AVUI 28 D’AGOST. CONSTITUCIÓ, ULLDECONA, ORIOL ROMEU

Abans que res una rectificació. Ahir vaig dir que el Sabadell havia de jugar a Osca (Huesca) i era a l’inrevés, era el club pirenaic qui havia de jugar a una de les capitals del Vallès Occidental.

Dit això, us comento que avui el diari Público ha publicat (i valgui la redundància) un extens reportatge sobre la Constitució Espanyola. Gran part de la portada l’ocupava l’edició que es va fer per als ciutadans l’any 1978 i a sota el títol: “Las reformas que sí son necesarias”. A la reproducció de l’exemplar i com si s’hagués incorporat amb bolígraf roig s’hi pot llegir: Igualdad en la sucesión de la corona; Forma de Estado; El Papel del Senado; Un sistema electoral más justo y El reparto de competencias”. Sense comprendre prou bé a que es refereix el darrer, m’imagino que ha de quedar més clar quines són les competències de cada poder i també de les autonomies, penso que tots els punts són interessants i que caldria debatre’ls en profunditat i fer les reformes que calgui. No obstant això, el primer punt més prou indiferent, però avui per avui Espanya és una monarquia parlamentària i per tant, aquesta reforma també s’hauria de fer retocant la constitució. 

Avui s’acabaven les festes d’Ulldecona. Unes festes que han començat més aviat que mai i, per tant, també s’han acabat abans del que era normal. Penseu que les festes d’Ulldecona s’havien fet, tradicionalment, sobre el 8 de setembre, commemoració de la seva patrona la Mare de Déu de la Pietat. Els nostres amics ens havien convidat a una paella feta a la barbacoa que van estrenar a principis d’any. Sa filla Núria, que és dissenyadora, va idear un protector de la paret amb motius molt adients.

Més tard hem anat a veure les carrosses. Res de l’altre món... O sigui fluixetes. Segons m’ha explicat el meu amic, des de l’ajuntament faldut s’exigeix a les entitats que presenten pubilla que confeccionen una carrossa. I es clar, cap entitat s’esforça molt a l’hora de fer-la. Possiblement si fos voluntari i es premiés el treball i l’originalitat, “otro gallo cantaria”.

Entre el públic, un faldut d’excepció i que ha estat notícia aquestes darreres setmanes. Podria tractar-se d’Adam Raga, però no. Com suposo que ja heu llegit el títol, ja sabeu de qui es tractava: d’Oriol Romeu, el flamant número 6 del Chelsea. A la foto hi voreu una part del cartell que indica el col·legi i l’institut, per tant, la foto està feta, inequívocament a Ulldecona. L'institut  es diu Sales i Ferré, els mateixos cognoms que l’atleta galerenc Llorenç Sales. I el col·legi porta per nom Ramon i Cajal. Que consti que quan es va inaugurar l'institut l’any 1968 portava per nom Ramon Forcadell, el nom de l’alcalde de l’època i promotor del centre educatiu. 

Per acabar només una pinzellada per a opinar sobre les prohibides retransmissions radiofòniques dels partits de futbol. Penso que la Lliga hauria de rectificar. Les retransmissions “futboleres” és una de les essències del futbol. Des de fa dècades que ha estat així. Us imagineu una tarda sense Puyal? Suposo que sense Carrusel Deportivo, sí, ja que m’imagino que avui s’ha degut de fer el que s’ha pogut. Jo no he pogut escoltar res. Però com el Barça juga demà, encara s’ha de retransmetre, si finalment es fa. Així que puc parlar en futur.

És una vergonya que després dels milions que mou el futbol, encara vulgui treure’n uns quants més a costa del cànon de les ràdios. Senzillament, una vergonya!!  

LES FESTES MAJORS DE 2011

Les festes majors d’Amposta de 2011 ja són historia. Arriba l’hora de fer balanç.

El primer que cal dir és que les retallades s’han notat força. A la baixa qualitat (en general) de les orquestres que han actuat, cal sumar-hi la supressió d’alguns dels actes tradicionals com eren la nit del teatre i el concurs de retalladors de vaquetes. La supressió de l’obra de teatre “tanca el cercle” d’una temporada sense gaudir-ne, ja que també s’havia suspès el cicle de teatre i dansa que es feia des de l’hivern fins a finals de la primavera. Una llàstima que l’Ajuntament d’Amposta tracti així a la cultura!

