UN TEMA A TANCAR: LES PLAQUES DE LES MATRÍCULES

Acabo de llegir a la pàgina d’Internet del Periódico de Catalunya que avui l’expresident Aznar visita Melilla per a donar suport als seus ciutadans.
Aznar és el paradigma de l’Espanya unida i indivisible. Per això, sota el seu “regnat” es van aprovar les actuals plaques de matrícula dels vehicles amb rodes. Era una bona ocasió per a posar en pràctica allò que tant l’entusiasma. Així es va fer u n model de placa igual per a tot l’estat. Sense cap distintiu ni provincial ni autonòmic. A partir de llavors tots érem iguals, tots érem espanyols!
Recordo que abans, quan viatjaves i veies a la matrícula d’un cotxe la “T” de Tarragona, ràpidament et venien ganes de parlar amb el seu propietari i demanar-li de quin poble o ciutat era. De vegades et trobaves la sorpresa de que era d’algun poble prop del teu i, allò, t’omplia d’alegria. Ara no, si no et fixes amb alguna detall més, com el nom del venedor del cotxe, és impossible identificar-los per la matrícula.
A principis de mes varem tenir la visita del fill d’un cosí de França, ja net d’un excombatent republicà de la lleva del biberó dels que ja us en he parlat altres cops. Va vindre acompanyat per la seva núvia a passar uns dies per a veure la zona i, a la vegada, visitar el poble on va néixer el seu iaio. Era la primera vegada que venia sense els seus pares.
La seva núvia tenia un cotxe petit que, a dures penes, deixava cabre a ell dos i l’equipatge que portaven. Però alguna cosa destacava: la placa de la matrícula.
França sempre s’ha caracteritzat per la forta unió que s’exerceix des de París (centralisme) Allí, pensar en arribar a donar una autonomia plena a les seves regions, és quasi que impensable. De totes formes, abans, també tenien uns sistema de matrícules que et permetia identificar el departament (l’equivalent a la província espanyola) Així París tenia el 75, Perpinyà, el 69, l’Herault, el 34, Marsella, el 13, etc. El meu nebot em va demostrar que sé les sabia totes...
Des de fa aproximadament un any, França també va canviar el sistema de matrícules, ja que, de tant en tant, s’esgoten i cal idear-ne un de nou que permeti continuar amb les matriculacions. Al viatge que vaig fer a París fa ara aproximadament un any, ja vaig poder veure matrícules de les noves. Lluny de treure els distintius “provincials”, les noves matrícules incorporen l’escut de la regió d’on són els seus propietaris (mireu la foto) El meu nebot em va dir que cada propietari pot escollir el distintiu de la regió. Així, entenc, que si un francès sé sent d’un territori perquè hi ha nascut i ha passat bona part de la seva vida i, a l’hora de matricular el cotxe, per circumstàncies viu a una altra regió, sense cap problema podrà posar al seu cotxe l’escut de la regió de la seva preferència.
Aquí, un sistema similar s’ha reivindicat moltes vegades (recordeu-vos de la campanya del “CAT”), però ni amb Aznar primer ni amb Zapatero després s’ha pogut aconseguir encara. A més, si agafes un adhesiu amb les lletres “CAT” i te’l enganxes sobre la placa de la matrícula, és motiu de sanció.
Fins que es canvi la llei i es puguin posar aquesta mena de distintius (potser amb el seguen canvi de sistema de matrícules) cal segui posant el “burro català” o la “cabra ebrenca”. Personalment em vaig decantar per la segona.

