VULL ANAR-ME’N A VIURE AL MAS DE BARBERANS

No són bons temps per als socialistes. Les eleccions municipals i autonòmiques del passat 22 de maig pràcticament ens van esborrar  del mapa polític. A Catalunya CiU ens va arrabassar ajuntaments emblemàtics com Barcelona,  Girona o Reus, on sempre hi havia hagut alcaldes del PSC.

Mentre, a Espanya, es va perdre una comunitat autònoma tan emblemàtica per al PSOE com la de Castella la Manxa. Costa trobar una capital de província o una comunitat autònoma que hagi quedat en mans socialistes després dels darrers comicis electorals.

A Catalunya podria quedar només Àngel Ros com alcalde de Lleida ja que a Tarragona, si bé Josep Fèlix Ballesteros va guanyar amb claredat, l’alcaldia no està assegurada, ja que un pacte entre CiU i el PP els hi donaria el govern. I a Espanya ens hem de consolar amb Sòria, Conca i Toledo (on no es té segura l’alcaldia)

Al meu poble, Amposta, tal i com era previsible (llegiu el meu darrer article publicat a VN) CiU va tornar a revalidar la majoria absoluta. Quan s’acabi la legislatura portaran 24 anys de majories absolutes que els ha permès governar imposant els seus programes i “passant el corró” quan ha calgut fer-ho.  

Davant d’una situació així, els qui som d’esquerres, de vegades, en broma, diem que ens caldrà canviar de poble. On anar? El cert és que no ho tenim gens fàcil. El dia següent de les eleccions, un militant d’ERC va dir que se’n aniria a viure a Deltebre ja que allí el seu partit va guanyar les eleccions encara que haurà de pactar per aconseguir un govern estable o governar amb minoria amb el perill que això significa. Jo li vaig dir que a Sant Jaume d’Enveja, també situat al delta de l’Ebre. Allí el company Joan Castor Gonell ha obtingut la majoria absoluta, degut, en bona part, per la construcció del pont sobre l’Ebre “lo Passador”, però també per la seva dedicació al poble i la bona gestió davant el consistori.

Però a la falda del massís del Port, entre els barrancs de la Galera i Lloret, hi un poble de poc més de 700 habitants: el Mas de Barberans. El cas d’aquest poblet és curiós. És podria comparar amb l’aldea gal·la d’Astèrix i Obèlix, ja que mai ha estat “conquerida” per la dreta. Des d’aquelles llunyanes eleccions generals del 15 de juny de 1977 fins les del dia 22 de maig, en totes (repeteixo EN TOTES) les eleccions ha guanyat el PSC: generals, locals, autonòmiques i europees.

El primer alcalde democràtic va ser Norberto Acisclo, un històric dirigent sorgit del món cooperatiu. A Norberto el va succeir Francesc (Paco) Subirats, un jove pescater que va arribar a ser senador i que només una greu malaltia el va obligar a abandonar la política activa després de 16 anys d’alcalde. Ara fa 4 anys, agafava el relleu Josep Maria Lleixà, un mestre que no ha exercit mai com a tal i que treballa a l’administració pública. Josep ja havia segut durant 8 anys regidor de cultura, per tant, quan va accedir a l’alcaldia ja disposava del bagatge suficient per ocupar un càrrec de tanta responsabilitat. El 22, el seu poble, com no podia ser d’una altra manera el va “referendar” com alcalde per als propers 4 anys.

Imagino que al llarg i ample de la geografia espanyola hi deuen d’haver d’altres casos com el del Mas de Barberans. Personalment no en conec cap. Per tant, per a qualsevol socialista, deu de ser un plaer poder viure a un poble envoltat “dels teus”.  A més a més, em consta, al Mas de Barberans hi ha molt bona gent...  I no ho dic perquè siguin socialistes.

MORELLA, LA VALLTORTA, SANT MATEU (fotos)

MORELLA, LA VALLTORTA I SANT MATEU DEL MAESTRAT

Potser alguns dels meus lectors més fidels ahir em vareu posar “falta”. Certament ahir va ser un d’aquells pocs dies que vaig faltar a la meva cita d’escriure alguna cosa. El motiu va ser personal. Ahir vaig poder fer una de les coses que més m’agraden: fer de guia turístic.

Vaig acompanyar al fill de mon cusi de França i a la seva núvia a Morella. Llàstima que el que no ens va acompanyar va ser el temps, ja que va ploure en diversos moments de la jornada.

De totes formes, tret del castell, poguérem veure la majoria de coses interessants de la capital dels Ports, el lloc on el general Cabrera va establir un dels seus quarters generals i on molts d’anys abans el rei Jaume I va començar la conquista de València.

