dijous, 9 de setembre del 2010

JOC NET. PRE-CAMPANYA BRUTA


Sobre les manifestacions fetes per Ramon Tremosa de CiU qualificant al president Montilla de “el candidat que hauria preferit Franco per a Catalunya democràtica”, parlant de “franquisme sociològic” y, també, acusant al mateix president i el president de govern d’Espanya Rodríguez Zapatero de fer “populisme a l’estil d’Hugo Chavez i Evo Morales”.
Manifestacions no desautoritzades per Mas i, ja sé sap, qui calla, atorga.
Por molt que Mas digui que vol una campanya “neta” i en “positiu”, deixar que la “seva gent” desqualifiqui a qui són els principals rivals polítics en les properes eleccions, el converteix en còmplice.
Ahir a la SER, Tremosa va dir que “havia explicat als seus companys d’Estrasburg la coincidència de la data de les eleccions catalanes i el partit de futbol Barça-Madrid i, aquells, se’n havien rigut”.
M’ho explica a mi i no em fa cap gràcia. De desconèixer el tema, podria sorprendre’m, però d’aquí a riure, hi ha una diferència. Ara bé, riure’t d’una cosa depèn de la manera com s’explica. I això si que no ho sé. No sé si Tremosa té molta gràcia per a contar les coses. Potser sí. De ser així estaríem d’avant d’un còmic en potència. Per tant, el Sr. Tremosa no ha de patir pel seu futur, ja que, quan ja no es dediqui a la política activa, sempre pot dedicar-se a fer monòlegs i acudits, del tipus dels que fan els del “Club de la Comèdia”.
Mentre, el Sr. Tremosa podria contar-los amb la mateixa gràcia als seus companys del Parlament Europeu com CiU es va finançar il·lícitament per mig del Palau de la Música (un fet demostrat per l’Agència Tributària) i, suposadament, d’altres moltes maneres, com l’últim que s’ha sabut: la construcció del dic Est del Port de Barcelona.

DARRERA HORA. "Mas desautoritza Tremosa".

Un article relacionat amb el tema: ¿A Mas le da miedo salir del armario y blandir la estelada? de l'Enric Sopena al Plural.

dimecres, 8 de setembre del 2010

JA TENIM DATA!


Finalment s'ha sortit a la llum el secret millor guardat. Tothom especulava amb la data. Ahir, el President Montilla la va ver pública: el 28 de novembre.
Efectivament el 28 de novembre és la data escollida pel President de la Generalitat per a fer els comicis autonòmics. Unes eleccions que va qualificar ell mateix “com les més transcendentals de la història". El Periódico titula "La gran final".
Ara per ara les enquestes electorals donen un clar avantatge a CiU i, aquests van de clars guanyadors. Mas ja es veu president encara que declari que “aquest 7 anys d’oposició l’han fet tornar més modes”. De veritat s’ho creu?
La data escollida, per si mateix, ha estat motiu de controvèrsia. Ves per on, aquell cap de setmana es juga un Barça-Madrid. I ja hi ha qui reprotxa al President la data escollida. És el cas de Ramon Tremosa, el flamant fitxatge de Mas en les europees de l’any passat. La opinió de Tremosa, si la voleu veure, haureu d’anar al seu blog (jo no us el enllaçaré) Però n’hi ha per llogar-hi cadires.
Aquest matí Carles Francino, a la SER, ha contactat personalment amb l’eurodiputat convergent per veure si es reafirmava o matisava les seves paraules escrites. Al acabar, el propi Francino ha dit: “Hem mirat de refredar les declaracions i en lloc de tirar-li aigua, em sembla que li em tirat benzina”.
No obstant, Francino ha recordat Tremosa que al contrari del que ell afirma (segons el convergent la coincidència de les eleccions amb un Barça-Madrid” pot restar gent a l’hora d’anar a votar) i, segons afirmava sempre Miquel Roca, un partit de màxima rivalitat, el que produeix, precisament, és que la gent surti més a votar.
Al penjar el telèfon ha estat l’hora dels contertulians. Tots han opinat al contrari que Tremosa. Fins i tot hi ha qui afirma (i té tota la raó) que Montilla vol que el dia 28 de novembre acudeixin a les urnes els màxims votants possibles. Només així podrà frenar-se el previsible ascens convergent.
Sempre s’ha dit que una participació minsa afavoreix els partits de dretes, ja que els seus votants estan més motivats i van sempre a votar. En canvi, quan la participació és alta, vol dir que va votar molta més gent d’esquerres i això incrementa el vot dels partits que es situen a l’arc progressista.
Fins allà, i com diu la dita, encara hi ha molta roba que tallar. Caldrà veure la capacitat que tenen els nous partits (Reagrupament de Carretero i Solidaritat de Laporta) d’atraure vots cap a les seves formacions.
És previsible que, ara més que mai, el vot pugui fluctuar d’unes formacions cap a les altres en una manera de “recol•locar-se”.
Un independentisme en alça però massa dividit, ha de passar una prova, que si bé no serà definitiva, si serà molt important per a veure l’autèntica força real que té. Fins ara només hi ha hagut consultes arreu de Catalunya. No tothom que anava a votar acabaran dipositant, finalment, el vot a ERC, Reagrupament o Solidaritat. També n’hi ha que votaran per CiU i, perquè no? A d’altres formacions polítiques que no es consideren independentistes precisament. Jo per exemple sempre he dit que si hagués tingut la possibilitat de votar, hauria votat "sí" i, en canvi, votaré una socialista.
Al lloc del President Montilla jo hauria escollit el dia 7, el dia que el Papa té previst visitar Barcelona. Segur que a Tremosa ni a CiU tampoc els hi hauria paregut bé. I és que els convergents són molt difícils d'acontentar. Només mostraran la seva alegria si tronen a recuperar la "seva" Generalitat. Ara bé, de "recanvi", res, en el cas de governar, seria una "mala copia d'uns anys que ja s'han viscut".

