Una Europa sense disfressa

RAMÓN LOBO

Periodista

Tots han perdut: Grècia, Alemanya, Alexis Tsipras, Angela Merkel, Europa, la confiança. El gran problema de la UE és que tot es mou en un curtterminisme desesperant, en un apedaçament impropi d'un projecte de tant calat. Des que va esclatar la crisi econòmica el 2008 no hi ha un pla polític definit. La UE viu en l'abisme, més atenta als mercats que a les urnes.

Hi hagi o no Grexit, que ningú descarta que pugui haver-n'hi d'aquí unes setmanes o mesos, Europa ja ha mostrat els seus pitjors defectes, que van des de l'arrogància del nord fins a la lleugeresa de la socialdemocràcia, que en temps no tan llunyans, els 80, per exemple, va ser impulsora del somni comú. Per a molts, Europa ha deixat de ser la solució dels seus problemes quotidians per transformar-se en una desagradable madrastra que només exigeix més ajustos sense importar-li el patiment.

Perden Merkel i el seu ministre de Finances, Wolfgang Schäuble, perquè passi el que passi, el déu ajust surt tocat. Una de les potes de la troica, l'FMI, una organització que no es distingeix per l'empatia, ha reconegut que el deute grec és impagable, que serà necessària una quitació. Perd Merkel perquè si hi hagués Grexitpassarà a la història com la líder que no va saber o no es va atrevir a liderar. Perd la cancellera alemanya perquè si accepta el pla de Syriza haurà d'enfrontar-se al seu Parlament i al seu electorat, que després de mesos de titulars xenòfobs en la seva premsa escombraries, ha acabat per comprar el discurs racista: només el 10% dels alemanys volen que Grècia segueixi en l'euro a costa de les ajudes.

Victòria pírrica

Parlen els alemanys i alguns dels seus satèl·lits de pèrdua de confiança en els dirigents grecs, i és així, però també dels ciutadans en els seus dirigents de la UE. En aquest ball de declaracions, ningú aclareix on han anat els diners dels dos anteriors rescats. És un treball que els periodistes no estem fent i en què s'hauria d'insistir: s'ha rescatat els bancs alemanys i francesos, sobretot, no els ciutadans grecs.

Perden Grècia i els grecs després d'un pols de diversos mesos perquè tindran en el millor dels casos tres anys més d'ajust sense un futur clar. Perden Syriza i el seu líder, Alexis Tsipras, perquè han comprovat les seves limitacions; no són suficients les promeses electorals ni tenir un ministre rockstar com Iannis Varufakis per afrontar «els xacals», com els va definir Kostas Pliakos. Perd Grècia perquè encara no ha reconegut el més essencial: els culpables del desastre del país en què viuen són ells, com en som els espanyols d'haver permès, i seguir permetent, la corrupció sistèmica.

Han guanyat els xacals, però és un victòria pírrica, que això també ho van inventar els grecs. Van guanyar els forts al preu de mostrar les seves debilitats. És difícil negociar quan el BCE té el teu sistema bancari agafat pel coll. Han perdut els creditors perquè el mecanisme de la caixa xinesa, de la trampa, ja és visible per a tots els ciutadans. Les victòries pírriques necessiten mesos, o anys, per comptabilitzar-se com a derrotes.

Tsipras ha cedit, o claudicat com assegura Paul Peston, de la BBC. Ha tret el seu cotxe de la línia de col·lisió en l'últim instant dins del joc de la gallina. Tsipras ha faltat a les seves promeses, ha acabat per acceptar una realitat política amb la qual van lidiar amb més o menys fortuna Samaràs i Papandreu. Tot i el vot del Parlament (251 de 300 diputats a favor del pla de retallades i pujades d'impostos ofert a Brussel·les) tindrà contestació al carrer. Però el carrer està exhaust. El corralito d'aquests dies juga a favor seu.

Govern tècnic

Però Tsipras també és qui menys ha perdut. Va convocar el seu referèndum i el va guanyar. Són dues victòries en una: poder celebrar-lo sense que et donin un cop des de Brussel·les i col·loquin un Papadimos al capdavant d'un Govern tècnic, com suggeria el líder dels presumptes socialdemòcrates europeus, Martin Schulz; l'altra és guanyar-lo amb el 61% dels vots i que la majoria d'aquestno a l'ajust fos en realitat un sí a seguir a Europa.

Gràcies a la consulta, Tsipras es va dotar del suport i la legitimitat que necessitava per fer concessions sense perdre la dignitat. Syriza ha aconseguit més èxits en la seva derrota: posar Merkel en dificultats, dividir els creditors i que es discuteixi sobre la quitació encara que en diguin reestructuració.

L'Europa social, l'Europa dels ciutadans i totes aquestes coses haurà d'esperar. De moment, seguim amb l'Europa dels mercaders, però sense disfressa.

PER QUÈ VA VISITAR MAS AL REI?

Sembla ser que és, ara per ara, un dels secrets d’Estat més ben guardats...

