LA TARDOR “CALENTA” DE ZAPATERO

Avui, 1 de setembre, molts ciutadans d’aquest país deixen enrere les vacances. Comença el nou curs polític. L’escolar trigarà uns dies més.
El cert és que durant el mes d’agost no han hagut massa notícies polítiques i, les que s’han produït, poc transcendents.
Però a partir d’avui la “veda” política s’alça i ja tot és possible. Montilla manté la incògnita de la data de les eleccions autonòmiques. Una cosa li valora: no s’ha deixat influir per ningú. Ni per dirigents d’un dels partits que donen suport al govern (no dirigents del tripartit com va dir Arturo Mas fa uns dies), en aquest cas parlo de Joan Puigcercós (que no forma part del govern de la Generalitat) ni de l’oposició representada pels dos grups de dreta nacionalista: els uns catalanistes, la federació de CiU i els altres espanyols, el PP.
Però ja serà l’hora de parlar de les eleccions autonòmiques. Avui us voldria parlar de la complicada tardo que li espera a Zapatero.
Sobre el 20 d’octubre (poc més o menys) es comencen a debatre al ple del Congrés dels Diputats la llei del Pressupostos Generals de l’Estat. Els grans comptes de l’estat per a l’any 2011. Després de les modificacions que hi ha hagut aquest any (reducció de sou als empleats públics, increment de l’IVA, supressió de l’ajut per la compra d’automòbils, etc.), una pròrroga dels pressupostos seria impensable i inviable. Per tant Zapatero els ha de tirar endavant com sigui i a costa del que sigui. De no ser així, seria més que previsible un avançament d’eleccions per a la primavera que ve, quan es complirien tres anys de legislatura.
I això és el que vol precisament la federació nacionalista CiU. No hi ha cap dubte que Zapatero ho té més difícil que mai. Ha perdut els que de bon principi eren els seus aliats: ERC, ICV-EUA, CiU... No cal entrar en detalls sobre aquesta pèrdua de suport, ja que tots els tenim al cap.
Paradoxalment, la única alternativa viable avui per avui, és el PNB (“manda huevos!”) Un partit nacionalista basc que va perdre el govern d’Euskadi degut a un pacte postelectoral entre el PSE-PSOE i el PP. I que ara, han de ser precisament aquests, aquells a qui un dia el socialistes van privar de tornar a governar al seu territori, els qui hagin de treure-li les castanyes del foc a Zapatero. És evident que en política tot és possible, però intueixo que, en el cas de que el PNB li doni suport, el cost polític serà molt alt i pot hipotecar-se una bona part del futur polític del País Basc. No crec que Zapatero tornés a repetir una jugada pareguda a la que va protagonitzar amb Mas que, després e pactar una rebaixa de l’Estatut, a canvi de suport per a presidir la Generalitat, finalment, tot va quedar en aigua de borraines. És una espina que Mas encara porta clavada...
Ahir, el número dos de CDC va demanar al PNB que no pactés amb el PSOE per aprovar les macroxifres de l’Estat per a l’any vinent. Tots ho sabem. CiU, malgrat les diferències (a l’hora de la veritat no en son tantes) es troba més còmode amb el PP governant a Madrid que amb els socialistes. I no és que quan ha governat el PP no hagin tingut les seves diferències. El moriu no és aquest. És simplement que prefereixen un partit de la dreta (com ells) que no un de progressista que aplica polítiques en defensa de col•lectius més desvalguts.
Caldrà estar atent a totes les maniobres que es produiran en els propers mesos. Poden ser força interessant i, sobre tot, transcendentals per al futur polític del país.

