DE MAS MONELL A MIERES (La Garrotxa) I

 

 http://www.turismegarrotxa.com/mieres/mieres_131_ca.html

HOLLANDE: LA GRAN ESPERANÇA DEL SOCIALISME?

L’estat francès sempre ens a anat per davant. Al menys això és el que molts opinen quan es fan comparacions entre els que estan per sobre el Pirineus i els que estan per baix.

La cultura política allí està molt més arrelada. La dreta, per molt dreta que sigui, no ha estat mai influenciada per una dictadura com la que va patir Espanya entre 1939 i 1975.

Potser molts diran que el Front nacional és un partit d’extrema dreta... Segur que sí, no hi ha cap mena de dubte, però és que (diguem-ho clar i català) el PP aglutina a la majoria de corrents de la dreta, des de els més lliberals (ja dubte que n’hi hagin), fins a la dreta més extrema. Només uns petits crepuscles s’escapen del “control” del partit de Rajoy.

Avui, a França es realitza la primera volta de les presidencials. Unes presidencials que poden ser claus (o no) per a que Europa pugui tornar a virar cap a l’esquerra i enfocar l’actual crisi financera d’una altra manera.

Però avui només s’hi juga la primera part. S’espera que siguin Hollande i Sarkozy els dos candidats que treguin un major nombre de vots i que puguin enfrontar-se en una segona volta que ja serà definitiva.

Hollande compta, a més a més del suport de la seva exesposa Ségolène Royal amb un aliat de darrera hora, l’expresident Jacques Chirac.

L’altre dia, tot parlant amb la meva dona sobre la conveniència o no de tenir un aliat així, li vaig dir que no és el mateix que el protagonisme de Chirac sigui actiu a que es quedi en un simple recolzament implícit. Caldrà veure si el suport de l’expresident li podrà repercutir a l’hora d’aconseguir un bon grapat de vots de la dreta més moderada i descontents amb l’actual president de França.

Potser la gran diferència entre Espanya i França és que allí no hi ha rei. Des de Napoleó III (per cert, casat amb l’espanyola Maria Eugenia de Montijo), ja fa més de 140 anys cap francès ha portat la corona ja sigui reial, ja sigui imperial sobre el seu cap. L’avantatge que té no tenir rei, sinó un president de la república, és que el pots votar cada 5 anys (sempre estic parlant de França) i en canvi, al Rei no el votes, té l’imposen i si comet errors t’has d’aguantar. Recorda que diu la Constitució: “El Rei no és responsable del seus actes”. A qualsevol altra persona que sé li digués això, segurament sé l’acabaria qualificant de “dement”.

Però tornem al començament, a l’anàlisi del títol d’aquest escrit. Per què l’he posat amb interrogant? Molt senzill, perquè els socialismes europeus cada com s’han apropat més a les socialdemocràcies i han defugit dels seus principis, com el marxisme.

Els actuals partits socialistes haurien de ser capaços de recuperar les velles ideologies i valors i refundar novament els partits a la recerca d’una veritable igualtat entre tots els ciutadans, al menys, davant de les necessitats bàsiques i l’accés a l’ensenyament i la cultura.

El lema francès de “Llibertat, igualtat i fraternitat”, molt em temo que també hagi passat a la història. Però al nostre país sempre hem estat lluny d’aconseguir-ho.           

Las 10 estrategias de la manipulación mediática, de Noam Chomski

1 La estrategia de la distracción
El elemento primordial del control social es la estrategia de la distracción que consiste en desviar la atención del público de los problemas importantes y de los cambios decididos por las elites políticas y económicas, mediante la técnica del diluvio o inundación de continuas distracciones y de informaciones insignificantes. La estrategia de la distracción es igualmente indispensable para impedir al público interesarse por los conocimientos esenciales, en el área de la ciencia, la economía, la psicología, la neurobiología y la cibernética.
“Mantener la Atención del público distraída, lejos de los verdaderos problemas sociales, cautivada por temas sin importancia real. Mantener al público ocupado, ocupado, ocupado, sin ningún tiempo para pensar; de vuelta a granja como los otros animales (cita del texto ‘Armas silenciosas para guerras tranquilas)”.

