LA FOTO DEL DIA 5-01-2016

A què sembla que sigui or? 

La foto està feta diumenge al Trabucador. 

Mas, la CUP y el último error de la cadena

Las nuevas mayorías que se acaben formando en Catalunya y en España deberían abrir una etapa de diálogo y negociación. De alguna forma es volver al estadio anterior, el de la defensa del derecho a decidir, la reivindicación que goza de la mayoría social en Catalunya.

Josep Carles Rius. 

Al final, Artur Mas y CDC han descubierto que su victoria el 27-S era amarga, muy amarga. Y que la astucia tiene un límite. Que la ideología aún existe. Que la CUP no es ERC. Que no ha aceptado inmolarse en favor de un objetivo superior y que ha mantenido la palabra dada durante la campaña electoral, a pesar de una presión insoportable. El pasado 12 de octubre publiqué un artículo sobre la ‘cadena de errores’ cometidos en Catalunya. Aquella cadena acaba de llegar al final. Y ahora existe la posibilidad de aprender la lección y empezar de nuevo. O iniciar una nueva secuencia de equivocaciones.  

Recordaba en aquel artículo, que los mundos que representan Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) y las Candidaturas de Unidad Popular (CUP) sólo comparten, y desde hace muy poco, la aspiración de la independencia. Antes, durante los veinte años de historia de la CUP, ni eso. Es más, en cientos de ciudades y pueblos de Catalunya los miembros de la CUP ejercían la principal oposición a los gobiernos municipales de Convergència. Eran quienes fiscalizaban los posibles casos de corrupción. Eran el contrapoder. Y acaban de reafirmarse en ese papel. Porque Artur Mas, y Convergència, han sido, y son, el poder en Catalunya. Para la CUP, Artur Mas es una figura vinculada a las sombras de los Pujol y los múltiples casos de corrupción abiertos en CDC. Y pese a ello, en la asamblea de Sabadell, la mitad de los militantes estaba decidida a investirlo como presidente de la Generalitat. Tal es la fuerza del relato escrito por Junts pel Sí.

Todos los pasos dados por Artur Mas y la cúpula de CDC iban encaminados a salvar el poder pese a la sostenida decadencia del partido, desgastado por la gestión de la crisis y la corrupción. Hasta ahora la tan proclamada astucia del President había dado resultado. El momento estelar de esta estrategia fue aquella tarde del 13 de julio en el Palau de la Generalitat, cuando Artur Mas dijo a los partidos y a las entidades soberanistas que, o iban juntos, o no había elecciones. Fueron Junts pero no alcanzaron los escaños suficientes. Faltó uno. Con 63 diputados, únicamente hubiesen requerido la abstención de la CUP. Pero no fue así, y la tormenta que Junts pel Sí vislumbró la misma noche electoral ha acabado en catástrofe. La convocatoria de nuevas elecciones es la prueba definitiva. El error final, el último eslabón de la cadena, que apuntaba en el artículo del 12 de octubre.

La CUP sale con profundas heridas de la batalla por la investidura de Artur Mas. Un debate diabólico, en palabras de Antonio Baños, porque enfrentaba sus dos almas, la revolucionaria y la independentista. A lo largo de su historia, la CUP había conseguido unir estas dos almas, pero la figura de Artur Mas las hacia incompatibles. Y el coste de su decisión final es evidente, tanto como si la opción elegida hubiese sido la contraria. La CUP sabía que, fuese cual fuese la decisión, pagaría un alto precio por ella. Pero Convergència también sale tocada, porque su gran baza, su única baza, era lograr la investidura de Artur Más, el líder que encarna el patrimonio político que les queda. Y pierden el tiempo que necesitaban para refundar el partido desde el poder e intentar orillar la cadena de procesos por corrupción que se avecinan.

Además, en su intento de ganarse a las CUP, Artur Mas y Convergència estamparon la firma en una declaración de desobediencia al Estado que, en el fondo y la forma, iba mucho más allá de lo que estaban dispuestos a aceptar sus sectores más moderados. Muchos convergentes no entendieron entonces por qué Mas cedió a la hora de redactar la declaración sin tener ligada la investidura. Menos lo entienden ahora. Estas contradicciones tenían sentido si eran útiles para alcanzar el poder. Si no es así, se convierten en un lastre porque demuestran que estaban dispuestos a todo, incluso a la humillación de suplicar la investidura.

