MARIANO NO HO VEU CLAR

De Manel Fontdevila a diario.es

No em digueu a mi que abaixar els tipus de retencions d’IRPF quan només falten 5 mesos i escaig per a les eleccions (previsiblement Rajoy allargarà la legislatura el màxim possible) i, a sobre, sense contemplar cap altra modificació tributària, no és només per mirar de capgirar unes enquestes que, de moment, son desfavorables als interessos de Mariano Rajoy.

Quan arriba una fita electoral, cada dia surten temes relacionats de tota mena. Només cal recordar que fa uns dies, Esperanza Aguirre (mai se’n acaba d’anar del tot) va suggerir Rajoy que fes coincidir les eleccions generals amb les de Catalunya.

Segons els analistes polítics, si la coincidència de dates es fa per a desactivar l’independentisme, la proposta tindria sentit, però a part d’això, no hi ha cap d’altre motiu.

En canvi, a Rajoy li interessa retardar al màxim les eleccions per mirar de remuntar resultats. No només les de les enquestes, sinó també els econòmics, la gran basa del seu govern per mirar de guanyar-les.

Divendres, Pepa Bueno, al seu editorial de la Cadena SER, es preguntava (al mateix temps que traslladava la pregunta al experts) què és populisme?  En una clara referència a la decisió del PP d’avançar 6 mesos la baixada dels tipus de retenció, tant als treballadors com als professionals que se’ls apliquen a les factures.

Com a entès en el tema (no expert), una abaixada de tipus no serveix para gaire bé res sinó va acompanyada d’una reforma de l’IRPF que contempli una baixada generalitzada de l’impost. Sinó és fa així és pa per avui i gana per demà i ni això, perquè no crec en l’efecte psicològic de gastar més perquè quan cobres la nòmina vegis que t’han ingressat uns pocs euros més que a l’anterior. 

Com totes les reformes que fa el PP, sempre, els més beneficiats són els que tenen les rendes més altes, ja que percentualment, la baixada és similar.

S’està dient també que abans de final d’any (segons Rajoy, sempre que sigui possible), se’ns tornarà la part proporcional de la paga extra que ens va treure l’any 2011, així com els dies de lliure disposició dels que gaudíem els funcionaris.

Si ho he de resumir en pocs paraules ho diria així: Tot pel poder!

Quina vergonya de país i quina vergonya de governants!

Per cert, si guanya el PP les eleccions generals pels pèls i C’s (per exemple) no té suficients diputats per a investir per majoria Mariano Rajoy, seria factible un pacte entre les forces progressistes tal i com ha passat, per exemple a l’Ajuntament de Madrid?

És legal, però imagino que poc provable i, aquí sí, segurament es respectaria la llista més votada.

DIADA DE LES ROQUETES. 4d6a de la colla Jove dels Castellers de Sitges

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. PEL CAMÍ DEL CARRER MAJOR (1)

La demonització dels pactes

IAN GIBSON

Escriptor.

Molt catòlics ells, però, a l’hora de la veritat, sempre més atents a palles alienes que a la biga instal·lada a l’ull propi. ¡Tu més! ¡Tu més! I mai amb tanta vehemència com ara quan els ha tocat un cataclisme electoral. «Ha tret els poderosos del seu lloc i ha exaltat els humils»: un gairebé té la sensació d’estar sentint el Magnificat de la Santíssima Verge al comunicar a Elisabeth la notícia del socialment modest, si bé celestial, naixement que s’aproxima (Lluc 1). Per descomptat que el Partit Popular no li va a atribuir a Jahvè la trompada que li han etzibat els malnascuts partits emergents, amb la connivència del diabòlic Pedro Sánchez, el gran traïdor que ha convertit el PSOE, segons acaba de sentenciar Mariano Rajoy, en «un partit radical, extremista i allunyat de tota centralitat».

