diumenge, 31 de gener del 2010
VIDES CONVERGENTS
Joan Carretero, exalcalde de Puigcerdà, exconseller de Governació de la Generalitat de Catalunya, exdirigent d’ERC i ara, exmembre de Reagrupament.cat, la corrent d’opinió que ell mateix va crear dintre d’ERC.
Si algun “ex” no serà mai, serà se fundador de Reagrupamet.cat, que avui mateix acaba d’abandonar.
Quin serà el futur de Joan Carretero? Començarà una nova aventura política més enllà d’ERC o Reagrupament? Previsiblement no. Com va fer el seu dia Àngel Colom, veig a Joan Carretero picant a la porta de la casa gran de Convergència dintre de molt poc temps.
Què passarà amb els que han estats els seus darrers companys? Difícilment la corrent nacionalista seguirà sense el seu cap, líder, fundador i home carismàtic dintre del partit.
Carretero, com Colom, convergiran a Convergència. Si algú s’ha preguntat mai quin significat té el nom del patit que va fundar un dia Jordi Pujol, entre d’altres, potser ara jo hi tingui una mica més clar...
No fa gaires dies, un amic d’ERC em va dir que se’n volia anar a Reagrupament, com també ho va fer fa uns mesos l’exalcalde i regidor d’Ulldecona Josep Lluís Millán. La meva resposta va ser: “Encara més a la dreta?”. No em va respondre a la pregunta, però si que em va dir que ERC l’havia defraudat.
Convegència sempre que poden, troben l’excusa de treure a qui jo anomeno “la mòmia”, o sigui, Jordi Pujol. Encara li queden moltes castanyes que treure-li del foc a Arturo Mas. En canvi, ERC ha arraconat a l’home que va fer pujar el partit: Josep Lluís Carod Rovira.
Camina ERC cap al seu desmembrament? De moment, no. Però les properes eleccions autonòmiques ens donaran la resposta i si Joan Puigcercós, el seu actual president, ha encertat en les seves decisions.
Personalment (i no és el primer cop que ho dic), veig Uriel Beltran com el futur líder d’ERC ocupant un espai polític que ni la direcció actual ni la anterior amb Carod al cap davant van saber trobar. La prova està que CiU segueix molt viva després de 6 anys fent la seva particular “travessia pel desert”.
LES LLARGES VACANCES DE NADAL
En arribar a finals de la tercera setmana de gener, tenia la sensació de que, políticament parlant, encara estava de vacances.
Els qui estem a l’oposició anem a remolc de les pautes que marca l’equip de govern municipal i la nostra presència a la casa consistorial depèn si els regidors responsables de cada àrea ens convoquen a les reunions informatives o no.
La darrera comissió informativa del 2009 va fer-se abans de Nadal, concretament el 24 de desembre. I el dia 28, el dia dels Sants Innocents al calendari cristià, es va celebrar el ple ordinari del mes de desembre en el que es van aprovar els pressupostos per al 2010.
Les celebració de les primeres comissions informatives d’aquest any nou, de les que en sóc membre, es van convocar per al divendres 22 de gener. Com és perceptiu, la convocatòria s’ha de fer amb l’antelació suficient de la seva realització (al menys 48 hores abans) En tres dels casos així va ser: Cultura i Festes, Agricultura i Medi Ambient i Serveis i Manteniment. Però la quarta, convocada per al mateix dia, la de Serveis Socials i Participació Ciutadana, es va fer en menys de 24 hores: es va enviar per correu electrònic dijous dia 21 a les 11 del matí i ens la trobarem a la bústia a l’arribar a casa (jo no arribo fins a les 4 de la tarda) i la convocatòria era per divendres a ¼ de 10 del marí! Just un quart d’hora abans de començar la de Cultura. Es veu que la regidora responsable amb tot aquest temps, no va trobar el moment oportú per a fer-ho. Això passa per voler compatibilitzar la seva responsabilitat municipal amb una activitat privada.
No convocar comissions suposa obstaculitzar el dia a dia dels membres de l’oposició i que puguin fer amb normalitat la seva tasca política a la ciutat. Ara ho entendreu perfectament.
