MAS SUGGEREIX TREBALLAR A TEMPS PARCIAL

La setmana passada, el president de la Generalitat Arturo Mas va fer una proposta per a mi sorprenent. Segons ell, els qui treballem hauríem de fer-ho a temps parcial, amb la consegüent disminució de sou, per així reduir l’atur.

Realment no sé si va ser una proposta seriosa i meditada la que fa ver el president o simplement una bajanada.

Quan es fa una proposta com aquesta hi ha que tenir en compte les diverses variables que s’hi poden trobar a tot col·lectiu. I els ciutadans de Catalunya en formen un d’uns 7 milions de persones i, entre les quals, n’hi ha un bon nombre que, afortunadament, treballem.

Però és evident que les remuneracions econòmiques i socials no són iguals per a tot. Dit això, i depenent dels ingressos, la majoria de la gent, viu al nivell que li permet el que guanya, però també per les despeses que té. Un exemple, una persona que guanya 30.000 euros anuals i s’ha de canviar el cotxe, se’n podrà comprar un de 20.000 euros (pagat a terminis) i un altre que en guanyi 100.000, segurament se’n comprarà un de 60.000. Avui en dia es força estrany que els ciutadà “mitjà” no estigui pagant un préstec (o dos) al banc. I as sobre, com és el meu cas, un fill que està estudiant fora. Si ara (amb el suo reduït) ja ens resulta prou difícil poder arribar a final de mes, que passaria si a sobre se’ns reduís encara més el sou...   

M’imagino que ell, el president, també està disposat a “treballar a temps parcial” i reduir-se el sou en la mateixa proporció que les hores que no dedicarà a ocupar el seu càrrec. I com ell, tota la resta del govern (consellers, secretaris generals, directors generals, sotsdirectors, etc.)

Per tant, i per a compensar els meus ingressos i poder complir amb totes les obligacions que tinc, m’agradaria compaginar el meu treball amb el de President de la Generalitat o, si aquest no és possible, amb el de conseller o un altre alt càrrec. Sé que haver d’anar a Barcelona per tal de desenvolupar la meva nova activitat és una problema afegit i que s’hauria de solucionar. Però fins i tot per això tinc la solució. Al territori també hi ha membres del govern: delegat territorial, delegats dels diferents departaments. Segur que a l’amic Jordi Borràs, president de l’IDECE no l’importaria compartir amb mi el seu càrrec.

Una mica més de rigor a l’hora de fer propostes i, sobre tot, que siguin viables.  

FELICITATS A “DEMOCRÀCIA REAL, JA!”

Després de les manifestacions  dels col·lectius d’indignats  fetes ahir diumenge a diferents ciutats de Catalunya (Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida, Tortosa...) i arreu de l’Estat espanyol, on, el civisme va ser el comú denominador de totes elles, toca felicitar-los de forma totalment sincera.

Per tant, a tot el COL·LECTIU D’INDIGNATS, FELICITATS.

Aquest és el camí a seguir, però tenim en compte que és llarg i que s’han de fer propostes concrets i no està sempre ancorats en la protesta permanent.

Només un toc d’avís. He escoltat que ara, un dels objectius és convocar una vaga general. Només una pregunta? A qui i a quants representa el col·lectiu? Jo no la contestaré.

Ara per ara només poden convocar vaga els sindicats. Per tant, fins que no es canvien els fonaments de l’actual estat de dret, el col·lectiu con a tal no pot convocar vaga.

Dues opcions: la primera constituir-se legalment a manera d’un sindicat o obtenir el suport d’algun dels sindicats d’aquest país. La qual cosa els faria entrar en un “sistema social” del que de moment, pareix que es vulguin mantenir apartats.

FRANCO, ESE CONSPIRADOR (Un article de Juan Fernando López Aguilar)