CAL MIRAR EL RIU

L’Ebre és, sense cap mena de dubte el nostra gran potencial. Econòmic i turístic. Però fins ara els seus veïns no hem sabut treure’n en rendiment suficient. És cert que cada cop més, hi ha embarcacions turístiques de recorren el riu amunt i vall. Sobre tot en la seva desembocadura. Però hi ha poblacions com Amposta que miren més cap el seu interior que no cap al gran riu que passa pel costat de casa.
Després de la II Festa del Mercat a la Plaça ja us comentava que s’havien de fer més actes al riu. Calia, per exemple, recrear el vaporet Anita i, perquè no, el carrilet que transcorria de forma paral•lela a l’Ebre.
També us comentava que vaig emportar-me a França la Veu de l’Ebre. Al seu interior s’hi podia llegir: “Els Quicos recuperaran el vaporet “Anita” amb un espectacle al riu. Aquest és el camí... Segurament que el vaporet estarà molt lluny de ser-ne una rèplica fidel de com era el més mític del transports que van recórrer el riu a principis del segle passat. Però tan sé val. El que importa és aprofitar la nostra història i les nostres llegendes com reclam turístic.
Sobre Amposta vull recordar que fa uns anys hi atracava el vaixells restaurant Santa Susanna i, segurament que per manca de passatgers, va tenir que traslladar-se a Deltebre.
Ara, am el nou pont que unirà Sant Jaume i Deltebre, les barcasses posaran punt i final a la seva labor de creuar persones i mercaderies d’un costat a l’altre del riu i estalviar fer el viatge per Amposta. Però al menys una n’hauria de quedar ja que és un singular atractiu per aquelles persones vingudes de fora i que visiten el nostre delta. Pareix que sí, que la de Garriga es podrà salvar, no obstant, han buscat altres alternatives per a salvar el negoci.
El diari el Punt del 22 d’agost es fa ressò de la tradicional prova d’andròmines durant les festes majors d’Amposta. Juntament amb el pal ensabonat que es fa quasi que simultàniament, són, diria jo, les úniques proves que organitza l’ajuntament de la capital del Montsià que tenen com a protagonista destacat l’Ebre. Fa uns anus (i durant moltes edicions) es celebrava la tradicional baixada nedant des de Tortosa a Amposta. El descens en el nombre de participants i donant l’excusa de les nombroses algues que hi ha pel riu, fa tres o quatre anys que va deixar-se de fer. Ara només el club de Natació celebra cada anys la travessia del riu. Poca cosa per a un riu que significa tant i tantes passions desperta.
És curiós que el gran símbol d’Amposta sigui el seu pont penjant i, en canvi, quasi que mai es parla de les aigües que hi passen per baix.

EL BARÇA COMENÇA BÉ. EL MADRID ENCARA MILLOR

Millor per als interessos del Barça. Ja sé que falta molta lliga per al final: 37 partits, es pot dir que tota sencera. I un partit jugat i dos punts de diferència són encara molt poc bagatge per a una lliga que diuen que serà més igualada que mai. Quin patir! Si l’any passat fins a l’últim sospir el Barça no va poder desempallegar-se del Madrid i aquesta es presumeix igual d’igualada (més és impossible!) caldrà també esperar el darrer partit per a saber qui serà el campió.
De moment els altres “eterns” aspirants (per dir-ho d’alguna manera) Sevilla i València també han començat molt forts. I també l’Espanyol, la qual cosa és notícia. Al Atlético caldrà veure’l aquesta nit per a començar avaluar el potencial que té després d’haver guanyat la setmana passada la supercopa d’Europa a l’Inter de Milà. La qual cosa demostra que no és gens fàcil guanyar 6 títols el mateix any i encara dóna més valor a la gesta del Barça 2008-2009.
Però parlem del Barça... i del Madrid. El Barça bé, una vegada més va demostrar que té un equip força compensat amb grans homes al davant (Messi, Villa, Bojan), grans homes al darrera (Piqué, Puyol, Abidal, Milito, Álvez, Maxwel, etc.) I un centre del camp (per a mi la línia més decisiva) d’escàndol (Xavi, Iniesta, Busquets, Adriano, el recent incorporat Mascherano... Només falta Oriol Romeu) El “filòsof” Guardiola pot presumir de tenir un altre cop els millors jugadors del planeta (va quedar sobradament demostrat el passat mundial de Sudàfrica)
De totes formes, per a mi, Ibrahimovic ha estat el gran fracàs personal de Guardiola. Fins i tot més de Txigrinski. Recordo que Ibra va venir a substituir a Samuel Eto’o i va costar un bon grapat de diners. Els entesos m’ho van justificar dient que Eto’o a l’any següent quedava lliure i se’n hauria anat sense que el Barça ingressés “un duro” per ell. És igual, el valor d’Eto’o i el que es va pagar per l’ibra, va ser una autèntica burrada. I aquest any se’n va al Milà per la meitat o menys dels que va costar l’operació (incloses les dues variables) Ibra se’n ha ant tirant espurnes sobre Guardiola, encara que la premsa catalana justifica la seva sortida del Barça. Ahir l’Sport per exemple titulava: “Fins mai Ibra”. Però l’any passat no ho sabien? Jo a l’Ibra només li retrec una cosa. I no és poc. Que la majoria dels gols que va marcar ho fes a la primera meitat de la temporada. És al final, quan es juguen els partits més decisius, quan més es troben a faltar els gols d’un golejador. I aquí Ibra no va complir.
I el Madrid de Mourinho? Bé, perfecte. O quasi, perfecte hauria segut si hagués perdut contra el Mallorca, un equip que està en suspensió de pagaments i que ha venut als millors jugadors i ara “s’alimenta” de la pedrera. Les grans figures, amb Christiano Ronaldo al cap davant van tornar a fer el ridícul. El “teatrero” Mou va demostrar una vegada més la seva faceta d’actor (que no de director) ja que no va saber dirigir l’equip per a que aconseguís la victòria.
Ho he dit al principi: Falta molta lliga. Però de moment comença bé. Van marcar Messi i Villa i també Iniesta (l’heroi nacional amb la “Roja”) i fins i tot Victor Valdés (me’l havia oblidat abans) va aturar un penal després de més de dos anys sense fer-ho.
Ara només cal que les lesions i els arbitres respectin al Barça. Potser per això algun fitxatge més no ens aniria malament. Guardiola confia amb el planter. Veure’m si amb això n’hi haurà prou i el Barça B no se’n acaba ressentint...

