ALGUNES CONSIDERACIONS SOBRE LES DECLARACIONS DE LA RENDA DE RAJOY

Primer vull fer una petita recopilació d’alguns titulars de diferents diaris que parlen sobre el tema:

eldiario.es:

No coinciden las cifras porque no coinciden... los conceptos.

Rajoy duplicó sus ingresos entre 2003 y 2009.

El patrimonio de Rajoy subió al calor de la burbuja financiera.

diariocritico.com:

Mariano Rajoy cobró un 'pastón' en 2011: nada menos que 402.389,89 euros brutos.

elplural.com:

Rajoy se subió el sueldo un 27% en plena crisis, mientras pedía a los españoles moderación salarial.

elpreriodico.cat:

Rajoy va guanyar el 2012 gairebé 45.000 euros nets, un terç menys que abans de ser president.

publico.es:

Las declaraciones de Rajoy de 2007 a 2011 no reflejan pagos a la Seguridad Social.

Com la majoria de vosaltres sabeu, sóc funcionari de l’Agència Tributària i, per tant, corroboro totes aquelles informacions que remarquen que el diner negre no surt a les declaracions. En tot cas ha pogut aflorar a les declaracions especials que han permès regularitzar la situació arran de l’amnistia fiscal promoguda pel govern del propi Rajoy.

Però la veritat és que tampoc vull parlar-vos d’això.

Un dels diaris que he esmentat amb anterioritat (eldiario.es) publica, no les declaracions de la renda de Rajoy, sinó certificats suposadament emesos per l’Agència Tributària (després us explicaré perquè dic suposadament)  

I dic això perquè si d’alguna cosa entenc és precisament de certificats tributaris ja és la feina que tinc encomanada a la meva oficina.

La primera cosa que em va cridar l’atenció és que els certificats siguin d’una data anterior a 2007 (a partir de 2003), ja que, els sistema informàtic no permet fer certificats tributaris amb anterioritat a aquest exercici (els 4 darrers no prescrits + 1) És que Rajoy ha rebut un tracte de favor per part de les autoritats tributàries?  
No reconec el model. Els sistema et dóna a escollir entre fer un ampli resum de la renda, que figuri la base imposable o, simplement, fer constar si consta o no presentada. En tot cas, podria tractar-se dun certificat manual.   

També m’ha cridat l’atenció que, encara que posi que estan expedits per la Delegació Especial de Madrid, no hi consta l’adreça d’aquesta administració. A tots els certificats consta l’adreça de l’oficina que els ha expedit.

Tampoc hi consta el codi de barres amb la corresponent numeració ni el codi segur de verificació, imprescindible per assegurar-se que no es tracta de una falsificació, ja que amb aquest codi, entrant a la web de l’Agència Tributària, es pot comprovar l’autenticitat del mateix.

Per tant, sense afirmar taxativament que puguin ser certificats falsos, deixeu-me, al menys, que tingui els meus dubtes sobre veracitat dels mateixos.  

Tota aquesta informació és perfectament contrastable, ja que només cal demanar-ne un a través de l’oficina virtual amb certificat d’usuari o DNI electrònic o acudir personalment a la vostra Delegació o Administració de l’Agència Tributària.   

EL CARNAVAL INFANTIL DE DELTEBRE 2013 II

Hablar en B

Cuando los políticos dejan de alzar niños para la posteridad y se aflojan la corbata, también suelen aflojarse el perno de la seriedad, que es la única cara que sus asesores de imagen les permiten mostrar en público, excepto los asesores de Mariano que prefieren sacar una barba. Es entonces, finiquitado el mitin, la comparecencia, la inauguración, cuando el político se relaja, se viste de calle y suele decir sus mejores frases. Hay momentos en que, como dice mi amigo el escritor Antonio Polo, casi parecen humanos.
Libres de trabas y solemnidades, la cara B de nuestros próceres suele traer sus temas más bailables. El “manda huevos” de Trillo vale más que toda aquella retórica bélica que desplegó en torno a Perejil, cuando íbamos a empezar otra vez la Requeteconquista y acabamos repartiendo collejas a un par de moros insensatos. El “vaya coñazo que he soltao” de Aznar es el epítome esencial de sus varios tomos de memorias, sintagma afortunado que resume sus largos años de oposición, sus más largos años de gobierno, sus infatigables abdominales, sus lecciones de pádel mental y sus conferencias con y sin chicle. Por no hablar del “habría que matarlos” de Aguirre, una crítica liberal a los arquitectos que habría encantado a Stalin y acojonado al sargento Hartman, el afable instructor de La chaqueta metálica.
Únicamente Zapatero solía hablar casi siempre para sus biógrafos, aunque estuviera solo en la ducha, como aquella vez que le dijo a Sonsoles lo fácil que era gobernar y que cualquiera podía ser presidente, frase convenientemente recogida por varios micrófonos y por Suso de Toro, que estaba tomando notas debajo de la cama. En su ingenuidad, Zapatero no cayó en la cuenta de que el límite de la gobernabilidad, aunque parezca increíble, no estaba en él ni en Pepiño, ni siquiera en Paquirrín, sino en su sucesor, quien ya era pasto de chascarrillos y cantares de ciego desde aquel aciago y pringoso día de los hilillos. Mariano también repitió lo del coñazo referido al desfile de las Fuerzas Armadas, lo que da una idea de sus convicciones patrióticas, pero sus resbalones han sido tantos y tan sonados que ya se da el gusto de cagarla incluso al lado de Merkel. “No es cierto salvo alguna cosa” debería triunfar como tono de móvil y como letra de Shakira.
En fin, que lo que soltó ayer Beatriz Viana, la directora de Hacienda, a micrófono abierto, que no sabía ni qué había dicho respecto al asunto Bárcenas, tampoco hay que tomárselo tan a la tremenda. Es ni más ni menos que la verdad quintaesenciada, empaquetada y servida a la audiencia sin cortes ni trucos publicitarios. Es que ni puta idea, oiga.