Entenc que la Casa Reial no vulgui dir res sobre el tema, al cap i a la fi, és la institució menys democràtica que tenim, però em sobta que una persona tan loquaç com Mas no abriga la boca ni per a dir piu sobre aquest tema.

I jo pregunto: Això és democràcia? En democràcia els ciutadans no tenen el dret de saber què és el que fan els seus governants? O és que es tracta d’un secret d’Estat? De ser així, les cames ja em comencen a tremolar...

Segurament a molts de vosaltres amics lectors us vindrà al cap una visita que va fer Mas a Madrid quan era cap de l’oposició a Catalunya. Aquella vegada no va visitar el Rei, sinó que ho va fer al president del govern que era Rodríguez Zapatero. En aquella visita Mas va anar per mirar d’assegurar-se el seu futur i va acceptar una rebaixa de l’Estatut que s’estava tramitant a canvi de que Zapatero fes pressió als socialistes catalans per a que acceptessin que fos president el líder de la llista més votada que, en tota seguretat, seria ell. Vaja, alguna cosa així com el que ara està demanant el PP.

Si aquella vegada Mas va vendre Catalunya per ser President de la Generalitat, qui no ens diu ara que aquest cop ha tornat a fer una jugada similar.

Sí, ja sé que molts sereu escèptics al que estic dient. Potser ni jo mateix m’ho cregui... Però torno al començament, al títol de l’entrada: Per què va visitar Mas al Rei?    

Bé, hi ha una altra possibilitat encara que sigui una mica estrafolària: Què Mas li oferís a Felip VI ser el Rei de la nova Catalunya independent, igual com la Reina d’Anglaterra ho és de països que un dia van pertànyer a la corona anglesa com són Canadà, Austràlia o Nova Zelanda (en total 16 països)

Potser és un disbarat, però potser Mas i els seus han vist en aquest punt una sortida a tot l’enrenou que s’ha muntat (en castellà li diuen pollo) i pensen que potser així, a Madrid, seran molts més tibis amb les seves, fins ara, intransigents postures.

El Rei d’Espanya, segons la Constitució, aquella llei de lleis que sembla un canal d’aigua que només en porta en un sentit, però mai cap a l’altre, té un paper moderador, de representació de l’Estat en les més altes institucions internacionals i poca cosa més. Com a bon Borbó, l’actual Rei està molt més interessat en conservar les seves prebendes que no ficar-se en embolics de difícil sortida.

Dintre de pocs mesos és molt possible que Espanya canviï de govern. Que Rajoy i els seus se’n vagin a fer punyetes i que uns altres accedeixen al govern de l’Estat. Potser llavors serà el moment en que el Rei parlarà amb el nou cap de l’executiu i li dirà:

-Mira Pablo (m’ha sortit aquest nom com me’n hauria pogut sortir qualsevol altre) els catalans estan molts molestos amb l’actitud que hem tingut fins ara cap a ells. Ja saps que se’n volen anar. Què trobes si fem veure que els hi deixem fer el que volen, però continuant jo com a Rei de tots ells. És una manera d’anar-se’n, però de continuar vinculats al Regne de Totes les Espanyes.

Què no, què sí, que ja sé... Però torno a preguntar i ja és el tercer cop que ho faig: Per a què va visitar Mas al Rei? Si algú ho sap o bé em dóna una teoria convincent, no tindré més remei que rectificar, però fins que això no passi, deixeu-me elucubrar en teories impossibles que s’apropen molt al disbarat polític.

Però quantes vegades allò que semblava impossible ha acabat convertint-se en realitat?      

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 18-07-2015

Una senzilla pregunta: 

Quina necessitat té un cotxe d'aparcar ocupant part d'una pas de vianants quan té lloc per a poder aparcar bé? 

LES OLIVERES MONUMENTALS DE LA FINCA DE LLUQUET (PARTIDA DE L'ARION) -1-

Quan pràcticament ningú parlava d’oliveres mil·lenàries o monumentals, de vegades mon pare estava plegant olives amb la màquina al costat del camí de l’Arion i es paraven cotxes i li preguntaven:

-Què ens pot indicar on són aquestes oliveres tan grans que diuen que hi ha per aquí...

I mon pare deixava de plegar i els acompanyava uns centenars de metres, ja que sinó ho coneixies, era una mica complicat trobar-les, no com ara que està molt indicat.

Joan Porta, el propietari de la finca que originalment tenia uns 170 jornals del país, un dia em va dir:

-Tothom ve a veure les meves oliveres, però personalment m’agrada més la forma que tenen les de Lluquet... De vegades, per a relaxar-me, hi vaig a donar un tomb i contemplo les seves formes cargolades...

Avui, totes les oliveres que uns mostro són de la finca del Lluquet. Veureu que estan numerades amb una placa metàl·lica. És la manera d’identificar les oliveres monumentals segons el molí on les molen per a treure un oli d’edició especial, controlada i numerada.