DE FANTASMES I FANTASMADES

Avui, en veure el Periódico, m’he sorprès quan he vista a la portada unes declaracions fetes pel conseller d’Innovació, Universitats i Empresa Josep Huguet qualificant de “fantasmada d’Hereu” la iniciativa de l’alcalde de Barcelona de voler organitzar una Olimpíada d’Hivern per al 2022. Després he vist que, a la contraportada del mateix diari, qualificaven Huguet a la “baixa” per aquestes declaracions.
Com he dit tantes vegades, els d’ERC, un dia els toca govern i un altre oposició. Però Huguet no és dels que acostuma a sortir a fer oposició, potser per això la sorpresa encara ha estat més grossa.
Ja sé que una cosa és el govern de la Generalitat i l’altra l’ajuntament de Barcelona on, ERC, ara sí, està a l’oposició per voluntat pròpia ja que el seu cap de llista, Jordi Portabella, així ho va decidir, fossin quins fossin els seus motius.
Jo entenc que l’anuncia de voler portat uns “jocs d’hivern” a Barcelona feta per l’alcalde Hereu, va poder agafar amb el “peu canviat” molts dels seus adversaris polítics i potser no tant adversaris. Vaja, a tot el món. Però la idea, personalment, no em sembla malament.
I perquè no em sembla malament? Molt senzill. Perquè a la ciutadania se’ls hi ha d’anar renovant la il•lusió cada cert temps. Barcelona, com a capital de Catalunya, ha de fer de motor de tota la resta del principat i sé li ha d’exigir que vagi fent coses importants per a poder seguir atraient per al nostre país tant turisme, com comerç i indústria i tot allò que pugui fer falta...
El qui han estat crítics en Hereu li retreuen el fracàs del Fòrum de les Cultures i les pèrdues que va generar. Però va crear il•lusió i va aconseguir recuperar el camp de la Bota, un dels llocs més degradats de Barcelona. I mireu, a mi em va agradar. Jo hi vaig anar fins a tres vegades i, pregunto: Tots els detractors poden dir que hi van anar encara que només hi fos una vegada?
En cavi, per a la gent dels Pirineus, que completaran la candidatura per als Jocs Olímpics d’hivern de 2022, si que els ha creat il•lusió i noves expectatives i, majoritàriament (sembla) estan d’acord amb l’alcalde de Barcelona.
Jo només li demanaria a Hereu dues coses. La primera (i ja s’ha dit de forma reiterada), si finalment s’acaba organitzant l’esdeveniment, és que sigui sostenible mediambientalment parlant. Ja sabeu que sovint s’ha qüestionat la sostenibilitat de les estacions d’esquí. I la segona és que faci el possible per presentar una candidatura conjunta amb Saragossa i Jaca. I només per allò de que l’altra candidatura es va avançar en presentar-la i està que “trina” amb l’anunci d’Hereu. No vull pensar que s’hauria dit des d’aquí si hagués estat a l’inrevés i Saragossa i Jaca haguessin anunciat ser-ne candidates després de fer-ho Barcelona.
Dissabte Hereu estarà per terres ebrenques. Té previst un dinar a la Ràpita i, per la tarda, una breu estada a Amposta. Si tinc ocasió penso felicitar-lo per la iniciativa i només li diré que llàstima de no haver pensat amb nosaltres ja que amb la neu que ha caigut aquest any, guardant-la i afegint la que pot caure fins el 2022, potser també podríem fer pistes d’esquí amb garanties per a poder ser-ne subseu olímpica.
(Evidentment faig broma)Ah!, m’oblidava de parlar de fantasmes. Bé, no cal... tothom en coneix i saben com actuen...

LA SÍNDROME D’ESTOCOLM

Simultàniament a l’escriptura d’aquesta entrada, al teatre la Llanterna de Móra d’Ebre s’està fent una assemblea informativa sobre els MTC (Magatzems Temporals Centralitzats) o per a que ens entenguéssim tots: sobre els cementiris nuclears.
Quan vaig veure el cartell de l’assemblea al blog d’Alego, li vaig deixar un comentari que el posaria jo també al meu blog i aquí ha estat durant uns dies. Llavors, Glòria també va deixar un comentari al meu convidant-me a visitar “Volem viure a Flix”.
Penso que una de les coses més dignes del ser humà es poder viure allí on li plagui i, si a sobre, és la terra dels teus sentiments, encara millor. Ja no parlo de terra de naixement, perquè hi ha que viuen a un ou indret i s’han acabat integrant tant, que ja la consideren casa seva.
És lloable que la gent de Flix vulgui viure a Flix o que la d’Ascò vulgui quedar-se al seu poble. Però molt em temo que el preu que estan disposats a pagar és molt alt. Massa alt!
I ho diré de forma molt vulgar i potser impròpia amb mi: Voler viure rodejats de merda potser rendible econòmicament, però insostenible mediambientalment parlant.
A la part N de la comarca de la Ribera d’Ebre, fins ara, les centrals nuclears i les químiques han deixat molts diners. Diners en forma de jornals, subvencions, ajuts, etc. I els ciutadà “mig” s’ha acostumat a viure amb un ritme de vida que, segurament, no tenen molts pagesos de només uns quilòmetres més avall.
Això m’ha donat a pensar i, he arribat a la conclusió que potser, molts d’aquests ciutadans, estiguin vivint la síndrome d’Estocolm que, per si algú no ho sap, significa, aplicat als segrestos, “una forta dependència del segrestat cap al segrestador”.
Vull entendre a totes les “glòries” de la ribera d’Ebre, però potser “elles” també tindrien que entendre als ciutadans que voluntàriament i sense pressions ni interessos de cap mena, s’hi oposen.

