 |
| Cambrils. Port esportiu. |
dijous, 26 d’octubre del 2017
El PP i l'adoctrinament
JAUME TRILLA
Quan a les escoles catalanes es tracten qüestions controvertides de caràcter polític, religiós, ideològic o moral, tret d'algunes excepcions, es fa respectant les diferents opcions existents
En el Partit Popular veuen adoctrinament a tot arreu menys on en veritat n'hi ha. Ara, juntament amb Ciutadans, no paren d’escampar fal·làcies tan enormes com la de que en la majoria de les escoles públiques catalanes als nens se'ls educa per odiar Espanya -García Albiol, dixit.
De fet, a l'estat Espanyol poden practicar-se a les escoles, de forma legal, dos tipus d'adoctrinament: un que caldria restringir, però que el Partit Popular sempre ha recolzat incondicionalment; i un altre que hauria d'estar més present a les escoles, i que si no ho està és en bona mesura per culpa del Partit Popular.
Religió catòlica, una assignatura confessional
El primer d'aquests adoctrinaments és el que es produeix per mitjà de l'assignatura confessional de Religió Catòlica. Una matèria que és adoctrinadora per definició, però que paguem tots els ciutadans per mitjà dels impostos, independentment de si som catòlics, budistes, musulmans, ateus, agnòstics... Una assignatura tan peculiar que el professorat que la imparteix, malgrat cobri de l'erari públic, es designat pels bisbes; els quals poden llavors acomiadar un mestre per motius tan arbitraris com pel fet d’haver-se divorciat. El caràcter inequívocament adoctrinador d'aquesta assignatura ho demostra un currículum que estableix com a criteri d'avaluació, per exemple: "Reconèixer i acceptar la necessitat d'un Salvador per ser feliç". Això diu, entre altres moltes coses del mateix estil, el programa de religió catòlica per a l'Educació Primària i Secundària que la Conferència Episcopal va dictar al Butlletí Oficial de l'Estat (2015) per mitjà del Ministeri d'Educació del Partit Popular.
L'inefable ministre Wert
Un partit que no només sempre ha recolzat l'adoctrinament catòlic a les escoles, sinó que s'ha dedicat a posar traves a una altra classe d'adoctrinament: l'únic que en els centres educatius hauria de ser legal; i no només legal sinó obligatori. Els valors que en totes les escoles s’haurien d'aprendre i practicar són els propis la Declaració Universal dels Drets Humans. Uns valors que han de ser presents en la pròpia vida de l'escola, però que disposaven també, fins no fa gaire, d'un espai propi i específic per a ser conreats. Em refereixo, a l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans, que el Partit Popular va combatre aferrissadament fins aconseguir suprimir-la per posar en lloc seu una degradada Educació Cívica i Constitucional. Això ho va fer l’inefable ministre Wert mitjançant la LOMCE: la llei d'educació més reaccionària de totes les que a Espanya hem tingut en democràcia.
Els Populars i els bisbes atacaven l'Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans pel fet que, segons la seva opinió, era una assignatura adoctrinadora ja que en ella es podia parlar, per exemple, dels drets de les persones homosexuals (casar-se, adoptar) o de la interrupció de l’embaràs en determinats supòsits. Drets legalment reconeguts en la legislació espanyola, però que la jerarquia catòlica i el Partit Popular creuen que ni són part dels Drets Humans ni haurien d’haver estat legalitzats. Vegin alguns dels titulars de premsa d'aquells anys: "Els bisbes batallaran sense treva contra l'assignatura de Ciutadania" (2007); "La vida dels sants inspirarà Educació per a la Ciutadania en col·legis catòlics" (2007); "L'homofòbia no s'explica sota els governs del PP" (2008); "Més d'un centenar d'alumnes segueix boicotejant Ciutadania. Set autonomies registren encara casos d'insubmisos malgrat la sentència del Suprem" (2009); "Rajoy empara sense embuts la desobediència a Educació per a la Ciutadania" (2008); "El PP elimina Ciutadania per donar satisfacció al sector ultracatòlic" (2012); "La nova Educació per a la Ciutadania, sense 'igualtat', 'sexisme' o 'racisme'" (2012); "El Consell d'Estat demana a Wert que mantingui les assignatura de Ciutadania" (2013)... Les hemeroteques sempre són perilloses: un Partit Popular que no feia cas ni a sentències del Tribunal Suprem ni a recomanacions del Consell d'Estat; i el mateix Rajoy emparant la desobediència a una llei.