UNA SETMANA SENSE NOTÍCIES

7 dies! Es diu ràpid, però cal passar-los. Dissabte 21 d’agost la meva dona i jo, amb la nostra gosseta Electra marxàvem cap a França passar uns dies per la zona de Nimes, on havíem llogat un apartament. Abans de marxar vaig comprar el Periódico i la Veu de l’Ebre. Van ser les darreres notícies que “ens emportàvem” i pràcticament les úniques dels 7 dies que hi varem passar. El “món” començava i acabava en nosaltres mateixos. Qualsevol contacte que varem tenir durant aquella setmana va ser esporàdic i no va anar més enllà de les relacions amb els cambrers, botiguers o algun dels veïns de l’apartament amb qui, al final, t’acabes relacionant.
Puc afirmar que l’única noticia que tinguérem va ser el resultat del Barça de la supercopa d’Espanya contra el Sevilla. A la mateixa hora del partit vaig trucar als meus pares per a dir-los que tot anava bé i vaig aprofitar per a preguntar-les-hi com anava el partit. En aquell moment el resultat era de 3-0, la qual cosa volia dir que el Barça s’imposava al Sevilla. La confirmació va arribar al cap de dos dies quan els hi vaig tornar a trucar i em van donar el resultat definitiu (4-0)
A la televisió francesa, on predominen els canals públics (France 1, 2, 3, 4 i 5) rarament tinguérem l’oportunitat d’escoltar les noticies. I quan ho poguérem fer mai van parlar de Zapatero, ni de Rajoy, ni de Montilla, ni de Mas i menys encara de Puigcercós, Carretero o Laporta. De la única notícia política que vaig tenir informació feia referència al Partit Socialista Francès i sobre el congrés o convenció que estava portant a terme amb declaracions de la Ségolène Royal, que ja va ser candidata presidencial i que pareixia que tornava a agafar impuls dintre del seu partit.
Per a una persona que segueix diàriament la política i l’esport i que m’agrada seguir també altres temes d’actualitat com l’economia o els que ens afecten més directament a les Terres de l’Ebre, se’n va fer força estrany no tenir accés a dita informació. Ara bé, com a teràpia em va anar força bé. Sempre he pensat que les millors vacances són les que et permeten desconnectar del treball i del món que t’envolta. I en aquest cas ho vaig poder fer amb escreix.
Per cert, a França la TDT encara no ha arribat, al menys encara no està implantada com la tenim aquí. És evident que quan arribes a un apartament de lloguer no t’esperes trobar res més que l’imprescindible. Així a la televisió no t’esperes tenir accés als canals de pagament tipus “Digital +”. Per tant, l’oferta gal•la en la qüestió televisiva era més aviat minsa.
Quan dissabte 28 arribarem un altre cop a Catalunya, a la primera àrea de servei que vaig trobar, ràpidament vaig anar a comprar-me un diari per a tornar-me a connectar amb la realitat quotidiana. Vaig escollir el Periódico (ja que hi sóc subscriptor) i vaig poder llegir la notícia de capçalera: “Vilalta va avortar una massacre a la caravana” amb una foto de Mustafà Xafi, Roque Pacual i Albert Vilalta. En principi res donava a entendre que havien estat alliberats, però ràpidament ho varem suposar. I posat a suposar, suposo que el Periódico i els altres mitjans informatius ja havien donat prèviament, potser uns dies abans, la notícia del final dels seu captiveri. He de reconèixer que no va ser una mala noticia, si més no tot el contrari. Després de mesos de segrest, l’alliberament dels dos cooperants catalans era sense cap mena de dubte una bona notícia! En alguns edificis de França, com la “casa de la vila” d’Avignon o el teatre de Montpellier, es podien veure les fotos de dos francesos també captius pels terroristes islàmics.
No és que tingui res contra el francesos, però en arribar a casa, estaven donant per la “Sexta” el partit del campionat del món de bàsquet entre Espanya i França i esperava, després de passar els darrers dies en territori francès, una victòria de la selecció espanyola. No va ser així. Per uns instants, i no em pregunteu el perquè, va ser com si encara fóssim allí.