El mayor éxito de Junts pel Sí fue instalar en el imaginario colectivo la existencia de un plebiscito el 27-S. Significaba una distorsión de la realidad porque en el supuesto ‘bloque del no’ se situaban fuerzas políticas que defienden el derecho a decidir (Catalunya Sí Que Es Pot), la confederación (Unió), el federalismo (PSC) y dos caras del estatus quo, Ciutadans y Partido Popular. Y la distorsión de la realidad afectaba también al bloque soberanista por la propia composición de Junts pel Sí, y porque se situaba a la CUP como un simple apéndice cuando, después, se ha demostrado que no era sí. Catalunya tiene una sociedad compleja y plural que el 27-S fue sometida a una simplificación mayúscula. Pero la pluralidad es tozuda.

Las elecciones en marzo pueden ser la ocasión de volver a situar la política catalana en la pluralidad que nunca debió perder. Que cada partido acuda con sus siglas y que, después, puedan formarse mayorías a partir de los resultados electorales y de los pactos. Cuando Esquerra Republicana de Catalunya aceptó ir en Junts pel Sí, renunció a ser un actor político en el momento decisivo. Ahora tiene ocasión de enmendar el error. De volver a tener voz y capacidad de tejer una estrategia propia. Asimismo, Barcelona En Comú y Ada Colau tienen la ocasión de implicarse en las elecciones catalanas en lugar de inhibirse como hicieron el 27-S. Y las nuevas mayorías que se acaben formando en Catalunya y en España deberían abrir una etapa de diálogo y negociación. De alguna forma es volver al estadio anterior, el de la defensa del derecho a decidir, la reivindicación que goza de la mayoría social en Catalunya, tiene aliados en el resto de España y puede tener el reconocimiento de la comunidad internacional. Otra opción, es volver a iniciar una nueva cadena de errores.

PRORROGA DESPRÉS DEL PARTIT

Difícilment puc aportar res de nou a tot el que s’ha dit a les darreres 30 hores (si fa o no fa), el temps que ha transcorregut  d’ençà que la direcció de les CUP va dir definitivament no a Mas.

He llegit comentaris de tot tipus: a favor i en contra, insultants o que simplement faltaven a la veritat. Però també d’assenyats i que deien veritats com a punys (encara que a una part no els agradi)

N’hi ha que diuen que s’han perdut tres mesos i d’altres que opinen que el procés se’n ha anat en orris. Ja sabeu que no crec en les veritats absolutes (en aquest cas afirmacions) i davant de tanta radicalització per part d’alguns partidaris de Junts pel Sí, no puc deixar de pensar que al país del seny, de vegades no n’hi ha tant com diuen... I tampoc modals, perquè alguns han perdut fins i tot les formes. La posició d’una majoria és la típica convergent: O estàs amb mi o estàs en contra meva. Fins i tot una majoria de gent d’ERC o propera a aquesta formació han deixat de costat els seus principis (les mans netes, recordeu?) i no veuen a ningú més que a Mas per a ser el president del que sigui (Catalunya independent, Generalitat com la que coneixem... Me dóna igual) Cada vegada que escoltava primer la independència i després entre nosaltres ja ho arreglarem, pensava amb el poderosa que és la secció de premsa i propaganda de Convergència que havia aconseguit captar els més moderats i convertir-los en adeptes acèrrims a la causa. Molts pensareu que la causa és la independència, però no, la causa era la investidura de Mas, al preu que fos!   

Una de les coses que s’han dit és que s’han perdut 3 mesos. Analitzat fredament sembla que sí, però heu de pensar que la CUP està fora de tota lògica. Són assemblearis i el que un altre partit solucionaria amb un sopar dels seus dirigents, els cupaires necessiten hores i hores d’intensos debats i llargues assemblees per acabar decidint (o no) les propostes que hi ha sobre la taula. Per cert, alguns malastrucs deien abans del 20-D que hi havia un pacte per a investir a Mas i que es faria públic després de les eleccions espanyoles. Com veieu, aquí també es van equivocar.

