CASTELLFORT 5

Quan el conflicte es torna perillós

JOAN TAPIA

Periodista

La desafecció ha sigut lenta però potent. Avui una mica més que ahir però menys que demà. El 2006 mig Espanya (el PSOE) va pactar un Estatut (sense sucre) i Catalunya va votar que volia seguir sent d'aquella Espanya (contra ERC i contra el PP). Però el 2010 l'altra mitja Espanya (el PP) es va carregar part d'aquell Estatut a través de la sentència del Constitucional mentre Zapatero, impotent o distret, atenia com podia la pitjor crisi econòmica des del 1929.

Després tot ha anat pitjor. Mig Catalunya (que es creu la bona) ha anat apostant per la independència mentre el Govern de Madrid es parapetava en la legalitat. Cert, la democràcia és l'imperi de la llei, però (ho va dir fins i tot Pérez de los Cobos, últim president del Constitucional) els problemes polítics s'han de resoldre amb diàleg i negociació.

Ara Puigdemont assegura que la persistència en l'esforç, que va vèncer el terrorisme d'ETA, acabarà portant a la independència. Frase desafortunada de la qual cal deduir que l'1 d'octubre no serà el dia D sinó només un pas en el viatge a Ítaca. I a la vicepresidenta -que viatja molt a Barcelona- no se li acut res més que predir que després de l'1 d'octubre arribarà la desacceleració i la calma. Serà possible negociar. Dit per qui és vicepresidenta des del 2011, sembla aquella tan coneguda excusa que cal posar-se a dieta… a partir de demà. Però per a Soraya el demà només arribarà després dels tres mesos de les antigues vacances escolars.

MALA CONSCIÈNCIA SOCIALISTA

El PSC i el PSOE, que arrosseguen mala consciència perquè el seu projecte d'Espanya plural es va estavellar contra una doble paret -la sentència del 2010 i la conversió de gran part del catalanisme a l'independentisme- recuperen la idea de la nació de nacions i la plurinacionalitat que, amb l'ajuda d'una mica de pragmatisme, podrien canviar l'equació. Molts catalans -assenyats- no aspiren tant a una improbable independència sinó a més autogovern, finançament just i inversions de l'Estat conseqüents.

Però -a totes dues ribes de l'Ebre- el dogmatisme creix. Al PP ja criden que el PSOE es “radicalitza” i que parlar de plurinacionalitat és ajudar el sobiranisme. I la guerra PP-PSOE, que ja va matar l'Estatut del 2006, farà més difícil qualsevol acostament. Mentrestant hi ha qui pensa que la querella contra Meritxell Borràs per convocar un concurs per fabricar urnes, un obús contra el referèndum, resoldrà un històric conflicte per al qual Ortega y Gasset prescrivia la “'conllevancia'”. Però la portaveu Neus Munté assegura amb convicció que és una querella “sense base jurídica”. ¡Tranquils!

El conflicte és cada dia més espès. Ara un dels grans pares de l'esquerra de la transició, ni més ni menys que Alfonso Guerra, desborda Rajoy per la dreta i demana que s'apliqui ja l'article 155 de la Constitució.                                                 

Hi ha dies que sembla que allò del seny va ser un invent i que alguns anys, a la península, l'home no és un animal racional.

ALFONSO GUERRA GONZÁLEZ

Sempre he sentit dir que qui als 18 anys no és revolucionari és que no té cor i qui als 40 no és conservador és que no té cap.  

Alfonso Guerra va néixer el 31-05-1940, per tant, ara té 77 anys. Va fer els 18 anys quan jo encara no tenia un any... Per tant, no puc saber que és el que pensava en aquella època, tot i que puc imaginar que si pensava diferent al règim, s’ho guardés ben guardat per a no tenir problemes. Per la meva part he de dir que quan tenia 18 anys (1975-76), encara no tenia res clar, tot i que mon pare, a casa, sempre s’havia mostrat obertament d’esquerres fins el punt que el 15-J valia votar el PSUC, tal com vaig explicar no fa gaires dies.

No ho recordo amb exactitud, però suposo que la primera vegada que vaig escoltar el nom d’Alfonso Guerra va ser l’any electoral de 1977. En aquella època, era el número 2 del PSOE, darrere del seu company i amic Felipe González. Per dir-ho d’una manera comprensible, normalment, Felipe feia de poli bo mentre Guerra feia de poli dolent. En el seu discurs, Alfonso Guerra (37 anys), es mostrava com una persona d’esquerres. No sabria dir exactament quan li va arribar la transformació, però si que puc dir que, per les seves reaccions, s’ha decantat molt cap a la l’extrema dreta.

La primera pixarada fora del test va ser l’any 2006 (a punt de fer 65 anys) quan parlant sobre l’Estatut de Catalunya que promovia el seu company Pasqual Maragall va dir allò de: Li havien passat el ribot (cepillo en castellà)  

L’any passat, Guerra, amb González i la majoria dels barons del PSOE van donar suport a Susana Díaz para desbancar a Pedro Sánchez de la Secretaria General del PSOE perquè el culpaven dels mals resultats que patia el partit en les darreres convocatòries electorals.  

La setmana passada va a tornar a pixar fora del test quan va demanar que s’apliqués a Catalunya el que preveu l’article 155 de la Constitució Española que és suspendre l’autonomia... Més llenya al foc...

Tot i que hi van haver veus dintre del partit socialista que deien que en la actualitat Alfonso Guerra no ocupa cap càrrec i per tant les seves paraules no s’han de tenir en compte, opino que les seves declaracions (i més si van en contra de Catalunya i els catalans) tenen molta repercussió mediàtica i n’hi ha prou per a que els mitjans de comunicació (tots, els que estan a favor i en contra del procés), se’n facin ressò en un o d’altre sentit.

Alfonso Guerra ara té 77 anys, una edat en la que és fàcil tenir pertorbades les facultats mentals. He conegut a gent que molt abans han patit Alzheimer o d’altres malalties mentals.

Sé diu que només els xiquetes i els vells diuen el que pensen. Igual ara, a la vellesa, descobrim que Alfonso Guerra va ser sempre un fidel seguidor de Franco i que quan parlava com ho solem fer els qui som d’esquerres, només era per a fer-nos creure que era el que realment no era, la qual cosa li va permetre ocupar el càrrec de vicepresident del Govern fins que el seu germà Juan Guerra el van enxampar fent tripijocs des d’un despatx oficial de la Delegació del Govern d’Andalusia sense ocupar cap càrrec ni ser treballador.

Alfonso Guerra va seguir vivint de la política fins l’any 2014 (74 anys) arribant a ser el diputat més veterà del Congrés.

I pensar que fa anys fins i tot me queia bé... 

LA FOTO DEL DIA: 3, 2, 1...

Quan encara falta 1 mes i mig... 

El compte enrere per a les festes majors ja ha començat!