Aigua, isotropia i quimera

Ramon Folch

Als anys 70, es posà de moda parlar de la macrocefàlia barcelonina. La progressia com cal sostenia que calia reequilibrar el territori. N'hi havia que s'enfadaven quan se'ls feia notar que un cos no s'equilibra repartint el cervell per les extremitats. L'equilibri territorial no és la disposició homogènia de tot a tot arreu, sinó el repartiment que fa possible un funcionament global convenient. Sovint, s'aconsegueix afavorint les anisotropies, és a dir, les diferències de densitats i de funcions, justament.
Ni la mar, tan plana, no és isotròpica. Les aigües canvien de densitat, de temperatura o de composició química. La riquesa de nutrients varia segons els llocs i els moments. Per això hi ha corrents i vida marina. A les terres emergides, amb muntanyes i valls, boscos i deserts, rius i zones àrides, les diferències encara són més acusades. La isotropia perfecta només apareix en un cos mineral homogeni, mort. Maleïda la gràcia.
PERÒ ARA tornen a bufar vents d'isotropització. Novament se sent parlar d'«equilibrar» les conques hidrogràfiques. Com si estiguessin desequilibrades. En tot cas, està desequilibrada la demanda excessiva en determinats llocs impossibles. És molt diferent. Però l'anisotropia incomoda les mentalitats partidàries de l'uniformisme. La justícia no persegueix la igualtat, sinó l'equitat, que es basa en una redistribució de recursos anisotròpicament proporcionada a les necessitats. El cas de l'AVE és ben il·lustratiu: alta velocitat ferroviària per a tothom i a tot arreu. La disposició igualitària de la xarxa de l'AVE ha resultat altament inequitativa. Els primers perjudicats han estat els que menys el necessitaven: més partit haurien tret d'inversions en els seus àmbits més deficitaris. Però ara tenim una xarxa isotròpica i costosíssima de trens d'alta velocitat sobre un territori netament anisotròpic, tant espacialment com sociològicament. Per no parlar dels aeroports innecessaris o de les universitats redundants. Ni l'anatomia territorial, ni la fisiologia socioeconòmica n'han sortit beneficiades.
Recurrentment se senten veus que, en nom d'una pretesa solidaritat interterritorial, pretenen treure aigua d'on no en sobra gens per dur-la, mitjançant costoses infraestructures, a llocs on, a més d'haver-n'hi encara menys, no han aconseguit d'optimitzar-ne l'ús. La ciutat de Barcelona ha après a demandar de la xarxa menys de 100 litres per persona i dia. Això és poc més de la meitat del que demanden les ciutats on anirien les aigües transvasades. ¿Per què no comencem per aquí? Dividir per dos la demanda equival a doblar el proveïment. Més encara: l'aprofitament de les aigües pluvials -que ara van directes a les clavegueres, amb gran trastorn del règim de les depuradores i la recirculació de les aigües grises de les dutxes en les descàrregues del WC- en comptes d'enviar-les també de dret a les clavegueres després d'un ús més que sumari reduiria la demanda urbana; la barcelonina se situaria en només uns 80 litres per persona i dia. Hi ha edificis que ja tenen aquests consums d'aigua de xarxa, sense que els seus usuaris hagin notat cap incomoditat (¿quin sentit té omplir el dipòsit del vàter amb aigua potable...?). Més eficiència i menys grandiloqüència, per favor.
Amb l'agricultura, tres quarts del mateix. Basta veure el nou Pla Hidrològic de l'Ebre, que per atendre futurs regadius (i probablement transvasaments¿) reserva només 3.000 hm3 anuals al curs baix, quan en caldrien si més no 7.000. A Israel o a Califòrnia reguen amb quatre gotes, tres de les quals, a sobre, són aigües reciclades. Els nostres isotropitzadors pseudosolidaris s'animen a abordar grans obres hidràuliques, però no pas a regular les aixetes, ni a ser eficients, ni a regenerar les aigües residuals, segons que sembla.
TAMPOC VOLEN entendre com funciona una conca hidrogràfica, ni quines són les prestacions ambientals d'un riu que flueix. Novament els sobra grandiloqüència i els falta bon sentit (i decència, a vegades). Bon sentit socioecològic i voluntat de beneficiar-se de tecnologies ja disponibles en l'ús apropiat i eficient dels recursos hídrics. Garantir l'oferta irresponsable en temps de gestió sensata de la demanda és un despropòsit.
Només en els territoris anisotròpics s'estableixen gradients i diferencials que permeten diversitats. La diversitat és la base de la complexitat. O sigui de l'equilibri veritable. Una cosa és moure recursos per optimitzar processos i una altra aplanar totalment el relleu. Espletar les zones humides per descompensar també les eixutes és un disbarat. I fer-ho a un cost elevat, una insensatesa. Especialment si les aportacions hídriques es destinen a desenvolupaments contraproduents en forma de totxo sobrer o de conreu excedentari. Ja n'hem tingut prou i massa de repartidora partidista.