Compareixença de Batriz Viana. 

 

FERRÉ PRETÉN TAPAR-SE LES VERGONYES MENYSPREANT EL PSC

Durant vuit anys vaig conviure amb els membres del grup municipal de CiU de l’Ajuntament d’Amposta. Temps més que suficient per a tenir temps de conèixer fil per randa com són i com pensen.

De tot grup polític sempre sobre surt un líder. Durant els primers 4 anys el líder indiscutible va ser Roig y gualdo, el qui va ser alcalde de la nostra ciutat durant 20 anys. Els tics autoritaris, prepotents i xulescs que tenia, pensava que no es podien heretar i, esperava, que la persona que va designar per a substituir-lo fos molt més dialogant.

Però sembla ser que 20 anys a l’ombra del seu mentor (cal recordar que, en aquest moments, lo sinyó ancalde ja porta quasi 26 anys exercint càrrecs públics dintre de l’ajuntament) pesen massa i acaben tenint una repercussió molt directa en el seu tarannà.

Manolito, com era conegut fins no fa tant, va seguir aplicant la mateixa política que el seu antecessor. Té molt clar que és el que li dóna vots a Amposta per a seguir mantenint la majoria absoluta heretada. Sap que tenint contents als seus en té prou i sap con fer-ho. També sap que esgarrapar vots d’aquells col·lectius que no li són fidels, és molt difícil al menys que se’ls guanyi amb alguna compensació.

Lo sinyó ancalde sap que els que sé li està retraient des de l’oposició és veritat. I ho sap perquè ningú com ell coneix la situació per la que ha passat Amposta en les darreres dècades. Fins i tot més que Roig y gualdo, ja que, Manolito, compta amb l’avantatge de presidir la societat que gestiona l’Hospital Comarcal que, dit sigui de pas, gestiona un pressupost quasi tan important com el del propi ajuntament.

Des del passat mes de junt, el grup municipal del PSC està traient el draps bruts de la gestió del Dr. Ferré (que també se’l coneix així) Primer va sortir a la llum l’enorme despesa que significa per a l’Hospital Comarcal el lloguer del centre de rehabilitació, situat al carrer Amèrica i que, a sobre, està infrautilitzat, ja que té un altell desocupat. L’import d’aquest lloguer (després es va saber que era en opció de compra) s’eleva a un 12.500 euros mensuals.

Més tard es va denunciar el tema del lloguer d’una grua que, encara que sembli menor, també significa un cost inútil i que es podria estalviar perfectament.

La darrera denúncia fa referència a la urbanització de la zona comercial adjacent al cementiri i que, segons el governs municipals, un important centre de negoci per a la ciutat.

El grup municipal del PSC ha denunciat recentment, que el sobre cost de la urbanització de tot aquell recinte, ha estat de més d’un milió d’euros.

En el darrer número de la Revista Amposta, el grup municipal de CiU acusen el socialista de no assabentar-se de res i confondre la informació que tenen. Manolito i el seu equip saben que el que diuen només s’ho creuran els seus, però ja els va bé.

Quan el grup del PSC va decidir treure a la llum aquest tema, van esperar a tenir un informe de la secretaria i la interventora local on hi constava amb tot detall el pressupost inicial i des desviacions pressupostàries que hi van haver posteriorment.

El menys preu a l’oposició socialista i, fins i tot, en particular cap a alguns dels seus membres, va ser una constant durant els meus primers 4 anys. Amb el canvi d’alcalde les formes van seguir sent idèntiques i, des de que ja no hi sóc, me’n adono que res no ha canviat.

Només hi ha una manera de fer-los baixar els fums: derrotant-los a les urnes. No obstant, penso que la qual cosa serà molt difícil, ja que, des de l’ajuntament es controla a la perfecció determinats sectors estratègics i que, a la pràctica, signifiquen un viver de vots per a ells.  

Per cert. No és que menysprei el PSC, també ho fa a la intel·ligència de un bon grapat d'ampostines i ampostins.