dissabte, 1 de març del 2014
La història, segons Wert i companyia
Els nous programes d'ensenyament del PP primen la memorització per inculcar una idea del passat
El Partit Popular sembla disposat a adoctrinar les noves generacions d'espanyols reduint la seva educació a la memorització de continguts acuradament seleccionats, que no deixin espai al perniciós exercici de pensar. En el terreny de la història, per exemple, es comença fixant les veritats indiscutibles en uns programes inspirats pels elements més retrògrads de l'academicisme oficial, on s'estableix el que els professors hauran d'ensenyar, sense acceptar alternatives ni debats. Tot està ordenat linealment per inculcar la idea que la història d'Espanya segueix un curs inevitable fins a la glòria d'un present de reacció, pobresa i atur, que Ana Botella es va encarregar al seu dia de definir com el moment més elevat del progrés humà.Res més forassenyat que aquell programa d'Història d'Espanya de segon de batxillerat on es comença dient que és «essencial l'anàlisi i comentari de textos històrics i historiogràfics, mapes, gràfics, taules estadístiques i imatges», cosa que resulta impossible davant la necessitat de completar un total de 51 temes d'una amplitud i densitat tan elevada que dubto que puguin desenvolupar-se en el temps disponible per a la història en un curs de batxillerat.
El tema dedicat a l'«auge de l'Imperi al segle XVI», per exemple, l'enunciat del qual m'abstinc de copiar perquè ompliria bona part de l'espai de què disposo, exigeix ocupar-se dels problemes interns i externs durant els regnats de Carles I i Felip II, dels conflictes religiosos, de la conquista i colonització d'Amèrica, de la política econòmica que s'hi va aplicar, de la revolució dels preus o del cost de l'Imperi, amb l'objectiu que l'alumne assoleixi «estàndards d'aprenentatge» que li permetin enfrontar-se a qüestions com: «Analitza la política respecte a Amèrica al segle XVI i les seves conseqüències per a Espanya, Europa i la població americana».
Això em semblaria bé si el professor pogués treballar-ho durant un parell de mesos amb els alumnes, raonant sobre temes com la mineria indiana, la revolució dels preus o la catàstrofe demogràfica indígena, a part d'ocupar-se de guerra, política i religió a Europa. Però és impossible desenvolupar els continguts fins a un punt que permeti respondre a aquests plantejaments en un curs en què s'hauran d'estudiar 50 temes més i assolir «estàndards d'aprenentatge» per enfrontar-se a qüestions com «Comenta l'àmbit territorial i característiques de cada sistema de repoblació, així com les seves causes i conseqüències» o «Especifica els diferents grups d'oposició política al règim franquista i comenta la seva evolució en el temps».
És evident que un programa d'una amplitud com aquesta només pot conduir a la memorització d'unes veritats establertes, amb les quals fer front a les exigències d'un examen. Res que s'assembli a aprendre a «pensar històricament», com proposava el meu mestre Pierre Vilar, o que respongui a la preocupació que m'expressava el meu vell amic i mestre Ramón Carande quan em deia en una carta que el que necessitaven els espanyols sobretot era aprendre a pensar.
Si algú pensa que faig una interpretació esbiaixada dels propòsits d'aquest programa, només li cal recórrer a la notícia publicada el 18 de febrer que informa que la Comunitat de Madrid imposarà un programa d'ensenyament primari en què tots els alumnes madrilenys hauran de conèixer 15 dates obligades, des de l'arribada dels romans a la Península fins a l'entrada en l'euro, passant per les dues guerres mundials i la guerra civil espanyola (que ja són cinc, o potser vuit, la meitat del programa, si de les guerres s'aprèn la data d'inici i la del final). Aquesta nova història, «neta de localismes», va encaminada a inculcar a l'alumne que «som una gran nació, que fa més de 500 anys que existim com a gran nació, plena de riquesa i diversitat», segons afirma el president de la comunitat, que afegeix: «Hem estat un Gran Imperi, tot això s'ha de conèixer».