Curiosament, les festes ja van començar amb polèmica. La davallada de públic al ball, degut a dos factors importants (per una part la pèrdua successiva de qualitat de els orquestres –com ja he apuntat- i per l’altra la poca afluència de joves, relleu natural de la gent gran que sempre ha estat el públic més incondicional a aquest tipus d’espectacles) va fer que, aquest any, des de la Regidoria de Cultura i Festes es proposés un canvi d’ubicació del recinte: de la pista que hi ha al costat del pavelló de fires (on es venia fent des de fa aproximadament vint-i-cinc anys) es va traslladar al pàrquing de les antigues piscines, vora l’Ebre. El nou emplaçament és molt més reduït que l’anterior i, per tant, té l’avantatge de veure’s més ple amb la mateixa quantitat de gent. Una altra novetat respecte al ball és que l’entrada era gratuïta i només calia pagar l’abonament de la taula i les cadires. Per cert, dues propostes que el PSC feia anys que venia reclamant. Aquest canvi d’emplaçament, el fa fer servir el partit xenòfob Plataforma per Catalunya (PxC) per a difondre el rumor de que el trasllat era degut a que l’Ajuntament havia cedit les instal·lacions firals als musulmans durant el mes del Ramadà. Com no podia ser d’una altra manera, aquest missatge va calar en la població i ràpidament va escampar-se com la pólvora. A part, el regidor que té aquest partit a Amposta, va repartir per la ciutat unes pamflets on no deia exactament això, però si que explicava “la cessió de les instal·lacions a la comunitat musulmana per a la pràctica del culte”. Tampoc els veïns de la zona veien amb bons ulls el nou emplaçament i ja parlaven de molèsties: des del moment de muntar els escenaris, passant pel moment de les actuacions, al de replegar tots els equips i, finalment la neteja del recinte per part del personal i màquines de la brigada municipal. Tot això suposava que la major part del dia tindrien sorolls i molèsties que repercutirien en el son de la gent de la zona.

La darrera vegada que es va canviar la ubicació des del camp de futbol al recinte firal, també es va traslladar “la fira” (tómboles, casetes de tir, cavallets, muntanyes russes, xiringuitos, etc.) des de la plaça de la Pau a un lloc proper al recinte de ball. En aquell temps, el canvi, tampoc va ser ben acceptat i els firaires van boicotejar les festes i, el primer any,  només hi va haver una atracció. Poc a poc tot va anar recobrant la normalitat, encara que hi va haver atraccions que mai més van retornar a Amposta.

Ara, el trasllat del ball no ha implicat el trasllat de la fira, però és força lògic que les dues coses (que juntament amb d’altres activitats com les esportives que també es duen a terme per aquell indret) són complementàries durant els festes majors i és millor tenir-les totes concentrades a un determinat lloc i no en diversos llocs de la localitat. Certament, el canvi d’ubicació del ball, també ha acabat repercutint negativament amb “la fira” que, aquest any, s’ha vist reduïda considerablement respecte als anys anteriors.

Un dels actes més tradicionals del programa de festes és el concurs de vestits de paper. Diverses modistes ampostines, any rere any, competeixen amb d’altres de fora, en quatre categories: moda infantil, actual, d’època i fantasia. La desfilada de les maniquís (i també d’algun nen) té una duració prou llarga. Però la desfilada és només la part que veu el públic. Moltes hores abans, tots els participants, han hagut de fer tota mena de preparatius, alguns d’ells davant el membres del jurat per a verificar les estrictes normes de confecció dels vestits imposades per les bases el concurs. Les reduïdes instal·lacions d’aquest any, unit a les altes temperatures, són les causes més provables de que tres maniquís es desmaiessin, creant moments de nervis i confusió. A diferència d’altres anys on es podien utilitzar les naus del pavelló firal, aquest any només es van posar a disposició dels participants, modistes i jurat unes petites carpes sense cap tipus més de protecció contra la sufocant calor d’aquell dia.

Caldrà esperar fins l’any vinent per veure si el canvi d’emplaçament del recinte de festes ha estat positiu o bé cal retornar al lloc habitual dels darrers anys i reduir, simplement, l’espai destinat per al ball.

 

AVUI, 27 D’AGOST. L’RMI, L’RM I EL BARÇA

Avui és un d’aquells dies on hi ha tema de que tractar. Millor dit, “temes”, ja que els diaris venen plens de notícies interessants i que caldria, llegir-les i, al menys, durant una estona, medita-les.

