DIARI DE L’AGOST. DILLUNS 5

DONES. Per cert, el mundial de natació només va ser en categoria femenina? No? Llavors, la delegació espanyola només estava composta per dones? Tampoc? Llavors, què passa amb la natació masculina? Potser hauran d’inventar-se una natació sincronitzada per a homes... M’agradaria veure-ho per a riure una estona. 

 

IMPOSTOS. ERC demana al govern de la Generalitat que per a l’any 2014 la Generalitat apliqui nous impostos. Descartat crear per controvertit l’impost que gravaria les begudes amb gran quantitat de sucre (coles, taronjades, llimonades...), ara sembla que s’ha pensat en gravar el envasos. D’aquesta manera es gravaria el mateix sector, la qual cosa no sé si seria del grat del sector de les begudes carbonades. 

 

Aquesta notícia xoca frontalment amb l’extens reportatge que publica avui el Periódico de Catalunya on es diu que els fabricants d’envasos han reduït considerablement el seu pes, per tant, sembla que la feina ja l’estan fent bé. Si, a sobre, els vols gravar amb un impost que, com tots, acabaria afectant el consumidor, la polèmica ja la tenim servida. 

 

PRESSUPOSTOS. Per a controvèrsia la que s’ha creat amb el tema dels pressupostos de la Generalitat. Per un costat si s’ha d’elaborar el del 2013 i per l’altra si s’opta per prorrogar el del 2012 per aquest anys i es comença a fer el de 2014.

Per l’altra banda estan les declaracions de Pere Navarro que, segons diu, els partits que donen suport al govern (implícita o explícitament) haurien arribat a un acord amb el govern central per a que el sostre de dèficit de la Generalitat de Catalunya s’establís en un 1,5. Normalment quan es fan afirmacions així, l’altra part ho desmenteix i, en aquest cas, fins ara (després no ho sé) encara no hi ha ningú que ho hagi fet. Però encara que fos així, em pregunto: Que en treu Navarro de dir-ho si no és veritat? El govern de la Generalitat necessita una bona excusa per a seguir retallant i el sostre de dèficit és la ideal.

Mentre, ICV-EUA estén la ma al govern català per elaborar plegats uns pressupostos que es passin pel folre el límit d’endeutament. Quan aquest matí Joan Herrera deia que estava esperant la trucada dels responsables econòmics del govern català no he pogut més que riure.

Però encara hi ha una cosa que em sorprèn més. Els ecosocialistes han estat un partit que, tradicionalment, mai han volgut arribar a cap acord amb CiU. A què ve ara aquest canvi d’actitud? O és que es tracta d’un gest de cara a la galeria sabent que aquest fet no es produirà? 

 

ADVOCATS. Diu la dita popular que advocats i procuradors a ‘infern de dos en dos... Bromes a part, el govern del PP (en aquest cas personificat per Gallardón), ha decidit retallar els honoraris als advocats del torn d’ofici. Després d’apujar les taxes judicials dificultant l’accés a una Justícia universal i gratuïta, aquest cop s’ha optat per retallar als següents en la línia de feblesa del sistema: els del torn d’ofici. Encara que tots els advocats estan obligats prestar el servei, a la pràctica, són els novells els qui acaben per defensar els ciutadans amb escassos recursos econòmics. Segons tinc entès, quan els hi toca als advocats de prestigi, aquests, els hi passen la feina als joves. Seran com una mena de becaris a càrrec de l’administració de Justícia. 

 

JUNTS i revolts. Ja fa temps que els convergents estan madurant la idea de anar a les europees en una candidatura conjunta de tots els partits que estiguin pel dret a decidir. Més difícil que l’aglutinar a la majoria de partits que han votat en alguna ocasió pel dret a decidir, serà trobar un nom adient. A mi el d’Entesa, m’agrada, però sembla ser que es patrimoni d’ERC i no crec que el cedeixen per les bones. Com que treballa on treballo, en vaig a proposar un: CDC, UDC, ERC, CUP (més els que es vulguin afegir) Unió Temporal de Partits. Què us sembla la idea?  

Corrupción, mentiras y periodistas de la corte

Tania Sánchez Melero

Max Weber escribió que cuando una decisión está políticamente condicionada,  se quiere significar que la respuesta dada depende, esencialmente, de los intereses relacionados con la distribución, la conservación o el desplazamiento del poder. El que hace política aspira al poder; ya sea al poder como medio al servicio de otros objetivos o bien el poder por el poder mismo. Fin de la cita

 Si analizáramos el caso Bárcenas desde esta concepción de la política, sería impensable que el debate sobre la comparecencia de Rajoy se dirimiera en términos de ganadores y perdedores de una batalla dialéctica que pugna por ganarse la confianza de una ciudadanía “expectante”. Desde esta concepción, diríamos que el presidente no facilitó dato alguno ni de las motivaciones que le llevaron al apoyo incondicional al ex tesorero, ni en lo referido a la información que permita valorar si la contabilidad B del PP es real.

