INFORMACIÓ PRIVILEGIADA, TRACTE DE FAVOR, DISCRIMINACIÓ...

 

La Revista Amposta torna a estar en boca de molts ciutadans d’Amposta, sobre tot, de qui té una ideologia contrària a “l’oficialista”.
Al passat número de la segona quinzena de gener publicava una entrevista amb Anabel Marco, nova diputada al Parlament per renúncia d’alguns dels qui anaven davant d’ella a la llista per ocupar altres càrrecs de responsabilitat al govern català. Sobre aquest fet, res a dir. És normal que si una ampostina o un ampostí promocionen a algun càrrec o lloc de responsabilitat, la Revista Amposta se'n faci ressò i, fins i tot que els facin (com en el cas de l’Anabel), una entrevista. Però que passa? Que el tracte no és el mateix per aquells que són de CiU com per a la resta.
L’altre dia ho recordava Lluïsa Lizárraga, diputada al Congrés els darrers 7 anys: “Ni a Marta (Cid) ni a mi ens van fer cap entrevista al ser escollides diputades”. D’això se’n diu discriminació. Encara hi ha una anècdota més. A les generals passades, Lluïsa anava per número 3 a la llista del PSC, amb moltes possibilitats (per no dir totes) de sortir (al final en van sortir 4 per Tarragona). Rosita Pertegaz anava de suplent al Senat amb nul·les possibilitats de sortir, ja que dels 3 candidats de CiU per Tarragona només en va sortir-ne un i els reserva només entraria en cas de renuncia o defunció del senador. El tracte que els hi va donar la RA va ser el mateix... (Sense comentaris)
Al número que s’ha sortit aquests dies, el corresponent a la primera quinzena del mes de febrer, hi ha una “carta al director” amb el títol de "Carta als ampostins per tancar una polèmica" (recordo que el director de la revista és el propi alcalde) on una ciutadana vol aclarir uns rumors que han circulat darrerament per Amposta. Al final de la publicació de la mencionada carta, ja hi ve la resposta de l’alcalde (En aquesta vida tot té el seu procés: l'adjudicació de les obres d'Eucaliptus) Imaginem-nos que la RA publiqués un escrit d’una persona al·ludint a un altra. Veritat que la persona al·ludida no podria respondre a la mateixa revista? Evidentment, fins que no llegís la carta no se’n assabentaria. Però l’alcalde té, per un costat informació privilegiada i, per l’altre tracte de favor al consentir-se a “ell mateix” un privilegi que no tenen els altres ciutadans.
Però quan llegim el seu escrit (al menys no diu que ell no respon mai) ens en adonem de la demagògia que gasta. Culpa de la situació creada al voltant de la concessió a una empresa forastera de les obres d’urbanització dels Eucaliptus al portaveu i candidat a l’alcaldia d’ERC. Sobre Adam Tomàs i ERC diu: Bé, ja ha començat la campanya electoral i, per lo vist, per alguns partit tot s'hi val".
Evidentment, qualsevol grup polític és “l’amo” de les pròpies estratègies i les gestiona com vol. Només faltaria que “qui governa l’ajuntament” ens tingués que marcar les línies mestres que em de seguir els grups de l’oposició. Inaudit!
L’alcalde aprofita qualsevol acte on pot agafar el micròfon per a fer campanya. Explica el que s’està fent a Amposta i el que es farà en el futur. Fins i tot al preludi de la festa major com és la proclamació de les pubilles.
I a sobre, la RA treu la foto de totes les inauguracions que assisteix. És igual que siguin públiques com privades.    

UNA NIT A VINARÒS (Les meves vivències d'aquell 23 de febrer de 1981)

Aquest article ja s'havia publicat tant al meu blog com a la revista digital Vinaròs News, però com pareix que ara que fa 30 anys del cop de Tejero tothom parla de que va fer aquell dia, l'he volgut tornar a reproduir. 

I quina nit! Ni més ni menys que la del 23-F de 1981! La del cop d’estat de Tejero! Aquella on Milans del Bosch va ordenar treure els tancs pels carrers de València!...    