CANT DE SIRENES

Mas va qualificar el projecte federalista que promouen els socialistes com a cant de sirena, ja que, segons ell, el PP no hi està d’acord i no es podrà canviar la Constitució. Totalment d’acord!

Però no es també un cant de sirena el full de ruta promogut per ERC i la pròpia Convergència quan demanen un estat propi?  És que des d’Espanya (socialistes i populars) els hi donaran la conformitat?

Darrerament veig a ERC molt més llançat que de costum i, m’imagino que després del congrés d’Hospitalet d’aquest cap de setmana encara sortiran molt més eufòrics. El que havia de ser una consulta pel dret a decidir, de sobte, s’està convertint en una proclama independentista en tota regla. I no és que en el fons hi estigui en contra, però si en les formes. Fins i tot els seus socis de projecte s’han quedat una mica descol·locats després d’escoltar-los aquests dies. Per cert, aquest pel la ràdio la veu de l’Oriol Junqueras semblava més la d’un capellà fent una homilia que la d’un polític intervenint davant els seus.

Ara mateix, ERC no descarta unes eleccions plebiscitàries, és a dir o tot o res o una declaració unilateral de independència tal i com va fer Kosovo. Pel que sembla ara ja no serveixen els models de Quebec i Escòcia, ara es pretén anar més lluny i tirar pel recte.

Des del meu punt de vista el model de Kosovo no servirà per a Catalunya. Kosovo, abans de la proclamació d’independència formava part de Sèrvia que, a la vegada, va sorgir d’una desmembrada Iugoslàvia una vegada va acabar la guerra del Balcans. Si bé és cert que la nova nació ha estat reconeguda per diversos països, també és cert que encara són molts els qui no l’han reconegut, com per exemple Espanya. És evident que el govern espanyol del PSOE (i ara del PP), com es diu vulgarment, es curen en salut i no volen crear un precedent. Si reconeguessin la independència de Kosovo, quina excusa tindrien per a no reconèixer la de Catalunya? Evidentment, cap. Per cert, Sèrvia considera Kosovo com una província autònoma.

El cas kosovar no té cap paral·lelisme amb el català. Espanya, per a bé o per a mal, no és un estat en desintegració. A part, és un estat membre de la Unió Europea que, des de l’entrada de Croàcia a partir de l’1 de juliol, està composada per 28 països membres, la majoria dels europeus. Les pressions d’Espanya sobre la resta de països seria molt gran. Recolzar Catalunya seria, automàticament, enemistar-se amb Espanya i, perdoneu-me, que sigui escèptic, però penso que cap país dels que composen la UE reconeixerà una declaració unilateral de independència.

A l’Odissea, quan l’heroi grec Odisseu (Ulises) quan va camí a Ítaca, ha de lligar els seus súbdits després de tapar-los les orelles per a que no escoltin els cants de sirena i portin a les embarcacions a la deriva.  

No crec que faci falta tapar les orelles de ningú ni menys lligar-los, però si que crec que s’ha de tocar amb els peus a terra i tenir el cap fred. De vegades il·lusionar-se massa en un tema pot ser del tot contraproduent, perquè la decepció de no aconseguir-ho pot arribar a ser massa grossa.