OBERT PER VACANCES

El més d’agost, al igual que Nadal, és caracteritza per la manca de noticies polítiques de rellevància.
Però alguns partits es veu que deixen “de guàrdia" a part del seu “personal” per a que vagin contaminant l’opinió pública en benefici dels seus interessos electorals.
Així ho fa el PP. A Catalunya amb l’Alicia Sánchez-Camacho que encara que no sigui així, cada vegada que parla, pareix que insulta i és l’encarregada de carregar (valgui la redundància) contra el govern de Catalunya i, de tant en tant, també contra el de l’estat.
I a Madrid, l’encarregat de fer aquest paper és l’Esteban González Pons, un dels portaveus del Congrés dels Diputats. No fa gaires dies, mentre el PSM debat sobre qui és el candidat ideal per a enfrontar-se amb l’Esperanza Aguirre per la Comunitat i amb l’Alberto Ruiz-Gallardón per l’Ajuntament, surt González Pons i diu que “si la Trinidad Jiménez (amb possibilitats d’enfrontar-se amb Dña. Espe) perd, Zapatero també perd”. És una manera de veure les coses. Des del diari digital el Plural ja li van respondre ràpidament: “Sr. González Pons: I si perd Esperanza Aguirre, perd el Sr. Rajoy?” Una bona pregunta, encara que intueixo un tant molesta per a la gent del PP que tenen veritable veneració per alguns dels seus líders.
I què dir de les declaracions del Sr. González Pons sobre els fets del Marroc, on un grup d’activistes provoquen la policia espanyola? El dirigent del PP critica el govern espanyol perquè diu que deixa desemparats als membres de les forces de seguretat de la frontera.. Què faria el PP? Potser envair el Marroc, com va fer-se en l’època d’Aznar i Trillo amb l’illot de Perejil? Ja sé sap que els marroquins, de tant en tant, porten les reivindicacions territorials fins a extrems intolerables. I no és que vulgui defensar ara l’espanyolitat de Ceuta i Melilla, però recordo perfectament quan en 1975, amb el dictador greument malalt i pocs mesos abans de la seva mort, van muntar allò que es va anomenar “Marcha Verde”, contra el Sahara anomenat en aquell temps “español”.
Qui tampoc tanca per vacances és el defensor del ciutadà. Enrique Mújica, en altre temps dirigent del PSOE i avui molt més proper a les tesis de Rosa Diez, ha portat davant del Tribunal Constitucional la llei de l’immigrant de Catalunya, ja que anteposa el català al castellà. El Sr. Mújica, recordem-ho, ja va presentar recurs d’anticonstitucionalitat per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Es veu que quan té poca feina, se la busca i actua d’ofici. El que no entenc jo és que si és el “Defensor del Ciutadà”, no es limita a defensar els drets dels ciutadans quan aquests li demanen. Mecanismes té l’Estat per a recórrer una llei d’una comunitat autònoma si veu que entra en contradicció amb els seus interessos.
En canvi, davant dels ciutadans, no sempre actua com ho hauria de fer. Fa uns 10 anys, i després que la Revista Amposta no em publiqués un escrit crític amb el pla de circulació que s’havia aprovat i amb alguns dels dirigents locals de l’època, vaig demanar-li al Defensor del Ciutadà que intercedís per mi per a que em publiquessin la carta. Després de demanar-me ampliació de la meva “denúncia”, i a l’assabentar-se de que el principal implicat, el director de la revista, a la vegada era Senador espanyol (com també ho és ara), va tancar l’expedient dient que “no tenia competències en la matèria”. Poc després la RA em va publicar l’escrit. Sempre he pensat que no va voler actuar contra un membre d’una de les institucions de l’Estat, però si que, en privat, li va fer saber que no actuava correctament.

EL DISCURS DEL SR. PERE VIDAL

Dintre de la programació de les festes d’Amposta, anit tocava l’homenatge a les pubilles de fa 25 i 50 anys. Era un acte protocol•lari, d’aquells en que et reserven taula i cadira.
És un acte força emotiu sobre tot per a les que “noies” que van ser pubilles de la festa major d’Amposta dels anys 1960 i 1985. Segurament que tothom tindrà records d’aquest anys, si més no, pensarà en l’edat que tenia i que feia per aquella època.
L’acte, presentat pel locutor ampostí Manel Ramon, va comptar amb la presència de una bona part de les pubilles del 85 i de la reina i les dues dames d’honor de 1960 que, d’una en una van anar pujant a l’escenari mentre es projectava sobre una pantalla la imatge que tenien quan van tenir l’honor de representar “la bellesa de la dona ampostina”, tal i com solia ficar-se a la Revista Amposta de l’època.
A manca del sr. Alcalde (ahir era el seu aniversari i va excusar la seva presència), l’encarregat de dirigir-se a les pubilles i al públic en general, va ser el primer tinent d’alcalde i regidor d’Urbanisme i Personal, Sr. Pere Vidal.
El seu breu discurs va ser correcte, molt correcte. Va adreçar-se a les pubilles, les va felicitar i va encoratjar a les jovenetes a ser-ho en el futur. Res de política, cap referència a les obres que s’han fet o s’estan fent a Amposta promogudes per l’ajuntament.
De ben segur que si ahir el discurs l’hagués fet l’alcalde no hauria deixat passar l’ocasió per explicar al públic el seu projecte d’Amposta, el gran que s’ha fet en els darrers anys i les previsions futures. Unes paraules que estan molt bé quan toca fer un discurs polític, però a actes de la mena del d’anit, com diria el president Pujol, “No toca”. Però l’alcalde no deixa passar l’ocasió de fer-ho, tal i cm ja va passar el dia de la presentació de les pubilles d’aquest any o al seu escrit per a desitjar als ampostins i ampostines que gaudeixin de la festa major a la Revista Amposta. Una mostra de les seves paraules: “... Durant aquest any, hem tingut molt treball per a desenvolupar, moltes activitats per emprendre, innumerables actes als que acudir, el seguiment de projectes antics i la posada en marxa de nous...”. Passant després a enumerar les inauguracions fetes d’ençà de les festes majors de l’any passat. Al final, això sí, desitja “Bona Festa Major”.
Ho he dit moltes vegades i ho repeteixo, l’alcalde, en la majoria dels actes que actua com a tal, no sap estar a l’alçada de les circumstàncies. Ara mateix recordo el to agressiu que va emprar contra el conseller Nadal, convidat pel Consell Comarcal del Montsià el dia de la comarca dintre dels actes de la Fira Amposta de l’any passat. També recordo que va tenir una bona rèplica per part del conseller...
El Sr. Pere Vidal va saber estar a l’alçada i, com ja he dit, va estar correcte en tot moment, sense sortir-se’n del “guió establert” per aquesta mena d’actes.
També fa temps que ho dic, dintre de l’equip de govern hi ha persones molt més capacitades per dirigir la ciutat que qui ho fa actualment. El Sr. Pere Vidal n’és un bon exemple.