En medio de la renovada discusión sobre la naturaleza reaccionaria del franquismo y sobre su protagonista, aterriza en las librerías la última escala del pasajero del Dragón Rapide: La conspiración del general Franco (Ed. Crítica, Madrid, 2011). Se trata del nuevo libro de Ángel Viñas, catedrático de Economía, alto funcionario europeo e historiador acreditado en sólidos estudios anteriores, entre los que destacan su trilogía republicana (La soledad/ El escudo/ El honor de la República). En esta entrega, el profesor Viñas ofrece una innovadora mirada sobre aquellos “tres días de julio” evocados en la trilogía de Gironella. Y nos apunta, con fehacientes soportes de veracidad, la hipótesis de que el golpe militar viniese precedido de un asesinato alevosamente planeado por el propio general Franco desde su mando en Canarias, pugnando por un papel propio en la gran conspiración que sumiría al país en un baño de sangre. Según esta investigación, el 16 de julio de 1936 Franco habría ordenado la eliminación de un viejo compañero de armas, el general Amado Balmes, comandante militar de Las Palmas, después de haber sondeado infructuosamente su disposición a secundar bajo sus órdenes la sublevación militar y el subsiguiente aquelarre represivo en la plaza bajo su mando.
El estudio de Viñas enriquece así su itinerario intelectual en torno a episodios cruciales de la experiencia republicana y su política exterior, sobre la implicación extranjera en la contienda española y la diplomacia activa de las partes en conflicto. Sus excelentes trabajos anteriores se anudan en el aparato crítico de esta sorprendente publicación, a caballo entre el ensayo, la historia rigurosamente documentada, la pesquisa detectivesca y la instrucción de un sumario judicial. La tesis central del volumen sostiene que la sublevación no arrancó en el acuartelamiento de Melilla el 17 de julio, sino con la premeditada liquidación del general Balmes aquel 16 de julio de modo que “pareciera un accidente”, un hecho tan cuidadosamente ejecutado como ocultado desde entonces.
El falso e inverosímil fallo de pistola que costó la vida a Balmes (según la versión oficializada entonces, la habría disparado accidentalmente tras apoyarla sobre el propio vientre) sirvió, además, de coartada para que el Ministerio de la Guerra autorizase a Franco (destinado en Tenerife) a desplazarse en barco desde Santa Cruz a Las Palmas para acudir al sepelio. Tras ese acto, emprendió el vuelo en el Dragón Rapide que le esperaba en Gando (aeródromo de Gran Canaria) desde el 14 de julio, después de haber dispuesto con todas las garantías que su mujer y su hija zarpasen desde Tenerife a puerto seguro en la península a bordo de un buque alemán. La aeronave procedía de Londres y había sido fletada con anticipación –con la intermediación desde Biarritz del propietario de ABC y antiguos agentes británicos– para trasladar a Franco desde Gran Canaria a Tetuán, desde donde asumió el mando del Ejército de África y, literalmente, embarcarlo en la guerra de España desde Ceuta hasta Tarifa.
Parte del extraordinario interés de esta aportación reside no sólo en el relato del minucioso complot maquinado, sino en el abono que supone a una visión del personaje del Franco conspirador que supera ampliamente los márgenes de la versión que durante largo tiempo lo ha retratado reluctante y reservón, nadando y guardando la ropa en los inciertos prolegómenos del estallido del conflicto. No sólo mostraría a Franco en su determinación de erigirse en comandante protagónico entre los sublevados, sino que ilustraría su carencia de escrúpulos y remordimientos a la hora de disponer fría y despiadadamente de la vida de los demás, incluida la de un viejo conocido, colega y veterano africanista como fue el general Balmes. Insisto, sólo una parte: mayor interés aún reviste el concienzudo análisis que Viñas emprende a la hora de diseccionar el papel de la diplomacia ejercida por el embajador británico (sir Henry Chilton), por el del ultraconservador premier (Stanley Baldwin), y, aún menos conocida, por los servicios secretos del Reino Unido, inquietos ante los informes que presentaban a la República española incursa en abierta deriva prerrevolucionaria. Esta implicación británica resultaría decisiva tanto en la organización del viaje de Franco desde Canarias con destino a las plazas norteafricanas, cuanto en el acompañamiento de la insurrección militar contra el Gobierno legítimo, cuyos episodios eran seguidos en Londres, no ya desde la desconfianza, sino desde la animosidad instigada sin desmayo por una élite de monárquicos ultraderechistas españoles a los que el Foreign Office escuchaba con atención.
El relato pormenorizado de los antecedentes y de los días, con sus horas y minutos, en los que el general Franco y su entorno intervinieron en la historia de aquellas jornadas de julio de 1936 ilustra, por sí, el carácter de la sublevación y de sus protagonistas, imprimiendo, desde entonces, el marchamo ferozmente represivo y dictatorial del periodo que vino después. Al margen de la polémica doctrinal en torno a las adjetivaciones “totalitaria” o “autoritaria” de ese régimen (conforme a las categorías teorizadas por Juan Linz), la hoja de ruta trazada anticipatoriamente por Franco y por sus ayudantes y cómplices, para abocar a una catástrofe de proporciones dantescas, a través de una secuencia de hechos consumados que no admitiese medias tintas ni tentación de marcha atrás, conduce a una asimilación cabal de la ambición ilimitada y la sanguinaria resolución del militar que dio nombre a un régimen brutal, cuya estela y cicatrices continúan estremeciendo.
Juan Frenando López Aguilar es presidente de la delegación socialista española en el Parlamento Europeo.