Malament lI hauria semblat aquest programa a Santiago Ramón y Cajal, que escrivia: «Es necessita tornar a escriure la història d'Espanya per netejar-la de totes aquelles exageracions amb les quals s'ageganta als ulls del nen el valor i la virtut de la seva raça. Mala manera de preparar la joventut a l'engrandiment de la seva pàtria és pintar-la-hi com una nació d'herois, de savis i d'artistes insuperables».
És clar que això es deia en els temps en què a la Institución Libre de Enseñanza li ensenyaven a Carande la importància de pensar, una cosa poc convenient en l'ensenyament actual si es vol evitar que quan l'alumne deixi l'escola es posi a analitzar el món que li ha preparat el Partit Popular i acabi decidint demanar-n'hi comptes.
divendres, 28 de febrer del 2014
DILEMA EXISTENCIAL I REFLEXIONS
Divendres de la passada setmana se’ns
va avariar el termo de l’aigua. El lampista ens va dir que no podia
apanyar-se i, per tant, havia de canviar-se i així ho va fer.
Ahir, des de la seva oficina ens van
trucar per a fer-nos una pregunta: El voleu amb IVA o sense IVA?
En aquell moment a mi se’m va plantejar
un dilema existencial: Què fer?
Al poc de treballar a Hisenda (quan encara
no era Agència Tributària) recordo que explicaven que un electricista,
després de fer una feina a casa Borrell, qui va ser ministre i primer secretari
d’estat d’Hisenda, li va fer la mateixa pregunta i, directament el va
denunciar.
Segurament els que treballem a l’Agència
estem molt més conscienciats que la resta de que tot hauria de ser amb
IVA, ja que els impostos serveixen per a tenir millor sanitat, millor ensenyament,
millors infraestructures i equipaments... Però realment és així?
Mireu, pràcticament ¼ part de l’economia
del país és economia submergida; la pressió fiscal recau, sobre tot, en
els treballadors assalariats i una gran part dels autònoms i d’altres
empresaris diuen que guanyen sous inferiors als Salari Mínim Interprofessional
(SMI) Evidentment això no és que ho digui jo, hi ha estudis i xifres oficials
que així ho certifiquen.
El cost del termo, sense IVA eren
350 euros i amb IVA 423,5, un 21% més. Per tant l’estalvi de ser
d’una forma a ser d’una altra és de més de 70 euros. Llaminer...
Davant d’això et planteges els pros
i els contres. A favor: estàs dintre de la legalitat, per consciència
com a treballador, però també com a ciutadà, els impostos es destinen a
millorar la nostra qualitat de vida...
En contra: Qui hauria de donar exemple,
no ho fa (alts càrrecs del PP, però també polítics diversos de la majoria
dels partits polítics), mentre la qualitat de vida disminueix i pel camí
es perden tot tipus de drets, n’hi ha que viuen molt bé sense importar-los
gens ni mica evadir impostos, fer frau o qualsevol altra actitud il·lícita.
Els meus impostos poden servir per a pagar beques i d’altres ajuts de
persones que comenten frau per no declarar els seus ingressos reals i que,
de ser així, s’excedirien dels topes establerts. Com a funcionari, Zapatero
em va rebaixar el sou i Rajoy me’l va tornar a baixar al treure’m la
paga extraordinària de Nadal de 2012 i me’l ha congelat durant 3 anys
(2012, 2013 i 2014) A apart s’ha suprimit una sistema de promocions que
estava relacionat amb l’ antiguitat i la categoria professional. Si
l’estat em roba, per què no puc robar jo a l’estat?
Finalment va prevaldre la nostra consciència
abans de la ràbia que ens provoca haver de tolerar ni que sigui de forma
passiva l’actual situació econòmica i social del país.
Per acabar, permeteu-me que al·lucini
amb colors de veure com, de sobte, un termo (o qualsevol altre
aparell) pot volatilitzar-se de sobte. M’explico. Se suposo que el lampista
l’ha comprat al seu proveïdor habitual i que aquest li ha fet una factura.
Per tant, si el ven en negre, què se’n ha fet? Normalment el frau
es comet en la ma d’obra, però no amb els peces que és una cosa molt més
fàcil de trobar: 1 de comprat, 1 de venut i si no s’ha venut, ha d’estar
al magatzem com a existències.
Porca miseria...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)