Els 8 membres que som a l’oposició (4 pel PSC i 4 per ERC) tenim una carpeta cadascú a les dependències de la secretaria on se’ns deixa la majoria de coses necessàries per a fer la nostra activitat: invitacions als actes oficials i d’alguna associació local, agenda cultural, així com altres tipus de documentació d’interès. Fins i tot el setmanari territorial la Veu de l’Ebre ens el solen deixar al local que disposa el grup des de fa un any aproximadament. Ara mateix porto unes tres setmanes sense llegir-lo i, segurament, sense haver-me assabentat d’alguna notícia de caire local o comarcal. Tampoc me he pogut assabentar (al menys de forma oficial) d’altres tipus d’actes que han tingut lloc aquests dies ja que jo, com d’altres regidors de l’oposició, treballem fora d’Amposta i el nostre horari de treball és força coincident amb el de l’ajuntament.
Uns exemples van ser l’acte que es va celebrar a la Lira Ampostina el divendres 8 de gener organitzat per l’Ajuntament i Amposta Ràdio i on van actuar grups de renom com Quico el Celio, el Noi i el Mut de Ferreries o Albert i la banda dels 13 o el campionat territorial de natació per a discapacitats psíquics de diumenge 17.
Potser estic equivocat, però penso que els diferents regidors (regidores), amb els pressupost recent aprovat i davant l’any que comença, tindrien que convocar ràpidament les comissions informatives per explicar les línees mestres de les actuacions previstes de les respectives regidories: quines són les novetats, si les hi ha; les expectatives, etc.
Des de l’oposició, ja sabem que estem lluny d’assolir tots els privilegis dels que gaudeix l’equip de govern (informació de primera ma i al instant, invitacions a actes per a repartir-les entre els seus amics i coneguts, etc.), però si que voldríem tenir al menys una comissió informativa de cara el cap de setmana per poder veure els actes programats per a fer la nostra previsió d’agenda que és quan es concentren la majoria dels actes culturals i socials de la nostra ciutat.
Però molt ens temem que des de l’equip de govern, en lloc de facilitar-nos les coses, se’ns seguirà informant tard i malament... I perquè no els queda més remei, que sinó, ni això!
dissabte, 30 de gener del 2010
MÉS SOBRE EL TEMA DE LA JUBILACIÓ ALS 67
Ja fa uns anys, vaig conèixer un senyor de Santa Bàrbar que cobrava una pensió d’invalidesa absoluta. La veritat que jo el veia molt bé i sempre em preguntava quina malaltia tenia. Quan va complir els 65 anys va preguntar-me per un advocat perquè volia denunciar al metge que li havia diagnosticat la malaltia.
Es veu que anys abans, als cinquanta i pocs, li havien diagnosticat una cirrosi hepàtica, es a dir, un càncer al fetge. Segons ell, a partir d’aquell greu diagnòstics, s’havia privat de beure, fumar, etc. O sigui, havia portat una vida saludablement sana, sense vicis i llavors (quan ja ningú li podia tocar la pensió) volia denunciar al metge...
Casos com el d’aquest senyor ni deu d’haver a grapats. Segurament en alguns els metges “pecarien” d’excés, com aquest i d’altres per defecte, es a dir, acabarien denegant pensions a més d’un que molt probablement s’ho mereixia.
Vull dir que durant molts d’anys, els metges (pareix que en aquest cas actuaven con a déus, ja que donaven, però també et prenien) van diagnosticar invalideses a moltes persones amb condicions de treballar.
Després també hi ha el tema de les jubilacions anticipades. Qui no coneix a algú que es va acabar jubilant (o prejubilant, si voleu) als 52 anys? És cert que els empreses pagaven una part de seguretat social i, en alguns casos, aquesta anava a càrrec del treballador “prejubilat. Però molt probablement, aquí també s’hi va fer un abús.