Va ser un mal dia per a portar el cotxe al taller... Jo que per aquell temps treballava a Vinaròs, a la fàbrica de “moldures” de Juan Chaler, més conegut com el Peno, vaig arribar a Vinaròs amb el tren. Vivia a la Galera i em van baixar fins l’estació de Santa Bàrbara. José, un amic de Cervera del Maestre em va recollir a l’estació i em va portar a la fàbrica. El dia va ser tranquil, com un altre qualsevol. Fins arribar a 2/4 de 7 de la tarda. Va ser llavors quan Rafel, el camioner, ens va donar la notícia. Nosaltres, desconeixedors de la veritable dimensió dels fets que estaven passant, vàrem seguir treballant com si res... No va passar gaire estona quan Javier, el gerent, ens va donar l’ordre de plegar.

En els primers instants tot era confusió. Sé sabia que el Capità General de València Milans del Bosch, besnét d’un heroi català de la Guerra del francès que va arribar a general per mèrits de guerra, havia ordenat el toc de queda per a tota la comunitat. Ja en aquell temps estava afiliat a un sindicat de classe i tenia la meva inclinació política, evidentment, d’esquerres! Per la qual cosa, els sentiments de por i incertesa pel que estava passant, estaven a flor de pell.

Aquests sentiments van ser els que m’aconsellaren no agafar el tren per a tornar cap a casa. No sabia que podia trobar-me a l’estació! Així que la decisió ja estava presa: “passaria la nit a Vinaròs”. Em van baixar fins al poble i em van deixar just al costat de l’església arxiprestal. Al passar pel costat d’una cabina de telèfon em va parèixer que qui estava dins volia parlar i no podia. Em vaig pensar el pitjor: “que les comunicacions telefòniques estaven tallades”. Finalment vaig arribar a casa d’una amics del meu pare: el tio Manuel que com jo era fill de la Galera i la tia Emília, la seva dona. Jo els coneixia de ben petit i els anava sovint a veure. Però aquella nit, la meva visita va ser tota una sorpresa per ells. Els vaig explicar que no tenia cotxe i que degut a la incertesa de la situació havia preferit quedar-me i els vaig demanar de dormir. Em van acollir com si fos un familiar, com amic que havia segut del seu fill Javier, mort uns anys abans. Em van donar de sopar mentre parlàvem de la situació i de com tot era mol confús. La majoria de capitans generals de les altres regions militars no hi havia volgut donar suport als revoltats. Només a València i algunes guarnicions de Madrid, pareixia que s’havien alçat utilitzant la força de les armes i no de la raó! Per televisió, la constant eren les marxes militars, ja que la seva seu de Prado del Rey havia estat ocupada pels militars. Però la majoria d’emissores de ràdio anaven oferint la informació de com es succeïen els esdeveniments.

Quan van informar que la junta de subsecretaris s’havia reunit, una llum d’esperança va aparèixer al final del camí. I és que els alts càrrecs de l’administració eren els que es reunien per a preparar els Consells de Ministres. La qual cosa volia dir, en aquell dia, que una part del govern encara conservava intactes totes les seves atribucions. Finalment, ja prou avançada la nit, el Rei va sortir per a donar un missatge de calma a la població, a la vegada que comunicar als militars que la seva revolta no havia triomfat. Va ser la fi de l’anomenat “dia dels transistors”. Segurament una de les tarda-nit més llargues de la meva vida.

Amb aquella tranquil·litat que en van donar les paraules de Joan Carles I, vàrem decidir anar a dormir. Al dia següent, les imatges dels guàrdia civils sortint per les finestres del Congrés dels Diputats i entregant les seves armes als seus companys que havien rodejat l’edifici parlamentari, indicava que aquell mal son havia arribat al final.          