(Llegit al diari Público) 

ET CONEIXEN BÉ

A part de la teva família i amics, t’has parat mai a pensar qui és qui millor et coneix?

La resposta és la següent: el carter del barri i el quiosquer on compres habitualment la premsa.

Els motius? Mira, el carter, encara que, tal vegada, no t’arriba a conèixer personalment, sap amb quins bancs treballes, la companyia d’assegurances que tens, si estàs afiliat a algun partit polític, sindicat,  associació, etc. Segurament per això hi ha hagut carters que han arribat alcaldes, com per exemple Francesc Blanch, que va ser-ho de l’Aldea.

El quiosquer, sap, segons la premsa que llegeixes la teva afinitat política. Uns exemples.

El Periódico de Catalunya. El que jo llegeixo, tradicionalment d’esquerres moderat, encara que també el poden llegir aquelles persones políticament “neutres”. Com té dues edicions una en castellà i l’altra en català (que ja ha superat els 5.000 números) també, segons l’edició, sé serà més o menys catalanista.  

La Vanguardia. Tradicionalment ha estat un diari de dretes i sempre ha tingut bones relacions amb el poder. En els darrers anys molt vinculat a CiU. Des de fa poc també té una edició en català. Es poden trobar exemplars per hospitals, facultats universitàries, etc.  

El País. Com tots els mitjans del grup PRISA, sempre se’l ha vinculat amb els socialistes. D’ell s’ha arribat a dir que és el “seu diari oficial”.

El Punt/Avui. Des de l’any passat comparteixen propietari i la majoria de continguts. De tendència nacionalista i fins i tot independentista. L’acostumen a llegir els militants i simpatitzants d’ERC.

Público. Avui en dia el diari més progressista que hi ha. Dos exemples molt clarificadors. El passat 30 de setembre, el dia de la vaga general, va ser l’únic diari que es va postular clarament a favor de la vaga. El segon exemple: el passat mes d’abril va voler commemorar el 80è aniversari de la II República Espanyola reeditant una còpia de la Constitució de 1932 i lliurant amb l’edició de dissabtes un llibre de la biblioteca de la república i diumenge una làmina amb motius republicans. 
Ara. El darrer en arribar al quiosc. En català. La línia editorial és nacionalista (molt proper a CiU). Disposa d'un nodrit i excel·lent equip de col·laboradors (columnistes) 

El Mundo. De dretes i nacionalista espanyol, encara que, segons els editors, és un diari que fa periodisme d’investigació.

La Razón. Es pot situar en la mateixa línia que l’anterior.

La Gaceta. Un diari relacionat amb “la caverna mediàtica” o sigui, de “dreta extrema”. Els compren els més instruïts de PxC.

Diari de Tarragona. De l’antiga premsa del “Movimiento”. Presta especial atenció a les notícies comarcals. És troba amb facilitat a llocs públics (ajuntaments, entitats bancàries, etc.) Conservador.

I ja no parléssim dels diaris esportius.  Aquí si que les preferències esportives estan més marcades.

Mundo Deportivo (el degà de la premsa esportiva espanyola) i Sport de marcada tendència barcelonista. El Barça és el que ven i, per tant, bona part d’aquests diaris està dedicada a les noticies que genera l’entitat barcelonista, que no són poques.

El 9. Es ven juntament amb el Punt i l’Avui, però també es pot comprar per separat. És el que dedica més espai a l’esport català en general.

BiB o Blanc i Blau. El seu nom ho indica tot: exclusivament notícies relacionades amb l’Espanyol.

Marca i As. Els dos diaris esportius que s’editen a Madrid i, evidentment, mostren les seves preferències pel Reial Madrid. Són part de l’anomenada “central lletera”.

Us imagineu per un moment un català amb la Gaceta i l’As? Bé, no sé que podríeu arribar a pensar, però jo si sé el que penso quan veig alguna cosa així...  

Per tant, a partir d’ara, si vols preservar la teva intimitat, mira bé de no mostrar les teves preferències “en públic”, encara que, realment, ho tens complicat. Però al menys saps qui et “controla”.