CARDONA LA INVICTA (PRIMERA PART: LA SAL)

L’atzar va voler que tot just el dia que el Parlament de Catalunya proclamava la República Catalana ens trobéssim a Cardona, la darrera plaça en capitular durant la guerra de Successió espanyola (18-11-1714), una setmana després de caure Barcelona a mans de les tropes borbòniques.

El viatge estava planificat des de principis d’any. Quan me’n vaig assabentar que, damunt, coincidia amb la fira de la llenega me va semblar que seria un cap de setmana perfecte.

Ens hi vam estar 3 nits. Vam arribar divendres 27 d’octubre i vam marxar dilluns 30. La primera tarda vam visitar el museu desal de Josep Arnau i no ho diríeu mai... Vam trobar a dues tortosines que van estar un bon grapat d’anys treballant a Amposta! Dissabte per matí visitàrem la muntanyade sal i ja per la tarda el castell. Diumenge pel matí, a part de donar un vol per la fira de la llenega i degustar algun plat elaborat amb aquest extraordinari bolet, vam visitar la part medieval de la vila. Per la tarda ens vam desplaçar a la veïna ciutat de Solsona i dilluns, abans de marxar cap a casa encara vam passar per Súria, una població que comparteix vall, riu i mines de sal amb Cardona i de camí ens vam parar a Igualada.

EL MUSEU JOSEP ARNAU

És un museu bàsicament de escultures fetes en sal, però també sé hi poden veure eines i d’altres utensilis per a extreure-la i treballar-la. Un dels elements més interessants són uns finestrals fets en sal i que un dia van formar part d’un habitatge.

Està situat al lloc on antigament hi havia una de les places més importants de la localitat, però que poc a poc va anar perdent importància fins el punt de que actualment és un carrer. Ocupa els baixos d’un edifici nou que, quan se va reformar s’hi va trobar part dels antics porxos de la plaça. A la part del davant n’hi ha més, però com els que van ser descoberts recentment van ser aprofitats per a fer-hi la paret de l’edifici. Actualment hi ha un projecte per a recuperar-los.  

LES MINES DE LA MUNTANYA DE LA SAL

Estan a tocar del poble i s’hi arriba en cotxe. Al costat del Parc Natural de la Muntanya de Sal hi ha un gran aparcament. Ara bé, l’accés a l’explotació minera l’has de fer amb uns microbusos propietat de l’ajuntament. Ho fas descendent per una forta pendent des d’on encara se poden veure alguns operaris amb màquines treballant la sal, tot i que actualment l’explotació de la sal és pràcticament nul·la, sobre tot si ho comparem amb els millors anys d’extracció.

Una guia en va acompanyar durant la visita. El recorregut és d’aproximadament uns 500 metres. Està prohibit arrencar cap tros de mineral i fins i tot tocar-lo amb les mans, tot i que sempre hi ha gent que toca les parets. També està prohibit fer fotos fins que la guia no t’indiqui el contrari. Es obligatori entrar-hi amb casc.

La guia era una jove neta d’un miner. Ens va donar tota mena d’explicacions i ens va fer la vista molt amena. Al final de la visita li van preguntar les causes dels morts per accident i tot i que al principi se va mostrar reticent en parlar del tema, al final sé va soltar...

Segons ens va explicar, hi ha més de 300 Km. de galeries i la profunditat màxima a la que es va arribar va ser a 1.307 metres. La temperatura a aquella profunditat passava dels 50º. Com més avall s’anava les betes de sal estaven disposades més en vertical, la qual cosa dificultava i encaria l’extracció.

Tot el recorregut el fas a peu i per pla, tot i que a sobre hi tens una muntanya de sal. La part més bonica és el que ells anomenen la Capella Sixtina on s’hi ha rodat pel·lícules i oficiat enllaços matrimonials. 