dimarts, 7 de setembre del 2010

Sandvitx de CiU


Un article de Jaume Reixach.

Més enllà de l’aparent fortalesa que les enquestes que publica “La Masguardia” atorguen a CiU, no hi ha dubte que aquests 80 dies que resten per a les eleccions del 28-N seran un “calvari” per a la formació que lidera Artur Mas. Sortint com a gran favorita per guanyar els comicis, la coalició postpujolista viurà, cada dia que passa, amb l’ai al cor per si quelcom (digui’s Fèlix Millet, Joaquim Tosas, Jordi Pujol Jr…) esguerra aquesta “crònica d’una victòria anunciada”.

La veritat és que Artur Mas, acaronat per les previsions de “La Masguardia”, ha optat per un perfil de campanya baix, molt baix. A hores d’ara, què ofereix CiU a l’electorat català? Ben poca cosa:

1. La promesa de negociar i assolir el concert econòmic per a Catalunya (és més fàcil obtenir la independència per la via del referèndum que no un concert a la basca arrencat a Madrid).

2. El record, en clau nostàlgica, dels “anys daurats” del pujolisme (ja s’ha vist que l’ “oasi català” era, en realitat, una claveguera tapada pel silenci mediàtic). Això no és el "canvi", això és el "retorn".

Certament, el programa que presenta CiU és molt migrat i ho refia tot a la capacitat d’influència i d’encert de les enquestes de “La Masguardia”. En canvi, CiU té un sarró –el milió de vots que va obtenir a les urnes el 2003 i el 2006- que és objecte de les cobdícies d’un grapat de partits (PP, PSC, ERC, Reagrupament, Solidaritat Catalana…) i que, si no va amb molt de compte, li poden acabar birlant.

“La Masguardia” ha situat Artur Mas al bell mig del “ring” electoral i ha adjudicat a la resta de candidats, pul·lulant al seu voltant, el paper d’aspirants a disputar-li el ceptre. Amb una diferència substancial, però: Artur Mas és, des de fa set anys, el cap… de l’oposició i, com passa amb els homes grans sense parella, corre el risc de quedar-se conco.

Jo ho veig així: l’aparent fortalesa electoral de CiU és fictícia i amaga una esparverant feblesa que, cada dia que passa, anirà fent-se més evident. Artur Mas està assetjat per tots cantons i el missatge al seu electorat no té ganxo ni coherència. Ja ho ha dit ell mateix en veu alta i és cert: Artur Mas no és Jordi Pujol.

