EL BARÇA COMENÇA BÉ. EL MADRID ENCARA MILLOR

Millor per als interessos del Barça. Ja sé que falta molta lliga per al final: 37 partits, es pot dir que tota sencera. I un partit jugat i dos punts de diferència són encara molt poc bagatge per a una lliga que diuen que serà més igualada que mai. Quin patir! Si l’any passat fins a l’últim sospir el Barça no va poder desempallegar-se del Madrid i aquesta es presumeix igual d’igualada (més és impossible!) caldrà també esperar el darrer partit per a saber qui serà el campió.
De moment els altres “eterns” aspirants (per dir-ho d’alguna manera) Sevilla i València també han començat molt forts. I també l’Espanyol, la qual cosa és notícia. Al Atlético caldrà veure’l aquesta nit per a començar avaluar el potencial que té després d’haver guanyat la setmana passada la supercopa d’Europa a l’Inter de Milà. La qual cosa demostra que no és gens fàcil guanyar 6 títols el mateix any i encara dóna més valor a la gesta del Barça 2008-2009.
Però parlem del Barça... i del Madrid. El Barça bé, una vegada més va demostrar que té un equip força compensat amb grans homes al davant (Messi, Villa, Bojan), grans homes al darrera (Piqué, Puyol, Abidal, Milito, Álvez, Maxwel, etc.) I un centre del camp (per a mi la línia més decisiva) d’escàndol (Xavi, Iniesta, Busquets, Adriano, el recent incorporat Mascherano... Només falta Oriol Romeu) El “filòsof” Guardiola pot presumir de tenir un altre cop els millors jugadors del planeta (va quedar sobradament demostrat el passat mundial de Sudàfrica)
De totes formes, per a mi, Ibrahimovic ha estat el gran fracàs personal de Guardiola. Fins i tot més de Txigrinski. Recordo que Ibra va venir a substituir a Samuel Eto’o i va costar un bon grapat de diners. Els entesos m’ho van justificar dient que Eto’o a l’any següent quedava lliure i se’n hauria anat sense que el Barça ingressés “un duro” per ell. És igual, el valor d’Eto’o i el que es va pagar per l’ibra, va ser una autèntica burrada. I aquest any se’n va al Milà per la meitat o menys dels que va costar l’operació (incloses les dues variables) Ibra se’n ha ant tirant espurnes sobre Guardiola, encara que la premsa catalana justifica la seva sortida del Barça. Ahir l’Sport per exemple titulava: “Fins mai Ibra”. Però l’any passat no ho sabien? Jo a l’Ibra només li retrec una cosa. I no és poc. Que la majoria dels gols que va marcar ho fes a la primera meitat de la temporada. És al final, quan es juguen els partits més decisius, quan més es troben a faltar els gols d’un golejador. I aquí Ibra no va complir.
I el Madrid de Mourinho? Bé, perfecte. O quasi, perfecte hauria segut si hagués perdut contra el Mallorca, un equip que està en suspensió de pagaments i que ha venut als millors jugadors i ara “s’alimenta” de la pedrera. Les grans figures, amb Christiano Ronaldo al cap davant van tornar a fer el ridícul. El “teatrero” Mou va demostrar una vegada més la seva faceta d’actor (que no de director) ja que no va saber dirigir l’equip per a que aconseguís la victòria.
Ho he dit al principi: Falta molta lliga. Però de moment comença bé. Van marcar Messi i Villa i també Iniesta (l’heroi nacional amb la “Roja”) i fins i tot Victor Valdés (me’l havia oblidat abans) va aturar un penal després de més de dos anys sense fer-ho.
Ara només cal que les lesions i els arbitres respectin al Barça. Potser per això algun fitxatge més no ens aniria malament. Guardiola confia amb el planter. Veure’m si amb això n’hi haurà prou i el Barça B no se’n acaba ressentint...

