, el gegant del bricolatge.
Es evident que en la majoria dels casos el consumidor, en teoria, hi surt guanyant. A major oferta, el preus tendeixen a ser més competitius i també s’hi troba una major quantitat de referències, es a dir, més varietat d’articles.
Però amb el foment d’aquestes grans àrees comercials, qui hi surt perdent és el comerç de proximitat. L’ajuntament d’Amposta, fins ara, ha autoritzat les grans superfícies sempre sense comptar per a res amb les agrupacions de botiguers de la ciutat (Federació de Comerç i Triangle) que, no obstant, i això és la paradoxa, sempre han mantingut una bona sintonia entre ells i pareix no importar-los gaire que a Amposta hi hagin a hores d’ara fins a 9 supermercats, un d’ells exclusivament de sabates, mitjons, etc.
També, l’arribada dels súpers va anar en detriment de la qualitat del servei i el que això significa, uns sous més baixos i una qualitat de vida també més baixa ja que, en determinades èpoques de l’any s’ha de treballar diumenges i festius.
(Aquest article ha estat publicat avui a Vinaròs News)
divendres, 1 d’agost del 2008
ON ES FIQUEN ELS MOSSOS?
Viatjo quasi tots els dies. No solc fer trajectes llargs, però el cotxe s’ha convertit, pràcticament en un annex de la meva persona! El trajecte que faig més sovint, per motius de la meva feina, és el d’Amposta a Tortosa i viceversa. Així que puc dir que la carretera de la Carrova me la conec quasi com ningú...
Diverses vegades us he parlat d’aquesta carretera, de l’increment de la circulació que s’ha produït, de les imprudències d’alguns vehicles, etc.
Però la pregunta és: On es fiquen els Mossos?
Abans de tenir competències en matèria de trànsit, veies sovint a un determinat punt del trajecte, just al costat d’un pont, un vehicle camuflat de la Guardia Civil, era el radar mòbil que servia per a capturar als més “fitipaldis”. Per cert en aquest pont que us acabo de dir, un dia va aparèixer una pintada que deia “T’estimo”. No sé si la va posar algú que els volia agrair alguna cosa o es la va escriure algú, més aviat en to de broma, després de ser “caçat” diverses vegades amb una velocitat superior a la permesa...
Quan els Mossos d’Esquadra van assumir les competències de trànsit, al principi també se’ls veia i sovint utilitzaven els mateixos mètodes que els seus predecessors. Es a dir, radar camuflat al mateix lloc. Poc a poc van aparèixer altres mesures, com el radar fix de Vinallop o les caixes grogues que de tant en tant encadenen als senyals verticals i a altres punts d’amarratge de la carretera i que hi posa “radar”. Encara que més d’un es deu de preguntar si de veritat hi ha un radar dintre o es simplement per dissuadir els conductors més temeraris.
Però el cert es que, darrerament, res de res. Ni radars, ni caixes grogues ni tan sols la presència d’una patrulla de la policia autonòmica.
Y dit tot això, us explicaré el que m’ha passat aquest matí. Anant cap a la meva feina, de sobte he vist pel retrovisor un 4x4 amb actitud “amenaçadora” de voler-me avançar. Només ho ha impedit, no la meva velocitat que en aquells moments rondava els 95 Km/h, sinó l’arribada d’un altre vehicle en sentit contrari. S’ha esperat que aquest passes i ni tan sols la presencia del senyal de prohibit avançar i de la corresponent línia contínua l’han fet repensar dels seu propòsit. Així és que ha fet pràcticament tota la maniobra xafant la ratlla. Però és que després, en menys d’1 quilòmetre m’ha avançat, per aquest ordre, un taxi adaptat d’una empresa de “transports” d’Amposta, un turisme de gran cilindrada que, fins i tot m’ha tancat perquè quasi no tenia lloc on ficar-se i finalment un altre cotxe més petit d’una casa comercial. Jo mentre havia augmenta una mica la velocitat i possiblement, en el moment de ser avançat pel darrer, circulava a 105 Km/h. (la velocitat màxima de la carretera és de 100 Km/h) O sigui, tots han hagut de superar en escreix la màxima velocitat permesa!
On es fiquen els Mossos? Només la seva presència serveix com a mesura dissuassòria a l’hora de córrer o efectuar maniobres perilloses o inadequades i si a sobre, de tant en tant fiquen alguna multa i retiren algun puntet, encara escarmenten més a aquests tipus de conductors!
Diverses vegades us he parlat d’aquesta carretera, de l’increment de la circulació que s’ha produït, de les imprudències d’alguns vehicles, etc.
Però la pregunta és: On es fiquen els Mossos?