La dreta espanyola no aprèn mai res, no evoluciona mai, no es renova mai (a pesar de les seves promeses), no demana mai perdó, no es penedeix mai. Els culpables i els dolents sempre són els altres. Creu que la llei d’amnistia, preconstitucional, l’absol d’haver d’afrontar l’horror de l’Holocaust en versió espanyola. No el preocupa gens ni mica el Valle de los Caídos, les cunetes li són indiferents. Diu que no té res a veure amb el règim passat, però ho desmenteixen una vegada i una altra els seus tics neofranquistes. Grates una mica i surten la CEDA i Gil Robles o alguna cosa pitjor, presumint de demòcrates i de ser els únics amb dret a conduir els destins d’Espanya, o sigui de l’Espanya que és, ha sigut i sempre serà patrimoni seu.
Entre els seus peixos grossos el predilecte de servidor segueix sent l’inefable almerienc Rafael Hernando, portaveu del Partit Popular al Congrés, a qui tan sols li falta posar-se una camisa blava. Faig tot el possible perquè no se m’escape cap de les seves perles. Allò dels familiars dels assassinats per la dictadura va ser el súmmum. No hi va haver mea culpa, és clar. En tals casos no n’hi ha mai, ni de part pròpia ni de la dels coreligionaris (Pedro Casado també ha dit barbaritats de la memòria històrica i ningú del seu partit li ha demanat que rectifiqui). Els primers plans televisius d’Hernando, sobretot quan, feliç en el seu escó, escolta extasiat el cap, són impagables. Per a col·leccionistes.
A propòsit, les hemeroteques estan coneixent una revolució inimaginable fa només uns quants anys. Avui no es perd res, les veus i els textos s’emmagatzemen perquè puguin ser consultats de manera immediata en qualsevol punt del globus. El cas de Guillermo Zapata demostra que res del que sigui expressat verbalment o per escrit té ja assegurat l’oblit. Allò d’On vaig dir blanc ara dic negre ja no serveix. Que cada polític actuï en conseqüència, ja que per les seves paraules recuperades serà conegut. Bé per la Sexta, que s’encarrega de fer unes capbussades en els arxius que estan donant resultats demolidors. ¡Quina antologia de declaracions comprometedores que ens van regalant!
La rebequeria infantil del Partit Popular seria patètica si no fos símptoma d’una actitud antidemocràtica profundament arrelada. Sense anar més lluny, el seu argument, reiterat una vegada i una altra, que la llista més votada als ajuntaments hauria de ser, de manera automàtica, la guanyadora. ¿Per què? Com que el sistema electoral vigent
–decidit, se suposa, pels espanyols– permet la formació de pactes i coalicions preelectorals i postelectorals, ¿com portar a l’engany? Si a mi no m’agrades gens, tampoc el teu programa, i si no ets capaç, per inepte, d’aconseguir la teva cobejada majoria absoluta, ¿amb quina raó o raons protestes si altres formacions més o menys afins s’associen per impedir que exerceixis, o segueixis exercint, el poder?

TANT SI HO VOLEN, com si no, de totes maneres, és l’hora de pactar. En aquest context la paraula compromís, segons s’utilitza avui amb creixent freqüència, està donant lloc a malentesos a causa de la pressió de l’anglès compromise (transacció o solució de compromís, mai compromís en el sentit històric espanyol). En la cultura política britànica la recerca de transaccions, de compromise solutions, ha gaudit sempre de respecte. Amb justificació, ja que en la vida el més assenyat és pactar, buscar acords raonablement acceptables per a tots. La situació actual a Espanya afavoreix un canvi d’actituds en aquest sentit. Que el més potent forçosament hagi de pactar amb el que ho és menys és terapèutic. S’acaba de formalitzar l’acord que, gràcies a Ciutadans, li va a permetre a Cristina Cifuentes presidir la Comunitat de Madrid. No hi puc estar en contra. Els de Rivera es declaren enemics mortals de la corrupció. Vull creure que la seva presència a la comunitat serà positiva. I veurem com va avançant la situació a tot el país al llarg dels pròxims mesos. Em confesso fascinat.