SERGI PICAZO
Periodista
El procés ha generat indirectament una batalla entre Esquerra i Convergència per discernir quin és el partit independentista hegemònic. El nou no acaba de néixer, el vell no acaba de morir. El sistema de partits independentistes està en plena reconfiguració.
CDC afronta el seu procés de refundació en plena crisi electoral, després d’haver trencat llaços amb Unió, amb dubtes sobre el seu finançament, obligada a respondre en els mitjans per casos de corrupteles i amb el seu líder –Artur Mas– expulsat del Govern per la CUP. Però el problema de fons és que Convergència ha perdut la centralitat de la política catalana. No perquè no ocupi el centre, sinó perquè la centralitat s’ha desplaçat. Ara lluiten contra dos nous adversaris polítics: per un costat, els comuns, però, sobretot, contra l’ERC d’Oriol Junqueras.
Aquest enfrontament –silenciós, de passadissos, de punyals– en el bloc sobiranista-independentista serà un dels hits polítics de l’any que ve. A començament del 2017 hi hauria d’haver eleccions catalanes; segons el full de ruta, seran eleccions constituents en què CDC i ERC es presentaran per separat.
Obrim focus. Posem les llums llargues. Fins ara el partit hegemònic a Catalunya ha sigut CDC. Els de Pujol i Mas han governat 36 dels 43 anys d’autonomia. Però alguna cosa, de fons, es mou. Terratrèmol de 10 graus a l’escala de Richter. ERC ha guanyat de forma consecutiva a CDC les últimes tres eleccions a Catalunya en què es presentaven per separat (europees-14, espanyoles-15 i espanyoles-16).
Tot va començar el 25 de maig del 2014. ERC va guanyar les europees amb el 23% dels vots. Per primera vegada des dels temps de Francesc Macià i Lluís Companys, els republicans guanyaven unes eleccions a Catalunya. Allò va semblar una anècdota. ¡Però, no!
ERC va confirmar el 26-J que ara per ara té més suport electoral que Convergència. El tiquet Gabriel Rufián-Joan Tardà va aconseguir el millor resultat de la història dels republicans al Congrés: el 18% dels vots. Van superar CDC en totes les províncies i van quedar primers a Lleida i Girona. La qüestió del vot dual entre espanyoles i catalanes no serveix d’excusa per analitzar la batalla CDC-ERC, ja que els afecta de la mateixa manera.
Mentrestant, el partit de Mas ha anat a la baixa des del 2014. CDC té un problema... un problema electoral greu. La dreta catalana ha passat dels 16 escons de Josep Antoni Duran Lleida fa només cinc anys a quedar-se en els 8 escons de les dues últimes eleccions. La CiU del 2011 va arribar a sumar més d’un milió de vots a Catalunya i la Convergència del 2016 s’ha quedat en 480.000. S’han perdut mig milió de votants convergents pel camí en cinc anys. ¿On són? ERC, en el mateix període i en les mateixes eleccions espanyoles, ha passat de 240.000 a 630.000 vots, pujant gairebé 400.000 vots.
Quico Homs va obtenir el pitjor percentatge de vot de la història de Convergència al Congrés: 13,9%. Molt lluny del 30% que treien en les bones èpoques del peix al cove. El partit més important dels últims 40 anys a Catalunya és cinquena força en llocs com la província de Barcelona o les ciutats de Barcelona i Tarragona. ERC va superar els convergents fins i tot al seu feu de Sant Cugat.
Aquestes dades farien tremolar qualsevol partit normal a les portes d’una refundació. Els titulars de premsa serien duríssims. A Convergència, en canvi, pocs discuteixen en públic ni l’estratègia seguida ni el lideratge de Mas. Ja van superar la travessia del desert. Crisi... ¿quina crisi? Que tot canviï perquè no canviï res.