FUTURO CIUDAD AMPOSTA: 47 NO SÓN 1.000

Quan es va anunciar la construcció del centre comercial “Futuro Ciudad Amposta” (hi ha gent dels pobles veïns que només sentir el nom no es poden aguantar de riure), es va dir que es crearien 1.000 llocs de treball. L’equip de govern municipal se’n omplia la boca davant les crítiques de l’oposició que preveia tancament de botigues i pèrdues de llocs de treball dintre del comerç tradicional de la ciutat.
De moment, el Carrefour, el que tenia que ser el gran centre comercials de les Terres de l’Ebre, obrirà amb només 47 persones.
Si tenim en compte que per a que hagi una patrulla de policia permanentment al carrer, cal tenir una plantilla d’almenys 16 persones, 47 treballadors per a cobrir dos torns de treball 6 dies a la setmana, opino que queda molt curt.
És cert que es diu que al final hi hauran 120 treballadors. Segurament ara només és una primera fase i, progressivament se’n aniran incorporat per a poder cobrir els torns, els dies lliures, les vacances, les baixes, els permisos, etc., etc.
Però 120 encara està molt lluny dels 1.000 anunciats. Fins i tot si li sumem els 30 de les galeries...
Tornant al personal del Carrefour, segons diuen els aspirants que s’han quedat fora de la selecció, el procés no ha estat del tot transparent. Després d’anar al centre de Tarragona durant un mes per a fer l’oportú aprenentatge (el viatge anava a càrrec del Servei Català d’Ocupació –SOC-), molts es van quedar fora sense cap tipus d’explicació. La qual cosa fa pensar que, perfectament, van poder ser escollits “a dit”.
De fonts fiables, he sabut que a un jugador de futbol de l’actual planter de l’Amposta, al moment de fitxar-lo, a part de la fitxa, li van dir que treballaria al Carrefour. És força habitual que als esportistes se’ls hi miri de trobar un lloc de treball que els compensi les despeses d’estada a Amposta. Però si “qui sigui”, té ma per a “col·locar-los”, també en pot tenir per a que acabin entrant els seus "recomanats".  

Avui, el centre comercial d’Amposta ha estat notícia per uns altres fets. La forta ventada, amb ratxes superiors als 120 Km/h ha arrancat part del sostre del centre comercial “Futuro Ciudad Amposta” on, precisament aquest dijous, s’havia d’inaugurar el centre comercial Carrefour. Segurament s’haurà d’ajornar la inauguració.

Si voleu més informació sobre aquesta notícia, podeu llegir:

La Marfanta.

Blog de Jesús Ferré.  

Blog de Manel Zaera. 

(Foto de capçalera: Jesús Ferré)

LA DRETA ESPANYOLA I LA CRISI

La dreta espanyola, a l’hora de buscar culpables de la crisi econòmica, en lloc de mirar cap a casa (es a dir, alguns dels seus correligionaris d’aquí i de fora), ho tenen més fàcil donar la culpa al govern.
Els internautes podem donar fe de la quantitat de “powerspoints” i altra “desinformació » malintencionada que es distribueix per la xarxa per mirar d’erosionar el govern estatal. En menor mesura també passava amb Catalunya quan governava el tripartit.
Unes d’aquestes presentacions dient que, curiosament, les tres economies més febles d’Europa eren la grega, la portuguesa i l’espanyola, tres països on governen partits de l’esquerra. Òbviament no deien res d’Irlanda on hi ha un govern de dretes.
Demagògia se’n pot fer tota la del món, ja que sempre hi ha algú que s’ho creu. I el que es pitjor, a base de repetir-ho, al final la gent s’ho acaba creen.
Com es pot donar la culpa de l’estat de l’economia grega a un govern que encara no fa dos anys que està al poder? L’actual govern de Geórgios Papandreu (un més de la nissaga) ja es va trobar amb una situació molt delicada. Possiblement per això va guanyar les eleccions.
La política sol « funcionar » per cicles. Hi ha èpoques en que Europa està governada, majoritàriament per la dreta i d’altres on el “color vermell” és predominant. I quan arriba un cicle d’estancament econòmic o fins i tot rescissió, és normal que la ciutadania busqui “allò que no té”. És el que està passant ara. Per això, a totes les enquestes, el PP li treu al PSOE més de 10 punts t’avantatja i no els hi afecta gens ni mica el cas de corrupció més gran que s’ha destapat a la democràcia espanyola: el cas Gürtel. Us imagineu que hagués estat el PP al govern i a sobre li hagués esclatat la trama Gürtel? Evidentment no es pot assegurar, però opino que l’avantatge a la inversa serien més de 10 punts!  
I bona prova d’això és la davallada electoral que va parit diumenge la consellera Angela Merkel que presideix la primera potència econòmica d’Europa. És cert que es tractava només d’unes eleccions regionals, però la victòria del partit socialdemòcrata va ser tan aclaparadora que, evidentment, cal tenir-se en compte.