La RMI (abans PIRMI) és un subsidi que, a Catalunya, cobren unes 35.000 persones amb greu perill de marginació social. La Renda Mínima d’Inserció (què és el que volen dir les sigles) és de 423 euros per beneficiari i mes. Ahir els consellers de la Generalitat Mena (Empresa i Ocupació) i Cleries (Benestar i Família) van comparèixer al Parlament per a donar explicacions sobre la gestió que se’n ha fet el darrer mes sobre aquest subsidi. Mena (sembla ser que molt més “tocat” que l’altre) va donar un gir al que havia dit fins ara (voler descobrir els cobraments fraudulents) i, segons ell, s’ha pagat amb xec en lloc de transferència com venia set habitual, per actualitzar la base de dades.

Al contrari del que vaig fer amb Felip “Fuig”, des d’aquí, no demanaré la dimissió de cap dels consellers, inclosos, com ja sabeu, per obra i gràcia d’Arturo Mas, entre “els millors”. La meva animadversió pel conseller Puig em ve des de fa molts d’anys i no per les seves actuacions al front dels Mossos d’Esquadra.

Anit, a l’estadi Lluís II de Mònaco, l’RM, o sigui, el Reial Madrid, no jugava però hi va ser present. Diversos càntics dels aficionats culers el van “recordar”, fins que Guardiola va demanar-los que no ho fessin i van callar. Però si l’RM estava present “a la grada”, el Barça hi era al terreny de joc. El 2 a 0 final contra el Porto li donava el segon títol oficial de la temporada. Cesc, arribar i moldre. Dos partits, dos títols i de la resta no cal ni parlar-ne. Les estadístiques ja les han donat sobradament la majoria de mitjans de comunicació. Una vegada més, un reconeixement al joc del Barça, al comportament com equip i també para alguna de les individualitats, com la de Messi que va camí  de batre quasi tots els rècords del món del futbol. Per contra, n’hi ha “d’altres” que s’han de conformar en ser els màxims golejadors quan ja tenen la lliga perduda i testimonis d’excepció a l’hora de lliurar els trofeus a l’equip i als jugadors. O això o se’n van al vestidor per no veure-ho. “Caballero del honor...”.

Després de dues jornades de vaga, avui comença oficialment la temporada “futbolera” 2011-2012. A segona divisió el recent pujat Sabadell vista el camp del “Huesca”. L’any passat, Raül Agné, l’entrenador del Girona nascut al poble de Mequinensa (la Franja) va abandonar per voluntat pròpia la roda de premsa post-partit per ser recriminat per respondre en català les preguntes que li van fer els periodistes catalans que segueixen el Girona. Passarà avui el mateix?

Torno a l’RMI. Si els responsables de la Generalitat sospiten que hi ha frau en el cobrament de l’ajut, haurien d’aportar-ne proves. Llegia l’altre dia que la seva actitud demostra no fiar-se’n d’aquelles persones que en fan les valoracions i els seguiments, es a dir, els treballadors i treballadores socials. Els dirigents pequen sovint de no conèixer la realitat del “dia a dia”. Estan en una mena (coincideix amb el cognom d’un dels consellers) de bombolla suspesos a l’aire sense preocupar-se de la vida mundana. Així ens va.

Fa temps que no us conto cap acudit. Avui ho faré. Diu que hi havia un director general d’una administració pública que, com no tenia res que fer (cosa que li passava sovint), va cridar a la secretaria per a que avisés al subdirector general amb qui volia compartir un tema que li donava voles pel cap. Una vegada el sotsdirector general va arribar al despatx del director general, li va dir que s’assegués i li va fer una pregunta: “Tu què trobes... Quan faig l’amor amb la meva dona, ho faig per amor o per feina?”. El sotsdirector general, estupefacte per la pregunta, li va dir que li donés 24 hores per esbrinar-ho i li faria un informe. Ràpidament, els sotsdirector general (que tenia quasi “tant” de treball com el seu cap, va fer cridar al cap de departament i li va pregunta: “Tu que trobes, quan el director general fa l’amor amb la seva dona, ho fa per amor o per feina?”. El cap del departament, sense saber que respondre, li va demanar temps per a esbrinar-ho i redactar un informe. El sotsdirector li va donar menys de 24 hores, ja que s’havia compromès tenir-lo enllestit abans d’aquest període de temps. El cap del departament, ràpidament es va posar a treballar en el tema i va cridar al cap de secció per a encarregar-li un informe on es donés resposta a la inquietud del director general. Li va dir que el volia sobre la seva taula abans d’acabar la jornada. Finalment, el cap de secció, va cridar al seu despatx a l’administratiu que atenia el públic, responia el telèfon, etc. i li va dir: “M’hauries de fer el més aviat possible un informe on s’aclarís la següent qüestió: Quan el director general fa l’amor amb la seva dona, ho fa per amor o per feina?”. L’administratiu, sense dubtar-ho un sol instant li respongué: “Segur que ho fa per amor”. “I com has arribat tan aviat a aquesta conclusió?”. “Molt fàcil, perquè si fos feina, segur, segur, que la tindria que fer jo!”.   