2 Crear problemas y después ofrecer soluciones
Este método también es llamado “problema-reacción-solución”. Se crea un problema, una “situación” prevista para causar cierta reacción en el público, a fin de que éste sea el mandante de las medidas que se desea hacer aceptar. Por ejemplo: dejar que se desenvuelva o se intensifique la violencia urbana, u organizar atentados sangrientos, a fin de que el público sea el demandante de leyes de seguridad y políticas en perjuicio de la libertad. O también: crear una crisis económica para hacer aceptar como un mal necesario el retroceso de los derechos sociales y el desmantelamiento de los servicios públicos.

3 La estrategia de la gradualidad
Para hacer que se acepte una medida inaceptable, basta aplicarla gradualmente, a cuentagotas, por años consecutivos. Es de esa manera que condiciones socioeconómicas radicalmente nuevas (neoliberalismo) fueron impuestas durante las décadas de 1980 y 1990: Estado mínimo, privatizaciones, precariedad, flexibilidad, desempleo en masa, salarios que ya no aseguran ingresos decentes, tantos cambios que hubieran provocado una revolución si hubiesen sido aplicadas de una sola vez.

4 La estrategia de diferir
Otra manera de hacer aceptar una decisión impopular es la de presentarla como “dolorosa y necesaria”, obteniendo la aceptación pública, en el momento, para una aplicación futura.
Es más fácil aceptar un sacrificio futuro que un sacrificio inmediato. Primero, porque el esfuerzo no es empleado inmediatamente. Luego, porque el público, la masa, tiene siempre la tendencia a esperar ingenuamente que “todo irá mejorar mañana” y que el sacrificio exigido podrá ser evitado. Esto da más tiempo al público para acostumbrarse a la idea del cambio y de aceptarla con resignación cuando llegue el momento.

5 Dirigirse al público como criaturas de poca edad
La mayoría de la publicidad dirigida al gran público utiliza discurso, argumentos, personajes y entonación particularmente infantiles, muchas veces próximos a la debilidad, como si el espectador fuese una criatura de poca edad o un deficiente mental. Cuanto más se intente buscar engañar al espectador, más se tiende a adoptar un tono infantilizante. ¿Por qué? “Si uno se dirige a una persona como si ella tuviese la edad de 12 años o menos, entonces, en razón de la sugestionabilidad, ella tenderá, con cierta probabilidad, a una respuesta o reacción también desprovista de un sentido crítico como la de una persona de 12 años o menos de edad (ver “Armas silenciosas para guerras tranquilas”)”.

6 Utilizar el aspecto emocional mucho más que la reflexión
Hacer uso del aspecto emocional es una técnica clásica para causar un corto circuito en el análisis racional, y finalmente al sentido critico de los individuos. Por otra parte, la utilización del registro emocional permite abrir la puerta de acceso al inconsciente para implantar o injertar ideas, deseos, miedos y temores, compulsiones, o inducir comportamientos…

7 Mantener al público en la ignorancia y la mediocridad
Hacer que el público sea incapaz de comprender las tecnologías y los métodos utilizados para su control y su esclavitud. “La calidad de la educación dada a las clases sociales inferiores debe ser la más pobre y mediocre posible, de forma que la distancia de la ignorancia que planea entre las clases inferiores y las clases sociales superiores sea y permanezca imposibles de alcanzar para las clases inferiores (ver ‘Armas silenciosas para guerras tranquilas)”.

8 Estimular al público a ser complaciente con la mediocridad
Promover al público a creer que es moda el hecho de ser estúpido, vulgar e inculto…

9 Reforzar la autoculpabilidad
Hacer creer al individuo que es solamente él el culpable por su propia desgracia, por causa de la insuficiencia de su inteligencia, de sus capacidades, o de sus esfuerzos. Así, en lugar de rebelarse contra el sistema económico, el individuo se autodesvalida y se culpa, lo que genera un estado depresivo, uno de cuyos efectos es la inhibición de su acción. Y, sin acción, no hay revolución!

10 Conocer a los individuos mejor de lo que ellos mismos se conocen
En el transcurso de los últimos 50 años, los avances acelerados de la ciencia han generado una creciente brecha entre los conocimientos del público y aquellos poseídas y utilizados por las elites dominantes. Gracias a la biología, la neurobiología y la psicología aplicada, el “sistema” ha disfrutado de un conocimiento avanzado del ser humano, tanto de forma física como psicológicamente. El sistema ha conseguido conocer mejor al individuo común de lo que él se conoce a sí mismo. Esto significa que, en la mayoría de los casos, el sistema ejerce un control mayor y un gran poder sobre los individuos, mayor que el de los individuos sobre sí mismos.

