Dimitir és un verb anglès

ALBERT SÁEZ

Director adjunt

En els inicis d'aquesta llarga crisi, una pintada va resumir el nostre estat d'ànim: «Dimitir no és un nom rus», deia aquella frase. Era un bon resum de l'afartament de la impunitat dels polítics a Espanya.Ana Mato segueix de diputada al Congrés al costat de Manolo Chaves i tants altres. Xavier Crespo, al Parlament de Catalunya,Jordi Cañas, al d'Estrasburg, i tants altres que segueixen sense entendre que el llindar de la permissivitat amb la corrupció s'ha endurit i que s'acaba el temps de la impunitat basada en les martingales de la transició. Però la cultura política espanyola -i en això Catalunya no és diferent- prefereix escurar els terminis i intentar desaparèixer de la primera pàgina abans de sortir definitivament del primer pla.

Els resultats de les eleccions britàniques es van conèixer aquests divendres a mig matí. Abans de dinar ja havien dimitit Ed Miliband,Nick Clegg i Nigel Farage. El primer, per responsabilitzar-se de la debacle laborista per recolzar el Better together a Escòcia. El segon, per l'enfonsament dels liberals després d'estar al Govern tory. I el tercer, perquè l'antieuropeu UKIP no ha aconseguit ni el seu escó.

Llei electoral

Els partits tradicionals estan aquests dies capcots per les males expectatives que els auguren les enquestes del pròxim 24-M. Llancen missatges tremendistes avisant que els emergents portaran les set plagues d'Egipte si arriben a governar. Però són incapaços de fer un pas enrere. Felipe González fins i tot considera un ultratge treure un corrupte de les llistes per aconseguir la investidura de Susana Díaz a Andalusia. Rajoy es limita a dir que el PP té defectes, però és incapaç d'exigir a Alfonso Rus que anul·li la candidatura a Xàtiva després de sortir a la ràdio comptant els feixos d'euros després de cobrar una comissió.

Els partits tenen oportunitats d'intentar demostrar que el seu ocàs és menys terrible que la victòria de l'adamisme. Dimitir és el camí. Aprovar una llei electoral catalana després de 35 anys de partidisme és oxigen. Investir qui guanya és el mínim.

EPISODIS ELECTORALS AMPOSTINS: LA PROPAGANDA DE CAMPANYA (Segona part)

PLATAFORMA PER CATALUNYA (PxC) Cap de llista Germán Ciscar.

Cartells. Sí, de tres tipus, en un dels quals no hi ha cap fotografia.

Banderoles. No.

Mupis. No.

Lema electoral. Dos lemes (cada tipus de cartell en porta un) Primer els de casa (cap novetat) i Fem fora la casta (de clara inspiració en Podemos)

Seu electoral. No n’he vist cap.

Ara mateix té un regidor i, segons he sentit, n’aspira a treure’n un altre. Fan bandera de la immigració i de les denúncies que ha presentat al jutjat sobre presumptes irregularitats de l’alcalde.

Al menys a una escola pública s’han queixat per haver col·locat pancartes als carrers del costat. 

PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA 

(PSC) Cap de llista Francesc Miró.

Cartells. Sí

Banderoles. Sí.

Mupis. Sí i també tanques publicitàries. 

Lema electoral: El canvi serè. Normalment els partits empren un lema abans de les eleccions i un altre quan han de demanar el vot. La candidatura Francesc Miró ha utilitzat el mateix lema des de que l’agrupació socialista el va escollir per a ser el candidat. També usa un segon lema que com el primer, tampoc es tracta de cap novetat: L'Amposta que somio serà imparable. 

Seu electoral: Sí. Al menys això sembla. Està a la part alta de l’avinguda de Catalunya, en front al CAP, allà on la família del candidat havia regentat fa anys un bar.

Ara té tres regidors i hauria de millorar o, al menys conservar els que té per a que sumats amb els d’EA-AM es pugui aspirar a arrabassar l’alcaldia a CiU.

A l’entrada d’Amposta per l’avinguda de Santa Bàrbara hi ha un mupi que té, per un costat, mirant cap el S a Manel Ferré i per l’altre, cara N a Francesc Miró. Espero que ningú faci l’acudit fàcil de dir que representen les dues cares d’una mateixa moneda.

És l’únic candidat amb fotografies diferents: la dels cartells, banderoles i mupis no és igual a la de les tanques. Personalment m’agrada més la de els tanques on, a diferència dels altres llocs apareix sense americana. Treure’s l’americana és símptoma de voler anar per feina. És l’únic candidat que apareix amb corbata. La corbata, a part de ser un símbol d’elegància, fa de barrera simbòlica entre dos interlocutors de diferents estaments: en aquest cas, candidat i votants. A les pancartes i banderoles també li veig un semblant més seriós.   

   

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 12-05-2015

Totes aquestes fotos estan fetes a una finca que hi ha al costat de l'antic camí de Masdenverge, abans d'arribar a la zona lúdica... 
Sembla ser que a algú li van dir que per allí estava la deixalleria i es va pensar que era això.  

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. DIADA DE VILAFRANCA DEL PENEDÈS. 3d6a