Quan l’empresa volia acomiadar treballadors perquè hi havia pèrdues (o menys beneficis), una de les solucions eren les prejubilacions. Un altre cas va passar amb les fusions de la banca. Al fusionar-se els bancs, sobraven oficines o sigui, treballadors de les seves plantilles i el recurs “fàcil” eren les prejubilacions. Recordeu que el BBVA va ser la fusió del Banc de Bilbao amb el de Vizcaya i posteriorment amb Argentaria que, a la vegada havia estat la fusió de la Caja Postal, amb l’Exterior de España i d’altres. O el Banc Central amb l’Hispano Americano per a formar el BCHA, per acabar integrant-se al grup Santander. O també d’algunes caixes, com la Caixa d’Estalvis i Pensions de Catalunya i Balears amb la del Monte de Pietat de Barcelona, per constituir la “gran” Caixa que coneixem avui. I tot això, amb el consentiment (de més o menys grat) dels grans sindicats: UGT i CC.OO.
Aquesta manca de planificació del tema pensions ha acabat creant un mal endèmic en el sistema de pensions espanyol.
Ahir, quan parlava de que la jubilació als 67 anys comportava un endarreriment dels joves al mercat de treball, potser no em vaig explicar bé. El fons de pensions no es paga del mateix fons que l’atur o d’altres prestacions. Així que, de moment, la jubilació 2 anys més tard, provoca, de per si, un estalvi al sistema. Mentre, els joves, ho poden no cobrar res (con deia ahir, sinó han treballat no tenen dret a cap prestació) o, si se’ls paga l’atur, aquest surt dels pressupostos generals de l’Estat.
Avui, tot dinant, en parlava amb la família (ja vaig dir que seria tema de conversa durant molts dies) I el meu fill gran (ara té 27 anys) deia resignat que potser nosaltres ens jubilaríem als 67, però que ell ja donaria les gràcies si ho podia fer als 70!
També em parlat de la mala planificació de Zapatero i que no ha sabut prendre mesures eficaces contra la crisi. És normal que la ciutadania pensi així.
Les crisis les provoquen els grans capitals i les paguen les classes humils!
I una altra frase carregada de raó que he escoltat avui també de boca del meu fill: Rajoy serà president del govern la propera legislatura sense haver fet res!”
De totes formes, penso que en el tema pensions, com passa sovint, s’ha actuat tard i malament. Si Zapatero porta sis anys de president del govern, amb 6 anys no es porta al desastre un sistema de pensions. Les mesures, calia haver-les pres molt més bans.
Què ha fet fins ara el Pacte de Toledo? És una pregunta que formulo...
Crec que abans d’incrementar l’edat màxima de jubilació s’haurien pogut fer moltes més coses i no acabar actuant a corre cuita (com el cas del MTC, per exemple)
divendres, 29 de gener del 2010
Tiro al funcionario
JOSÉ CARLOS LLOP
No sé qué banco, ni quiero saberlo, ha propuesto que el gobierno baje el sueldo de los funcionarios hasta el índice que tenían en el año 2001. Me parece estupendo. Es más: considero que el banco encuestión se ha quedado corto. Que ha sido demasiado generoso, vamos.Yo, de paso, les aumentaría las horas de trabajo –creo que doce al día es un buen número– y suprimiría las pagas extraordinarias. Total no van a tener tiempo para gastarlas. Porque de las vacaciones pagadas hay que empezar a despedirse.
Rapidito. Es necesario regresar a la época en que no había vacaciones anuales,
no sé en qué estarían pensando esos banqueros. Esto, para empezar. Porque
después convendría ir tomando otras medidas. Por ejemplo uniformarlos. Si les
ponemos un bonito traje a rayas, los tendremos controlados a todas horas. Y si
se les ocurre salir a la calle en horario de trabajo, los corremos a gorrazos y los
devolvemos a su mesa. Si en el empeño se le va a alguien la mano y hay una
nariz rota, pérdida de un ojo, incluso, que sé yo, un muerto, tampoco hay que
escandalizarse: sólo son funcionarios. Y todo esto –piénsenlo bien– aliviaría
mucho las tensiones que produce la crisis económica. El funcionario es un
servidor público y como tal ha de servir para algo. De putching-ball no está mal:
al menos, rinde.
