dissabte, 1 de juliol del 2017
MUSEU LULA PÉREZ-MARÇÀGINÉ (MARÇÀ) 1
https://ca.wikipedia.org/wiki/Mar%C3%A7%C3%A0-Gin%C3%A9
¿Res és negociable?
Director
Al debatre l'Estatut del 1979, les Corts assumien l'Espanya plurinacional, però avui ens expliquen que no hi ha pacte possible entre l'Estat i Catalunya
En aquests temps de confrontació i dogmatismes, en què a l'immobilisme constitucional s'oposa un unilateralisme irracional, és aconsellable extreure lliçons de la nostra història. Han passat gairebé quatre dècades des que el Parlament i les Corts van pactar l'Estatut de Sau, que una vegada aprovada la Constitució restituïa l'autogovern a Catalunya.
Crida l'atenció l'esperit constructiu de debats com el celebrat el 13 d'agost de 1979 en la comissió constitucional del Congrés. Encara que la fràgil democràcia espanyola vivia pendent de l'amenaça militar, allà es va parlar de Catalunya com a nació, i d'Espanya, com a Estat plurinacional.
Ho va fer el socialista Alfonso Guerra, el mateix que ara rebutja l'aposta plurinacional de Pedro Sánchez i advoca per suspendre l'autonomia catalana. “L'Estatut confirma una tendència de tots els pobles d'Espanya: Espanya com a nació de nacions”, va defensar el número dos del PSOE abans d'expressar el seu suport a “aquesta necessària aspiració d'identitat nacional dels catalans”.
Als antípodes, el falangista Blas Piñar es va oposar a l'Estatut perquè, segons ell, la introducció del concepte “nacionalitats” a la Carta Magna havia convertit Espanya en “un Estat multinacional”: “Com a màxim, tindrem un Estat anomenat Espanya o, simplement, Estat espanyol.”
CALDERÓN I CERVANTES
En nom de Manuel Fraga, José María de Areilza expressava el seu respecte a la “identitat política, històrica i cultural” dels catalans i parlava de “pobles amb identitat pròpia”. I Antoni de Senillosa recordava que “persones tan poc sospitoses com Calderón de la Barca o Cervantes utilitzen el terme ‘nació catalana’”.
És clar que llavors les cessions eren recíproques. Així ho va apuntar Macià Alavedra (Minoria Catalana): “L'acord no té per què satisfer-nos plenament en tots i cada un dels seus punts.”
38 anys després, els polítics ens expliquen que el conflicte català no té solució, que res és negociable: ni el referèndum 'sí o sí', ni la independència 'ara o mai', ni l'‘statu quo’ petrificat. Quan la història ens diu que sense transacció no hi ha transició, tampoc nacional.
divendres, 30 de juny del 2017
MARCATS PER L’INDEPENDENTISME
Ahir es va fer públic un manifest signat per 100 persones rellevants demanant a l’independentisme que aturi el procés.
Tot i que encara no he llegit cap reacció oficial contra el manifest, si que es veritat que la notícia dóna per a molt entre els dos sectors: el d’aquells que estan a favor de la independència i els que hi estan en contra. Només cal llegir els comentaris del Periódico per Internet per adonar-vos-en que la notícia no ha deixat indiferent quasi que a ningú. No cal que busqueu cap comentari meu perquè no el trobareu.
Redactar i signar un manifest a favor o en contra d’alguna és un fet habitual. Però com tot en aquesta vida tindrà adeptes i detractors. Però el que considero fora de lloc, és la pujada de to d’alguns, com per exemple els que qualifiquen als signants detraïdors. Una vegada més es demostra que el procés està ple de fanàtics. Uns s’embolcallen amb l’estelada i els altres se envuelven con la enseña nacional española.
Fa mesos que Catalunya està vivint un ambient enrarit. No cal recordar els orígens del conflicte perquè se’n ha parlat sobradament, ara bé, m’agradaria deixar-vos amb un titular: Al procés li han fallat dues coses. Una la negociació amb un Estat en crisi que no vol negociar res (ho pagarà car, però me temo que no ara) L’altra la unilateralitat (Guillem Martínez, Primera victoria procesista, Público.es) Tampoc pretenc que tothom hi estigui d’acord...
Tot i considerar greus els insults i apujades de to de molts, el que me sembla molt greu és que el Govern hagi amenaçat a les publicacions que no facin publicitat de l’1-O en retirar-los les subvencions. Sabem com es diu això, no? Xantatge! Xantatge pur i dur. Una prova més de la poca democràcia que emana d’aquells que s’omplen la boca d’aquesta paraula. Hi ha una dita castellana que diu: Dime de lo que presumes y te diré de lo que careces. L’aprovació del reglament de l Parlament i de les lleis de desconnexió a esquenes dels grups que no es mostren favorables al referèndum serien més mostres d’aquesta desraó que practiquen alguns.
Nio me cansaré de dir-ho. No estic en contra del procés, ni de que l’1-O es pugui anar a votar, però si que estic en contra de com s’està fent i de les actituds de molts (un adjectiu contraposat a pocs) A Catalunya sovint emprem una paraula que de vegades costa trobar traducció a d’altres idiomes: seny. Al procés li falta seny. Crec que és un bon resum del que penso.
Tinc amics, coneguts i fins i tot familiars que sí, podria qualificar-los tranquil·lament de fanàtics. I ho demostren pels seus posts a les xarxes socials i els comentaris que de vegada me deixen. No obstant ni els he donat de baixa com amistats ni, encara menys, els he bloquejat.
En canvi si que he bloquejat a algunes persones que o bé m’han faltat el respecte o l’han faltat a determinats col·lectius com ara els immigrants o el LGBTI.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)