Ja per la tarda baixarem fins la petita localitat de Tírig per visitar el museu dedicar al art rupestre llevantí i com bé sap tothom, va ser declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO. La zona de la Valltorta, on es troben els abrics, impressiona no només la primera vegada que la veus, sinó, fins i tot, cada vegada que hi tornes. A part de les pintures, una construcció molt típica de la zona són les barraques construïdes amb la tècnica denominada “pedra en sec”, és a dir, sense utilitzar cap tipus d’argamassa per ajuntar-les.

Després de poder-ne visitar una, la del Civil, on el guia va fer-nos les explicacions en anglès per deferència a una parella d’holandesos que anaven, començarem el retorn cap a casa, no sense abans passar per Sant Mateu, la capital històrica del Maestrat on es establir l'ordre religiosa-militar del Montesa. Allí, a la plaça major, una de les més boniques de la zona, asseguts en una de les moltes terrasses que hi ha, poguérem refer una mica les nostres forces prenent un aperitiu.

La darrera visita va ser a les muralles que en voltaven durant l’època medieval Sant Mateu.  

ELECCIONS MUNICIPALS. LES “PATACADES”

Aquest cop no és gens difícil trobar pobles i ciutats on els socialistes “ens hem donat una bona patacada”. Hi ha qui pensa que la remuntada començarà a partir d’ara, que ja no es pot arribar més avall. La meva resposta va ser “que sempre podem cavar un colt”. Vull dir amb això que la renovació a la majoria de llocs hauria de ser, pràcticament total. Començat per la cúpula del partit a Barcelona. Gen nova, amb noves idees i renovada il·lusió. Si cal, hauria de refundar el socialisme i com em deia l’altre dia un amic, tornar a la doctrina marxista que, per a ell, encara està en vigor. El que si que cal és apropar-se més a la ciutadania, sobre tot a les classes mitjanes i baixes, fer nostres els seus problemes i trobar-los solucions les solucions adients per a cada cas.

Bé, dit això, passem a les “patacades”. Començarem per Tortosa, per ser la ciutat més important del territori i un dels llocs que s’han perdut més regidors. Concretament de 7 que en tenien s’ha passat a 4. Abans de les eleccions ja eren moltes les veus que deien que l’alcaldable Joan Sabaté no hauria d’haver continuat. De fet que hauria d’haver dimitit ja fa 4 anys quan es va perdre l’alcaldia. La sortida de la llista d’algunes significades regidores (per exemple la que havia anat de 2) ja feia pressentir que alguna cosa passava. La darrera “bona” pista la va donar quan es va veure la dificultat en poder completar-la i tenir que recórrer al sindicat CC.OO., d’on va sortir la seva “segona”, una persona fins llavors “desconeguda”  per la majoria dels ciutadans.

Una bona patacada va ser també la que es van pegar els socialistes a la Ràpita. La renovació de la llista amb la sortida del carismàtic Miquel Alonso deixant pas a Josep Pitarch, va comportar passar de 9 a 4 regidors i va ser, després de molts anys la segona llista més votada pel darrere de CiU. Una política rapitenca em va valorar els resultats i em va voler dir (ella no m’ho va dir amb les mateixes paraules) que en el futur Josep hauria de deixar anar llast... Ara que ja sé sap que hi haurà un pacte de govern amb CiU, personalment penso que ha estat una decisió encertada la que han pres els companys de la Ràpita.

Potser a Ulldecona no cabria parlar de “patacada” però és cert que quan es governa i es perd l’alcaldia, la valoració no pot ser bona. L’incombustible Celestino Hervás (ex-UCD, ex-CDS i des de fa molts d’anys “independent”) pot acabar donant l’alcaldia a la dreta local pactant amb CiU i el PP en detriment de la llista més votada.  Dependrà de l’entesa que hi haurà entre els tres partits en els propers 4 anys, per a que, a les properes Núria Ventura pugi tornar a ser l’alcaldessa. Veus de gent  molt propera a mi d’Ulldecona també m’havien avançat de la més que provable davallada socialista.

Però per a “patacada grossa” la que es van donar les candidatures amb integrants socialistes de Santa bàrbara i la Galera. Dels resultats se’n podria treure una conclusió: “Els invents amb gasosa”. És a dir, voler ajuntar naps amb cols pot resultar contraproduent. A Santa Bàrbara s’havia fet una candidatura conjunta entre ERC i PSC, amb el cap de llista republicà i sota el paraigua de Progrés Municipal. En lloc de sumar van restar. I a la Galera va passar quelcom paregut. Si cap, l’experiment encara va ser molt més complicat. La darrera alcaldessa Ester Martí va encapçalar una candidatura on el seu segon era un díscol del PP i el tercer el darrer regidor que va tenir el PSC i que fa quatre anys ja no havia sortit. Aquí sa suma de forces també va restar i el resultat va ser la majoria absoluta de CiU després de molts d'anys de no aconseguir-la.   

(L'acudit és del mestre Ferreres i el publica avui el Periódico de Catalunya)