Milagritos y condones

Aníbal Malvar

Que Juan Pablo II fue un santo es algo que sabe cualquier persona con dos dedos de fe. Tan solo hay que recordar sus homilías en Africa o Latinoamérica condenando el uso del condón, y propagando el purificador sida, mientras el Banco Vaticano invertía dinero en la industria del preservativo. O su empeño en ocultar los millardos de abusos sexuales a niños, sin condón, para ahorrar innecesarias inversiones en educación sexual. Pero para que te hagan santo no te basta el sentido común y el olfato para los negocios. Es necesario haber obrado al menos dos milagros. Una exigencia que deja en bragas el 6,5 que Wert demandaba para recibir una milagrosa beca. Pero, como conseguir el 6,5 trabajando doce horas en un McDonald, hacer milagros no es tan difícil. Es como el sexo. Basta con encontrar a alguien que se deje milagrear.
El primer milagro de Wojtyla fue curar a una monja francesa del Parkinson. A la monja, de hecho, no le tembló el pulso al asegurar que, tras escribir el nombre de Juan Pablo II en un papel, se le pasó el tembleque. Como somos una civilización poco elevada, a Juan Pablo II se le canonizó, en lugar de entregarle el Nobel de Medicina, que era más pasta.
El segundo milagro es todavía más milagrero. Una mujer con aneurisma cerebral reza mucho a Juan Pablo y se le pasa el problema. Sucedió en Costa Rica. El médico que constató su curación, tras hacerle una resonancia magnética, concluyó que el primer diagnóstico estaba equivocado. Que la señora no padecía aneurisma, sino solo ese clásico dolor de cabeza que todas nos habéis dedicado como excusa cuando somos medio feos. El médico es un hereje. Este médico es un Galileo. Que se atrevió a decir que la Tierra gira alrededor del Sol antes de que Dios ordenara al Sol dejar de girar alrededor de la Tierra. Quien no vea que esto del aneurisma costarricense es un milagro, es que no tiene los ojos cerrados para rezar. La mujer insiste: fue un milagro. ¿Quién es ese médico para negar a esa mujer las razones de su curación? ¿Cómo la ciencia se atreve a seguir cuestionando la fe, después de la voluntaria apostasía que el propio Galileo hizo de sus teorías heliocéntricas tras ser amablemente torturado?
Yo he visto milagros evidentes. Tenemos, por ejemplo, un presidente que ganó las elecciones con mayoría absoluta solo planteando que iba a gobernar como Dios manda. Si eso no es un milagro, una epifanía, un prodigio, un asombro, que venga Dios y lo vea. Sobre todo que vea al presidente, y se haga una idea de lo que nos ha mandado. Y no conozco a un solo español que niegue, tras la sacrosanta victoria de Mariano Rajoy, el milagro económico, social, intelectual y futbolístico que hemos gozado desde entonces. Tenemos un país tan próspero, gracias al Dios de los milagros presidenciales, que nos podemos permitir el lujo de dejar a seis millones de españoles gozando del ocio, sin trabajar, disfrutando el día a día de sus folganzas, vicios y onanismos.
Dije antes que los milagros no son tan difíciles de hacer, si estás tocado por la gracia de Dios. A mí, de hecho, me salen casi sin querer. Hasta el punto de que hacer tanto milagro involuntario me resulta incluso bastante molesto y antipático. No doy abasto con tanta adoración, que me vienen miles de beatas a la puerta de casa a arrodillarse ante mí todo el tiempo. Es un sinvivir. Mesiánico, pero sinvivir. Con tanta beata y una sola puerta, no me organizo yo del todo.
De hecho, para racionalizar el tema le he pedido al ayuntamiento la licencia para convertir mi casa en un fumadero de opio. No se crean ustedes que eso ha alejado a las beatas. Todo lo contrario. Vienen más. Y se les curan los párkinson, los aneurismas, los tumores, la efervescencias, las menopausias y las canas en dos chupadas de pipa. Hago aquí milagros en cadena, y ya he contratado hasta dos becarios que se me parecen para tener ratos libres. Tantos milagros se han producido en casa, que ahora me temo que me quieren canonizar en vida. Me parece precipitado. Que ilegalicen el incienso y legalicen el opio, coño. Que me van a hacer santo. Y yo siempre luché por acabar en el infierno.
Y fracasé.
Nunca cometamos la insensatez de sustituir creencias por ideas. Os lo digo yo, traficante de opio para beatas, que ayer me morí de risa y los dioses me han condenado a este triste cielo eterno. Y en la tierra me han hecho santo. Que yo paso de tonterías, hostia. Que yo nunca quise ser santo. Que soy poeta y traficante de opio. Que quiero ser tierra, humo, polvo, sombra y nada. ¿Os esteráis? Que hagan santo a ese tal Juan Pablo II, que cura el párkinson y el aneurisma sin necesidad de meterle opio a ninguna beata. Pero a mí no. Yo solo trafico con opio. No con creencias. Que son muchísimo más peligrosas. Ay, que me está dando un aneurisma y un párkinson. Va a ser el castigo de… (No saquéis conclusiones: la belleza también mata).

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. Pels voltants d'Amposta i Freginals.

Les fotos estan fetes després de la pluja d'aquesta tarda i en algunes s'aprecia perfectament el cel ennuvolat.