¿Odi en algunes escoles?
Pel fet que ni jo ni ningú podem saber que és el que passa a dins de cadascuna de les aules del país, hem d'admetre la possibilitat que en alguna d’elles s’hagi pogut tractar d'inculcar odi a Espanya; com en alguna escola espanyola potser s’haurà volgut adoctrinar en l'odi a Catalunya. També es coneixen altres casos d'adoctrinament escolar flagrant que el Partit Popular mai ha denunciat ni criticat; bé sigui perquè ell mateix hi era involucrat o bé per no indisposar-se amb la jerarquia catòlica: com el cas d'un professor, membre de l'Opus Dei, que assegurava als seus alumnes que l'homosexualitat "és una malaltia que té cura" (1994); o el d'un manual d'ètica per a l'ESO que comparava l'avortament a l'Holocaust (2008); o el d'aquella professora que va anar a classe amb una samarreta -adquirida en una manifestació convocada pel Partit Popular en contra del llavors president Zapatero- i que portava estampat amb lletres ben grosses el lema: HB + ZP = HP (2007).
Professionalitat del professorat
Però malgrat tot, aquests exemples literals d’un adoctrinament escolar claríssim, de fet només són l'excepció del que normalment succeeix en les nostres escoles. Al cap i a la fi, si aquests casos han estat notícia és justament pel seu caire excepcional. L’autor d’aquest article confia molt en la professionalitat de la immensa majoria del nostre professorat; i per això està convençut que quan a les escoles es tracten qüestions controvertides de caràcter polític, religiós, ideològic o moral, es fa –fora d’algunes excepcions com les citades- respectant les diferents opcions existents, sense cap intenció adoctrinadora, evitant la manipulació i protegint sempre la llibertat de consciència dels alumnes. És a dir, d'una manera segurament molt més pluralista, respectuosa, neutral, objectiva i assossegada que la que aquests dies es pot observar en certes instàncies (altas y bajas) del poder polític, judicial, econòmic i mediàtic. Algunes de les escoles injuriades pels senyors del Partit Popular i de Ciutadans potser podrien donar-los a ells lliçons de ciutadania, capacitat de diàleg i democràcia.
Quan a les escoles catalanes es tracten qüestions controvertides de caràcter polític, religiós, ideològic o moral, tret d'algunes excepcions, es fa respectant les diferents opcions existents
De fet, a l'estat Espanyol poden practicar-se a les escoles, de forma legal, dos tipus d'adoctrinament: un que caldria restringir, però que el Partit Popular sempre ha recolzat incondicionalment; i un altre que hauria d'estar més present a les escoles, i que si no ho està és en bona mesura per culpa del Partit Popular.
Religió catòlica, una assignatura confessional
El primer d'aquests adoctrinaments és el que es produeix per mitjà de l'assignatura confessional de Religió Catòlica. Una matèria que és adoctrinadora per definició, però que paguem tots els ciutadans per mitjà dels impostos, independentment de si som catòlics, budistes, musulmans, ateus, agnòstics... Una assignatura tan peculiar que el professorat que la imparteix, malgrat cobri de l'erari públic, es designat pels bisbes; els quals poden llavors acomiadar un mestre per motius tan arbitraris com pel fet d’haver-se divorciat. El caràcter inequívocament adoctrinador d'aquesta assignatura ho demostra un currículum que estableix com a criteri d'avaluació, per exemple: "Reconèixer i acceptar la necessitat d'un Salvador per ser feliç". Això diu, entre altres moltes coses del mateix estil, el programa de religió catòlica per a l'Educació Primària i Secundària que la Conferència Episcopal va dictar al Butlletí Oficial de l'Estat (2015) per mitjà del Ministeri d'Educació del Partit Popular.