Pensándolo mejor: la crisis es de tal magnitud que habría que militarizarlos. A
todos. De esta forma no podrían rechistar ante la aplicación de las medidas
citadas. Arresto en la oficina y pérdida de sueldo de quince días sería la pena
mínima. Luego habrá que ir pensando en traslados forzosos a Lanzarote o
Hierro, por ejemplo, que hay muy buen clima, o sea que a no quejarse. No es
una sugerencia, es una necesidad imprescindible. Hay que salir de la crisis y está
claro que la única medida –la única, subrayo– que va a salvar la economía
española es la reducción de los sueldos funcionariales y la movilidad a patadas
del funcionario. Que esos sueldos lleven tiempo en la nevera –con un 0´3% de
aumento este año– es lo de menos. Hay que bajar las temperaturas:
retrotraerlos a la era glacial. En un par de años, todo arreglado.
Cosas parecidas se oyen por ahí. En tiempos de bonanza económica y gran
negocio, el funcionario es un desgraciado, un inútil, un parásito que no sirve de
nada y ha opositado aspirando a la seguridad de un sueldo fijo, el pobre diablo.
No es emprendedor, ni osado, ni enriquece la sociedad que habita: ése es el
pensamiento generalizado. Y quien no lo haya oído materializarse en palabras, lo
ha visto en la mirada o en el gesto de más de uno. Que el tinglado se aguante
gracias a los funcionarios –como se aguanta gracias al resto de la clase media–
no importa a la hora de vituperarlos.
Pero en tiempo de crisis, el funcionario pasa a ser un listillo, un gorrón que no se
merece lo que tiene. Da igual que mientras duró la bonanza se hiciera befa de su
sueldo; ahora resulta que es un buen sueldo: es seguro y eso basta. Por tanto
que se les congele ya. Qué digo se les congele: que se les sumerja en la Siberia
de los años 30, a ver si aprenden de una vez quien es el que manda aquí. Nadie
se pregunta si ya lo están –congelados, quiero decir– que por supuesto lo están;
prácticamente y desde hace años. Y eso, lo de jibarizar las cuentas del
funcionario, lo dice gente de todo tipo, pero donde más llama la atención es
cuando lo dicen profesionales liberales, empresarios y algunos despachos –de
banco o no–. O sea, los que siempre declaran a Hacienda todo, absolutamente
todo, lo que ganan. Los que cargan gastos personales a su empresa. Los que
nunca hacen trampas, ni urden artimañas para evitar al fisco y por eso las arcas
del Estado van boyantes, con crisis o sin ella. En fin, mejor callar, ¿no? ¿O
hablamos de las ayudas del Estado para tapar agujeros de esos bancos que
ahora dan lecciones de cómo hay que tratar al funcionariado? ¿Hablamos de las
declaraciones negativas de gente que gana un dineral? ¿Hablamos de beneficios
anuales? ¿Hablamos del dinero que no tributa? Porque no es ése el que cobran
los funcionarios, precisamente. Que, por cierto, también pagan impuestos y no
tienen caja B o cómo se llame a eso ahora, ni cajas fuertes, ni más cajas que las
de sus zapatos, en fin.
Nadie ha dicho nunca que la vida sea justa, porque no lo es. Debería serlo y ésa
es una noble aspiración humana desde que el tiempo es tiempo. Pero... el
funcionario lleva desde la primera Reforma Suárez perdiendo capacidad de
gestión y de veto –de observación de la ley– en la Administración, y viendo
medrar al nuevo funcionario con carnet de partido. El funcionario lleva años
oyendo hablar de la corrupción de los funcionarios públicos para referirse a
políticos que jamás han sido funcionarios de carrera. El funcionario tiene que oír
de vez en cuando la cantinela de "lo consulté con los técnicos del
departamento", cuando nadie consultó nada con esos técnicos. O sea que un
desaire más –por decirlo finamente– no es que importe mucho. Que se les
congele el sueldo si eso ayuda a combatir la crisis –que no creo–, pero que nadie
se ponga medallas a costa de la nómina funcionarial y su vuelta forzosa a los
tiempos del cuplé. Sobre todo los que no sólo no hicieron nada para impedir esa
crisis, sino que contribuyeron –en la medida que fuera– a provocarla. Aunque
ahora se hinchen la boca con sus magníficas –y tan originales– soluciones.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)