(Foto de Joan Revillas per al Periódico de Catalunya)

LA IMPORTÀNCIA DE DIR-SE JOSEP GONZÁLEZ

José González, el president de PIMEC, és un home important. No és extraordinàriament important ni molt important, és simplement important. Ho és fins el punt de concedir entrevistes, donar conferències o inaugurar fires (va inaugura la d’Amposta de l’any 2008) Però també per a que una cadena de ràdio d’àmbit nacional (la SER) es fes ressò ahir de les declaracions que va fer aquí a Catalunya.
Quan una persona és important, ha de tenir molta cura del que diu i com ho diu, perquè sempre hi ha qui les pot criticar i, el que es molt més greu, interpretar malament o incidir en la persona que les ha escoltat. Mireu sinó les declaracions que va fer el bisbe de Sant Sebastià, monsenyor Munilla sobre les víctimes d’Haití i la pèrdua de fe per part dels cristians.
Les declaracions que va fer ahir Josep González es referien a la immigració i l’increment de la delinqüència (pareix que es referia a Barcelona...)
Evidentment, va haver qui les va escoltar primer que jo i ja li va contestar. La primera qualificació és que són demagògiques.
No tots els immigrants són delinqüents ni tots els delinqüents són immigrants. La delinqüència, sigui organitzada o no, és inherent a la condició del ser humà i la hi ha des de que existeix la nostra espècie. O és que no hi havia delinqüència fa 50, 25 o 10 anys? I els gitanos? Abans els delinqüents pareixia que tots eren gitanos.
Quan fa del bum de la immigració al nostre país? 10 anys? 10 anys des de que van començar a arribar en massa ciutadans de l’Àfrica, de Romania o de l’Equador? I abans? És que no hi havia xarxes mafioses russes que actuaven a la Costa del Sol? O xineses? O colombianes? O les pròpies del nostre país...
Però el que passa ara és que hi ha molt d’atur i els carrers estan plens “d’aquesta gent” (com els diu despectivament la gent d’aquí) I no només els carrers, també els centres hospitalaris, col·legis i dependències administratives de tot tipus.
Entenc que hi hagi preocupació i més ara que molts “s’han de buscar la vida” en activitats il·legals. Però, si us plau ¡No posem tothom dintre del mateix sac!
Ahir mateix, vaig comentar amb un amic pagès les paraules de González i, de seguida, em va mostrar la seva preocupació pels qui roben les olives. ¡Les olives i altres productes agraris! I els fils de coure o qualsevol altra mercaderia que sigui susceptible de ser venuda i treure'n uns bons euros...
Però jo conec gent d’aquí que robaven olives ja fa anys. Així com d’altres utensilis agràries (fins i tot n’hi havia de la meva família) I, un amic que treballa a Endesa de Tarragona, ja fa anys que em va parlar dels robatoris de coure de les línies d’alta tensió.
Si tenim que controlar la delinqüència (la d’aquí i la que ens ha vingut) no només falta més policia, sinó també més jutges i més personal de justícia. Perquè sí, és veritat que quan arriben els immigrants el que no pot fer-se és fer-los passar per una espècie de colador i separar els bons dels dolents. I estic d’acord amb que hi haurien d’haver convenis amb els països d’origen per a que fossin aquells els que se’n facin càrrec dels ciutadans del seu país que haguessin estat jutjats i condemnats per la justícia espanyola.
La presidenta del PP català, la Sra. Alícia Sánchez Camacho va fer, ahir també, unes declaracions amb la mateixa línia, Però la Sánchez Camacho és una política catalana que representa a la dreta més dura i casposa d’aquest país i, en un any d’eleccions, és normal que faci aquesta mena de declaracions.
El Sr. Gonzàlez, no. Ell representa a una part de la patronal catalana i des d’aquest organisme no s’hauria de fer ni política ni parlar així... Per molt convergent que sigui!