UNA SETMANA SENSE NOTÍCIES

7 dies! Es diu ràpid, però cal passar-los. Dissabte 21 d’agost la meva dona i jo, amb la nostra gosseta Electra marxàvem cap a França passar uns dies per la zona de Nimes, on havíem llogat un apartament. Abans de marxar vaig comprar el Periódico i la Veu de l’Ebre. Van ser les darreres notícies que “ens emportàvem” i pràcticament les úniques dels 7 dies que hi varem passar. El “món” començava i acabava en nosaltres mateixos. Qualsevol contacte que varem tenir durant aquella setmana va ser esporàdic i no va anar més enllà de les relacions amb els cambrers, botiguers o algun dels veïns de l’apartament amb qui, al final, t’acabes relacionant.
Puc afirmar que l’única noticia que tinguérem va ser el resultat del Barça de la supercopa d’Espanya contra el Sevilla. A la mateixa hora del partit vaig trucar als meus pares per a dir-los que tot anava bé i vaig aprofitar per a preguntar-les-hi com anava el partit. En aquell moment el resultat era de 3-0, la qual cosa volia dir que el Barça s’imposava al Sevilla. La confirmació va arribar al cap de dos dies quan els hi vaig tornar a trucar i em van donar el resultat definitiu (4-0)
A la televisió francesa, on predominen els canals públics (France 1, 2, 3, 4 i 5) rarament tinguérem l’oportunitat d’escoltar les noticies. I quan ho poguérem fer mai van parlar de Zapatero, ni de Rajoy, ni de Montilla, ni de Mas i menys encara de Puigcercós, Carretero o Laporta. De la única notícia política que vaig tenir informació feia referència al Partit Socialista Francès i sobre el congrés o convenció que estava portant a terme amb declaracions de la Ségolène Royal, que ja va ser candidata presidencial i que pareixia que tornava a agafar impuls dintre del seu partit.
Per a una persona que segueix diàriament la política i l’esport i que m’agrada seguir també altres temes d’actualitat com l’economia o els que ens afecten més directament a les Terres de l’Ebre, se’n va fer força estrany no tenir accés a dita informació. Ara bé, com a teràpia em va anar força bé. Sempre he pensat que les millors vacances són les que et permeten desconnectar del treball i del món que t’envolta. I en aquest cas ho vaig poder fer amb escreix.
Per cert, a França la TDT encara no ha arribat, al menys encara no està implantada com la tenim aquí. És evident que quan arribes a un apartament de lloguer no t’esperes trobar res més que l’imprescindible. Així a la televisió no t’esperes tenir accés als canals de pagament tipus “Digital +”. Per tant, l’oferta gal•la en la qüestió televisiva era més aviat minsa.
Quan dissabte 28 arribarem un altre cop a Catalunya, a la primera àrea de servei que vaig trobar, ràpidament vaig anar a comprar-me un diari per a tornar-me a connectar amb la realitat quotidiana. Vaig escollir el Periódico (ja que hi sóc subscriptor) i vaig poder llegir la notícia de capçalera: “Vilalta va avortar una massacre a la caravana” amb una foto de Mustafà Xafi, Roque Pacual i Albert Vilalta. En principi res donava a entendre que havien estat alliberats, però ràpidament ho varem suposar. I posat a suposar, suposo que el Periódico i els altres mitjans informatius ja havien donat prèviament, potser uns dies abans, la notícia del final dels seu captiveri. He de reconèixer que no va ser una mala noticia, si més no tot el contrari. Després de mesos de segrest, l’alliberament dels dos cooperants catalans era sense cap mena de dubte una bona notícia! En alguns edificis de França, com la “casa de la vila” d’Avignon o el teatre de Montpellier, es podien veure les fotos de dos francesos també captius pels terroristes islàmics.
No és que tingui res contra el francesos, però en arribar a casa, estaven donant per la “Sexta” el partit del campionat del món de bàsquet entre Espanya i França i esperava, després de passar els darrers dies en territori francès, una victòria de la selecció espanyola. No va ser així. Per uns instants, i no em pregunteu el perquè, va ser com si encara fóssim allí.

PROHIBIT!

