LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 28-01-2015

Algú sabria dir-me que es aquest estrany pal plantat al bell mig d'un parc (el que hi ha entre el pati del col·legi Miquel Granell i la Ramba Tarradellas) 
Us donaré una pista. Porta allí des de l'any 2008 o 2009...
Bé, un d'aquests anys es va iniciar unes festes d'integració dels col·lectius estrangers que hi ha a Amposta. El primer anys els hi va tocar als bolivians i el segon als romanesos. 
Un dels jocs més arrelats entre els bolivians és el palo engrasado, una espècie de pal ensabonat, però en vertical. 
Només es va utilitzar uns minuts, però porta allí 6 o 7 anys... 
Es traurà algun dia?  

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. PER LA TORRE DE SANT JOAN IV

Pendents de Frankfurt

JOAN TAPIA

Periodista

Avui el centre d'atenció política serà Frankfurt, on Mario Draghiexplicarà el pla del BCE per comprar bons als mercats amb l'objectiu de rebaixar més els tipus d'interès, agilitzar el crèdit i expandir l'economia. I és que l'estabilitat política europea -on en les últimes eleccions a l'Europarlament van sorgir partits de protesta antisistema que van des de l'extrema dreta a França i la Gran Bretanya fins a l'esquerra radical a Grècia i Espanya- depèn en part de la tornada al creixement. El 2014 ha estat només d'un miserable 0,8% a l'eurozona, segons l'FMI, que a més ha rebaixat la previsió del 2015 dues dècimes (de l'escàs 1,4% al 1,2%).

Espanya creix una mica més que la mitjana (1,4% el 2014, i 2% el 2015, segons l'FMI) encara que segueix tenint una taxa d'atur superior al doble de la mitjana. Convé explicar les causes d'aquest relatiu enlairament, que són alhora polítiques i econòmiques. La primera són -l'FMI ho subratlla- les reformes introduïdes amb pressió europea. O sigui, la lluita per l'estabilitat pressupostària iniciada perJosé Luis Rodríguez Zapatero el maig del 2010 i la reforma laboral de Mariano Rajoy el 2012. L'elementalitat política espanyola ho rebutja, però és així. I millor ens aniria si llegíssim bé el que passa.

La 'piscina' de Draghi

La segona causa és el descens dels tipus d'interès després de les paraules de Draghi el juliol del 2012 dient que el BCE faria tot el que calgués --i que seria suficient-- perquè l'euro no naufragués. Així, els tipuss del deute espanyol a 10 anys han baixat de més del 7,5% a l'entorn de l'1,5%. I aquella frase màgica de Draghi va ser possible perquè Espanya i els països del sud ja havien iniciat els ajustos. I partint d'això, el mateix president del BCE es va poder llançar a la piscina amb aquella declaració. Contra el criteri del poderós Bundesbank però amb el vistiplau tàcit d'Angela Merkel. La cancellera sabia que l'explosió de l'euro seria un desastre però també creia (i no ha canviat) que la solidaritat dels ciutadans dels països del nord té un límit clar: que no faci témer una pujada dels seus impostos que afavoreixi els partits antieuro a Alemanya, Holanda, Finlàndia i Àustria.

Nova decisió política

I la decisió d'avui també està condicionada per la política. La compra de bons és convenient per assegurar el creixement i es pot fer perquè la inflació actualments no suposa una amenaça (la taxa és negativa a Europa en un 0,2% i a Espanya, en un 1%). I els bancs centrals dels Estats Units, el Japó i Anglaterra ja hi han recorregut amb èxit (relatiu).

Avui s'ataca el BCE per la seva tardança i potser demà es criticarà el seu caràcter limitat. Una crítica és la política (Pablo Iglesias estaria a l'extrem) que posa de referent la política monetària americana (sense aprovar la gran flexibilitat de la seva economia). Una altra, més sòlida, és la dels economistes --Joseph Stiglitz, per exemple-- que també subratllen el contrast amb Amèrica. Però totes dues ignoren una cosa fonamental: no té el mateix poder moral i material el banc central d'una Unió d'Estats sobirans (amb mercats polítics fraccionats) com és la UE, que el d'un Estat sobirà amb un president que nomena al cap del banc central, com són els Estats Units. La Reserva Federal té una relació diferent amb Barack Obama perquè els EUA són un Estat i el seu únic propietari. Draghi ha de compondre perquè Merkel (el primer accionista del BCE) depèn únicament dels electors alemanys.

Un BCE com la Reserva Federal exigiria que l'euro tingués al darrere un Estat i un parlament sobirà (no 19). I Europa (dirigents i pobles) van optar per portar un ritme lent. Més BCE implica més unió política. Que Berlín, París i Madrid hi pintin menys.

TOT ESTÀ ALS LLIBRES

Lliçó de filosofia. El filòsof clàssic grec Sòcrates va dir: Només sé que no sé res...

Es referia que la vida està plena de coneixement i d’experiències i de que de totes elles se’n pot extreure alguna cosa que podràs aprofitar posteriorment. No obstant, per molt que es visqui mai es podran adquirir tots els coneixements, ni tants sols una petita part dels mateixos. D’aquí que si es compara el que una persona pot arribar a retenir amb la quantitat total de coneixement (filosofia, geografia, història, ciències, literatura, astronomia...), al final arribes a la conclusió de que no saps res...

Lliçó de literatura. Al llibre els Tres Mosqueters, del francès Alexandre Dumas, hi surt un personatge sinistre anomenat My Lady i que fa costat al Cardenal Richelieu. Aquest, amb argúcies, aconsegueix que el rei li signi un salvoconduït que lliurarà a My Lady per a que si l’enxampen fent alguna malifeta, en pugui sortir ben parada. El text d’aquell document era el següent: Per ordre meva i per bé de l'Estat , ha fet el portador de la present el que ha fet.

No trobeu que aquestes dues cites tenen total vigència als nostres dies?

Mireu, després de la excarcelació de Bércenas i, davant les acusacions que fa cap el Partit Popular, surten Rajoy i els altres dirigents del partit i afirmen desconeixença d’una caixa B al seu partit. La Gürtel, de fet, va ser un complot en contra dels populars i els sobres que segons Bárcenas i el jutge Ruz cobraven els càrrecs del PP, burdes especulacions sense cap tipus de fundament...

Neguen saber res de diner negre, de comissions, de sobresous...

L’altra cita la podríem aplicar a un cas molt més proper. Com sabeu, avui han comparegut davant el jutge el pinyol de la família Pujol.

El cas Pujol s’ha convertit en alguna cosa més que una pedra a la sabata de Convergència. El que passa és que no sé la poden treure i continuar caminant com si res, és del tot impossible.

Després de negar-se quatre vegades, finalment el grup parlamentari d’ERC ha demanat la compareixença del President a la comissió d’investigació que té oberta el Parlament sobre el cas Pujol.

El canvi d’actitud es deu a que ahir es va fer públic que entre Oriol Pujol i Mas hi va haver un intercanvi de missatges on l’exsecretari general de CDC li demanava al President de la Generalitat que intervingués en el tema de la deslocalització d’unes empreses multinacionals ubicades a Catalunya.

Mas no ho va negar, però va dir que tot el que va fer, ho va fer per Catalunya i que no podia saber si d’això algú en podia treure profit.

Jo crec que ens prenen per babaus i si els resultats de les properes eleccions els hi són favorables, fàcilment arribaran a la conclusió que són boníssims... Tant els uns com el altres.