LA VEGUERIA DE L'EBRE I CIU

La divisió de Catalunya en vegueries promet ser notícia cada dia. Cada dia que passi sortiran notícies noves i, segons pareix, cada cop més decebedores.
La darrera notícia un tan estrafolària per a mi, la llegia ahir al blog amic de “la Marfanta”. El titular de la notícia, literalment deia així: “CiU proposa ara una vegueria pròpia a Reus que prendria la Ribera d’Ebre a la vegueria de les Terres de l’Ebre”.
Defugin d’altres debats sobre prioritats, necessitats, etc. penso que com més passa el temps, el tema de les vegueries, més s’enreda.
És evident que CiU no aposta ni ha apostat mai per la vegueria de l’Ebre que, fins ara, pareixia que era l’única inqüestionable del mapa.
I si faig una afirmació tant contundent és perquè em sobra argumentació per a fer-ho.
Quan s’obre un debat sobre les vegueries, els temes sobre la capitalitat usats d’una forma interessada i partidista és voler posar pals a les rodes de tot el procés. A l’Ebre aquest debat ja fa molts d’anys que es va obrir i, fins ara, encara no he vist cap poble que faci costat a l’ajuntament d’Amposta en la seva reivindicació. De fet CiU d’Amposta no ha cregut mai en la vegueria de l’Ebre. Ni amb l’alcalde d’abans, avui senador d’Espanya, ni amb l’actual.
De les pròpies files de CiU han sortit propostes com que la capital es podria establir a Prat de Comte o al Mas de Barberans. Dites propostes cal prendre-les a broma, però en un tema tant seriós i que produeix tants tires i arronses, potser les bromes deixar-les per a millors moments.
Ara, el debat per la denominació de la futura vegueria de Tarragona, CiU, ens el porta fins a les nostres comarques. Tot pareixia que entre Tarragona i Reus només hi havia un “problema” de nom: o vegueria de Tarragona o del Camp de Tarragona. Tots els debats d’identitat fossin com aquest!
Com és sabut a les dues capitals del camp hi ha alcalde socialista i, es clar, són aquest qui acaparen tot el protagonisme. Serà per això que CiU no ha volgut seguir callada i ha tingut que dir la seva i demanar una vegueria amb capital a Reus. Però es clar, la hipotètica vegueria de Reus neix sense territori i cal buscar-n’hi un a corre cuita. Per això s’ha pensat amb les comarques veïnes i que més “tirada” tenen cap a la capital del Baix Camp.
Perquè reivindica CiU la ribera d’Ebre? Suposo que hi veuen afinitats. La Ribera d’Ebre pertany a la Cambra de Comerç de Reus i, tradicionalment, una bona part de la comarca es traslladava a Reus al metge o a fer gestions, com passava amb les comarques del Matarranya i l’Alt Maestrat amb Tortosa. Tot era qüestió de comunicacions.
Però l’Eix de l’Ebre ha millorat molt les relacions entre les comarques del N i del S del nostre territori i, quan aquest s’acabi convertint en autovia, encara milloraran més.
Una de les primeres grans divisions administratives que es van fer al nostre territori va ser l’Administració d’Hisenda de Tortosa. Reus també en té. La primera divisió contemplava dintre del seu àmbit d’actuació les comarques del Baix Ebre, el Montsià, la Terra Alta i part de la Ribera d’Ebre. Els pobles que formen part de l’Administració de Tortosa des del principi són: Móra d’Ebre, Ginestar, Miravet, Rasquera, Benissanet, Ascó, Flix i Riba-roja d’Ebre. Mentre que Móra la Nova, Tivissa, Garcia, Vinebre, la Palma d’Ebre i la Torre de l’Espanyol estaven dintre del territori de l’Administració Reus.
Després va arribar el reconeixement de facto, precisament pel darrer govern de CiU amb la creació del delegat territorial i les respectives direccions territorials dels departaments (encara que no tots) L’àmbit d’actuació d’aquest “govern territorial”, eren les quatre comarques de l’Ebre. I així es va continuar amb el desplegament d’altres departaments com ara el de PTOP.
Cada vegada tenia menys sentit la divisió que en el seu dia es va fer de Madrid de les Administracions fiscals. Per això, al novembre ja va fer 3 o 4 anys (no ho recordo amb exactitud), va aprovar-se una ordre on, tots els municipis de la Ribera que pertanyien a Reus, passaven a dependre de Tortosa, sense excepcions.
Però és cert (i aquí li dono la raó a Ximo que ha deixat un comentari al blog de la Marfanta que, Sabanza està encantat. Efectivament, l’alcalde de Móra la Nova va demanar expressament que el seu poble fos exclòs d’aqueta ordre i seguir pertanyent a Reus. I així, Móra la Nova és l’únic municipi de les Terres de l’Ebre que, fiscalment parlant, depèn de l’Administració de Reus.
Però si la Cambra de Comerç de Reus “juga” a favor de les reivindicacions de CiU, Tortosa podria esgrimir la seu territorial del bisbat que si que s’estén per tot el territori de la Ribera i, fins i tot per una part del Priorat.