AVUI, 26 D’AGOST. DE BICIS I NO VOLER TREBALLAR

Avui us explicaré coses que vaig poder viure ahir i també aquest mateix matí.
Per a començar, ahir per la tarda, entrava a Amposta per la carretera de Santa Bàrbara. Més o menys per la zona on està el Caprabo, un ciclista sense camiseta circulava per la calçada. Què anés sense camiseta no té la més mínima importància, però que circulés pel “mig” de la carretera sí, ja que aquell tram disposa de “carril bici”. No és el primer cop que em trobo amb situacions similars. De vegades m’hi havia trobat per la zona de l’avinguda Aragonesa. El passeig central d’aquesta avinguda també té carril bici i molts ciclistes circulen per la calçada.
El “carril bici” és una reivindicació històrica de la majoria de ciclistes. Per tant, crida l’atenció que quan poden utilitzar-lo no ha facin. Aquest matí en entrar a Tortosa (tram Padesa plaça del Mil·lenari) també he vist una situació similar. Un autocar de la empresa Hife que anava a uns 100 metres de mi, de sobte he vist com es col·locava al mig de la carretera. Des de la meva posició ne podia veure que passava. No he trigat gaire en veure-ho. Aquest tram també disposa de carril bici pel costat esquerre (segons el meu sentit) Segurament que insuficient, ja que és molt estret, però n’hi ha. De fet, treballadores del Padesa l’utilitzen quan van i venen del treball.
Els ciclistes són de tots els que poden circular per una carretera els més febles. De la utilització o no dels “carrils bici” (on els hi ha), depèn en bona part la seva seguretat. Ja no és només les molèsties que poden causar als vehicles de 4 rodes, és el perill que tenen a l’hora de compartir les mateixes vies.
També he pogut constatar les poques ganes de treballar que tenen alguns. A principis de mes tancava una peixateria després de quasi dos anys d’haver obert. Suposadament va tancar per la manca de clients. L’altre dia vaig parlar amb un excompany de treball i em va dir que de la fàbrica també va marxar de sobte, igual com ho va fer a l’hora de tancar que, després de posar que faria unes setmanes de vacances durant aquest més d’agost, finalment, un dia per l’altre, va decidir tancar. La propietària d’un establiment proper em va dir que “l’estiu no és bo per a ningú, però durant l’any ja es compensa uns mesos per uns altres”.
Aquest no ha estat l’únic cas. El dimarts de festes a Amposta, concretament el dia 16, vaig anar a comprar musclos a un establiment especialitat que es troba prop de la zona esportiva i firal. Estava tancat. No hi havia cap cartell informant si era per vacances o una altra cosa. Ahir per la tarda i vaig tornar. Tancat un cop més. L’únic horari que hi ha és el d’hivern!

Uns metres més amunt, a la rotonda on es fa ficar la reproducció de la torre de la Carrova, des de fa molts d’anys, hi ha un bar que, en el temps, ha anat canviat de propietaris. Indicatiu que és un local al que “li costa arrancar”. Els últims propietaris farà un parell de mesos que hi són. Quan vaig passar per davant, vaig veure que estava tancat per vacances. Evidentment no tinc res en contra que la gent faci vacances, però als dos mesos d’obir, em sembla una mica contraproduent. Si finalment no funciona (no és que desitgi que passi) hi donaran tota classe de justificacions. A la clientela sé l’ha de fidelitzar  i tancar l’establiment quan encara no la tens guanyada, no em sembla que sigui la millor manera. Ells sabran.