Abans de tenir competències en matèria de trànsit, veies sovint a un determinat punt del trajecte, just al costat d’un pont, un vehicle camuflat de la Guardia Civil, era el radar mòbil que servia per a capturar als més “fitipaldis”. Per cert en aquest pont que us acabo de dir, un dia va aparèixer una pintada que deia “T’estimo”. No sé si la va posar algú que els volia agrair alguna cosa o es la va escriure algú, més aviat en to de broma, després de ser “caçat” diverses vegades amb una velocitat superior a la permesa...
Quan els Mossos d’Esquadra van assumir les competències de trànsit, al principi també se’ls veia i sovint utilitzaven els mateixos mètodes que els seus predecessors. Es a dir, radar camuflat al mateix lloc. Poc a poc van aparèixer altres mesures, com el radar fix de Vinallop o les caixes grogues que de tant en tant encadenen als senyals verticals i a altres punts d’amarratge de la carretera i que hi posa “radar”. Encara que més d’un es deu de preguntar si de veritat hi ha un radar dintre o es simplement per dissuadir els conductors més temeraris.
Però el cert es que, darrerament, res de res. Ni radars, ni caixes grogues ni tan sols la presència d’una patrulla de la policia autonòmica.
Y dit tot això, us explicaré el que m’ha passat aquest matí. Anant cap a la meva feina, de sobte he vist pel retrovisor un 4x4 amb actitud “amenaçadora” de voler-me avançar. Només ho ha impedit, no la meva velocitat que en aquells moments rondava els 95 Km/h, sinó l’arribada d’un altre vehicle en sentit contrari. S’ha esperat que aquest passes i ni tan sols la presencia del senyal de prohibit avançar i de la corresponent línia contínua l’han fet repensar dels seu propòsit. Així és que ha fet pràcticament tota la maniobra xafant la ratlla. Però és que després, en menys d’1 quilòmetre m’ha avançat, per aquest ordre, un taxi adaptat d’una empresa de “transports” d’Amposta, un turisme de gran cilindrada que, fins i tot m’ha tancat perquè quasi no tenia lloc on ficar-se i finalment un altre cotxe més petit d’una casa comercial. Jo mentre havia augmenta una mica la velocitat i possiblement, en el moment de ser avançat pel darrer, circulava a 105 Km/h. (la velocitat màxima de la carretera és de 100 Km/h) O sigui, tots han hagut de superar en escreix la màxima velocitat permesa!
On es fiquen els Mossos? Només la seva presència serveix com a mesura dissuassòria a l’hora de córrer o efectuar maniobres perilloses o inadequades i si a sobre, de tant en tant fiquen alguna multa i retiren algun puntet, encara escarmenten més a aquests tipus de conductors!
dijous, 31 de juliol del 2008
VENEZIA A L'EBRE?
Aquest mati m’han contat que una parella d’ebrencs, al fer escala a Venècia a la seva tornada de vacances, van trobar a l’alcalde d’un municipi de l’Ebre, a la directora d’un organisme de la Generalitat estretament relacionat amb el riu i a un representant de la Cambra de Comerç de Tortosa. Estranyats de veure’ls allí, els van preguntar sobre el motiu de la visita. Els van contestar que estudien fer un sistema de canals (a un lloc que desconec) per atraure el turisme.
Després me s’ha donat una altra teoria. Visitaven el delta del Po per veure en directe les solucions que han adoptat els italians per evitar-ne la regressió. La qual cosa em pareix una mica difícil de creure ja que no fa gaires mesos, diversos tècnics, representants de les comunitats de regants i del Departament d’Agricultura, haurien fet el mateix i, en aquest cas, ho sé segur.
Per tant, per a què serien necessaris tants viatges pagats en diner públic per a una mateixa finalitat?
La primera hipòtesi pot ser certa. Caldrà esperar la confirmació oficial dels propis “viatgers” o de les informacions periodístiques que puguin sortir sobre aquest tema.
Per cert, aquest que he mencionat abans no estaven sols, hi anava una delegació d’empresaris, alguns d’ells acompanyats i, després de la visita, diguem-li oficial, van fer un creuer per la Mediterrània (sempre segons la informació que m’ha arribat)
Després me s’ha donat una altra teoria. Visitaven el delta del Po per veure en directe les solucions que han adoptat els italians per evitar-ne la regressió. La qual cosa em pareix una mica difícil de creure ja que no fa gaires mesos, diversos tècnics, representants de les comunitats de regants i del Departament d’Agricultura, haurien fet el mateix i, en aquest cas, ho sé segur.
Per tant, per a què serien necessaris tants viatges pagats en diner públic per a una mateixa finalitat?
La primera hipòtesi pot ser certa. Caldrà esperar la confirmació oficial dels propis “viatgers” o de les informacions periodístiques que puguin sortir sobre aquest tema.
Per cert, aquest que he mencionat abans no estaven sols, hi anava una delegació d’empresaris, alguns d’ells acompanyats i, després de la visita, diguem-li oficial, van fer un creuer per la Mediterrània (sempre segons la informació que m’ha arribat)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)