dimarts, 21 de juliol del 2015
A Núria de Gispert li balla la cadira
L'aritmètica parlamentària és ben senzilla i implacable: el divorci de CiU i l'escissió interna que ha patit Unió Democràtica (UDC) provoquen que, avui en dia, l'independentisme sigui minoritari a la Cambra catalana. En començar aquesta turbulenta legislatura, la suma de CiU (50 diputats) i ERC (21 diputats) va fer possible la conformació d'una majoria sobiranista pel dret a decidir (tu ja m'entens). Però, després del'enrevessada consulta a la militància d'UDC del passat 14 de juny i la victòria, pels pèls, de les tesis de Josep Antoni Duran Lleida, la federació ha saltat pels aires i 10 dels 16 diputats democristians han passat a militar obertament en els rengles dels "no independentistes".
Són faves comptades: l'aposta secessionista té, ara com ara, el suport formal dels 34 diputats de CDC, 6 d'UDC, els 21 d'ERC i els 3 de la CUP. En total, 64 dels 135 escons del Parlament, 4 per sota del llindar de la majoria absoluta. Tot i que els democristians que s'han quedat amb les sigles del partit ja han anunciat que no aprofitaran aquesta avinentesa per "fer sang", és evident que la precarietat política del president Artur Mas és dramàtica.
Però en aquesta trencadissa qui ha quedat totalment en fals és l'actual presidenta del Parlament, Núria de Gispert, que ha conspirat obertament contra el president del comitè de govern del seu partit, Josep Antoni Duran Lleida, i ha perdut la batalla. A més, ha decidit que deixa de pagar les quotes d'afiliada a UDC i, per tant, implícitament, s'ha donat de baixa del partit fundat pel Manuel Carrasco i Formiguera. Formalment, Núria de Gispert ha passat a ser una diputada no adscrita integrada -amb el permís de la CUP- en la minoria secessionista del Parlament. Embolica que fa fort!
A l'hora de tancar aquesta edició d'EL TRIANGLE, regna una incertesa absoluta sobre la capacitat del moviment independentista -partits i entitats- per confegir una llista única per a les eleccions del 27-S. Tanmateix, plana una espessa boira sobre l'avançament electoral, pedra angular de l'arc parlamentari que, amb el suport d'Oriol Junqueras, sustenta la presidència d'Artur Mas.
El dia 3 d'agost és la data límit per tal que es pugui convocarel 27-S en clau plebiscitària. En aquest supòsit, la X Legislatura ja està pràcticament liquidada i no té cap sentit remoure la cadira de Núria de Gispert, segon càrrec de representació institucional de Catalunya. Ara bé, si Artur Mas decideix incomplir el "full de ruta" sobiranista, posposar les eleccions i exhaurir el seu mandat, aleshores cal posar immediatament a l'ordre del dia la necessitat de destituir la presidenta del Parlament. No li surten els números.
Són faves comptades: l'aposta secessionista té, ara com ara, el suport formal dels 34 diputats de CDC, 6 d'UDC, els 21 d'ERC i els 3 de la CUP. En total, 64 dels 135 escons del Parlament, 4 per sota del llindar de la majoria absoluta. Tot i que els democristians que s'han quedat amb les sigles del partit ja han anunciat que no aprofitaran aquesta avinentesa per "fer sang", és evident que la precarietat política del president Artur Mas és dramàtica.
Però en aquesta trencadissa qui ha quedat totalment en fals és l'actual presidenta del Parlament, Núria de Gispert, que ha conspirat obertament contra el president del comitè de govern del seu partit, Josep Antoni Duran Lleida, i ha perdut la batalla. A més, ha decidit que deixa de pagar les quotes d'afiliada a UDC i, per tant, implícitament, s'ha donat de baixa del partit fundat pel Manuel Carrasco i Formiguera. Formalment, Núria de Gispert ha passat a ser una diputada no adscrita integrada -amb el permís de la CUP- en la minoria secessionista del Parlament. Embolica que fa fort!
A l'hora de tancar aquesta edició d'EL TRIANGLE, regna una incertesa absoluta sobre la capacitat del moviment independentista -partits i entitats- per confegir una llista única per a les eleccions del 27-S. Tanmateix, plana una espessa boira sobre l'avançament electoral, pedra angular de l'arc parlamentari que, amb el suport d'Oriol Junqueras, sustenta la presidència d'Artur Mas.
El dia 3 d'agost és la data límit per tal que es pugui convocarel 27-S en clau plebiscitària. En aquest supòsit, la X Legislatura ja està pràcticament liquidada i no té cap sentit remoure la cadira de Núria de Gispert, segon càrrec de representació institucional de Catalunya. Ara bé, si Artur Mas decideix incomplir el "full de ruta" sobiranista, posposar les eleccions i exhaurir el seu mandat, aleshores cal posar immediatament a l'ordre del dia la necessitat de destituir la presidenta del Parlament. No li surten els números.
dilluns, 20 de juliol del 2015
EMPRESARIS MODÈLICS
Fa
dècades, quan no tothom podia tenir accés a la universitat, l’ocupació d’empresari s’heretava.