“ANCHA ES CASTILLA”

La lliga està perduda. Ja no cal donar-hi més voltes. Amb la victòria del Madrid al nostre estadi, va quedar sentenciada. Però ni el Madrid va fer un gran partit, ni el Barça va jugar pèssimament. Jo diria que el Madrid va fer “el seu partit”, el què més li convenia. Aquest cop l’entrenador blanc la va encertar i després d’una anys, dintre d’unes poques setmanes, podran entonar allò de “campeones, campeones”.

Però, què li està passant al Barça? Ja fa anys que es diu que la plantilla és curta. Bé que Guardiola vulgui tirar ma de la pedrera, però de vegades amb això sol no n’hi ha prou.

L’infortuni ens ha passat factura: primer Afellay, després Villa, i més tard Abidal i entre mig, Pedro, Alexis Sánchez, Adriano, Cesc Fàbregas, etc. Però sobre tot els tres primers que durant molts i molts mesos no van poder entrenar ni jugar a les ordres del seu entrenador. Si a una plantilla de per si curta, sé li sumen lesions de llarga durada, evidentment queda tocada. Potser no de forma definitiva, però important.

Però dit això, cal resoldre moltes més incògnites:

Què li passa a Cesc? Al principi semblava un revulsiu per a descongestionar defenses contràries, tenia arribada i marcava gols... Quans gols porta en els darrers 4 o 5 mesos? Durant molts de partits fins i tot la seva presència és inèdita als camps de joc.

Què li passa a Piqué? És cert que Guardiola per a renovar va demanar el seu cap? Anit tot i escalfar, no va jugar, com tampoc ho va fer el dia del Chelsea. Jugarà dimarts? El problema és la baixa forma o la vida paral·lela que porta? No pot ser que el titular de la selecció espanyola campiona del món i, sense dubte, un dels millors defenses que ha tingut el Barça en els darrers anys, no gaudeixi de minuts de joc. Inaudit!

Què li passa a Valdés? I què consti que jo sempre l’he defensat, fins i tot durant els seus principis com a porter del Barça. Crec que un porter s’ha de fer respectar i encara que les seves actituds puguin semblar una mica xulesques, penso que és el paper que ha de fer. Però igual com penso això, penso que en el gol de Drogba de dimecres passat i en els d’ahir de Khedira i Cristiano Ronaldo, hauria pogut fer alguna cosa més.

Fins i tot jugadors com Xavi i Messi ahir no en van veure “tres a dalt d’un burro”.

Aquest matí, tot passant per davant d’un bar, he pogut escoltar un comentari d’uns parroquians asseguts a la terrassa. Un d’ells preguntava: Sabeu qui va ser el millor jugador del partit d’ahir? Ell mateix responia: Xabi Alonso que va anul·lar a Messi. No hi estic d’acord. No dic que Xabi Alonso no fes un bon partit, però a Messi no l’anul·la un sol jugador. L’entrenador blanc va teixir una “xarxa d’aranya” al votant dels jugadors del Barça, tal com ho va fer els entrenadors del Llevant i del Chelsea. I davant d’aquesta tàctica el Barça no se’n pot sortir i, si a sobre les poques oportunitats de gol que té durant el partit, no les converteix, llavors anem apanyats!

Contra el Chelsea va tenir molta més mala sort que anit, possiblement perquè el Madrid també té un millor equip, al menys, en la qualitat dels seus jugadors.

Mentre anava de casa mons pares (on vaig veure el partit) a la meva, el cert és que vaig trobar molts pocs cotxes celebrant la victòria blanca, però amb algun em vaig trobar i també vaig poder escoltar petards.

I jo pregunto: per què no se’n van a Castella tota aquesta gent? Amb la gran i ampla què és la Meseta castellana tots hi podrien tenir cabuda, al igual que tots els polítics i els seus votants que no defensen els interessos de Catalunya. No trobeu?

Per acabar, sento molt que mon cosí Miquel, que viu al Pertús, com aquell que diu entre Espanya i França, no pugui penjar la bandera del Barça al límit dels dos estats. Un altre any serà, segur... No crec que sigui un final de cicle encara que, segurament, ho haurem d’escoltar molts cops en els propers dies.

Sort Barça i ara a eliminar al Chelsea dimarts!!