Si creyéramos que el presidente es sincero cuando dice que se equivocó al creer a Bárcenas y que “se le cayó la veda de los ojos” cuando conoció las cuentas en Suiza, concluiríamos que el presidente se ha dejado llevar por un acto de fe. Desde luego es inquietante que el presidente del gobierno tome sus decisiones por actos de fe.

El segundo de los aspectos, es aún más preocupante. Lejos de dar explicaciones y datos que sustenten la veracidad o falsedad de los papeles del tesorero, se limita a reiterar que  todo es falso salvo alguna cosa; que  en el PP se cobran complementos salariales. “Como en todas partes”, concluyó ufano el presidente ante el estupor de los millones de parados, de quienes aún con nómica no ingresan ni mil euros al mes, o de los autónomos que pasan meses hasta cobrar sus trabajos  facturados.

En resumen, el presidente pide disculpas porque erró en su  acto de fe, pero exige al parlamento, a la prensa y a la ciudadanía, que en un nuevo acto de fe crean que el PP no es un partido corrupto.

Seguimos esperando que se nos explique por qué buena parte de  las empresas supuestamente donantes son a menudo adjudicatarias de contratos públicos de grandes infraestructuras cuya realización hoy es claramente cuestionable. Me refiero a los aeropuertos en los que no despegan ni aterrizan aviones, a las paradas del AVE en las que no suben ni bajan viajeros, o a esas ruinosas carreteras de peaje que parece, según declaraciones del presidente de OHL (empresa donante), van a ser rescatadas con dinero público. Esas infraestructuras sin sentido tienen relación directa con la crisis que hoy se trata de resolver apretando los tornillos a la gente común que no participó de la fiesta de las adjudicaciones entre amigos.

Me pregunto, siguiendo a Weber, si es que acaso los sucesivos Consejos de ministros tomaban sus decisiones guiados por la intuición de que mantener contento al poder económico era el camino para mantener su poder político. Si así fuera, se confirmaría la afirmación de Cayo Lara de que la corrupción no es más que el mecanismo para que manden los que no se presentan a las elecciones.

Si esto  ya es grave para una democracia, lo es aún más que el cuarto poder, los grandes medios, hayan participado del debate obviando el análisis político y la labor periodística de explicar los hechos en el contexto en que se producen. Por el contrario, los medios y buena parte de sus tertulianos han preferido participar en los ejercicios de fe; creer o no creer a Rajoy.

Por eso algunos llamamos a esta prensa  periodistas de la corte; no se muestran interesados en descubrir y mostrar la verdad frente a la ciudadanía,  sino que son parte interesada del juego del poder y sus ejercicios de fe. Así las cosas se dividen en dos familias: los que quieren echar a Rajoy acusándole de mentir y los que sirven a Rajoy y dicen creerle. Pero no se engañen; son lo mismo, periodistas de la corte al servicio del mismo poder.

 

LES FOTOS DEL DIA 4-08-2013: ACTE PLATAFORMA EN DEFENSA DE L'EBRE

NO GRINYOLA, MIOLA

Era una calorosa tarda pels voltants de Sant Joan; el tio Joaquín Royo, el carter del poble, es disposava a repartir la correspondència diària. Amb un manoll de cartes en una ma, amb l’altra dominava la bicicleta a la perfecció, fruit de la experiència que donen els anys de professió. Només sortir de casa, el tio Joaquín havia escoltat un grinyol curt, però prou perceptible com per a preocupar-se’n. Immediatament, examinà la bicicleta per assegurar-se que tot anava bé; en principi semblava que sí. Uns moments més tard però, tornà a escoltar el grinyol; i nova comprovació sense que hi detectés cap avaria. I així durant tot el trajecte fins arribar a casa nostra.

Ma mare estava al carrer trinxant les bajoques i pelant les patates que faria per a sopar. Després d’intercanviar salutacions, el tio Joaquín va posar un peu al terra i li va allargar una carta que, mentre li donava, la va prémer de manera inconscient i immediatament, sé la va sentir grinyolar. Finalment havia trobat l’origen de la seva preocupació més immediata.

Davant de la curiositat, ma mare va obrir la carta i al seu interior havia una targeta postal amb un gatet que, en prémer-li la panxa, miolava.