De Caye a l'Sport.
De Vergara a Público.
De Ferreres al Periódico de Catalunya.
De Ferreres al Periódico de Catalunya.
De Vergara a Público.
De Manel Fontdevila a Público.
dilluns, 1 d’agost del 2011
diumenge, 31 de juliol del 2011
75 ANYS
Només fa unes setmanes es commemorava el 75è aniversari de l’inici de la guerra Civil Espanyola, una guerra que ens ha marcat a molts.
Tot i no haver-la viscut (ni de bon tros!) els de la meva generació, els que ara ja en tenim més de cinquanta, encara visquérem els darrers temps del franquisme. A l’escola encara entonarem el “Caralsol” i d’altres himnes feixistes i cada 20 de novembre se’ns feia anar a l’església a commemorar la mort de l’ideòleg del règim, es a dir, José Antonio Primo de Rivera, fill d’un altre dictador que, com Franco, també va reprimir el poble català i d’altres nacionalitats històriques.
En restaurar-ne la democràcia i recuperar moltes de les llibertats que s’havien perdut després de la II República, han estat freqüents les accions que s’han pres per recuperar la que se’n diu “la memòria històrica”. Però de vegades (la majoria), aquestes mesures, han quedat curtes a l’hora d’executar-les i s’han quedat molt lluny de les expectatives per les que s’havien creat. Un bon exemple del que estic dient és l’obertura de les foses comunes dels afusellats pel règim dictatorial de Franco, la majoria de les quals sense judici previ o simplement un simulacre del mateix sense cap tipus de garantia per l’encausat.
Una de les accions que s’ha pres al nostre territori (com a d’altres indrets de Catalunya i Espanya) és la recuperació dels espais on es va combatre. En el nostre cas, on va tenir lloc la Batalla de l’Ebre, sense cap mena de dubte la més cruenta de la guerra. El Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre (COMEBE) ha anat obrint per diferents poblacions de la Terra Alta diversos centres d’interpretació. El primer de tots que a més fa la funció de centre d’acollida per als visitants, a Corbera d’Ebre (es diu “115 dies” -el temps que va durar la batalla-) Després al Pinell de Brai (Les veus del front), a Vilalba dels Arcs (Soldats a les trinxeres), a la Fatarella (Internacionals a l’Ebre) i a Batea (Hospitals de sang) També n’existeix un a Gandesa, (el centre d’interpretació de la Batalla de l’Ebre), que no forma part del COMEBE. A part dels centres d’interpretació també s’han recuperat una sèrie d’espais històrics per on es va desenvolupar la batalla per diferents indrets de les poblacions de Corbera d’Ebre, la Fatarella, Vilalba dels Arcs, Flix, Benissanet, la Pobla de Massaluca, etc.
Fa pocs dies, tot gaudint d’unes petites vacances, vaig tenir el plaer de visitar els meus cosins de França, fills de mon tio Leonardo, un soldat dels integrants d’una de les anomenades “quintes del biberó”. De les visites que fins ara els havia fet, mai m’havien portat a visitar els llocs històrics que hi ha als Pirineus relacionats amb la guerra civil i, també, dintre de França. La primera cosa que em cridà l’atenció és que allí, els espais històrics no estan dedicats als combats, sinó a la retirada de les tropes republicanes i els civils que escapaven d’una repressió segura cap a l’exili de França, on els esperaven els camps de concentració.
Recordant aquest fet, a la Jonquera està el museu memorial de l’Exili. Però hi ha d’altres llocs molt més emblemàtics, com per exemple el que hi ha a las Illes, un petit poblet a l’altre costat de les muntanyes pirenaiques. Allí, a la paret exterior de l’hostal dels Trabucaires s’hi pot veure una placa que recorda el pas dels presidents Companys i Azaña. També, encara que fos de lluny, vaig poder observar, en territori català, la mina de talc anomenada “la mina Canta o de Negrín”, on es va dipositar l’or de la República abans de ser enviat a Moscou, tal com sembla que es va fer finalment.
Però encara vaig poder visitar un altre lloc que em va ficar com cap altre “la pell de gallina”: el cementiri que es va construir al terme de Pamiers, allí on va existir el camp de concentració de Vernet, un lloc, fins fa poc, oblidat pels francesos per les injustícies que es van cometre contra els excombatents espanyols, però també d’altres nacionalitats com ara russos, xinesos, armenis, hongaresos, nord-americans... i, fins i tot, considerats apàtrides que havien defensat, per ideals, a la II República Espanyola.
dissabte, 30 de juliol del 2011
EL PASTOR I LA SIRENA
Dit així segurament no sabreu de que us parlo. Des de la Catalunya Nord, passant per las Illes (no confondre el petit poble amb les Balears) el petit poble i després pel monument a la Pau o Lluís Companys que ja vareu veure, arribarem fins el anomenat mirador de l’Empordà. Allí, un dia clar (el passat 20 de juliol no hi estava) es pot veure tota la plana de l’Empordà fins el mar (llàstima de la torre elèctrica que hi ha al davant) A part d’uns bancs i la representació dels punts cardinals, sobre una petita roca hi ha un pastor i una sirena. Si no aneu amb un guia expert com és mon cosí Miquel potser us passi desapercebut, sense cap interès. Quan Miquel m’ho va explicar, de seguida me’n vaig recordar de la cançó de la Trinca. En aquell moment no me’n recordava del títol, però com a Internet es pot trobar quasi tot, finalment us el puc dir: “Tots som pops”.
divendres, 29 de juliol del 2011
CERET, LA CAPITAL DEL VALLESPIR
La primera parada cap a França la férem al Pertús, on viu mon cosí Miquel, el farmacèutic del Poble. El dia següent, pel matí, i abans de visitar els espais de la guerra civil dels que ja us en vaig parlar, visitarem Ceret, la capital de la comarca del Vallespir (Catalunya Nord) Ceret és coneguda per les seves cireres i sé de bona tinta que hi ha hagut contactes amb Paüls per mirar de fer alguna cosa conjuntament (m’ho va explicar l’Enric Povill, un company de treball que n’és regidor)
La primera cosa que em va cridar l’atenció és va ser la porta de França, És molt pareguda a la porta de Sant Mateu de Morella o les torres dels Miquelets de València, per a que us en feu una idea. I després l’aigua que corre pels carrers de tota la població i els plataners, un arbre present a tots els carrers i places principals de la vila. Segurament que el més destacat és el Centre d’Art Contemporani, la directora del qual és JosefinaMatamoros, filla de Godall i que de molt petita es va exiliar a França juntament amb els seus pares. A l’entrada del centre d’art hi ha un gran mural de Tàpies.
Tal com va passar amb Horta de Sant Joan, Pablo Picasso també va estar durant un temps a la capital del Vallespir.
El Centre d'Art Contemporani. Al primer pla, mural de Tàpies.
Façana principal del Centre d'Art Contemporani.
Edifici modernista, ara és un restaurant.
La Casa de la Cultura.
Plaça de la Font dels 9 raigs. El lleó que hi ha a sobre ha mirat cap a París o Catalunya segons qui ha governat.
Taller d'un fabricant de cortines.
El vestíbul de l'ajuntament.
El monument als caiguts durant les dues guerres Mundials.
Capitell amb el símbol de la Maçoneria.
La porta de Catalunya.
La Capelleta, sala d'exposicions.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)