L'inefable ministre Wert
Un partit que no només sempre ha recolzat l'adoctrinament catòlic a les escoles, sinó que s'ha dedicat a posar traves a una altra classe d'adoctrinament: l'únic que en els centres educatius hauria de ser legal; i no només legal sinó obligatori. Els valors que en totes les escoles s’haurien d'aprendre i practicar són els propis la Declaració Universal dels Drets Humans. Uns valors que han de ser presents en la pròpia vida de l'escola, però que disposaven també, fins no fa gaire, d'un espai propi i específic per a ser conreats. Em refereixo, a l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans, que el Partit Popular va combatre aferrissadament fins aconseguir suprimir-la per posar en lloc seu una degradada Educació Cívica i Constitucional. Això ho va fer l’inefable ministre Wert mitjançant la LOMCE: la llei d'educació més reaccionària de totes les que a Espanya hem tingut en democràcia.
Els Populars i els bisbes atacaven l'Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans pel fet que, segons la seva opinió, era una assignatura adoctrinadora ja que en ella es podia parlar, per exemple, dels drets de les persones homosexuals (casar-se, adoptar) o de la interrupció de l’embaràs en determinats supòsits. Drets legalment reconeguts en la legislació espanyola, però que la jerarquia catòlica i el Partit Popular creuen que ni són part dels Drets Humans ni haurien d’haver estat legalitzats. Vegin alguns dels titulars de premsa d'aquells anys: "Els bisbes batallaran sense treva contra l'assignatura de Ciutadania" (2007); "La vida dels sants inspirarà Educació per a la Ciutadania en col·legis catòlics" (2007); "L'homofòbia no s'explica sota els governs del PP" (2008); "Més d'un centenar d'alumnes segueix boicotejant Ciutadania. Set autonomies registren encara casos d'insubmisos malgrat la sentència del Suprem" (2009); "Rajoy empara sense embuts la desobediència a Educació per a la Ciutadania" (2008); "El PP elimina Ciutadania per donar satisfacció al sector ultracatòlic" (2012); "La nova Educació per a la Ciutadania, sense 'igualtat', 'sexisme' o 'racisme'" (2012); "El Consell d'Estat demana a Wert que mantingui les assignatura de Ciutadania" (2013)... Les hemeroteques sempre són perilloses: un Partit Popular que no feia cas ni a sentències del Tribunal Suprem ni a recomanacions del Consell d'Estat; i el mateix Rajoy emparant la desobediència a una llei.
¿Odi en algunes escoles?
Pel fet que ni jo ni ningú podem saber que és el que passa a dins de cadascuna de les aules del país, hem d'admetre la possibilitat que en alguna d’elles s’hagi pogut tractar d'inculcar odi a Espanya; com en alguna escola espanyola potser s’haurà volgut adoctrinar en l'odi a Catalunya. També es coneixen altres casos d'adoctrinament escolar flagrant que el Partit Popular mai ha denunciat ni criticat; bé sigui perquè ell mateix hi era involucrat o bé per no indisposar-se amb la jerarquia catòlica: com el cas d'un professor, membre de l'Opus Dei, que assegurava als seus alumnes que l'homosexualitat "és una malaltia que té cura" (1994); o el d'un manual d'ètica per a l'ESO que comparava l'avortament a l'Holocaust (2008); o el d'aquella professora que va anar a classe amb una samarreta -adquirida en una manifestació convocada pel Partit Popular en contra del llavors president Zapatero- i que portava estampat amb lletres ben grosses el lema: HB + ZP = HP (2007).
