SERRAT A AMPOSTA

La nit de divendres 17 de juny, Joan Manuel Serrat, el Noi del Poble Sec, atenent a la petició que sé li va fer des de la Lira Ampostina per a recaptar fons per a la subsistència de la seva escola de música, va actuar a Amposta.

L’entitat musical va preparar un gran espectacle de música que és el que millor sabem fer a la nostra ciutat. Per a l’ocasió, la Lira, va interpretar diversos temes del cantautor català que havien arranjat músics com Adolf Ventas, Carlos Casóliva, J. Grisó i J.A. Amargós. Fins i tot el mestre director de la banda Octavio Ruiz també va fer la versió de Res no és mesquí que va interpretar ell mateix al clarinet (cosa gens habitual), mentre el poeta local Rafael Haro recitava els versos de Joan Salvat Papasseit.

A part de la cançó citada, la Lira va tocar temes com La tieta, Cançó de bressol, Penélope, Cantares (en homenatge a Antonio Machado), Pare, Cançó de matinada i, per suposat, Mediterráneo, reconeguda com la millor cançó espanyola del segle XX.

Cap al final de la vetllada, Serrat va pujar a l’escenari per a cantar dos únics temes: Bendita música i Paraules d’amor amb la participació i la complicitat de les 1.500 persones que van acudir al recinte firal per escoltar-lo i, evidentment, per a col·laborar amb la societat musical.

Sembla ser que l'actuació de Serrat a Amposta va ser gràcies a un dels músics de la banda i amic personal de Serrat. Aquests músic és, a més, el pare de l'eurodiputat d'ICV-EUA Raül Romeva. 

 

Podeu mirar el vídeo de l'Agència Catalana de Notícies.

     

Los mayores banqueros del mundo se suben el sueldo un 36%

La retribución media se sitúa en unos 6,8 millones, según 'FT'. El beneficio creció un 2,9%
 
16/06/2011  06:31 / A. M. V. / AGENCIAS / MADRID
 
En lo que respecta a los sueldos de los banqueros, "la era de la contención se ha terminado", escribía ayer el Financial Times  (FT). Según un informe encargado por el rotativo británico a Equilar, una consultora especializada en analizar los sueldos de ejecutivos empresariales, el año pasado, la retribución media de los máximos responsables de los 15 mayores bancos europeos y estadounidenses aumentó un 36%, hasta 9,7 millones de dólares (unos 6,8 millones de euros). Ese incremento contrasta con la discreta evolución de las ganancias de esas mismas entidades, que sólo crecieron un 2,9%.
El primer español en el ranking del FT es el presidente del BBVA, Francisco González, que ha descendido del quinto al décimo puesto, al bajarse un 10% el sueldo en 2010, hasta 5,6 millones de euros. Sorprendentemente, el estudio no tiene en cuenta al Banco Santander , el primer banco europeo, ni al suizo UBS. Según Equilar, esas entidades "no proporcionan un desglose comparable".
El presidente de JP Morgan aumenta un 1.541% su remuneración
En el caso del Santander, sí lo hay: según la memoria anual del banco, su consejero delegado, Alfredo Sáenz, cobró el año pasado 9,1 millones de euros, un 10,3% menos respecto a 2009 (10,2 millones). Sáenz se mantuvo así como el banquero mejor pagado de España . Y, a tenor de los datos publicados por el FT, también de Europa. De incluirse en el ranking mundial, sería quinto.
A la cabeza de esa lista estáel presidente del estadounidense JP Morgan Chase, JamieDimon, que en 2009 figuraba en el puesto número 13 y que ha incrementado su remuneración nada menos que un 1.541%, al pasar de 1,2 millones de dólares a 20,7 millones. Desbanca en el número uno a John Stumpf, presidente de Wells Fargo, también estadounidense, cuya retribución ha caído un 6%, hasta 17,5 millones de dólares (12,2 millones de euros). En tercer lugar está  James P. Gorman, sustituto de John Mack como consejero delegado de Morgan Stanley , con 14,8 millones de dólares (10,3 millones de euros).
Lloyd Blankfein, presidente de Goldman Sachs y que dijo que los banqueros hacían "el trabajo de dios", destaca por el espectacular incremento de su sueldo (1.536%), hasta 14,1 millones de dólares (9,8 millones de euros). Ha pasado de la cola del ranking a la cuarta posición.
En el quinto puesto del escalafón del FT está el primer europeo, Brady Dougan, consejero delegado de CreditSuisse, con 11,8 millones de dólares (8,2 millones de euros), un 33% menos. Le sigue de cerca Stephen Hester, su homólogo del Royal Bank of Scotland (que tuvo que ser rescatado por el Estado británico). Pierde dos puestos, con 11,5 millones de dólares (8 millones de euros).
La banca gana
Jamie Dimon: JP Morgan Chase (EEUU)
En 2010, Dimon cobró 20,7 millones de dólares, después de que el banco batiera su récord de beneficio (17.400 millones de dólares). En sólo un año, la retribución de Dimon ha crecido un 1.541%.
Lloyd Blankfein: Goldman Sachs
También a la cabeza de los incrementos de sueldo, con un 1.536% en sólo un año, hasta 14,1 millones de dólares, pese a que los beneficios del banco de inversión cayeron en 2009 un 37%.
Brady Cougan: Credit Suisse
Según el ranking del FT, Cougan sería el quinto banquero mejor pagado del mundo, con 8,2 millones de euros, un 33% menos. Sin embargo, Alfredo Sáenz, del Santander, le supera de largo (9,1 millones).
Francisco González: BBVA
El presidente del BBVA es el primer español en el ranking del rotativo británico. Es décimo en el escalafón (frente al quinto puesto de 2009), tras bajarse el sueldo un 10% el año pasado, hasta 5,6 millones.