Pel cantó més conservador, el PP li pot mossegar clientela davant les vel·leïtats sobiranistes. Pel cantó més pragmàtic i seriós, el PSC ha dissenyat un “pack” federalista amb capacitat d’atracció dels sectors sociològicament “roquistes”. Pel cantó més nacionalista, els “tres Joans” (Puigcercós, Carretero i Laporta) entonaran, més fort que mai, el “cant de la sirena independentista”, sabent que si poden créixer és només a costa d’afeblir CiU.

O Artur Mas espabila i es treu alguns conills del barret o es pot trobar com un sandvitx, mossegat per tot arreu. Queden 80 dies i una certesa: a la Catalunya del 2010, “La Masguardia” no guanya les eleccions.

“LA CIRERA ESTIMADA”.


En francès “Chéri” vol dir “estimat”. I en anglès “Cherry” significa “cirera”. No em direu que totes dues paraules no tenen força significat amb la marca xinesa de cotxes “Chery”? D’aquí ha sortit la idea de fer el joc de paraules amb les que he titulat l’escrit d’avui.
Certament l’emplaçament, en el cas de produir-se, de l’empresa xinesa d’automòbils “Chery” no deixa de ser una cirera força desitjada per molts municipis.
Després de la visita del president Montilla a la Xina la passada setmana, aprofitant l’Expo que s’està fent, i dels contactes que va tenir amb aquella marca d’automòbils per a fabricar a Catalunya un model de cotxe elèctric, les expectatives creades són moltes. Sobre tot als llocs on va anunciar-se un possible emplaçament: l’Espluga de Francolí , Vila-rodona i Abrera.
Enseguida que vaig assabentar-me de la noticia vaig pensar “I per què no a les Terres de l’Ebre?” Fins i tot abans de saber que s’havia creat a Facebook un grup que ho demanava. Després vaig saber que Dani Andreu, alcalde de l’Aldea, també va posar a disposició del govern de Catalunya el polígon Catalunya Sud, entre els termes municipals de Tortosa i l’Aldea per poder ubicar la instal•lació. Bravo per Dani! És una petició coherent i raonable.
Però anem a pams. Que hi ha ara per ara d’un possible “aterratge” en terres catalanes de la multinacional xinesa d’automòbils “Chery”? Ara per ara només hi ha bones intencions. No ens enganyem. Igual com ho va sol•licitar Montilla per a Catalunya, suposo que molts d’altres governant han demanat el emplaçament per al seu país. I els xinesos que no són babaus, optaran per la millor oferta. Aquella que els garanteixi unes millors condicions d’ubicació, logística i, sobre tot, la que més diners rebi de les administracions pertinents.
Tinc la seguretat que el govern de la Generalitat treballarà intensament per poder-la “portar” al nostra país. Que ho aconsegueix o no, no depèn exclusivament del nostre govern.
Sense llevar mèrits a les “candidates oficials”, penso que les Terres de l’Ebre seria una bona ubicació en el cas de que, finalment, vingués a Catalunya. I seria una manera de reparar un deute històric que té el govern català (i parlo de tots els governs de la Generalitat que hi ha hagut des de la restitució de les nostres institucions després de la dictadura) amb les Terres de l’Ebre.
Port Aventura podria haver anat a l’Ametlla de Mar i, finalment va anar a Vila-seca-Salou, uns kilòmetres més enllà, però ja no són les TT.E. i així d’altes industries que, finalment van acabar instal•lant-se al Camp de Tarragona perquè allí disposaven de l’aigua del minitransvasament de l’Ebre.
Des de la crisi econòmica des de fa un parell d’anys, moltes industries s’han deslocalitzat o han tancat portes. Arreu de tota Catalunya ha estat així. També a les nostres comarques. Quan s’havia de tanda Lear, el govern va prometre reindustrialitzar el nostre territori i això estem esperant...
Per cert, tret de l’alcalde de l’Aldea no he sentit a cap polític més demanar per al territori la “hipotètica” fàbrica automobilística. I no s’hi val dir que “no és segur que acabi venint”. Des de el primer moment cal presentar la candidatura, al menys per a que et tinguin en compte. Després, de vegades, ja s’arriba massa tard!