Professionalitat del professorat
Però malgrat tot, aquests exemples literals d’un adoctrinament escolar claríssim, de fet només són l'excepció del que normalment succeeix en les nostres escoles. Al cap i a la fi, si aquests casos han estat notícia és justament pel seu caire excepcional. L’autor d’aquest article confia molt en la professionalitat de la immensa majoria del nostre professorat; i per això està convençut que quan a les escoles es tracten qüestions controvertides de caràcter polític, religiós, ideològic o moral, es fa –fora d’algunes excepcions com les citades- respectant les diferents opcions existents, sense cap intenció adoctrinadora, evitant la manipulació i protegint sempre la llibertat de consciència dels alumnes. És a dir, d'una manera segurament molt més pluralista, respectuosa, neutral, objectiva i assossegada que la que aquests dies es pot observar en certes instàncies (altas y bajas) del poder polític, judicial, econòmic i mediàtic. Algunes de les escoles injuriades pels senyors del Partit Popular i de Ciutadans potser podrien donar-los a ells lliçons de ciutadania, capacitat de diàleg i democràcia.
dimecres, 25 d’octubre del 2017
ENS HA DEIXAT D’AGRADAR
 |
| De Manel Fontdevila a eldiario.es. |
No fa tant ens
miràvem la Sexta com alternativa a tota la resta de cadenes que donaven una
informació esbiaixada de la realitat. Llegíem el País i el Periódico perquè
eren els únics que semblava una mica imparcials d’una realitat dominada per la
dreta. I a Internet ens refugiàvem llegint eldiario.es, Público o el Triangle,
una premsa que sol ser el flagell de la dreta, espanyola uns i catalana els
altres.
Quan s’anunciava
que l’Ana Pastor o Jordi Évole havien d’entrevistar a alguna persona rellevant
fins i tot se rebien missatges al mòbil per a que la miressis. Els noctàmbuls miraven
Buenafuente i pel matí, alguns a Ferreras al programa Al Rojo vivo.
Encara recordo
una vegada que es va dir que la Sexta pensava liquidar el programa Salvados que
dirigia i presentava Évole i sé va fer una recollida de firmes per mirar de
parar-ho.
Escoltàvem
Serrat, Sabina, Víctor Manuel, Ana Belén i Paco Ibáñez, tots ells
progressistes, tots ells enemics declarats de la dreta d’aquest país, tot ells
persones assenyades que té feien bavejar quan escoltaves les lletres de les
seves cançons, però també quan explicaven la realitat del país on encara estem
vivint.
Però ves per
on, de tots aquests que he esmentat, ja siguin canals de televisió, premsa,
periodistes o cantants, cap, absolutament cap, s’ha declarat favorable a la
independència de Catalunya. I es clar, ara ja no agraden a molts que fins no fa
massa fins i tot els idolatraven. I per tant, ens han deixat d’agradar. Ara els
critiquen i censuren. Com pot canviar la situació en poc temps...
Però és que a
la inversa també passa. Durant els anys de la lluita contra el transvasament de
l’Ebre, TV3 controlada per CiU, quan havia de cobrir una manifestació o un acte
organitzat per la PDE, donava una informació parcial i poc rigorosa del que
estava passant a les Terres de l’Ebre. Llavors no era la nostra... Ara sí!
Arribat a
aquest punt jo me pregunto? Qui ha canviat, nosaltres o ells? I si hem canviat,
per què ho hem fet? Quin fet s’ha produït per a fer-nos canviar tant?
Cap de les
persones esmentades tampoc s’ha pronunciat en contra d’un referèndum pactat amb
l’Estat per veure quina és la decisió que pren finalment el poble de Catalunya,
al menys jo no ho recordo. Molts estan en contra de la independència de Catalunya,
però no estan en contra d’una consulta o de més autogovern per a canviar l’actual
estatus.
Aquesta
setmana sé produirà un desenllaç que se presumeix fatídic. Tot i la incertesa
és evident que algú no acabarà ben parat. Si el ple del Parlament aprova la
independència de Catalunya (des del meu punt de vista molt provable que així
sigui) pot acabar detingut i empresonat.
Mentre al
carrer ressonaran les cassolades i els crits de llibertat... Però la impotència
poc a poc s’anirà apoderant de l’ànim d’una gran majoria de la societat.
I potser
llavors ens preguntarem si calia fer tot aquest esforç... Si calia arribar fins
on s’ha arribat o s’hagués pogut aturar abans.
Amics, jo ja
no sé que pensar... De vegades crec que tot ha estat com un malson i que quan
despertaré la situació serà molt millor.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)