LA NOSTRA RIBERA 355 (ESPECIAL LO SIRGADOR PER TORTOSA)

LA PLATJA DE LES CATEDRALS (RIBADEO) 17

Puigdemont, Junqueras i Companys

JOAN TAPIA

Ens hem de preguntar si tota la crispació acumulada i energia desaprofitada han tingut algun sentit

Acabo de rellegir Tot s’ha perdut (Biblioteca del Catalanisme, RBA), la selecció de suggestius articles sobre Catalunya escrits per Gaziel, director de La Vanguardia fins a 1936. La situació actual amb l’article 155 en vigor té similituds –encara que és menys dramàtica– amb la de finals de 1934, quan el Parlament de la República va suspendre l’Estatut després de la breu rebel·lió de Lluís Companys el 6 d’octubre d’aquell any. El que més sorprèn és que gran part de les reflexions de Gaziel sobre els errors del catalanisme i de l’independentisme conserven una rabiosa actualitat. Afortunadament, els fets del 2017 són menys greus –per exemple no hi ha hagut vessament de sang– que els de llavors, però es comprenen millor amb el paral·lelisme històric.
Comença Gaziel l’últim article –el de més consternació– amb aquesta frase: «Tot s’ha perdut, fins i tot l’honor». Massa grandiloqüent per al que passa avui. Encara que quan hem vist la presidenta del Parlament acceptar l’article 155 i declarar que la independència del divendres 27 d’octubre va ser un fet «simbòlic», és inevitable preguntar-se si tota la crispació acumulada i l’energia desaprofitada en els anys del procés (des que Artur Mas, com un messies, va demanar la majoria excepcional) han tingut algun sentit. I més enllà de frases grandiloqüents sembla que no, ja que l’última enquesta coneguda, la de GAD3 de diumenge passat, diu que el 58% dels catalans (contra el 27%) creuen que Catalunya hi ha sortit perdent en els cinc anys de procés. I el 68%, creuen que ha afectat la convivència social.
Són clars aquests percentatges i n’hi ha altres que indiquen que la independència divideix els catalans en dues meitats pràcticament idèntiques. Un estudi del CEO de la Generalitat –gens sospitós d’espanyolisme– del juliol passat deia que el 48%, contra el 41%, no desitjava la independència. Un altre de més recent, que el 49% la vol però el 43% no. ¿Es poden prendre decisions serioses de futur amb un país tan partit? És la crítica de fons que faig, no ja als independentistes –que amb el que ha succeït en els dos últims mesos n’hi ha prou– sinó a alguns polítics als quals respecto i aprecio –Antoni Castells i Montserrat Tura, però també Carod-Rovira– que han firmat un manifest en què sostenen que la solució és un referèndum pactat, elegant forma de desmarcar-se del 27 d’octubre. Però, ¿un referèndum amb un país partit –sense que ningú arribi ni al 50%– pot ser una solució raonable i fructífera?
En un altre article d’autocrítica sobre els catalans, Gaziel afirmava: «Aristòtil deia que l’home és un animal polític. Ho va dir perquè no coneixia els catalans». Es va passar una mica, per descomptat. Però seguim la seva reflexió: «Ara estem vivint la història de Catalunya i se’ns aclareixen, en el dolor i l’opressió, coses que semblaven inexplicables. No és veritat, no, que hi hagi pobles amb sort i pobles sense. Només hi ha pobles que saben entendre’s i pobles que no s’entenen».
Saber entendre’s. Gaziel assenyala l’origen del mal català en el fraccionament interior. ¿Es pot imaginar un bon nacionalista alemany amb vots darrere –no un de marginal– acusant el 2017, no el 1933, els representants de la meitat dels alemanys de ser botiflers i venuts a una potència estrangera? Aquí passa, i si repassem els discursos de García Albiol veiem que no només en un sentit. Els catalans no patim només la falta d’entesa amb Espanya –que també i no pretenc relegar-ho–, sinó de fonda divisió interna i d’escàs respecte entre les dues meitats. I mentre no ho arreglem no serem escoltats. Ni a Madrid ni a Brussel·les. Tarradellas ho va veure i per això advocava per una unitat racional, d’interessos –no mística–, de les forces catalanes. Però aquí hi han primat les ambicions presidencials i el repartiment de poltrones.
Hem anat massa lluny. Fins on, encara que fos per un mínim d’estètica, mai hauríem d’haver arribat, al ridícul que només porta a l’Audiència Nacional. ¿Solució? Només vull donar avui un consell. Als polítics injustament empresonats el desig d’una ràpida llibertat i que llegeixin –si és necessari amb el permís del fiscal Maza– els 280 folis de la selecció d’articles de Gaziel que Jordi Amat va treure de l’immerescut oblit. I als que en llibertat es preparen per a una dura i atípica campanya electoral, la prescripció és la mateixa: Gaziel i el fracàs de l’autogovern en la segona república. Si ho llegeixen –i ho assimilen– els ciutadans hi guanyarem.