Normalment passava de pares a fills i, sovint, quan els fills es feien càrrec
l’empresa feien bons als pares...
Entre
octubre de 1977 i octubre de 1978 vaig treballar a la bòvila de Carlos Lores, a la Carretera d’Ulldecona,
al costat del riu Cervol. Carlos era una bona persona, però amb una vida
personal molt desendreçada i un desastre com a empresari. La fàbrica sé l’havia posat el seu pare que va ser
alcalde de Benicarló.
Posteriorment,
entre novembre de 1979 i agost de 1984 vaig treballar a la fàbrica de motllures
de Juan Chaler, conegut a Vinaròs com el Peno. El Peno va començar tenint un petit
taller de fusteria que poc a poc va anar creixent fins a convertir-se en una
fàbrica. El negoci sé li escapava de les mans i va ser llavors quan va tenir la
necessitat de fitxar algú que se’n fes càrrec. Diuen les males llengües que es va jugar
el futur director en un partit de tennis amb Rafel Serret, el propietari de Hermanos Serret on estava treballant com
administratiu.
Durant
anys, la fàbrica del Peno semblava que anava vent en popa i el nombre de treballadors anava creixent com, suposadament,
creixien els ingressos del seu propietari que, tot sigui dit, es desentenia
totalment del que estava passant a la seva fàbrica. Fins que un dia va ocórrer
un fet del mai m’he acabat de creure la versió oficial i, per tant, em vaig fer la
meva pròpia pel·lícula...
El
succés van passar per les festes patronals de Vinaròs. Aquell dia, en retornar
a la feina després d’una setmana de vacances, me’n vaig adonar de que,
inusualment, el director trigava més del que era normal. Quan arribava, la
primera cosa que feia després d’encendre el llum del seu despatx era treure el
cap per una finestra d’on es dominava una gran part de la fàbrica. Però per a
la meva sorpresa, el llum del seu despatx continuava apagada. Finalment els
companys no van poder callar per més temps i m’ho van explicar: l’havien fet
fora perquè suposadament s’havia facturat a Hermanos Serret més gènere del que s’havia
subministrat. A partir d’aquí, la vida del Peno va canviar radicalment, ja que
de controlar el 50% de la fàbrica (l’altre 50% estava en mans de la seva dona,
de la que s’havia separat), va passar a tenir un 15%, un altre 15% va seguir en
mans de la seva ex,
mentre que Hermanos Serret es va convertir en el soci majoritari amb un 70%.
Als
pocs mesos de pactar la meva sortida (era delegat sindical), Juan Chaler Chaler SA va acabar tancant com també ho
havia fet amb anterioritat Cerámicas Lores, SL.
Els
anys van anar passant i cada vegada més els nos empresaris tenien estudis
d’Economia, Empresarials o Dret, però al fons, les formes han continuat sense gaires
canvis.
En la
actualitat sé sol posar com a model d’empresaris a a persones com Juan Roig, el propietari de la cadena de
supermercats Mercadona.
Cada vegada obre més centres per tota Espanya i guanya més diners. Però només
els seus treballadors saben com s’ho fa. L’altre dia m’ho deia un treballador
d’uns dels centres que té la cadena comercial a Tortosa:
-Què
ens ho preguntin a nosaltres...
A mi
no em va caler fer-ho, ja que tinc constància de l’explotació laboral que
pateixen.
Un cas
paregut és el d’un empresari tortosí recentment condecorat per la Generalitat
de Catalunya. També hi tinc constància de que, als seus empleats, els hi feia
contractes de mitja jornada quan els tenia 8 hores treballant a la tenda.
El
recordat D. Ramón Cinca Piqué, director de l’Acadèmia Cots de Tortosa ens va dir en més d’una
ocasió:
-Un
empresari és una persona que sap guanyar diners i un bon empresari és aquella
persona que encara en sap guanyar més...
Però
desgraciadament, i massa sovint, els beneficis empresarials són la conseqüència
de precaritzar el treball dels seus empleats, la solució més fàcil i menys
imaginativa de totes les que podria adoptar i que els acabarien convertint, ara
sí, en empresaris modèlics.
LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 20-07-2015
Hi ha gent que si bé no ho deixa al terra, tampoc presta massa atenció a l'hora de tirar-ho.
Hi ha llocs on fan la recollida selectiva porta a porta. Personalment crec que és una molt bona solució per a evitar les males pràctiques de molta gent.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)