Arran de la prohibició de fer curses de toros a Catalunya, s’ha plantejat el dilema sobre si s’ha de prohibir tot allò que comporti una conducta incívica per part dels ciutadans.
Jo sóc partidari de no prohibir res si abans es poden prendre altres mesures correctores. Un dels lemes del maig 68 francès, era: “Prohibit prohibir”. Una màxima un tant incoherent, però força significativa.
Avui en dia ja estem acostumats a que a la majoria d’establiments comercials estigui prohibit fumar, a que en hospitals, avions, etc., estigui prohibit usar el mòbil i d’altres aparells electrònics, que a determinats llocs estigui prohibit entrar amb el gos...
Un dels darrers debats a Catalunya, i a d’altres llocs d’Espanya, és si s’ha de prohibir l’ús del vel integral que usen determinades dones musulmanes per a entrar als edificis públics. Hi ha ciutats, com Lleida, que va ser aprovat per la majoria del seus regidors. A d’altres ajuntaments, en canvi, s’ha acabat rebutjant les mocions que s’han presentat al respecte per considerar-les electoralistes i anar en contra de les llibertats individuals de les persones.
Però a l’hora de prohibir, què cal tenir en compte? Crec que la primera consideració a tenir en compte és que si han de prevaldre els drets propis per davant dels drets dels altres. Un exemple: fumar perjudicar a tothom. A aquell que ho fa conscient, sense respectar les advertències que hi ha als paquets de tabac ni a les persones properes que inhalen el seu fum, els coneguts com a fumadors passius. Davant de la manca de respecte per part de la persona fumadora cap als altres, cal habilitar les mesures de prevenció necessàries per a preservar els drets i la salut dels demés per damunt del dret individual de fumar de l’individu en qüestió.
Evidentment no és el mateix en els casos del vel integral o dels toros. Una dona musulmana amb vel integral, por “fer-nos mal a la vista”, però no posa en perill la nostra salut. En una corrida de toros, pot afectar-nos si anem i veiem com sofreix l’animal, però cal pagar l’entrada per a veure “l’espectacle” (ho he posat entre comentes, perquè hi ha qui no ho considerarà així) Els toros es fan a un recinte tancat, habilitat només per aquest tipus d’actes i hi va qui vol anar, de forma voluntària i conscient. Molts opinaran que, encara que no s’assisteixi a les corrides, no es pot ignorar el patiment que sofreixen els animals. En aquest aspecte els hi he de donar la raó, però si comencem prohibint els toros, potser caldrà replantejar-se moltes coses que, a la vida quotidiana, ens apareixent d’allò més normals. O es que no pateix un animal que neix per a ser sacrificat per al consum humà. Primer es criat en pèssimes condicions (granges súper massificades), transport fins l’escorxador en situació precària i, finalment, sacrificat amb mètodes força sanguinaris.
Però el debat “toros, sí, toros, no”, va molt més enllà d’una simple prohibició d’un espectacle considerat per la majoria cruel. Des d’alguns sectors, sobre tot els mitjans de comunicació d’àmbit nacional espanyol més bel•ligerants amb Catalunya, han reobert el debat identitari i han volgut veure en la prohibició un intent més de fractura del poble català amb l’estat espanyol i desprestigiar d’aquest manera els partits independentistes de casa nostra.
Des de les Terres de l’Ebre, la prohibició de els curses de toros, ens la mirem recelosos i preocupats de que un dia no molt llunyà, les prohibicions pugin arribar a afectar als correbous i altres modalitats taurines típiques de la nostra terra. El col•lectius anti-taurins, una vegada han aconseguit el seu propòsit de prohibir les curses de toros a partir de principis de 2012, ara s’han marcat com a objectiu aconseguir la prohibició de totes les modalitats taurines. Edicions digitals de diaris com el Periódico de Catalunya o l’Avui, han preguntat als lectors si s’han de prohibir els correbous. En tots dos casos, un percentatge superior al 80 % han opinat que “s’haurien de prohibir”.
A les comarques del Sud de Catalunya, igual que les germanes del Nord de Castelló, els bous són l’essència de la festa i no s’entendria una festa major sense la presència dels actes taurins tant propis d’aquí: el correbous, els bous embolats i, a Catalunya, també els bous capalçats.

PRIMERA EXPOSICIÓ D’ERNESTO URQUIZÚ ALS 88 ANYS

L’ampostí Erenesto Urquizú exposa des d’avui fins dimecres 25 d’agost una mostra dels seus dibuixos a la sala d’exposicions de la casa Miralles, seu de l’ajuntament de Freginals, coincidint amb la festa major del poble més petit de la comarca del Montsià.
Ernesto Urquizú és un dibuixant autodidacta que utilitza com a únics materials el bolígraf i el paper. L’afició pel dibuix li ve de ben petit i als 88 anys encara conserva una gran capacitat per a realitzar els traços de forma ferma.
Els seus originals poden ser còpies de fotografies de tota mena de plantes, animals i d’altres objectes inanimats o simplement fruit de la seva prodigiosa imaginació.
Juntament amb l’exposició d’Urquizú, també s’inaugurava avui una exposició de manualitats fets per les ames de casa de Freginals i una altra promoguda per l’Institut Català de la Dona, a través del Consell Comarcal del Montsià anomenada: “Dones grans/Grans dones”.

A la inauguració hi ha assistit l’alcalde de Freginals Lluís Fernández i la resta del consistori, així com bona part de la família d’Erenesto Urquizú y una nodrida representació de la societat local.
Al final de l’acte i, tal com s’acostuma a fer en aquests casos, l’ajuntament freginalenc ha ofert un refrigeri al públic assistent.