LA PUJADA D’IMPOSTOS: GLOBUS SONDA DE L’ESTIU?

És una pràctica força habitual entre els governs, de llançar “globus sonda” per a sondejar l’opinió pública i calibrar el grau de d’adhesions que té.
Ahir, el ministre José Banco (Pepiño per als amics), un dels homes forts dintre del PSOE i de confiança total del president espanyol Rodríquez Zapatero, va dir que caldria mirar d’apujar els impostos per a equiparar-los amb la resta d’Europa”.
El debat estava servit. El tema dels impostos és un dels que causes més controvèrsia ja que afecten directament a la butxaca de tots els ciutadans.
Aquest matí. Per exemple, era la pregunta del dia del programa “Els Matins” de TV3. Un 95 %, aproximadament dels que han donat l’opinió es mostraven en contra de que s’apugessin.
Les baixades d’impostos solen ser mesures electoralistes i fàcils d’usar per a fer-ne demagògia. Poques formacions polítiques contemplen als seus programes lectorals apujar els impostos, sinó és, evidentment, d’apujar-los només a les classes més benestants del país. En canvi “voler abaixar els impostos” sol ser una mesura electoral força efectiva.
Es diu que totes les comparacions són odioses, però és evident que a l’hora d’emmirallar-nos en temes d’impostos, cal fer-ho amb els veïns més propers o sigui, en els altres països que, com Espanya formen part de la Unió Europea.
Per aquell que no sigui un expert, cal dir-li, primer que tot, que hi ha una primera divisió entre els impostos directes i els indirectes.
Comencem pels primers. El imposti indirecte més important és l’IVA, que, recentment, a partir de l’1 de juliol, ha passat de ser un 16 % al 18 % en la majoria de productes (roba, calçat, oci, transport, etc.) Caldria exceptuar els productes alimentaris, la cultura, la vivenda de protecció oficial i algunes reformes, etc. que tributen a tipus més reduïts. L’impost indirecte és el que es paga al comprar un bé o servei.
En canvi, l’impost directe és el que afecta als sous i salaris dels treballadors de forma directa. A la majoria de nòmines (s’exceptuen les de menys quantia), també en algunes pensions, ja et retenen un percentatge en concepte d’IRPF. Després, els que estem obligats a fer la declaració de la renda, en fer-la, veurem si encara em de pagar més o, si pel contrari, ens tornen una part de l’import retingut, sobre tot, si durant aquests anys teníem desgravació per compra d’habitatge o havíem subscrit un pla de pensions.
Pareix que Pepe Blanco parla d’apujar els impostos directes.
Avui es parlava que per a pujar els impostos cal també apujar els sous i salaris dels treballadors i pensionistes i equiparar-los amb els altres països d’Europa. Estic parcialment d’acord, però hi ha una part de discrepància.
És cert que els sous de la majoria del països, sobre tots els més desenvolupats (França, Alemanya, Gran Bretanya, Suècia, etc.) estan per sobre de la mitjana dels sous d’aquí. Aquesta comparació es pot fer quan es diu que la benzina espanyola és més barata o comprar un cotxe a Alemanya surt més bé de preu. Però l’impost directe de l’IRPF (com l’IVA) són percentatges i, per tant, a més ingressos, més impostos pagats.
Però també és cert que en els darrers governs, sobre tot durant l’etapa de govern del PP amb José Maria Aznar, els impostos van abaixar-se considerablement i els beneficiaris, sobre tot, van ser les classes altes i mitjanes altes. D’un tipus residual de més del 50 % (el que es paga a partir de certa quantitat –més de 60.000 euros-) es va abaixar a un 42 % (sinó recordo malament) Les classes baixes i mitjanes baixes són les que han resultat menys beneficiades d’aquestes baixades d’impostos. Per tant, una majoria de ciutadans, quan se’ns vulgui fer la demagògia barata de dir-nos que, de governar, abaixaran els impostos, cal pensar que la repercussió a la nostra butxaca serà més bé escassa.
Com a resposta a Pepe Blanco, caldria dir-li que, segurament ara no és el millor moment d’apujar impostos. La gent, en general, està molt susceptible en tots aquells temes que acaben afectant directament les seves butxaques.
És una mesura valenta, no ho negaré (més fàcil és dir que s’abaixaran) però molt impopular i de dubtosa eficàcia. Si es fa, en cas d’acabar-se fent, que repercuteixi sobre els que més guanyen i els que MÉS TENEN (l’impost sobre el Patrimoni es va suprimir aquesta legislatura –olé!-) i no a les classes més populars i castigades per la crisi.

Informació relacionada:
-Público.

-El Periódico.