ALIMENTS, CRISI, AJUTS, ADMINISTRACIONS...

Un dia d’aquesta setmana, un company de treball, mentre esmorzàvem, ens explicava que en un programa de la televisió (no recordava si es tractava de Comando Actualidad) va sortir com els treballadors d’una empresa agrària havien de tirar les patates no considerades aptes per al consum, segons les normes de les autoritats sanitàries. Algunes d’elles només tenien petits talls que s’havien fet en el moment de la recol·lecció o, simplement, una punta verda o qualsevol altre tipus “d’imperfecció”. També les de petit calibre.

El meu amic opinava que amb els milions de persones que hi ha al món que no tenen que menjar, li semblava que en lloc de tirar-se podria es podria destinar com ajut per a tota aquesta gent. Evidentment això no deu de passar només amb les patates, sinó en la majoria dels altres productes agraris. Per no parlar dels excedents que de vegades hi ha.

Ahir vaig viure un primera persona un cas, infinitivament petit, si el comparem al que us he explicat, però que a mi me’l va recordar i que, segurament, no deu de ser, ni molt menys, aïllat. Al súper on sol anar a comprar en sortir del treball per a fer la compra diària (ja sabeu, pa, aigua, carn, etc.), vaig comprar un pack amb dos brics de gaspatxo de la marca blanca distribuïda per l’establiment. Al passar per caixa, la caixera se’n va adonar que un d’ells perdia una mica de líquid degut a un petit forat que tenia a la base. La meva sorpresa va ser quan em va dir que hauria de tirar els dos brics. “Però si un està bé!” Li vaig dir. “D’acord, però són les normes” em va respondre. Ni tant sols se’l podien quedar pels treballadors... Inaudit!

Desgraciadament, quan parlem de persones que pateixen fam, no em de pensar només amb els “negrets de l’Àfrica”. A casa nostra, degut a la crisi econòmica, també hi ha moltes famílies en greus problemes per arribar a final de mes i, en conseqüència per alimentar-se el suficient o de forma correcta. Però al menys aquí disposem d’un sistema d’ajudes per a pal·liar aquestes deficiències. Aquí, diverses ONG’s hi juguen un paper cabdal: Creu Roja, Càritas, Siloe, etc.

Però són les diverses administracions públics implicats les que han de vetllar pel bon funcionament de la distribució dels aliments.

Darrerament, hi ha sobre tot mares, que acudeixen als serveis socials de la Generalitat de Catalunya per demanar ajuts per als seus fills, sovint desatesos pel pare. El departament de Benestar i Família els hi demana un requisit que, fins ara, no s’havia demanat: “Resolució dereconeixement del dret a percebre la prestació del Fons de garantia delpagament d’aliments de l’Estat”. 

Algunes d’aquestes persones arriben a l’Agència Tributaria per a demanar-ho, ja que així se’ls hi indica. En ser ateses, ben bé no saben el que volen i ens mostren els full amb els requisits que se’ls hi ha lliurat. Davant les nostres primeres actituds de sorpresa, finalment tinguérem que esbrinar de que es tractava i on adreçar-se. Com el seu nom indica, es tracta d’una “resolució”, per tant, primer ha d’haver-hi una sol·licitud. I l’organisme competent és el Ministeri d’Economia i Hisenda (que no s’ha de confondre amb l’Agència Tributària que només és “una part del tot”, la que s’ocupa dels impostos)

Davant d’això és evident que al nostre país o falta coordinació entre les diferents administracions o sobren administracions o, al menys, “una finestreta única”, llargament reivindicada per molts ‘experts on acudir per a resoldre els dubtes.

LA DRETA QUE VA PORTAR GRÈCIA AL COLAPSE ECONÒMIC, VOL TORNAR AL PODER

Quan el socialista Papandreu va guanyar les eleccions a Grècia fa un parell d’anys, el panorama ja era desolador. L’anterior govern conservador que havia portat el país pràcticament a la bancarrota.

Es va valer d’una consultora de prestigi internacional per a falsificar els dades macroeconòmiques. Mentre el dèficit públic declarat pel govern era del 3,7 %, a la pràctica s’apropava al 13 %, quasi 10 punts més.

En dos anys, malgrat el rescat econòmic per part de la UE i les dures mesures per a contenir el dèficit imposades, la situació segueix sent igual o pitjor que fa dos anys i ja s’està parlant d’un segon rescat.

Mentre Papandreu està disposat a fer un govern de concentració nacional on hi tingui cabuda els tecnòcrates, els conservadors no paren de posar impediments. Fins i tot, en unes declaracions públiques fetes abans d’ahir mateix, el primer ministre va dir que “si el problema era ell, se’n anava cap a casa i que no estava pegat a la cadira”. Unes declaracions que, baix el meu punt de vista, l’honren. No tothom (i no cal nomenar ningú....) té la valentia de fer-les. No obstant, avui mateix tenia previst presentar el nou govern remodelat (amb entrada de tecnòcrates) i presentar una moció de confiança al parlament grec on, el seu partit, compta amb majoria absoluta .

Mentre, els conservadors no paren de demanar eleccions anticipades. Una situació inversemblant. ¿Cóm és possible que un partit que va arruïnar un país i que només fa dos anys va perdre de forma estrepitosa les eleccions generals, pugui tenir ara l’atreviment de demanar la dissolució del parlament i unes noves eleccions.

Malgrat tot, més inversemblant seria encara que, de produir-se aquest fet, la ciutadania grega acabés per donar la confiança als conservadors.