He llegit a eldiario.es que a Espanya encara hi queden 3,7 milions d’espanyols que van viure la guerra civil (entre ells mon pare i ma mare), però la majoria d’aquests ja no poden donar un testimoni directe del que sé va viure durant aquells inacabables anys, simplement perquè eren massa menuts per a recordar res. Per tant, el seu testimoni, es vulgui o no, pot estar esbiaixat per la forma de pensar de la família (ja fos d’esquerres o de dretes) Sense cap mena de dubte els millors testimonis van ser els de qui van viure directament ca contesa i que, desgraciadament ja han mort, com per exemple el de mon tio Leonardo que tantes vegades he esmentat i que tantes anècdotes me va explica, la majoria de les quals us he explicat jo també alguna vegada. Segurament el dia que s’apagaran aquestes veus, poc a poc s’anirà diluint el tema i només se’n parlarà quan arribin els centenaris.
Però mentrestant, el franquisme perdura entre tots nosaltres. Hi ha mostres fefaents de que això és així per molt que els descendents dels vencedors ens diguin que volen passar pàgina quan no els interessa el tema.
Imagino que a cap persona que sigui mínimament assenyada sé li escapa que el PP és el partit hereu del franquisme. Els seus avantpassats potser van militar a la Falange Española y de la JONS, però després de la mort del dictador la majoria van voler vestir-se de demòcrates per a poder continuar remenant les cireres. Després d’uns primers anys on semblava que el franquisme s’havia deixat enrere, Aznar el va recuperar quan va assolir la majoria absoluta i des de llavors forma part, ho vulguem o no del dia a dia d’aquest país.
No obstant, reminiscències franquistes encara ne queden moltes tot hi haver passat més de 40 anys des de la mort del dictador.
En primer lloc (i per a que pugueu comprovar per vosaltres mateixos la certesa del que estava explicant més amunt) us diré que anit, per a commemorar l’aniversari, la 2 de TVE va projectar la pel·lícula El Santuario no se rinde, on s’exaltava la valentia d’uns soldats colpistes mentre defensaven el santuari de la Virgen de la Cabeza davant els soldats de la II República. Ja coneixeu la dita castellana: de casta le viene al galgo...
El periodista Gustau Moreno, director de la publicació digital la Marfanta, recordava que el tortosí Joaquim Bau va ser un conspirador colpista. Encara avui a Tortosa dóna nom a una plaça i un institut.
Tortosa no té només un monument franquista al mig del riu, sinó que també té d’altres llocs que guarden la memòria d’aquells que van conspirar contra la II República i van ocupar càrrecs durant el franquisme.
No fa massa dies, el meu cap (l’administrador de l’AEAT), que tot i ser regidor del PP insisteix que és independent, me va ensenyar una foto feta a l’interior de la catedral de Tortosa on es veia una clau de volta amb l’escut franquista. Me va explicar que es va posar després de la reconstrucció que hi va haver passada la guerra, ja que una bomba va tirar a terra una part del sostre catedralici.
No és ben bé franquista, però al costat de Ferreries hi ha una plaça que porta per nom Pius XII. Per aquells que ho ignori, Pius XII va ser papa de Roma durant la Segona Guerra Mundial i va fer costat als règims totalitaris de Hitler i Mussolini. Per tant és una vergonya que encara avui es mantingui aquest nom a la plaça amb tants de noms més adients que s’hi podrien trobar.
A part del nom encara s’hi conserva un pedestal de pedra on el seu dia hi va haver un medalló amb el rostre del papa feixista. El medalló va desaparèixer fa anys...
A Amposta, tot i que el govern de EA-ERC ja porta més d’un any, encara segueixen havent dos carrers clarament amb noms estretament lligats amb el bàndol autoanomenat nacional. Es tracta del Ruiz de Alda (un dels creadors de la Falange juntament ambJosé Antonio Primo de Rivera) i de l’aviador Garcia Morato. Tot i que penso que n’hi ha molts més encara que no tan evidents com aquests dos.
I podríem continuar amb noms de pobles, amb alcaldes perpetus, amb d’altres monuments i plaques recordant als caiguts (però només del bàndol feixista), més places i carrers... Un no acabar!
