El Ministre d’Hisenda i Administracions
Públiques Cristobal Montoro l’altre dia va posar un exemple de
com sortir de la crisi. Segons ell, les cooperatives olivareres de Sevilla
amaneixen olives destinades quasi el 100% a l’exportació i que després s’acaben
servint a la majoria dels restaurants del món, sobre tot, els de menjar ràpid.
L’afirmació del ministre m’ha donat molt que
pensar. Per un costat, perquè a primera vista sembla una bajanada. Però per un
altre costat, tampoc hi ha que descarta-ho automàticament, perquè segur que dóna
de menjar a molta gent.
Espanya sempre ha estat un país eminentment
agrari. Durant molts de segles, el sector primari ha fet de motor de la nostra
economia fins que la globalització ha fet que es puguin menjar cireres o
albercocs a qualsevol època de l’any. I dels kiwis ni en parlem... Però també
és cert que sempre hi ha hagut una xacra que ha condicionat la competitivitat
interior dels nostres productes: els alts costos de distribució deguts sobre tot,
als alts percentatges que apliquen els intermediaris, sumats als alts costos de
producció (energia, adobs, fitosanitaris, etc.)
Els productes agraris del nostre país són
d’una excel·lent qualitat. Em dóna igual parlar dels cítrics com de la fruita
dolça, de l’oli d’oliva o del vi. Tots ells molt apreciats internacionalment.
Un exemple. L’oli d’oliva, autèntic or líquid, a països com Alemanya el paguen
a preus astronòmics. Ara bé, caldria preguntar-se qui és el que fa negoci, per
què els nostres pagesos, no.
I directament relacionat amb el sector primari
existeix una indústria conservera que hauria de servir per absorbir tot
l’excedent que no s’arriba a comercialitzar, sense descartar que es pugui
produir per a elaborar directament. Estic parlant de melmelades i altres
conserves vegetals, però també de carn i de peix... Les olives de les que
estava parlant el ministre Montoro entrarien en aquest grup. Però amb
això no n’hi ha prou...
La revolució industrial de la segona meitat
del segle XIX va arribar a Catalunya en forma de telers. Al Vallès es produïa
roba d’una qualitat extraordinària, fins que va arribar la globalització i els
mateixos fabricants d’aquí van començar a fabricar fora amb la finalitat
d’abaratir costos. La roba, a part de ser més barata, era també de pitjor
qualitat.
La indústria sempre ha estat el sector que més
ha fet per l’economia d’un país. Sense indústria no hi pot haver recuperació
econòmica. Llavors el primer problema que es planteja és la competitivitat. Des
d’Europa es demana a Espanya precisament això: ser més competitius amb la
finalitat de rebaixar la taxa d’atur. Però ser més competitius no és sempre
garantia de creixement. Espanya no pot ni té que equiparar-se a països on la
precarietat laboral afavoreix els baixos costos de fabricació. No cal posar
exemples ja que tots els tenim a la ment.
Per tant, quina és la solució? La solució
passa per fabricar productes de qualitat i, a poder ser, autòctons, aquells que
sempre ens han fet progressar econòmicament parlant. Els experiments sense
gasosa!
Però no ens tenim que oblidar d’una cosa
fonamental. En economia es parla sovint de r+d+i, sense que s’acabi d’entendre
prou bé sobre que s’està parlant (r = recerca, d = desenvolupament, I =
innovació) Són conceptes bàsiques que tot país que vulgui progressar hauria
d’aplicar obligatòriament. Però sembla que el govern del PP no està per la
labor i fan seva aquella màxima que diu que inventen els altres, que
aquí ja n’hi ha prou en rebaixar el sou als treballadors... Una manera de
pensar molt primària i pròpia d’un govern incapaç d’esforçar-se per a torbar
les solucions idònies per al país.
Per acabar, avui us explicaré un vell acudit
de Forges relacionat amb l’escrit.
D’un carreró fosc surt un assaltador i es
dirigeix a la víctima:
-Mans en l’aire, això és un atracament.
-No facis tonteries que sóc intermediari.
-Ui, perdó mestre.