De tot el que s’ha fet i que s’ha dit, el més inversemblant va ser el tancament-dejuni que es va fer per a que les CUP acabessin decidint donar suport a Mas. No va servir per a res. Imagino que els precs devien d’anar adreçats a Pujol omnipotent per a que obres el miracle d’investir al seu fill (polític) predilecte.

A la roda de premsa que van fer alguns membres de les CUP ahir en acabar la reunió ho van dir molt clar: No a Mas, però estem disposats a acceptar un altre candidat proposat per JxS.

Entre les coses que vaig llegir és que la següent excusa seria no acceptar consellers de Convergència...   Però si fa tems fins i tot s’havia proposat el nom de Neus Munté! I per a dissipar dubtes, avui mateix n’han proposat tres: Oriol Junqueras, Raül Romeva i Neus Munté.

Però la part convergent de Junts pel Sí no ho acceptaran. Ells només tenen un candidat i descarten qualsevol altra opció i està clar que els vots dels diputats convergents són necessaris per a investir (hipotèticament) el nou president. Per tant, eleccions el març, no hi ha altra opció.

Recordeu que fa uns dies vaig dir que si fos per Mas, seria el candidat de les properes autonòmiques. Avui ja s’ha postulat per a ser-ho. La megalomania d’aquesta persona no té límits. Tot i que no hi ha cap força política al Parlament (a excepció de la seva formació, es clar) que s’avingui a pactar amb ell, vol continuar fins que des  del seu propi partit li peguin una puntada de peu.

Us deia al principi que havia llegit grans reflexions. Us deixo en dos de les més assenyades que vaig llegir. La primera és de Llorenç Sales, atleta del FC Barcelona i galerenc com jo.

 L'última reflexió del dia i prometo callar-me per uns dies: 
A tots els processites convençuts, indignats pel desenllaç final, permeteu-me que vos demani un favor: quan descargueu la ràbia i la frustació contra els vostres nous " traidors de la pàtria catalana (CUP ), si us plau, sigueu elegants i originals, no caigueu en la simplesa i els mals modals que si tenen els partits no-independentistes en vers el procés. 
Gràcies!

I la següent de Toni Manel Muñoz (el Mascarat), periodista d’Ulldecona:

Preguntes retòriques per a alterats:
-Qui va crear la disjuntiva Mas o març?
-Qui amenaça en enviar el procés a la merda si un nom concret no és president?
-La gent d'ERC que avui critica la CUP, potser estaria bé recordar per què fa 9 mesos estaven maleïnt a Artur Mas. Recordeu?
-Com és que quan un polític ho fa tot tan meravellosament bé, se li fot la totalitat dels partits del Parlament en contra i l'únic que li dóna suport és per un tema de males arts?
-Qui va dir que l'important no era el QUI sinó el QUÈ? 
-Creieu que un país se construeix per la via del xantatge?
-Per què abans del candidat a presidència n'anaven 3 i el que havia de defensar el projecte de país no va participar en cap debat amb contrincants? 
-Dels 3 que van davant de JXS no n'hi ha cap que pugue ser president@? 
-Què fiable que deu ser un govern que amenaça en autodestruir el procés si un home no té un càrrec determinat. No trobeu?
-Us en fiarieu gaire de deixar el país en mans d'una massa social que fa 3 mesos se va deixar entabanar? I dic entabanar perquè si anar a març és enviar el procés a la merda vol dir que esta gent ja no serà més independentista per convicció.
-Si quan la caguen no saben fer més reflexió que fotre-li tota la culpa a qui va tenir un missatge clar durant les eleccions i reparteixen les etiquetes més miserables que poden existir, què passarà el dia en què no tindran a ningú a qui foter-li les culpes de la seua "fixació" per a que certa persona sigue president? Mos fotran les culpes als ciutadans en plan: heu viscut per sobre de les vostres ambicions? O esteu tots equivocats menys natros?

Gràcies CUP per respectar el vostre compromís de campanya. Potser ja tocava que algú demostrés a algú que insultant, acusant i posant lo futur d'un país en escac per la gràcia del diviníssim, no se pacta.

Les podeu llegar als seus respectius Facebook’s. 

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 4-01-2016

Amposta. Aviguda de Catalunya. 

Un cotxe deixat sobre un pas de vianants. Sembla ser que el seu propietari havia d'anar a algun lloc prop d'allí, ja que se'l va deixar amb els 4 intermitents encesos.